dissabte, 23 de març de 2019

PAVELLÓ INFLABLE DEL BCD (Barcelona Centre de Disseny). Diagonal / Numància. (1974-1976)

 
 
*1974.- Una imatge exterior del pavelló inflable del BCD (Foto: Autor desconegut)
 
El divendres 17 de maig de 1974 va inaugurar-se a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Numància un pavelló inflable que acollia la seu provisional i l'espai expositiu del Centre de Disseny Industrial de Barcelona, conegut també com el BCD, acrònim de Barcelona Centre de Disseny.
Aquell llarg espai de la vorera mar de la Diagonal, que s'estenia entre el minigolf Bikini i la plaça de la Reina Maria Cristina, on s'havia inaugurat feia poc el segon centre de vendes de El Corte Inglés de la ciutat,  era aleshores encara un successió de solars buits i sense edificar on creixien les herbes silvestres

*1974.- Retall de la notícia, publicada  a La Vanguardia, sobre la inauguració del pavelló inflable.

La inauguració d'aquesta instal·lació efímera i modesta de 800 metres quadrats, va comportar també la de l'exposició permanent, que exhibia una mostra dels millors dissenys en el camp de diversos sectors com la maquinària industrial, l'electrònica, el mobiliari, l'esport, la decoració, la llar, els envasos, els embalatges o la construcció.
Durant la seva curta existència el pavelló inflable va acollir també exposicions sectorials i monogràfiques, de caràcter periòdic, en un intent de donar rellevança a la innovació en el disseny industrial.
 
*1974.- Foto captada a l'abril d'aquell any poques setmanes abans de la inauguració del pavelló inflable. A l'altra banda de la Diagonal veiem la silueta de l'inacabat Hotel Hilton que acabaria acollint finalment l'Hospital de Barcelona.  
 
*1974.- L'entorn del pavelló inflable que s'endevina al fons de la imatge amb la seva carpa blanca. (Foto: La Vanguardia).
 
Al desembre de 1976 el BCD es va establir a la seva nova seu de Passeig de Gràcia 55, al nou edifici de façana blanca que va acollir posteriorment el centre comercial Boulevard Rosa. Al mateix temps, el pavelló de Diagonal-Numànica va ser definitivament desinflat. 

divendres, 15 de març de 2019

MUSEU DEL CLAVEGUERAM. Passeig de Sant Joan. (1995-2005)


*1998.- L'edicle d'accés al Museu del Clavegueram. Al fons el monument a Jacint Verdaguer.

Instal·lació museística sorgida a l'abric de les obres de la Barcelona Olímpica i més concretament de la construcció del col·lector d'aigües existent  al subsòl de l'eix Passeig de Sant Joan-Lluís Companys-Parc de la Ciutadella pel passeig dels Til·lers fins a desembocar al mar. 
El Museu del Clavegueram es va inaugurar a l'any 1995 sota un tram del Passeig de Sant Joan situat entre la Diagonal i el carrer València. La seva gestió es va encarregar a la Fundació Pere Garcia Faria, entitat que porta el nom de qui fou l'enginyer de la xarxa de clavegueram de la ciutat. L'accés des del carrer es realitzava a través d'un modern edicle de vidre i marbre mitjançant un ascensor o unes escales que portaven fins a la cota dels col·lectors. L'esmentat edicle constituïa, a més a més, l'element bàsic d'identificació visual del museu des de l'exterior.
Aquest projecte museístic havia estat ideat pels enginyers Joan Ramón de  Clascà, Jaume Vilalta i Albert Serratossa, amb el suport de l'aleshores alcalde Pasqual Maragall a partir de la celebració d'una exposició anomenada Sota la Ciutat, que s'organitzà a l'any 1991 en ocasió de les obres dels nous col·lectors.
 
 
*1991.- Portada i contingut del catàleg de l'exposició Sota la Ciutat, que fou el precedent de la concepció del Museu del Clavegueram. (Font: todocoleccion.com).
 
El museu va disposar durant els seus pocs anys de funcionament d'abundant material gràfic, que incloïa mapes, plànols, dibuixos i fotografies com a suport a l'explicació de les diferents etapes  de la història del clavegueram barceloní, amb referències a les antigues tècniques de recollida d'aigues pluvials i residuals des de l'antiga Grècia, Roma i Babilònia fins als entramats de clavegueram existents en èpoques més recents a les gran ciutats europees.
L'objectiu del museu era doncs explicar, mitjançant visites guiades, el funcionament dels pasadissos soterranis que conformen la xarxa de clavegueram de la ciutat des d'una perspectiva històrica. Malgrat la seva originalitat,  el museu es va anar degradant amb el pas dels anys amb una davallada considerable del nombre de visites. A l'any 2000 va patir una inundació i a partir d'aleshores, l'ocupació de  l'espai per part de persones sense sostre o simples brètols amb idees destructives, va acabar provocant el seu tancament reiteradament reivindicat per les protestes dels veins, per la inseguretat que generava especialment a les nits.
A l'any 2003 es va produir un primer tancament de la instal.lació, que dos anys després va ser victima d'una nova ocupació després que es va forçar l'entrada. Durant un parell de setmanes va quedar obert sent objecte de diversos saqueigs i ocupacions. Els desperfectes dels accessos es van reparar però va quedar definitivament tancat.

*2009.- Imatge de la degradació soferta per l'edicle d'entrada al museu amb els vidres trencat i peces de marbre arrencades. (Foto: Roser Vilallonga / La Vanguardia).

Tot i un anunci de reobertura a l'any 2009, la rehabilitació de l'espai museístic no es va arribar a  concretar. L'ajuntament no es va decidir a  tornar a posar-lo a l'abast del públic quan es va acabar la concessió de gestió a la Fundació Garcia Faria.
Amb l'execució de les obres de la reforma i enjardinament de les voreres del passeig de Sant Joan es va aprofitar l'avinentesa per fer desaparèixer totalment aquells accessos.
El cas del Museu del Clavegueram és d'aquells que ens obliga a fer una reflexió sobre  la sostenibilitat de determinats projectes gestats en èpoques d'eufòria urbanística, que si no van acompanyats d'uns criteris de manteniment i conservació acaben esdevenint víctimes de la degradació i l'abandonament. 
 
*2017.- A l'espai que ocupaven els accesos al Museu del Clavegueram hi queden només com a vestigi tres respiradors al costat de la parada de l'autobús. (Fotos: GoogleEarth).

 

dimecres, 13 de març de 2019

CASA ROSA (CASA DE LA MUNTANYA) . Nou de la Rambla / Passeig de Miramar (1940-2002)


*1992.- Vista aèria de la Casa Rosa (Font: AMB)

La Casa Rosa o Rosada, altrament coneguda com Casa de la Muntanya, va ser una construcció singular situada al final del carrer Nou de la Rambla (Conde del Asalto) a la falda de Montjuïc tocant a Miramar, prop d'aquella zona on el Funicular que puja del Paral·lel comença a veure el cel. S'aixecava sobre terrenys resultants dels moviments de terres realitzats durant les obres d'urbanització d'aquell sector amb motiu de l'Exposició de 1929 al costat del refugi número 307, avui feliçment recuperat i rehabilitat per a ser visitat.
Havia estat construida als inicis dels anys 1940's quan tot aquell sector es va poblar de barraques a causa de la misèria que va presidir els anys següents a l'acabament de la guerra. Sobre aquell paisatge de construccions fràgils al barri de Primavera, les quatre alçades més entresol i baixos atorgaven a la Casa Rosa una imatge de supremacia que contrastava amb l'entorn barraquista que l'envoltava.
L'edifici tenia tres habitatges amb jardí a la planta baixa, on també hi vivia el porter, dos més a l'entresòl i els pisos de les quatre plantes eren tots exteriors i disposaven de cuina i bany. Les dutxes eren exteriors en un pati i l'immoble disposava també d'ascensor amb un safareig per cada veí al terrat.

*1950's.- Façana exterior de la Casa Rosa. (Foto: Joan Sabater / Fons Montserrat Sabater)

La història de l'edifici està molt lligada a la figura de Marco Rossi, un dels integrants del grup musical Los Mustangs, que s'encarregava de la guitarra solista al conjunt liderat per Santi Carulla. Rossi va néixer a l'edifici al 1942 i va viure en un dels habitatges de la planta baixa fins el 1975. Era habitual als anys 1960's sentir al grup assajant al jardí de la casa preparant les seves actuacions a El Pinar, a l'altra punta del Poble-Sec, o al San Carlos Club de Gràcia. Alguns veins recorden també a Rossi al volant d'un cridaner automòbil d'estètica americana pujant pel carrer del Roser (aleshores Rosal) cap a la Casa Rosa.
Amb el pas dels anys l'edifici seria víctima de l'abandonament i la degradació abonats per la seva pròpia feblesa estructural.
Tota la zona del barri de Primavera inclosa la Casa Rosa va quedar afectada per la reurbanització d'aquell sector. No seria però, fins després de les olimpiades que es procediria a l'expropiació i reallotjaments dels pocs veïns que hi quedaven, que van anar a parar a edificis d'obra nova situats prop de la zona o que van rebre la seva corresponent indemnització. El següent acte seria l'enderrocament de l'edifici, ja molt malmès en els seus darrers anys, que no obstant suposaria la pèrdua d'un referent històric i emblemàtic de la part alta del Poble-Sec.
A la zona es va construir el Parc de la Primavera inaugurat el 2007 segons un projecte de Patrizia Falcone.

Enllaç d'interès:
Júlia Costa. Un balcó al Poble-Sec

divendres, 8 de març de 2019

EL PINAR. Ball i espai d'esbarjo. Mare de Déu del Remei 33. Poble-Sec (1952-1972)

 
*1960's.- L'entrada a El Pinar (Foto: Autor desconegut)

Qualsevol crònica històrica poblesequina, localitzada al veïnat de la França Xica i el seu entorn durant el segon terç del segle XX, resultaria incompleta i injusta si no fes cap referència a El Pinar, un espai de festa i esbarjo, que durant més de vint anys ocupà la finca número 33 del carrer de la Mare de Déu del Remei, prop de la parròquia de la Mare de Déu de Lourdes.
Es tractava d'un local extraordinàriament modest, que durant tota la seva existència va estar mancat de qualsevol connotació glamourosa o burgesa. Ans al contrari, era d'allò més popular i atenent a aquesta condició hi era pròpia la fortor dels alès d'anís i carajillo i l'ambient carregat de barreja de fum de tabac i suor. També hi sovintejaven els incidents, que en general tenien el seu orígen en la voluntat de marcar territori per part dels grups de joves habituals, o en inoportunes mirades a xicotes alienes que despertaven el dimoni de la gelosia i tenien la seva continuació a l'exterior amb corredisses, crits, mastegots i fins i tot episodis de lliuta cos a cos sobre el capó d'algun cotxe aparcat al carrer on es decidia el guanyador de la trifulca.
A El Pinar, que anteriorment havia estat conegut com El Jardín, s'hi organitzaven qualsevol mena de celebracions amb motiu de casaments, comunions, bateigs i festes d'aniversari. Com que no hi havia restaurant, calia portar el menjar fet o acabar de preparar-lo in situ.  
El local disposava de jardí i de tres espais separats. En els primers anys de la dècada dels 1960's El Pinar es va convertit en el bressol artístic de grups musicals locals emergents, especialment dels Sirex del Leslie i dels Mustangs del Santi Carulla. Allà mateix s'hi podia viure la rivalitat, sovint ferotge, entre seguidors d'uns i altres. També Ramon Arcusa i Manolo de la Calva (el popular Dúo Dinámico) hi havien interpretat el seus temes alguna tarda de diumenge.

*1960's.- Els Sirex en els seus inicis actuant a l'escenari de El Pinar. (Foto: Editorial Milenio /Angel Lenoir)

*1968.- Cap a finals dels anys 1960's El Pinar es convertia en Stifanis Club per programar el seves actuacions musicals.

Hi eren habituals les bodes i celebracions gitanes, que alteraven considerablement el silenci al barri amb sorollosos repics de palmes esquitxats amb el so rascat de les cordes de les guitarres durant llargues estones que es feien inacabables.
En els seus últims anys s'hi va instal·lar una autoescola que després va ser traslladada prop del mercat de Sant Antoni.
El Pinar va desaparèixer pocs anys després de començar la dècada dels 1970's quan el fenòmen de les discoteques ja s'havia generalitzat conquerint tota la geografia urbana.


Enllaç d'interès:
Júlia Costa. Un balcó al Poble-Sec

dimecres, 6 de març de 2019

RIEUSSET. Indústries Gràfiques. Sepúlveda 88-94. (1935-1980's)


*1935.- Anunci d'Indústries Gràfiques Rieusset S.A. poc després d'instal·lar-se al carrer Sepúlveda.

Passejant per la vorera de mar del carrer Sepúlveda, en el tram comprès entre Viladomat i Calàbria, us trobareu un edifici d'habitatges aparentment normal. Tanmateix, si hi parem atenció, veurem que està construit a quatre vents sense contacte amb les mitgeres de les construccions veïnes. Es troba justament al número 88-90 i és una construcció de l'any 1935, obra de l'arquitecte Santiago Casulleres i Forteza (1901-1960), un especialista en edificis industrials, que té la major part de la seva obra localitzada a Sabadell.
Els baixos i l'interior d'illa d'aquest immoble van acollir durant anys la fàbrica d'arts gràfiques i impressió Rieusset S.A. Aquesta empresa havia estat fundada al 1870 per José Francisco Rieusset que, des del seu petit taller del carrer Diputació, va adquirir una certa notorietat per imprimir amb gran qualitat un seguit de documents oficials de seguretat (segells de correu, bitllets, xecs, accions, etc. ) per encàrrec d'una república sudamericana.
Amb el curs dels anys va esdevenir la primera empresa espanyola que va utilizar la reproducció fotomecànica en substitució dels antics procedimets litogràfics. Als seus tallers es van imprimir els cartells de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i els reclams de la Compañía Española de Turismo.
A mitjans dels anys 1930's es va traslladar a l'esmentat emplaçament del carrer Sepúlveda al barri de Sant Antoni.

*1935.- Una imatge de l'interior dels tallers (Font: Arxiu Rieusset)
 
*1940's.- Publicitat d'Indústries Gràfiques Rieusset S.A. (Font: todocolección)
 
Rieusset S.A. va ser una de les empreses capdavanteres en l'edició de cromos, etiquetes, segells i cartells oficials per compte de l'Estat Espanyol, fins al punt que als anys 1940's als seus tallers va imprimir-se el popular bitllet d'una pesseta amb la imatge d'una caravel·la al seu anvers.
 
*1940's.- Paper modeda de curs legal d'una pesseta imprés als tallers gràfics Rieusset del carrer Sepúlveda. 
 

*1966.- Una acció de Rieusset S.A. (Font: todocolección)
 
A partir dels anys 1970's l'empresa es va anar traslladant progressivament a la seva nova seu de la localitat de Santa Perpètua de Mogoda. 
Avui les dues antigues entrades d'accés al tallers gràfics són els accessos a l'interior d'illa que acull els Jardins de Tete Montoliu inaugurats al gener de 2007.

dijous, 28 de febrer de 2019

LABORATORIS ESTEVE. Mare de Déu de Montserrat / Periodistes (1942-2017)


*1942.- La seu de Laboratoris Esteve establerta al barri del Guinardó des d'aquell any. (Font: Arxiu Esteve)
 
Empresa químico-farmacèutica lligada durant molts anys al barri del Guinardó, Laboratorios del Dr. Esteve va ser fundada a la ciutat de Manresa pel farmacèutic Antoni  Esteve i Subirana. Al 1936 es va constituir com a societat anònima i no va ser fins després de la Guerra Civil que es va traslladar a Barcelona a un edifici de nova planta situat a la cruïlla entre l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i el carrer dels Periodistes. La inauguració de la nova seu de l'empresa va ser al 1942 i uns anys després, al juny de 1948 els laboratoris del Dr. Esteve van viure una de les pàgines més inesborrables de la seva història quan el doctor Alexander Fleming, descobridor de la penicilina, va visitar la seva seu del Guinardó coincidint amb la seva estada a Barcelona.
 
*1948.- Alexander Fleming durant la seva visita a la seu dels Laboratoris Esteve. (Font: Arxiu Esteve)
 
 
*1950's.- Foto de grup amb tota la plantilla de treballadors de l'empresa (Font: Arxiu Esteve)
 
Medicaments antics produits a Laboratoris Esteve
 
El creixement de l'empresa dins i fora del país va ser extraordinari. Als anys 1960's l'edifici del Guinardó s'amplia afegint-s'hi una planta més i la companyia ja ha esdevingut una de les empreses del sector farmacùtic capdavanteres a l'Estat Espanyol amb una notable expansió pel mercat internacional i creació de diverses filials a diversos països d'Europa, Àsia i Amèrica.

 
*2016.- Últims anys de l'edifici abans del trasllat de la seu dels laboratoris a la Zona Franca
 
El 2017 es produeix el definitiu tancament de la seu corporativa de l'empresa que és traslladada a una de les torres de la Zona Franca contigues al l'espai firal de Montjuïc-2. Un any després l'edifici és finalment enderrocat per donar pas a una promoció d'habitatges.  

dilluns, 25 de febrer de 2019

PISTES DE BOTXES A L'AVINGUDA MISTRAL (1980's-1990's)

 
 
 
L'avinguda Mistral del franquisme era trista i polsosa. Les seves aliniacions de velles acàcies a les vores del passeig central no eren suficient per conferir a aquell passeig un aspecte vegetal i agradable.
Per més desgràcia a partir dels anys 1960's la consolidació de la massificació del cotxe privat com element de transport, va portar a l'ajuntament a permetre que els automòbils estacionesssin sobre aquests passeigs centrals amb la qual cosa el veí i el vianant es van veure privats d'un espai public necessari.
No va ser fins a l'adveniment dels ajuntaments democràtics que les autoritats municipals es van plantejar una primera mesura de dignificació d'aquell passeig amb la pressió constant de l'associació de veins que reclamava més espai per al veins.
Els cotxes van ser desterrats del mig del passeig i cap a començaments dels 1980's s'hi van instal·lar alguns jocs infantil i unes àmplies pistes de botxes, altrament dites de petanca, perfectament delimitades amb els seus topalls, sobre superfícies de sorra i lleugerament elevades sobre el nivell del pis del passeig. L'èxit va ser notable i era habitual veure els avis i els no tan avis intentant acostar les boles a la més petita o desviar amb habilitat les prèviament col·locades pels seus adversaris en el joc.
 
*1980's.- Campionats de botxes perfectament organitzats sobre el passeig central de l'avinguda Mistral. (Foto: Autor desconegut. Font: Xarxa Comunitària de Sant Antoni) 

 
 
*1983.- Avinguda Mistral/Calàbria durant la nevada d'aquell any. En primer terme els caballitos que hi havein prop dels Jardinets de l'Alguer. Al fons les pistes de botxes cobertes de neu.
 
L'avinguda Mistral mereixia però, més atenció i un tracte més vegetal. Cap a mitjans dels 1990's es va reurbanitzar amb la disposició actual de grans superficies de verd i una varietat d'arbres que l'han convertit en l'eix social i veinal del barri de Sant Antoni.     

dissabte, 23 de febrer de 2019

ANTIGA LLIBRERIA DE LA VIDUA PLA. Cotoners (segle XVII-1853) / Princesa 8 (1853-1913)

Agraïments a JULIÀ BRETOS i JESÚS SERDIO
 
Els orígens de la Llibreria de la Vídua Pla es remunten al segle XVII quan es va establir una impremta al carrer dels Cotoners a mig camí entre Santa Maria del Mar i la catedral.
De les primeres produccions d'aquesta impremta se'n coneixen edicions en les que hi figura la inscripció Estampa de Joan Jolis, carrer dels Cotoners. 1660. A través dels temps el negoci va passar de la família Jolis a Bernat Pla, que era qui regentava el negoci a finals del segle XVIII. A la mort de Pla se'n va fer càrrec la seva vídua Tecla Boix, que va donar nom al negoci, si bé va quedar sota l'administració del seu cunyat Vicent Verdaguer. El seu fill Joaquim també es dedicava a l'ofici de llibreter i va obrir una llibreria davant del Liceu, però fou la seva germana Francesca Verdaguer qui acabaria al front de la impremta/llibreria de Tecla Boix, Vídua de Pla. Del matrimoni de Francesca Verdaguer amb Llorenç Bocabella va néixer el llibreter i filàntrop Josep Maria Bocabella (1815-1892), que esdevindria un home clau en la prehistòria del temple de la Sagrada Família.
La llibreria i impremta es dedicaven exclussivament a temes religiosos. Allà s'hi imprimien novenes, goigs, llibrets piadosos, missals i estampes. Al segle XIX el negoci era conegut oficialment com Hereus de la Vídua Pla.

*1892.- Josep Maria Bocabella i Verdaguer en un oli pintat per Aleix Clapés.
 
*1858.- Una estampa en llengua catalana impresa a la Llibreria de la Vídua Pla. 
 
L'obertura del carrer Princesa al 1853 [1] va comportar la modificació de l'edifici que acollia la impremta, que va poder disposar d'entrada pel nou carrer, amb la qual cosa guanyà amb notorietat si bé el local es mantingué pràcticament igual durant tot el decurs de la resta del segle XIX. Fins a la modificació de l'immoble, l'entrada a la impremta era pel carrer Cotoners. Avui encara se'n poden veure vestigis en un marc de fusta que duu gravat l'any 1794. El local, d'uns 90 metres quadrats, passava per sobre de l'actual carrer Princesa fins arribar a una fusteria que hi havia al carrer Ignasi i tocava paret amb paret amb l'antiga residència de Sant Ignasi de Loiola. Els baixos acollien el taller d'impressió i la botiga mentre el pis superior era reservat a l'habitatge. El nou edifici modificat va quedar enllestit el 1855 tal i com avui encara es pot veure en una reixa a peu de carrer. Fou a partir d'aleshores que l'adreça de la impremta va canviar del carrer dels Cotoners al número 8 del carrer Princesa. 
 

*1850.- Plànol amb el traçat del carrer Princesa i detall de l'immoble afectat on vivia Josep Maria Bocabella i hi havia la impremta de la Vídua Pla. 
 
Reixat existent al carrer Princesa 8 amb l'any de la reforma de l'edifici que acollia la impremta. (Foto: Julià Bretos).
 
Inscripció de l'any 1794 en el marc de fusta de l'entrada des del carrer Cotonerrs a la imprempta abans de l'obertura del carrer Princesa. (Foto: Julià Bretos).
 
Bocabella, home de grans conviccions religioses, quedaria al front del negoci i el 1866 va fundar l'Associació de Devots de Sant Josep. Aquesta associació va arribar a tenir un gran nombre de seguidors i des de pràcticament el primer dia va promoure un butlletí anomenat El Propagador de la devoción a San José, una publicació que ha arribat fins als nostres dies amb el nom de revista Temple com a testimoni periòdic de l'evolució de les obres de la Sagrada Família.
Durant els primers anys de la dècada de 1870's el carrer Princesa va ser rebatejat amb el nom de carrer de Cadis i amb aquesta adreça apareixia a les marques que s'imprimien a les estampes i altres publicacions de la impremta.

*1870's.- Revers d'una estampa impresa a la llibreria de la Vídua Pla durant l'època que el carrer Princesa va ser anomenat carrer de Cadis.

Bocabella va utilitzar part dels guanys aconseguits amb la difusió i venda del Propagador per adquirir un ampli solar al llogarret de Sant Martí de Provençals conegut com El Poblet. Allà es va proposar edificar un temple en honor a Sant Josep, que amb el temps i diversos canvis de criteri acabaria convertit en la Sagrada Família d'Antoni Gaudí.
Bocabella va morir el 1892 i la llibreria de la Viuda Pla del carrer Princesa va continuar activa fins que va tancar portes el 1911. El negoci es va establir dos anys després al número 13 del carrer de Fontanella. Al seu antic emplaçament del carrer Princesa 8 s'hi va obrir després la Granja Montserrat, un dels establiments de Granges La Catalana. 
Dues etiquetes de la llibreria, que va continuar amb el nom Herederos de la Viuda Pla després d'establir-se al carrer Fontanella, molt a prop de la plaça Catalunya.

[1].- El carrer Princesa forma part d'un eix que enllaça l'antiga Ciutadella amb la Rambla passant per la plaça de Sant Jaume. El formen els carrers Ferran, Jaume I i l'esmentat carrer Princesa. Fou projectat als anys 1820's amb finalitats militars, amb l'objectiu de poder disposar d'una entrada directa en línia recta des de la guarnició militar de la Ciutadella fins al centre de la ciutat vella.
 

diumenge, 17 de febrer de 2019

AUTOMÓVIL SALÓN. Plaça de Catalunya 18-20. (1914-1927)

 
 
*1921.- Anunci de l'Automóvil Salón al programa de la temporada del Gran Teatre del Liceu. (Font: UAB)
 
Entre 1914 i 1927 un espai d'exposició i venda, que va ser conegut com Automóvil Salón, es va establir a la vorera mar de la plaça Catalunya. Les característiques d'aquest local destacaven per la seva clara orientació a l'alta societat de l'època. Automòbils d'importació i models exclusius vinguts d'Alemanya, Bèlgica, Itàlia i d'altres països europeus, configuraven un negoci que va arrencar simplement com un lloc de trobada per als aficionats a l'aleshores emergent món de l'automòbil. 
El primer local d'Automóvil Salón havia estat als números 50-52 del carrer de Trafalgar i va ser obert al 1913.
 
 
*1914.- Un dels primers anuncis apareguts a la premsa sobre l'Automóvil Salón de Plaça de Catalunya va ser aquest. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
L'any 1919 la Casa Joan Pou va ser reformada i convertida en l'edifici de l'entitat bancària francesa Societé Générale de Banque. A partir d'aleshores l'Automóvil Salón va passar a la finca número 18 de la plaça.
 
*1921.- Vinyeta d'una auca dibuixada per Utrillo on es reproduia l'activitat diària d'una dona de l'alta burgesia barcelonina de l'època. La passejada amb un cotxe comprat a Automovil Salón no hi faltava. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1922.- Els models de la marca Berliet molt presents en la història de l'Automóvil Salón

Posteriorment Automóvil Salón va obrir una altra sucursal al número 429 de la Diagonal on s'hi exposaven camions

*1924.- Aquell any durant la campanya de Reis les bicicletes i els projectors i les joguines per a nens de casa bé eren un clàssic a Automóvil Salón.

*1926.-  Novament publicitat durant la campanya de Reis. Aquell any s'anunciaven tota mena de joguines ciclístiques.

dimecres, 13 de febrer de 2019

PASEO DEL GENERAL MOLA. (Provença-Rosselló). El tram de la formigonera. (1968-1974)


Era habitual durant el franquisme trobar-se amb exemples d'obres públiques, en ple centre de la ciutat, que s'eternitzaven i passaven a formar durant anys veritables paissatges urbans. Cap a finals de la dècada dels 1960's, un tram d'una via pública enjardinada com és el Passeig de Sant Joan va ser convertit en centre neuràlgic de les obres de construcció d'una estació de metro i durant més de sis anys va conviure amb els veins del barri. 

*1967.- Vista aèria del tram del Paseo del General Mola (avui Passeig de Sant Joan) afectat per les obres. A la dreta de la imatge podem veure encara la Clinica Urològica del doctor Puigvert que no trigaria molt a desaparèixer. (Foto: TAF/ANC).

Era el tram situat entre els carrers Provença i Rosselló on es construí l'estació de Verdaguer (inicialment anomenada General Mola) de la L4 del metro i el seu enllaç amb la L5. Hi destacava la presencia d'una formigonera i de diverses instal.lacions per als obrers i els directors d'obres. Per a facilitar-ne la seva instal·lació tots els jardins i elements vegetals foren eliminats, llevat de les dues fileres laterals de plàtans.
La presència d'aquesta formigonera de Dragados y Construcciones, al bell mig del passeig durant més de sis anys, va constituir un dels petit escàndols del tardofranquisme. L'abús es va fer encara més palès quan, acabades ja les obres del metro, la formigonera seguia instal·lada en aquell espai públic i continuava produint durant tots els dies feiners de la setmana entre les set del matí i les dotze de la nit davant la paciència infinita dels veins.

*1973.- Els primers dies de setembre d'aquell any va començar el procés de desmantellament de la formigonera i resta d'instal·lacions que la constructora Dragados y Construcciones havia desplegat sobre el tram del passeig comprès entre Provença i Rosselló. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Desmantellat l'espai d'obres a finals de l'estiu de 1973, el passeig va ser aplanat i va trigar encara uns anys a reurbanitzar-se, un altre detall molt típic de l'època que demostrava la poca sensibilitat de les autoritats per retornar les coses al seu lloc. L'espai convertit en descampat passaria novament a la història gràfica de la ciutat a començaments del 1976 quan va ser l'escenari d'una de les càrregues de la policia als manifestants en favor de l'amnistia.

*1976.- Diumenge 1 de febrer. A la cantonada del passeig amb Provença es va produir aquesta càrrega policial contra els manifestants pacífics concentrats a l'espai on anys abans hi hagué la formigonera i encara restava pendent de reurbanització. (Fotos: Manel Armengol).