divendres, 15 d’octubre de 2021

SENYAL DE PERILL AL VAGÓ DEL METRO (1980's-2000's)

 


Caps als anys 1980's, a les portes dels vagons del metro de la ciutat van començar a veure's cobertes amb aquest adhesiu que prevenia del perill de les portes quan s'obrien. Eren les portes que s'obrien automàticament sense que el passatger hagués d'accionar cap botó ni palanca per obrir-les. Els vagons de la línia 5 eren tots d'aquesta tipologia.

Es fàcil imaginar que algun dramàtic accident va ser el causant de la difusió d'aquesta terrorífica imatge on es veia un nen amb la mà atrapada a causa de l'obertura automàtica de la porta del vagó amb la seva mare al costat. La imatge era singular i no formava part de cap grup de senyals amb el mateix patró estètic i de disseny i de dibuix.  

dimarts, 12 d’octubre de 2021

QUIOSCS DE BEGUDES A LA PLAÇA UNIVERSITAT (1910-1960's)

Agraïments a MAITE MAR, FRANCISCO ARAUZ, JORGE ÁLVAREZ i ROSER OLMO.

Dels dos quioscs de begudes que han existit a la plaça de la Universitat a peu de carrer, el primer d'ells, construït cap a finals de la dècada els 1910, apareixia en una excel·lent imatge nocturna captada pel fotògraf Josep Brangulí. Quedava emplaçat entre les dues fileres d'arbres del passeig lateral més pròxim al centre de la plaça. La part posterior del quiosc quedava encarada amb la calçada central del carrer de les Corts, actual Gran Via de les Corts Catalanes. 

*1910's.- Dos cambrers i un client en una imatge nocturna del primer quiosc de begudes de la plaça Universitat. (Foto: Josep Brangulí).

1920's.- Emplaçament del quiosc en una targeta postal de l'època.

Aquest primer quiosc tenia punts de semblança amb els que hi hagueren al costat de la font de Canaletes al capdamunt de la Rambla. Si bé era molt més simple de materials, es limitava a un taulell obert al carrer des d'on se servien refrescos i altres begudes als clients que esperaven dempeus. La coberta del quiosc presentava diversos cossos esglaonats fins quedar coronat amb una petita cúpula.  

*1920's.- Imatge aèria de la Universitat i la plaça on es pot distingir el primer quiosc de begudes. (dins del rectangle groc).  

A finals de la dècada dels 1920's i coincidint amb l'efervescència urbanística que va comporta la celebració de l'Exposició Internacional de 1929, el quiosc va ser suprimit del seu emplaçament original i refet a l'altra banda de la Gran Via entre les dues fileres d'arbres que s'estenien a la vorera de davant de l'edifici de la Universitat.

Els dos emplaçaments on hi hagueren els quioscs de begudes. Al cercle vermell abans de la Segona República i al verd posteriorment. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).


*1930's.- Durant els anys de la Segona República el quiosc ja havia estat traslladat a l'altra banda de la Gran Via i s'emplaçava en un dels extrems de l'ampla vorera de la façana de la Universitat. (Foto: IEFC / Louis Roisin).
 

Acabada la Guerra Civil, i durant els anys de la dictadura franquista el quiosc va romandre al nou emplaçament davant de la tanca de reixa dels jardins laterals de la Universitat. Se'l va conèixer amb el nom de Kiosco Deporte i era lleugerament més gran que l'anterior amb parets exteriors de vidre i marqueteria. A banda del seu espai interior, disposava també d'un bon grapat de taules i cadires a l'abast dels clients sobre l'ampla vorera, que recorria d'Aribau a Balmes tota la façana principal del recinte universitari. Era freqüentat majoritàriament per funcionaris, oficinistes i alguns universitaris. 


*1940's.- El senyor Valentí Olmo Telo va treballar després de la Guerra com a cambrer al quiosc de begudes de la plaça Universitat. Aquí el veiem amb dos clients (foto superior) i davant del quiosc (foto inferior). (Imatges gentilesa de Roser Olmo González).

*1962.- El Kiosco Deporte durant la nevada de desembre d'aquell any (Font: La Barcelona Desapareguda de Giacomo Alessandro).

Cap a finals dels anys 1960's la reurbanització de les voreres de la zona, amb l'obertura d'un carril exclusiu pels autobusos i taxis va alterar considerablement la distribució dels espais i el Kiosco Deporte va ser desmantellat definitivament. 

*1966.- El Kiosco Deporte envoltat d'automòbils que aparcaven i circulaven sense control per la vorera de la Universitat. (Foto: Postals PostalColor).

Cap a finals dels anys 1960's la reurbanització de les voreres de la zona, amb l'obertura d'un carril exclusiu pels autobusos i taxis va alterar considerablement la distribució dels espais i el Kiosco Deporte va ser desmantellat definitivament. 

*1968.- Un altra imatge del quiosc en els seus últims anys.  A la dreta es poden veure les taules i cadires de la terrassa. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez).

dijous, 30 de setembre de 2021

LA LLAVE.- Restaurant. Consell de Cent 388. (1980-2021)

 



La Llave va obrir al públic en format d'snack-bar el 27 de novembre de 1980. El 1995 va incorporar un menjador amb capacitat per a 25 persones i un reservat per a 8.

En realitat era força difícil per algú que no conegués el restaurant trobar-lo per primera vegada a la cantonada Consell de Cent / Bailèn. La seva aparença externa era d'allò més simple, més propera a un bar convencional de barri o a un bar-comidas com es diu popularment, que no pas a un restaurant de cuina acreditada i solvent.  A l'interior del local hi havia varies dependències i l'aspecte intern anava millorant a mesura que t'hi endinsaves.

Álvaro Igualador, un home especialment amable i conversador, dirigia el menjador mentre la seva dona Manuela s'encarregava dels fogons. El matrimoni, juntament amb el seu fill Carlos, va desplegar aquest petit tresor de cuina castellana i de mercat al bell mig de la Dreta de l'Eixample. Hi destacaven els seus callos, la cua de brau, les sardines marinades i un entrant marca de la casa anomenat caviar, que consistia en unes exquisides làmines de torrezno fregit.

*2020.- Álvaro Igualador exercint de sommelier en el seu restaurant (Foto: El Periódico)

Un altra característica del restaurant era el cava que en els últims anys elaborava el propi Álvaro i que es presentava sota el nom de CAALMA,  un acrònim format amb les primeres lletres dels noms dels membres de la família: Carlos, Álvaro i Manuela 

Caalma era el cava de elaboració pròpia de la família Igualador.

Després de més d'un any de dificultats per aconseguir mantenir el negoci amb la manca d'activitat generada per la pandèmia del COVID-19, les desavinences entre el propietari i el llogater es van intensificar. Malgrat que inicialment es va aconseguir dipositar en un jutjat  un 40% de la renda, del que l'arrendatari en reclamava una rebaixa, el propietari va continuar litigant donant reiterades mostres de voler acabar la relació contractual. Finalment Álvaro va optar per tancar el negoci al setembre de 2021.

dissabte, 25 de setembre de 2021

ACHURI. Restaurant basc. Carrer Consolat 23. (1936-1938)

Situat sota els pocs porxos que encara quedaven al carrer del Consolat (avui Consolat de Mar), davant del Palau de la Llotja, el restaurant Achuri (en algunes cròniques escrit en euskera Atxuri), fou un establiment de cuina basca tradicional, que durant els últims anys de la Segona República, ja durant de Guerra Civil, acollia trobades polítiques i socials, moltes d'elles relacionades amb la comunitat basca establerta a Barcelona.  

*1936.- Vista interior del restaurant Achuri amb les parets decorades amb motius euskalduns.

Emplaçament del restaurant Achuri al carrer del Consolat 23 (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)


*1936.- Al mes de maig d'aquell any, molt poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, l'Achuri acollia una celebració d'homenatge als nedadors del Club Natació Barcelona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia


*1936.- Indalecio Prieto i els seus seguidors també van celebrar aquest banquet a l'Achuri. (Font: Diario Gráfico).

El curs de la guerra i l'avenç de les tropes nacionals al nord van portar al Govern d'Euskadi a establir-se a Barcelona. Aquest fet va enriquir encara més les relacions entre ambdues comunitats que culminaren en la celebració de la Setmana Pro Euzkadi, celebrada entre el 29 de maig i el 6 de juny de 1937, amb nombrosos actes de solidaritat entre ambdós pobles. Malgrat que els estralls de la guerra començaven a comportar greus dificultats d'abastiment,  molts d'aquells actes es van poder complementar amb àpats de germanor celebrats a les taules de l'Achuri.


No tenim noticia que el restaurant sobrevisqués al conflicte bèl·lic civil per la qual cosa, la seva pista es perd després de 1938.

diumenge, 19 de setembre de 2021

GALERIA JOAN PRATS. Rambla de Catalunya 54. (1976-2014)


*1976.- La Galeria Joan Prats durant la seva exposició inaugural. (Foto: Arxiu Històric de Barcelona)

Inaugurada el 23 de març de 1976 per Manuel i Joan de Muga, pare i fill, aquesta galeria va ser durant l'últim quart del segle XX i les dues primeres dècades del XXI un dels punts referencials de projecció de l'art contemporani a Barcelona.

Instal·lada en el mateix local que anteriorment ocupava la barreteria Joan Prats, davant del desaparegut cinema Kursaal, la nova galeria va conservar el nom de l'antic propietari, en reconeixement da la seva tasca de suport a l'art contemporani i d'avantguarda i va arrencar amb una exposició inaugural titulada Presència de Joan Prats on s'exposava obra del seu amic Joan Miró. Efectivament, Joan Prats i Vallès (1891-1970) va ser un notable col·leccionista d'art i promotor cultural que des dels foscos anys del franquisme va  mantenir oberta la connexió de Barcelona amb el món de l'art d'avantguarda. Prats havia estat encarregat de gestionar la barreteria familiar del carrer Ferran que després va passar al local de Rambla de Catalunya 54. Muga havia heredat de la seva família un negoci de gravació que a principis dels anys 1960's esdevindria l'Editorial Polígrafa, especialitzada en llibres d'art. Va ser en aquella època que Muga i Prats van començar a col·laborar estretament.

*1976.- Cartell de l'exposició inaugural de la Galeria Joan Prats a la Rambla de Catalunya

*1976.- Congregació de personalitats del mon artístic i cultural barceloní la nit de la inauguració de la Galeria Joan Prats

*1976.- Apunt de Lluís Permanyer publicat a La Vanguardia amb motiu de la inauguració de la galeria.

La conversió de l'antiga barreteria en una moderna galeria d'art contemporani va anar a càrrec de l'arquitecte Josep Lluís Sert, en la que seria una de les seves últimes obres en vida. Sert va conservar i respectar al màxim l'antiga barreteria adaptant-la a les necessitats d'espais i llums d'un galeria d'art  


  

      




Alguns dels cartells de les exposicions i actes que va acollir la Galeria Joan Prats al llarg dels seus anys a Rambla Catalunya.

El prestigi i la projecció de la Galeria Joan Prats de Joan de Muga va possibilitar d'obrir sucursals a Nova York, Tòquio i Los Angeles 

En la seva darrera etapa Patrícia i Marta de Muga van ser les directores de la sala. La Galeria Joan Prats va continuar la seva vida en l'altra sala d'exposicions, emplaçada al mateix número 54, però del veí carrer de Balmes.

El 2015 tancada ja la galeria, una multinacional va reformar el local on desaparegueren un gran nombre de les intervencions que Sert hi va executar al 1975 en transformar l'antiga barreteria en la Sala Joan Prats. Una botiga de moda (Nautica) [1] va ser la següent inquilina del local un cop tancada la galeria. Es van respectar els miralls exteriors que emmarcaven els aparadors amb el nom de Joan Prats gravat en color daurat sobre el vidre. Lògicament però, tot el glamour artístic que desprenien aquells espais i parets va passar a millor vida. 

[1].- Actualment (2021) el local és ocupat per una botiga de la marca catalana de moda Kaotiko.

divendres, 3 de setembre de 2021

PALAU DE L'ESTAT ESPANYOL. Exposició Internacional de 1929. Montjuïc. (1929-1931)

 Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1928.- Vista a vol d'ocell del Palau d'Espanya poc després de completar-se la seva construcció. Al fons veiem el Palau Nacional i al costat el desaparegut Palau d'Art Modern.

El Regne d'Espanya, aleshores representat per la figura del monarca Alfons XIII, va disposar lògicament d'un pavelló propi a l'Exposició de Barcelona del 1929. Tot i l'extensa superfície que abastava, no va ser una construcció especialment reeixida ni destacada entre la multitud d'edificis que es van erigir per representar a països i empreses. S'estenia entre l'actual avinguda de l'estadi i l'aleshores coneguda com Avinguda Internacional, avui ocupada per l'esplanada i on abans de la cita olímpica de 1992 es realitzaven els obligats exàmens per aconseguir el permís de conduir.

*1929.- Emplaçament exacte del Palau de l'Estat Espanyol en el plànol editat durant l'exposició. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz).

*1929.- Accés principal al palau. Al fons es pot veure la torre de l'estadi. (Font: Targetes Postals E.I.B.)

L'arquitecte que va dissenyar aquest palau va ser Antoni Darder (1885-1956), que també havia construït a pocs metres el Palau d'Art Modern, així com el Palau de les Missions i el Pavelló de la Compañia de Tabacos de Filipinas. Darder, un home vinculat a l'ajuntament de la ciutat, on exercí diversos càrrecs vinculats a les àrees d'arquitectura i urbanisme, va participar en el projecte de reforma de la plaça Catalunya i també en el projecte de la plaça d'Espanya com accés principal al recinte de  l'Exposició Internacional. 

El Palau d'Espanya (oficialment conegut com el Palacio del Estado Español) destacava per les seves dues torres situades als extrems de l'edifici amb una ornamentació d'estil plateresc amb arcs de mig punt i columnes de capitells corintis. Els diversos cossos que conformaven l'edifici quedaven disposats simètricament amb una façana posterior d'aspecte molt més auster. 

Durant l'exposició aquest pavelló es va dedicar a presentar les novetats dels Govern de l'Estat i els seus ministeris i va començar a ser enderrocat poc després de tancar el certamen el 1930.

*1929.- Retall de les Notas de un visitante de la Exposición on es descriu amb detall el contingut que es presentava a l'interior del Palau de l'Estat Espanyol (Font: Col.leció privada Francisco Arauz).

*1929.- Una altra imatge de la façana principal del palau. (Font: Diario de la Exposición. Col·lecció privada Francisco Arauz). 

*1929.- Façana posterior del palau en una targeta postal de l'època. (Font: Targetes Postals E.I.B.) 

diumenge, 22 d’agost de 2021

AGULLA PUBLICITÀRIA AL CIM DE LA TORRE CATALUNYA. Plaça dels Països Catalans. (1992-2021)



A l'any 1992, coincidint amb l'efervescència olímpìca que va viure la ciutat, va ser instal·lada al cim de la Torre Catalunya una agulla publicitària giratòria de grans dimensions amb neons de color blau. El seu disseny era com una mena de rèplica de la Torre de Comunicacions de Collserola que sota un projecte de Norman Foster, s'havia aixecat mesos abans prop del cim del Tibidabo, constituint un dels reclams arquitectònics de la fita olímpica.

El panell publicitari de la Torre Catalunya, promogut per la empresa VSA va ser adjudicat a la multinacional japonesa SONY i durant més de vint anys va presidir aquell gratacels. Havia estat construït al 1970, coincidint amb la posta en marxa de nova Estació de Sants, i a partir d'aleshores ha tingut usos d'oficines i d'hotel, acollint el Gran Hotel Torre Catalunya primer i el Nobu Hotel després. La instal·lació de l'antena publicitària de 20 metres d'alçada va permetre ampliar la de l'edifici dels 80 metres que té la construcció fins als 100 amb l'afegitó de l'estructura publicitària.   

Al panell situat a la part central de l'agulla, els llums de neó eren de color blau amb progressió vertical  d'encesa i apagada i rotació completa de tot el panell. Això permetia veure l'anunciant des dels 360 graus.

A l'any 2014 va canviar d'anunciant i les lletres de SONY van ser substituïdes per les de PHILIPS que hi van romandre per un periode de set anys

*2018.- La Torre Catalunya amb l'agulla publicitària anunciant Philips. 

*2018.- Vista nocturna de la Torre Catalunya des del capdamunt del carrer Numància.

A finals de juny de 2021 una grua de considerables dimensions va executar durant diversos dies les tasques de desmuntatge de l'estructura del panell publicitari i la Torre Catalunya va quedar orfa d'aquests element retornant al seu aspecte original.  

*2021.- La grua desplegada per eliminar l'agulla i la torre ja sense ella.

divendres, 20 d’agost de 2021

CASA JAUME RÀFOLS MATA. Diagonal/Tuset. (1909-1985)

Construït per Josep Maria Sagnier i Villavecchia al 1909, aquest edifici noucentista regi i aburgesat va aixecar-se al costat Besòs de la cruïlla del carrer Tuset amb la Diagonal. Va ser el primer edifici que es va construir a la zona de l'inici del carrer Tuset, que fins a l'any 1927 no va veure com s'enlairava a  l'altra cantonada amb Diagonal la imponent Casa Balbina Mas de Miquel.

Jaume Ràfols i Mata (1857-1930) va ser un economista i polític penedesenc nascut al poble de Torrelavit. El seu fill Enric Ràfols i Martí va arribar a ser  parlamentari al congres dels diputats al 1923 i fundador del Partit Agrari Català. 

*1915.-  Vista general de l'edifici des de la Diagonal. Observi's l'estretor del carrer de Tuset pràcticament encara pendent d'urbanització. (Foto: Josep Maria Madurell Marimón)

*1910's.- Aspecte de l'entrada i la tribuna del pis principal de l'edifici. (Font: © enricsagnier.com) 

L'edifici va ser encarregat pels Ràfols a Sagnier, que era un bon amic de la família i amb el que realitzarien d'altres col·laboracions. Constava d'una planta semisoterrada. l'entresol, un pis principal en el que hi destacava una ornada tribuna a la façana de la Diagonal i tres pisos més.

A l'any 1985 la Casa Jaume Ràfols va ser enderrocada i sobre el solar resultant s'hi va aixecar un vistós edifici d'oficines, revestit de color magenta, obra dels arquitectes Federico Correa i Alfons Milà.

*2000's.- Edifici d'oficines emplaçat avui sobre el solar on hi hagué la Casa Jaume Ràfols. (Foto: Autor desconegut).

diumenge, 15 d’agost de 2021

SANT PERE DE LES PUEL·LES. Monestir Benedictí. Torre dels Ocells, Claustre i altres elements desapareguts (Segle XII - 1873/1909)

Ja al segle IX va existir en aquest indret una primera església dedicada a Sant Sadurní que va ser reemplaçada per un monestir promogut pels comtes de Barcelona Sunyer I i Riquilda de Tolosa, els quals van col·locar a la seva filla Adelaida com a primera abadessa. Del monestir se'n conserva com a document més antic l'acta de la consagració de la seva església romànica datada de l'any 945 i realitzada pel bisbe Guilarà. Posteriorment es va procedir a aixecar el claustre, de la construcció del qual se'n va trobar documentació datada del 1143. Aquest claustre tenia dos pisos, l'inferior d'estil romànic i el superior construït al segle XIV amb arcs gòtics. 

*1858.- Planta del conjunt de Sant Pere de les Puel·les, segons el plànol de Miquel Garriga i Roca, quan s'utilitzava com a presó. (Font: Arxiu Històric de Barcelona).

L'activitat generada per aquest monestir, que quedava inicialment situat fora muralles, va permetre a través dels anys el desenvolupament de la zona que l'envolta, especialment a partir que Jaume I va ampliar el perímetre de les muralles amb una nova disposició que seguia el curs de l'actual Ronda de Sant Pere tot tancant el barri de la Ribera, que molts anys després patiria les conseqüències dels atacs de les tropes borbòniques de Felip V al 1714. D'altra banda, la presència del curs d'aigua del Rec Comtal va contribuir també a afavorir el desplegament d'activitat industrial.

Al segle XIX les desamortitzacions sobre els edificis religiosos van afectar al conjunt que, després de ser utilitzat com a presó, seria enderrocat al 1873 amb l'excepció de l'església que va esdevenir parròquia. El conjunt va quedar doncs limitat a l'església amb la Torre del Ocells, un campanar quadrat aixecat al segle XIV complementat al XVIII amb una segona torre campanar més alta. La comunitat religiosa femenina va traslladar-se al carrer Anglí de l'actual barri de Sarrià on encara avui hi té la seva seu.  

*1873.- Dibuix de la destrucció del claustre del monestir.
*1905.- Postal de l'església a començaments del segle XX en la que podem distingir perfectament el finestral encegat al costat de la porta d'accés. (Foto: Ángel Toldrá Viazo).

*1909.- Vista de l'església de Sant Pere pocs dies després dels atemptats patits durant els fets de la Setmana Tràgica.  A la imatge es pot veure encara, davant del campanar, la silueta de la Torre del Ocells poc abans dels seu enderrocament. També s'hi aprecien les marques de fum a les finestres de la façana situades a un i altre costat de la portalada d'entrada com a conseqüència de l'incendi que van provocar els assaltants. (Foto: Ángel Toldrá Viazo).

Un altre moment delicat per la integritat d'aquest conjunt van ser els fets de la Setmana Tràgica a l'estiu de 1909. La ira popular es va desfermar sobre l'església que resultaria incendiada produint-se greus danys en l'estructura de la Torre dels Ocells que va haver de ser eliminada. De l'església romànica amb planta de creu grega i àbsis a la capçalera en va quedar ben poca cosa. El 1911 es va procedir a restaurar l'església, que va ser objecte de moltes variacions sobre la seva estructura original. Aquesta restauració, realitzada per l'arquitecte Eduard Mercader i Sacanella, qualificada per molts historiadors de l'art com excessiva, va alterar significativament l'aparença interior i exterior de l'església que va passar a tenir una planta basilical. L'antiga planta de creu és però, encara identificable i s'hi conserven les columnes exemptes romàniques amb capitells corintis originals, així com les voltes el canó i el cimbori del segle XII i algunes impostes d'arc amb relleus del segle X pertanyents a l'antiga església-capella de Sant Sadurní.

*1909.- Primeres obres de l'enderrocament de la Torre dels Ocells després de quedar malmesa pels aldarulls de la Setmana Tràgica. La foto fou publicada en portada al setmanari gràfic La Actualidad. (Font: AHB). 
*1911.- Les obres de reconstrucció i restauració de l'església després dels fets de la Setmana Tràgica (Foto: Frederic Ballell). 

Amb l'esclat de la Guerra Civil al 1936 va tornar a patir atacs i novament va cremar per l'acció dels revolucionaris anarquistes. El franquisme va tenir cura de de restaurar i reconsagrar l'església al 1945 i el pintor muralista osonenc Felip Vall i Verdaguer va pintar el sostre de la capella del Santíssim aquell mateix any. 

L'aparença externa que podem veure avui de Sant Pere de les Puel·les presenta una façana d'estil eclèctic, producte de l'obsessió del restaurador per donar-li una aparença romànica. És com un mur que oculta diferents elements amb la pretensió de donar-los uniformitat i en el que destaquen els gran finestrals neogòtics, que van ser dissenyats seguint el model d'un finestral del segle XV encegat que hi havia sobre el mur del transsepte. L'únic element original es la porta d'accés a l'església que data del segle XV i conserva en el seu timpà una escultura gòtica de Sant Pere. 

Del que va ser el claustre enderrocat al 1873, se'n conserven avui a Terrassa (carrer de Sant Ignasi 1-3) deu arcs gòtics corresponents a la planta superior, mentre que a les sales del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) a Montjuïc, se n'hi poden veure tres de romànics amb els capitells esculpits.

*2007.- Façana actual de l'església de Sant Pere de les Puel·les.