diumenge, 25 d’agost de 2019

EL PATIO DEL FAROLILLO. Cabaret flamenc. Poble Espanyol de Montjuïc. (1929-1930)


 
*1929.- Un cartell publicitari de El Patio del Farolillo dissenyat per Romà Bonet i Sintes, conegut per Bon.
 
*1929.- Vista de la plaça de Peñaflor i el local que va acollir El Patio del Farolillo. (Foto: Josep Brangulí)


*1929.- Rosita Rodrigo a la finestra del costat de l'entrada al Patio del Farolillo. (Foto: Josep Brangulí)

El cabaret en la seva versió més flamenca i andalusa, va tenir també la seva presència destacada a Montjuïc durant els dies de l’Exposició de 1929, Va ser a l’emblanquinat barri andalús del recinte del Poble Espanyol, concretament a l’edifici que reproduïa una casa típica del poble de Peñaflor (Sevilla), davant d'una reproducció de la font de Tarifa (Cadis),  on es va habilitar un local anomenat El Patio del Farolillo, que recreava els ambients dels tablaos de les Rambles i el Paral·lel.
La historia d’aquest local no es pot separar de la figura de la cançonetista i vedette Rosita Rodrigo (1896-1959), una artista valenciana nascuda a la localitat de La Llosa de Ranes (La Costera) amb el nom de Rosa de Lima Rodrigo Gómez que ja havia triomfat al Teatre Cómico del Paral·lel. Una dona que, segons diuen, desprenia una simpatia i un carisma excepcionals sobre l’escenari i que duia en el seu currículum algun escàndol passional. Deien que Rosita va haver de marxar de València quan esdevingué la protagonista involuntària d’una acalorada discussió durant una tarda de toros entre l’artista Tadeo Villalba i el noble Jose Fernando Hernández. La trifulca es va saldar amb l’assassinat de l'aristòcrata a mans de de l'artista. A la Rosita, que ja havia actuat a l'Argentina a finals dels anys 1910's, se li atribuïen també idil·lis, mai confirmats del tot amb el general Primo de Rivera i fins tot amb el mateix rei Alfons XIII.
 
*1920.- Rosita Rodrigo a la portada de la revista argentina El Gráfico, editada a Buenos Aires, on ja havia actuat de joveneta.
 
*1929.- Un animat Alfons XIII va visitar El Patio del Farolillo. (Foto: Autor desconegut). 

 
*1929.- Tres imatges més de Rosita Rodrigo a l'entrada del local durant l'Exposició de Internacional de Barcelona. (Fotos: Gabriel Casas i Galobardes).

El Patio del Farolillo va complir la seva missió d'animar les nits de l’any llarg que va durar l'exposició  i després desaparegué del mapa del Poble Espanyol. Allà hi van actuar nit rere nit artistes com Pepita Oriente, Encarnita la Sevillana, Virtudes la Sevillanita, el Niño de Triana, el Niño de Lucena, el Gran Tovalo, o Micaela la Mendaña.  

 
*1929.- Il·lustració publicada a L'Esquella de la Torratxa a l'estiu d'aquell any.
 
Rosita, que va ser la gerent i relacions públiques d'aquell local, continuaria després la seva carrera com artista, amb una certa projecció internacional i va sobreviure durant el franquisme instal·lada a Barcelona fins a la seva mort a l’any 1959. 
 
2010's.- Aspecte actual del racó del Poble Espanyol de Montjuïc on estigué instal·lat El Patio del Farolillo. (Foto: Autor desconegut).
 
 

dilluns, 12 d’agost de 2019

PORXADES LATERALS DEL PAVELLÓ DE LA CAIXA DE PENSIONS. Exposició de 1929. (Avui seu de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). Parc de Montjuïc. (1929-1995)

Agraïments a JAUME MAS, MAITE MAR i FRANCISCO ARAUZ
 
 
*1929.- Fullet que es distribuïa durant els dies de l'Exposició per informar al visitant del que podia trobar dins el pavelló de la Caixa de Pensions(Font: Centre de Documentació de Caixabank). 
 
*1929.- Vista general del Pavelló de la Caixa de Pensions. A la dreta es pot veure el Palau Nacional. (Foto: Josep Brangulí).
 
*1929.- Una postal de la façana del pavelló en la que s'han assenyalats els cossos laterals desapareguts.  
 
La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis (actualment Caixabank) va presentar-se a l’Exposició de 1929 amb un elegant pavelló d’estil noucentista, projectat pels arquitectes Josep Maria Ribas i Casas (1899-1959) i Manuel Maria Mayol i Ferrer (1898-1929). Només un any abans de l'exposició, La Caixa havia creat l'Institut de Serveis Socials i va considerar l'exposició internacional com un marc idoni per a poder exposar la seva tasca social. L'edifici del pavelló s’aixecà al passeig de Santa Madrona, al final del carrer Lleida, entre l'actual Museu d'Arqueologia i la pujada al Palau Nacional, que aleshores es podia fer mitjançat un desaparegut funicular.
 
*1929.- Aspecte de la sala gran de l'edifici des de la balconada interior del primer pis. (Font: Josep Brangulí. Centre de Documentació de Caixabank) 
 
Acabada l'Exposició, l’edifici va mantenir la seva activitat vinculada a l’entitat de crèdit i a la seva àrea de serveis socials. No obstant això, el curs dels esdeveniments històrics que van portar a la Guerra Civil i al franquisme van canviar posteriorment els usos d'aquest edifici. D'altra banda, el pas dels anys i un deficient mateniment varen provocar el seu deteriorament progressiu i algunes modificacions estructurals, entre les que destaquem la pèrdua de les dues porxades que hi havien originàriament a les façanes laterals.
 
*1931.- Detall d'una de les porxades laterals de l'edifici del pavelló de la Caixa de Pensions uns anys després de la celebració de l'Exposició. (Foto: Hermenter Serra de Budallés / ANC)
 
L'any 1935 la Caixa va començar a equipar l'edifici com a hospital amb l'objectiu d'atendre-hi els seus afiliats per maternitat i accidents de treball. L'esclat de la guerra però, va canviar els plans i l'edifici passà a ser l'hospital número 18 gestionat inicialment per la Creu Roja i després a partir de 1938 pel propi exércit republicà i les forces populars. El pavelló va ser destinat a fer les funcions de banc de sang per donar suport als soldats ferits al front. Un gran domàs vermell amb la falç i el martell anunciava aquest servei des del cos central de la façana principal de l'edifici. 
 
*1938.- La silueta de l'edifici, clarament identificable en aquest cartell editat pel PSUC i la UGT, quan durant la Guerra Civil va acollir un banc de sang per atendre les víctimes del front. (Font: Centre de Documentació de Caixabank). 
 
Amb l'arribada del franquisme el 1944 va ser ocupat per l’Instituto Nacional de Previsión (INP), que encara no havia aixecat la seva seu barcelonina a la cruïlla de Gran Via/Balmes, just als solars on les bombes feixistes de març de 1938 havien arrassat una colla d'edificis al costat del Coliseum.
Sota la dependència de l'INP va ser destinat durant uns anys a maternitat i posteriorment a dipòsit de medicaments i arxius administratius de l'entitat gestora de la Seguretat Social.
Posteriorment l'edifici va ser buidat i a partir d'aquí va començar el seu procés de degradació. Al 1962 va ser habilitat per acollir-hi les victimes de les inundacions del Vallès i per allotjar els desnonats per l'obertura de l'avinguda García Morato entre les Drassanes i el carrer Nou de la Rambla. 
Arribada la democràcia, l'edifici va quedar com a Dipòsit Provincial d'Aprovisionament de la Seguretat Social i després del traspàs dels serveis de la Seguretat Social a la Generalitat, va restar sense ús a partir de 1986.
Amb el projecte olímpic ja en marxa es va plantejar la necessitat de rehabilitar l'edifici i donar-li una funció d'equipament cultural o públic. Es varen encarregar diversos estudis on s'analitzava l'estat de conservació de l'edifici i les seves patologies estructurals. Tots ells palesaven importants deficiències estructurals amb espais enrunats que requerien d’una contundent intervenció per salvar l'antic pavelló. Sobre les porxades laterals advertien del seu mal estat i de la necessitat de refer-les totalment en cas de rehabilitació de l'edifici
Com s'ha apuntat abans, el projecte original de l'edifici presentava dues porxades de tres arc de mig punt, que s’estenien paral·lelament a la façana principal i sobresortien de les dues façanes laterals. La corresponent a la façana lateral amb vista al final del carrer Lleida, era mes alta per salvar el desnivell del solar  i constava d'un arc al nivell de la planta semisoterrània, els tres arcs al nivell de la planta baixa i la terrassa amb balaustrada al nivell del primer pis.
 
 
*1991.- L'estudi encarregat per a rehabilitar l'edifici ja advertia del mal estat de les porxades laterals (aquí identificades com a llotges), que finalment foren suprimides. (Font: Cast Engineering)
 
En el projecte final de rehabilitació de l'edifici va ser finalment descartat el manteniment d'aquestes dues porxades que van ser suprimides i els espais resultants van ser igualats a nivell de façana. També es troben a faltar del projecte original els sis pinacles que coronaven la façana principal.
Amb la rehabilitació enllestida, a l'any 1995 s'hi va inaugurar l'Institut Cartogràfic de Catalunya (avui també Geològic).
 
 
 
 
*1993.- Plànols de l'alçat de la façana principal amb la identificació dels dos cossos de les porxades laterals suprimides, que apareixen enquadrats en vermell. (Font: Arxiu de Sílvia Farriol i Anna Soler).
 
*2019.- Vista d'una de les façanes laterals després de la rehabilitació de l'edifici, ja sense la  porxada. (Foto: Miquel Barcelonauta)

Documentació d'interès:
 
Roma i Fibla, Xavier. Pavelló de la Caixa de Pensions a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Història, arquitectura i estudi de la construcció. Barcelona 2009. Cliqueu aquí per accedir-hi
 
 

dimarts, 30 de juliol de 2019

PUB BOGART. Passeig de Verdum 35. (1977-1984)

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO


Bogart va ser un dels pubs que es van obrir als anys 1970's al barri de Verdum.  Ocupava un dels locals baixos interiors del grup d’habitatges de lloguer Calinova, que juntament amb els de Barcinova (aquests de venda i propietat), varen permetre la urbanització de l’entorn de l’antic Hospital Mental de la Santa Creu i Sant Pau, prop de la plaça de Llucmajor (avui de la República). Aquella zona del districte de Nou Barris s'havia poblat d'aquest tipus de locals amb noms com Ginger, Tarantula, Gattot, Yoko&Ono o Mogambo.
El local quedava un xic amagat rera dels edificis que donaven al passeig de Verdum i ocupava un dels blocs baixos a l'interior d'aquell grup d'habitatges. Va obrir el 1977 i  disposava d'una capacitat per a 80 persones. Set anys després va tancar i el seu promotor va obrir un altre local anomenat Bond. 
 
 
 
*2019.- Estat actual del local interior del grup d'habitatges Calinova on estigué emplaçat el Pub Bogart. (Foto: Roberto Lahuerta Melero)

LA TERRA NEGRA. Misèria i prostitució. (1900's-1930's).

 
Resultat d'imatges de hortes sant bertran
 
La misèria i la insalubritat que envoltava el món de la prostitució a la Barcelona dels inicis del segle XX tenia el seu punt més dramàtic quan les dones atrapades en aquesta vida envellien. Per a una prostituta de carrer, els darrers anys de l'exercici de l'ofici més vell del món constituien l'etapa més crua i miserable del seu trist destí professional.
Més enllà dels carrerons del Barri Xino, la prostitució més tronada s'emplaçava a l'altra banda del Paral·lel entre les altes xemeneies de La Canadenca i de la central d'electricitat del carrer Carrera. Allà a les antigues hortes de Sant Bertran a un pas de la costa de Montjuïc, el sexe de pagament es practicava a la mateixa via pública o en els solars encara per edificar que hi havia al voltant dels carrers Vilà i Vilà, Puig i Xoriguer o Albareda. Aquells espais esdevenien autèntics prostíbuls a l'aire lliure que congregaven també, a banda dels clients habituals, una gran quantitat de mirons i tafaners.
La zona era coneguda com la Terra Negra [1], nom que provenia dels nombrosos magatzems de carbó que hi havia en aquest sector proper al port. La negror provenia de la descàrrega d'aquest mineral al moll que hi havia al final del Paral.lel. La manipulació del carbó deixava un polsim negre que impregnava el terra dels solars.
Aquell indret va acabar esdevenint un autèntic cementiri d'elefants per a les velles meuques a les que el pas del temps i la misèria havien deixat sobre els seus cossos signes inequívocs d'envelliment i malaltia.
 
*1925.- Imatge de la zona del final del Paral.lel amb les xemeneies de les dues centrals d'electricitat i els magatzems de carbó al voltants dels qual s'exercia la prostitució a peu de carrer (Foto: Autor desconegut)
 
L'escriptor, pedagog i filàntrop Max Bembo (José Ruiz Rodríguez), un dels més acreditats cronistes dels baixos fons d'aquella Barcelona, descriu amb tota mena de detalls les pràctiques que s'hi feien a l'aire lliure, fonalmentalment a partir dels capvespres [2]. Les velles prostitutes practicaven el sexe donant plaer als seus clients  indistintament de forma manual, oral o fins i tot, malgrat els seus vells cossos, s'atrevien a coits directament contra les parets o sobre vells matalassos menjats de plagues i paràsits que apareixien escampats per la zona.
 
Portada i primer full d'una de les edicions de l'obra de Max Bembo, La mala vida en Barcelona
 
*1912.- Fragment de la descripció que Max Bembo fa de la zona coneguda com la Terra Negra al seu llibre La mala vida en Barcelona.
 
Ja amb l'arribada de la Segona República l'activitat del mercat del sexe en aquella zona va anar a menys, tot i que, durant la Guerra Civil va tornar a revifar i la repressió franquista de la posguerra la va esmorteïr. No obstant, fins ben entrats els anys 1950's, encara era possible veure-hi algun espectacle poc gratificant. Probablement amagar-se a la falda de Montjuïc era més segur.
 
[1].- Villar, Paco. El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat. Edicions del CCCB i Diputació de Barcelona. 2012.
 
[2].- Bembo, Max. La mala vida en Barcelona. Casa Editorial Maucci. 1912.

diumenge, 28 de juliol de 2019

TEATRE FOLIES BERGÈRE. (1915-1930)



*1924.- El Teatre Folies Bergère conservava encara pintat a la paret, sota les finestres de la primera planta, el nom de Salón Arnau. (Foto: F. Serra)

El 31 de maig de 1915 l'antic Saló Arnau, un local aleshores ja famós per haver viscut el debut professional de Raquel Meller, va ser rebatejat com a Teatre Folies-Bergère seguint la moda d'assignar noms de cèlebres locals parisencs als instal·lats a Barcelona, un costum que també cal vincular a la guerra europea, que tan estava beneficiant la ciutat a causa de la neutralitat espanyola en aquell primer conflicte bèl·lic mundial. En realitat el canvi de nom va ser conseqüència d'un relleu en la direcció del local (Jaume Arnau es va traspassar el negoci) i de l'inici d'una nova etapa de la història d'aquell teatre que el vinculava totalment al music-hall. Així doncs, durant 15 anys, fins a l'inici de la dècada dels anys 1930's, el frontó esglaonat de l'Arnau va lluir el nom de Teatre Folies Bergère al cim de la façana.
Abans de reobrir com a Folies Bergère l'edifici, construit el 1905 per Andreu Audet i Puig (1868-1938), va ser sotmès a una profunda reforma interior. S'hi habilitaren diferents espais, entre els que hi destacava un restaurant afrancesat anomenat Bleu, que es completava, d'acord amb la publicitat de l'època, amb un Pati Andalús, un Saló xinès i un altre d'anglès. Les suggerents pintures que decoraven el Bleu eren obra de Feliu Elias (1878-1948), conegut per Apa, i li donaven aquell to frívol propi del tarannà de tot el Paral·lel. Exteriorment els baixos de l'edifici contigus al carrer de les Tàpies seguien ocupats pel bar-cafè de Jaume Estruch.[1]

*1915.- Le bain, un dels plafons impregnats d'erotisme que Apa va pintar per decorar el restaurant Bleu del Folies Bergère. (Font: Arxiu Mas)

*1915.- Retall de la cartellera de La Vanguardia del 29 de maig d'aquell any on s'anunciava l'obertura del nou Teatre Folies Bergère en el local que anteriorment ocupava l'Arnau.

*1915.- Primers anuncis del Folies Bergère a La Vanguardia del mes de juny, que incloien una referència a les instal·lacions que integrava el nou teatre.

*1915.- Primera revetlla de Sant Joan celebrada al Folies-Bergère poques setmanes després de la seva obertura

*1915.- Retall aparegut a la revista satírica Papitu en ocasió de la reobertura de l'Arnau com a Folies Bergère.

Durant l'època que funcionà com a Folies-Bergère, l'Arnau va ser un dels llocs rellevants del music-halll a Barcelona. Les cròniques de l'època ens parlen d'un gran èxit de públic durant els mesos següents a la seva reobertura. La successió d'artistes que hi actuaven era contínua.
Al setembre 1930 el local va recuperar el nom d'Arnau i el music-hall va passar a millor vida. Francesc Benagues va ser l'encarregat de la reconversió de la sala, que va esdevenir un vulgar cinema de barri que alternava les projeccions de pel·lícules amb alguna funció de teatre i varietats.

Relació d'artistes que actuaren al Folies Bergère en els seus primers mesos d'activitat:

1915
Juny.
Pele-Mele (parella còmica).
Madame Meriska y sus perritos de salón.
Tina Desmet.
Aygel Arturs (trio).
Beringuardis.  
La Tanguerita.

Juliol.
Adria Rodi.
Carmelita Ferrer.
Malatzzoff (ballarins).
Olga Massa.
Cubano Vega.

Agost.
Tina Cola.
Stella Margarita.
Asselmo.
















Setembre.
La Mexicana Nana.
Tah-Marah.
Les Couder.

Novembre.
Jamaica.
Catarina Nilus.
Trio Carbonell.

Desemble.
Leger-Lia (duetistes geperuts).
María Calderon.
Carmen Vicente.

1916
Gener. 
Levasseur.
La Diesta.
Perlette.


[1].- Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel. Nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelonesa. Editorial Amanatos. Barcelona. 1993

Enllac d'interès:
Bereshit: L'Arnau, l'últim teatre de barraca de Barcelona. (Enric H. March)

dissabte, 27 de juliol de 2019

COTXERA DE BORRELL. Comte Borrell 21-23 (1890's-1991)


 
*1950's.- Façana exterior de la cotxera de Borrell quan ja només acollia troleibusos (Font: TMB
 
Situada entre els carrers Marquès del Campo Sagrado i Parlament i entre Comte Borrell i Viladomat, aquesta cotxera, construida cap a finals dels segle XIX, va passar de tenir una funció incial de magatzem de cotxes de cavalls a convertir-se, a partir de 1905, en el taller central de la companyia de tramvies. Aquesta funció la va fer fins a l'any 1924 quan es va posar en funcionament el Taller Central de Sarrià. A partir d'aleshores la instal·lacio de Borrell tornaria a fer funcions exclussives de cotxera aplegant un total de 11 vies dins el seu recinte cobert (4 exclussives per a cotxes d'amplada estàndar i 7 amb un tercer rail, que permetia el seu us tant de cotxes d'amplada standard com mètrica).
Fins a l'any 1951 la cotxera del carrer Comte de Borrell va acollir només tramvies i posteriorment fou dedicada a allotjar troleibusos fins al tancament de la xarxa d'aquest tipus de cotxes el 1968.
En la seva darrera etapa va acollir autobusos. si bé la seva funció va anar minvant en protagonisme fins acollir només vehicles de reserva. L'edifici acollia també l'anomenat Centre Cultural de Transports, conegut popularment com Els Tramvies.
 
 
Dos plànols de les cotxeres de Borrell. En el de dalt la instal·lació apareix perimetrada en vermell i s'hi pot veure també la cotxera veïna de la Ronda de Sant Pau, situada a la dreta del plànol. La imatge inferior està orientada en direcció mar amb Comte Borrell a l'esquerra i Viladomat a la dreta. 
 
*1940's.- Imatge de l'interior de la cotxera amb algunes de les 11 vies que tenia per allotjar-hi els tramvies. S'hi pot observar el triple rail que permetia l'accés a cotxes de les dues amplades de via. (Font: TMB)
  
 
*1970.- Una de les portes d'accés a la cotxera. (Foto: Autor desconegut. Arxiu Fotogràfic La Vanguardia).
 
Durant la dècada dels 1980's va plantejar-se la possibilitat de la tranformació de l'edifici en una central de Policia, opció que finalment el Ministeri de l'Interior va descartar. La vella cotxera seria finalment enderrocada a començaments dels anys 1990's i dedicada posteriorment a equipaments. Avui el solar de l'antiga cotxera acull el Centre Esportiu i de Fitness Aiguajoc inaugurat durant les festes de la Mercè de 1994.
 
*1986.- Maqueta del projecte de conversió de les antigues cotxeres de Borrell en Caserna de Policia. El projecte preveia un pati interior amb entrada pel final del tram mar del passatge Pere Calders i una torre de 16 plantes, amb un heliport al cim, a la cantonada Viladomat/Marquès del Campo Sagrado. 
 

dissabte, 20 de juliol de 2019

REAL ESCUELA DE INGENIEROS ELECTRICISTAS DE SARRIÁ. Passeig de la Bonanova (1905-1914)


Clausurat al 1904 l'Hotel del Parque de la Montaña del Passeig de la Bonanova, el mateix edifici que l'havia acollit va tenir continuïtat iniciant una nova etapa com a Real Escuela de Ingenieros Electricistas.
 

*1906.- Frontó dela façana principal amb el rètol de l'escola i vista general de l'edifici des del Passeig de la Bonanova
 
Les primeres notícies sobre la presència d'aquesta escola a Sarrià daten del 1905. L'entitat havia estat creada la localitat costanera de El Masnou per la iniciativa privada, amb l'objectiu de formar electricistes autòctons per tal d'evitar l'excessiva dependència de tècnics estrangers en aquest ram professional.
L'any 1904, aprofitant una estada d'Alfons XIII a Barcelona, l'Escola va sol·licitar el patronatge reial que li fou concedit pel monarca. Malgrat el títol de Real que encapçalava el seu nom,  l'escola va objecte de qüestionament des dels seus primers dies per part d'associacions professionals i docents d'enginyers industrials, que no veien amb bons ulls la independització de la branca de l'electricitat. La història de l'Escola quedaria marcada per aquesta causa i farcida de polèmiques, debats acalorats i dimissions.  
 
*1906.- Escrit de renúncia de diversos professors en solidaritat amb el dimitit director de l'Escola Ramon Fort. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 
 *1907.- Retalls de La Vanguardia que recullen la polèmica entorn a la consideració d'estudis independents de l'especialitat d'electricista
 
Com s'aprecia a la fotografia de l'encapçalament, el frontal de l'edifici era presidit per un rètol que anunciava l'escola. En un dels laterals es mantenia a peu de carrer un accés als Jardins del Parque de las Montaña.
L'Escola havia adoptat el pla docent dels estudis d'electricitat que simpartien a l'Institut Electrotecnique de Montefiore de Liège (Bèlgica) i al 1910 eren 15 els alumnes matriculats a Sarrià.
Fionalment al 1914 es va prohibir a l'escola que emprés el nom d'Enginyers perque no era recioneguda oficialment.
Cap al 1925 l'edifici seria ocupat per l'Escola Tècnica Eulàlia i posteriorment pels Jesuïtes, que haurien de tancar el centre en l'època republicana. 
 
 
 
 

dimarts, 16 de juliol de 2019

TARANNÀ. Bar/Cafè. Viladomat/Parlament. (2012-2019)


 
 
*2012.- Graffitti a la porta del local en els primers anys de Tarannà.

El divendres 27 de gener de 2012 va obrir, a la cantonada del carrer Parlament amb Viladomat, un establiment que naixia amb la voluntat de quedar perfectament integrat en un barri de Sant Antoni, que començava a manifestar símptomes d'un certa fagocitació per part del tauró turístic que envaia la ciutat. Els carrers d'aquells sector començarien aviat a poblar-se d'establiments d'oci i restauració franquiciats i  glamourosos que posaven en perill el manteniment de l'inequívoc encant del barri al que amenaçaven amb la desaparició d'històrics i emblemàtics comerços.  
Probablement la informalitat era la nota més rellevant de Tarannà. Això li va permetre adquirir una àura de cosmopolitisme i progresia. La seva disposició dels espais cercava un aprofitament de l'interior amb un certa i atractiva sensació de "desordre ordenat". No hi faltaven estanteries plenes de publicacions i fullets que informaven el client de les activitats artístiques i culturals més rellevants que es celebraven al barri i a la ciutat.
I també era poc habitual el menjar que s'hi servia, ple de propostes d'una cuina mediterrània i alternativa, que gairebé sempre deixava entre satisfet i sorprès al client i que s'apuntava a l'anomenat brunch, aquest mot híbrid entre breakfast i lunch, que al cap i a la fi evoca el costum de menjar a qualsevol hora.   

*2012.- Anunci de la inauguració del local.

El local gaudia també de menjador privat per organitzar sopars de colla i funcionava pràcticament tot el dia des de les 9 del matí fins passada la mitjanit. Una terrassa adornada de plantes i cactus colocats sobre planxes de fusta reclicada donaven un to rústic a la terrassa de la vorera de la cantonada.
Amb el pas dels anys però, les previsions més pessimistes sobre la deshumanització progressiva dels comerços i locals del barri s'anaven confirmant. Josetxu Navarro, l'home que va promoure i consolidar el Tarannà va dir prou. Acabaven de tancar El Pa i Trago i El Jabalí. I gairebé coincidint amb la inauguració de la part sud de la superilla de Sant Antoni, el local va tancar portes deixant un record entranyable dels seus set anys de vida al barri. Eren els últims dies del mes de juny de 2019.

*2014.- La terrassa de Tarannà sobre la vorera de la cantonada Viladomat/Parlament.


*2016.- L'interior del cafè-bar Tarannà.