divendres, 31 de desembre de 2021

MUSEU DE FIGURES DE CERA DE LA FAMILIA BELIO. Potal de la Pau. (1892-1898)

A la família Belio se la coneix per la seva important presència en la història dels orígens del cinema a Barcelona. Els dos cinematògrafs Belio-Graff que van existir, un a la Rambla del Centre i l'altre al començament del passeig de Gràcia, en donen fe.

En els seus orígens però, molt abans de l'arribada del fenomen del cinema, els Belio havien tingut altres dedicacions sempre vinculades a les fires i atraccions ambulants, que pretenien cridar l'atenció del públic exhibint habitualment fenòmens i personatges estranys. Eren una família aragonesa d'arrels saragossanes i el seu cap visible, Mariano Belio Gonzalbo, va ser un acreditat firaire ambulant, que s'havia guanyat una certa popularitat com exhibidor de figures de cera. Nascut accidentalment a Granollers probablement en una de les nombroses gires que ja els seus pares realitzaven, es va casar amb Victoria Gracia i els seus tres fills, Mariano, Manuel i Dolores voltaven pels pobles de la Península exhibint a pobles, viles i ciutats les seves figures. durant l'últim terç del segle XIX. Catalunya era un dels seus destins habituals.



Arbre genealògic de la família Belio. (Font: Jean-Claude Seguin Vergara i Jon Letamendi Gárate. Disseny: Barcelofília)

Cap al 1892 els Belio es van establir definitivament a Barcelona i s'instal·laren en un pis del número 3 del carrer del Dormitori de Sant Francesc (actual carrer de Josep Anselm Clavé). L'historiador Enric H. March ha resseguit de forma minuciosa l'activitat dels Belio a Barcelona [1], on varen arribar a les vigílies de les festes del quart centenari de la descoberta d'Amèrica per Cristòfol Colom. Un solar de Passeig de Gràcia/València, l'entrada al parc de la Ciutadella i finalment el Portal de la Pau, foren els successius emplaçament de les seves barraques de fira. La del Portal de la Pau va quedar inicialment emplaçada al costat del primer edifici del carrer Dormitori de Sant Francesc sobre el racó que formava amb l'edifici del Banc de Barcelona, l'antiga foneria de canons, just al costat d'on després hi hagué el bar Cava Universal. Allà hi van instal·lar el seu negoci consistent en un gabinet o museu d'exhibició de figures de cera. El local feia també les funcions de taller on dissenyaven i modelaven les figuretes. La barraca va patir diversos incendis i posteriorment al 1898 va ser reconstruïda uns metres més enllà en direcció al port, just davant de la paret del recinte del Parc d'Enginyers, on avui hi ha el Govern Militar. 

En aquesta habilitat per impressionar als parroquians que s'acostaven a l'espectacle, els Belio tingueren preferència per la recreació amb les seves figures d'escenes o passatges de caràcter macabre o sanguinolent, que eren els que més acollida tenien entre els seus espectadors.

*1892.- Façana dels museu de figures de cera de Mariano Belio. [2] (Font: Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona) 

Segons ens explica Josep del Castillo López [3], seguint el testimoni de Mariano Belio Peche, a qui va poder entrevistar al 1986, la façana del museu constava de diversos arcs, del que en destacava el central que era el més guarnit i on era situat l'orgue envoltat de figuretes. Amb aquest orgue, que tenia un funcionament electrònic, s'amenitzaven les exhibicions amb músiques de sons recurrents i continuats, que juntament amb els jocs de llums que es projectaven sobre l'escena, donaven una atmosfera màgica i sovint terrorífica a l'espectacle.

A partir de 1897 l'arribada de les primeres pel·lícules de cinema a la ciutat fa que els Belio repensin la funció del seu local i el dediquin en part a l'exhibició de pel·lícules, S'obre així un procés que anirà  arraconant progressivament les exhibicions de figures de cera en benefici del recent nascut setè art. 

A la matinada del dia 15 de juny de 1898 el gabinet de figures de cera va cremar de matinada. Apart de les figures la pèrdua més important va ser la de l'orgue amb el que els Belio amenitzaven els seus espectacles. 

1898.- Gravat de l'incendi de la barraca dels Belio publicat a la La Hormiga de Oro. Com es pot veure només van quedar els pals de l'estructura sota una impressionant foguera. A l'esquerra es pot veure l'accés al Parc d'Enginyers, la paret del recinte del qual va queda fortament socarrimada per les flames.  (Font: Biblioteca Nacional de España)
*1898.- Retall del diari La Publicitat sobre el sinistre produït al Museu de Figures de Cera de la família Belio (Font: ARCA

Malgrat el desastre la família Belio va continuar ferma en la seva dedicació a l'incipient negoci del cinema deixant ja de banda els panorames i altres espectacles amb figures de cera. Davant del mateix museu sinistrat van comprar la barraca del Cinematógrafo Colón, que passaria a la historia com una de les primeres sales de projecció de la ciutat. El 1904 els Belio van patir un altre incendi i finalment es traslladaren a la Rambla de Caputxins, als baixos del Teatre Principal, on van obrir el primer Cinema Belio-Graff.   

[1].- H. March, Enric.- Barcelona Freak Show.  Viena Edicions. Ajuntament de Barcelona. 2021.

[2].- Suárez Carmona, Luisa.- El cinema i la constitució d'un públic popular a Barcelona. Universitat de Girona. 2011.

[3].- Del Castillo López, Josep.- Els germans Belio Gracia i el Belio-Graff.  Cinematògraf núm 1. Barcelona. 1992


dimecres, 29 de desembre de 2021

ELEMENTS GAUDINIANS DESAPAREGUTS DEL RECINTE DE LA FINCA GÜELL. Pedralbes (1880's-1920's)

Agraïments a LLUÍS ROIGÉ I SAURAS

Joan Güell i Ferrer

Cap a mitjans del segle XIX l'empresari Joan Güell i Ferrer (1800-1872) [1], era el propietari d'una gran extensió de terreny entre els municipis de Sant Vicenç de Sarrià i Les Corts de Sarrià, a la zona que avui anomenem Pedralbes. La finca de Güell incloïa inicialment les antigues masies de Can Feliu, Can Custó i Torre Baldiró. 

Totes aquestes propietats passarien a mans del seu fill Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1913) en morir el seu pare a l'any 1872. L'hereu encara va contribuir més a ampliar el patrimoni familiar amb l'adquisició de Can Cuyàs de la Riera i altres finques de la zona. L'acurat treball de recerca que en aquest tema ha dut a terme Luis Gueiburt demostra que la Finca Güell va continuar creixent entre 1859 i 1913 fins a assolir una superfície propera a les 90 hectàrees, molt més gran que les 25 que configuraven el nucli inicial al voltant de l'actual Palau de Pedralbes.

Com és sabut Eusebi Güell, que havia conegut a Gaudí al 1878, va ser un dels homes més fascinats per l'arquitectura de l'arquitecte reusenc i no va perdre l'oportunitat de encarregar-li determinades peces estructurals de la finca a partir de l'any 1884. Algunes d'elles han arribat als nostres dies, com és el cas dels pavellons de les cavallerisses i la porteria separades per la fascinant porta del drac a l'Avinguda de Pedralbes o la porta d'accés de maons i ceràmica situada davant de la Facultat de Farmàcia on va ser reconstruïda a l'any 1957.

No obstant això, tractarem aquí d'altres elements arquitectònics menys coneguts o pràcticament ignorats per al gran públic atès que van desaparèixer amb el pas del temps com a conseqüència de les successives reformes i remodelacions de la finca. Són, en tot cas, peces dissenyades pel gran arquitecte Antoni Gaudí i construïdes a l'interior de la finca Güell. Les fotos d'aquestes peces gaudinianes estan datades de 1893 i van ser ofertes per Eusebi Güell i Jover, vescomte de Güell, a la Càtedra Gaudí al setembre de 1983[2].


Antoni Gaudí i Cornet i Eusebi Güell i Bacigalupi

Mirador i Xemeneia al terrat de Can Feliu.

*1893.- Mirador i xemeneia, obres d'Antoni Gaudí (Font: Càtedra Gaudí)

Aquest conjunt comprenia un mirador esglaonat amb una vistosa xemeneia al costat. Era la sortida a l'exterior des de les golfes de l'edifici i quedava situat sobre el terrat de Can Feliu (també conegut com Casa Güell), un palauet d'estil caribeny que havia construït Joan Martorell, un dels mestres d'Antoni Gaudí. Aquest edifici seria totalment reformat per habilitar-lo com a Palau Reial, que la família Güell va donar a la monarquia espanyola com a senyal de gratitud pels títols nobiliaris que els hi havien estat concedits. Així doncs, la família reial tornaria a tenir una residència estable on instal·lar-se en les seves visites a Barcelona després de l'incendi de l'antic Palau Reial el 1875. La reforma en profunditat de Can Feliu a l'any 1919 per transformar-ho en el nou Palau Reial va suposar la desaparició d'aquestes dues peces de Gaudí. 


Glorieta, escala i mirador sobre la tanca de cerca de la finca

Aquest altre element projectat per Antoni Gaudí era situat a l'indret anomenat Camp de les Figueres i consistia en una estructura de reticular triangular de maó sobre arcs catenàrics. Va desaparèixer també amb les reformes de la finca entrat el segle XX.

*1893..- A la foto hi veiem les filles d'Eusebi Güell i una senyoreta de companyia sobre el mirador.

Una altra imatge de l'estructura de maó que sostenia les escales d'accés al mirador



Entrada al Picadero a l'aire lliure

*1893.- Imatge de l'accés al picadero a l'aire lliure que hi hagué a la Finca Güell (Font: Càtedra Gaudí)


[1].- Joan Güell i Ferrer té una escultura dedicada als Jardinets de la Gran Via tocant a Rambla de Catalunya.

[2].- Bassegoda i Nonell, Joan. El Gran Gaudí. Editorial Ausa. 1989.

divendres, 24 de desembre de 2021

TEATRO DE LA IZQUIERDA DEL ENSANCHE. Aribau 21 (abans 29). (1898-1918)

Article elaborat en col·laboració amb ENRIC COMAS I PARER

Local obert cap a finals del segle XX quan la finca era encara la número 29 d'Aribau. La renumeració posterior, que va adjudicar a la plaça Universitat el tram inicial d'Aribau entre Ronda de Sant Antoni i el carrer de les Corts (Gran Via), va convertir l'original número 29 en el 21. Aquest teatre era bàsicament una sala d'actes amb escenari, pati de butaques i dos amfiteatres superiors amb algunes llotges. Va tenir una importància rellevant a la vida social barcelonina als primers anys dels segle XX com a centre neuràlgic de reunions d'entitats i societats esportives, sindicals, professionals i mercantils. Va ser la seu del Circulo de la Izquierda del Ensanche associació fundada el 25 de setembre de 1886 

*1886.- Concert d'inauguració de les activitats del Círculo de la Izquierda del Ensanche.

Les fotos de Josep Brangulí ens han permès conèixer l'interior del local amb quatre columnes al pati que sostenien una claraboia que permetia l'accés de llum natural a l'interior de la sala. 



*1910's.- Dues imatges de l'interior amb el pati de butaques de la sala del Teatro de la Izquierda del Ensanche durant els seus primers anys. (Foto: Josep Brangulí).

Les associacions i entitats que hi varen alternar foren nombroses en especial l'anomenat Círculo de la Izquierda del Ensanche, que hi va tenir la seva seu amb caràcter permanent i que aplegava els veïns d'aquella zona en expansió, on el carrer Aribau era una de les artèries més solides i concorregudes.

L'obertura  a l'any 1918 del Bar Izquierda va comportar la integració d'aquesta sala en el nou local sense que mai presentés una programació regular i estable, ni de cinema ni de teatre.

*1912*

*1913*


*1914*

*1912-1914.- Diverses activitats celebrades al Teatro de la Izquierda del Ensanche, tal i com van aparèixer publicades en aquests retalls del diari La Vanguardia


dissabte, 11 de desembre de 2021

IZQUIERDA. Bar. Restaurant. Aribau 21. (1918-1938)

 Article elaborat en col·laboració amb ENRIC COMAS i PARER

*1920's.- Aspecte de la terrassa del bar-restaurant Izquierda.

Situat al costat Llobregat del carrer Aribau, entre Diputació i Consell de Cent, el bar Izquierda (en algunes publicacions i publicitats anomenat Izquierdo) va ser durant el primer terç del segle XX un lloc amb molta activitat social. De fet, el local havia heredat les instal·lacions de l'antic Teatro de la Izquierda del Ensanche que des de finals del segle XIX havia estat actiu en aquell mateix lloc. És per això que, a banda de la seva condició de bar-restaurant, l'establiment es complementava amb una sala d'actes interior, on era habitual la celebració d'actes i reunions d'entitats diverses. A través d'un article publicat a La Vanguardia podem fixar la data de la seva obertura el dia 18 de maig de 1918, mesos abans de l'acabament de la Primera Guerra Mundial. 

*1918.- Notícia de la inauguració del bar Izquierda amb relació de totes les empreses que van intervenir en la construcció i condicionament del local. No hi faltaven entre d'altres els mosaics d'Escofet i de Bru, les pintures de Josep Mussons, els plafons ceràmics d'Adrià Gual i els sanitaris dels germans Lacoma, (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 19.5.1918).

El seu nom d'Izquierda, derivat de l'antiga sala de teatre esmentada línies amunt, evocava doncs el costat esquerre de l'Eixample, seguint l'habitual divisió que prenent el carrer Balmes com a eix fronterer de la quadrícula Cerdà, oficialitzaria amb el pas del temps la seva divisió en els barris de l'Esquerra i la Dreta. Cal recordar que el carrer Aribau, juntament amb el de Muntaner, eren aleshores les vies en direcció mar-muntanya més actives i transitades en aquella zona de la ciutat.   

El local, propietat de Joan Viñolas, ocupava tots els baixos de la finca número 21 d'Aribau, a un i altre costat de la porta d'accés a l'escala de veïns que quedava just al centre de l'edifici.

*1919.- Publicitat apareguda a La Vanguardia en la que s'anunciaven rebaixes dels preus de la carta a d'estiu.

L'any 1922 l'Izquierda va ser objecte de reformes que van permetre millorar ostensiblement l'espai per a la celebració d'actes socials. L'edifici d'Aribau 21 havia passat a ser seu social de diverses entitats recreatives, científiques i esportives que utilitzaven el bar-restaurant i especialment el seu saló d'actes per a les seves reunions. El local havia estat adquirit aquell mateix any per Evarist Segur i la nit del 9 de novembre s'hi va celebrar un sopar de reinauguració amb actuacions de les artistes del Paral·lel Maribel (Music-Hall L'As), A Medina i Encarnita Unamuno (Eden Concert), Selesia (Alcázar Español), Julita Carreras (Monte-Carlo) y Rosario Santa Fé (Cabaret Pompeya) [1].
L'arribada de la Segona República va comportar a partir de 1931 un augment considerable dels actes sindicals i polítics celebrats al local, en consonància amb l'efervescència social que es vivia al país. En aquests ultims anys l'establiment és conegut com Bar Izquierda del Ensanche.

*1936.- Convocatòria del Sindicat de Perruquers de Senyores de la UGT durant les primeres setmanes de la Guerra Civil. El nom de l'establiment figura ja com Izquierda del Ensanche.

Acabada la Guerra Civil amb la victòria franquista, un local amb aquest nom no tenia precisament gaire futur per mantenir la seva denominació. Així doncs, l'Izquierda va esdevenir Lido. 
 
*1939.- Salón Lido va ser el nom nou de l'Izquierda un cop reobert el local en acabar la Guerra Civil. 


*1939.- Retall de l'anunci  de la festa de Cap d'Any per rebre el 1940 al renomenat Lido. Observeu que en la referència al nom antic del local se l'anomena Izquierda del Ensanche. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).


[1].- El Diluvio. Edició del 10 de novembre de 1922. Pàgina 40. 

dijous, 9 de desembre de 2021

MARABÚ. Sala de ball. Gran Via 419-421. (1985 - 2020)

 



*2000's.- Dues imatges de l'interior de la Sala Marabú.

Entrada la dècada dels 1980's, la sala Marabú va unir-se a la creixent oferta de sales de ball per a gent gran, locals on la mitjana d'edat dels habituals sobrepassava la cinquantena. La fórmula era simple, música en directe a través d'alguna orquestra que interpretava allò que en déien temes d'avui i de sempre mitjançant la veu d'algun cantant ben trajat o de noies de cabellera oxigenada. A la pista de ball   vestimentes clàssiques amb alguna concessió a la pedreria i fins i tot a la lentejuela. L'entrada al local era pràcticament vetada al públic jove, amb expressa prohibició de lluir sabatilles esportives, samarretes i d'altres abillams renyits amb l'elegància i la tradició d'acord amb els codis estètics més conservadors. 

En la seva darrera etapa, el Marabú rebia moltes queixes a les xarxes socials a causa del deficient estat de la refrigeració del local. A l'entorn exterior, hi sovintejava la presència de joves africans de raça negra disposats a compartir les últimes hores de la nit amb alguna clienta tardorenca necessitada de companyia. Se'ls podia veure esperant asseguts als bancs de la Gran Via o fent els primers contactes als voltants o a la terrassa del bar Galícia, situat al costat mateix del Marabú

A l'any 2015 la productora Canadá va organitzar al Marabú un seguit de festes els dijous a la nit amb DJs i músiques que giraven a l'entorn del synth-funk, el house i la new age. Aquesta proposta, tan radicalment  allunyada del tipus de musica habitual al local, es presentava sota el nom de Club Marabú 001. L'experiència del Club Marabú va resultar força efímera i a l'any següent va emigrar al Poble Espanyol.

*2015.- Un cartell anunciador d'una vetllada del Club Marabú 001.

Al local li va arribar l'hora final al març de 2020. Els efectes de la pandèmia van colpejar el negoci que va tancar per no tornar a obrir. El tancament del Marabú, després de gairebé 35 anys de vida, va alterar considerablement la imatge a la cantonada de Gran Via amb Entença. Ja no es veien les cues de senyores madures a la porta esperant l'entrada, ni els joves africans d'última hora intentant recompondre les seves migrades economies amb alguna d'aquestes dames que cercaven els últims plaers de la nit i de la vida. 

* 2010.- La Sala Marabú pocs dies abans del seu tancament.

dimecres, 24 de novembre de 2021

APARTAMENTS A LES GOLFES DE LA PEDRERA. (1955-1990's)

 

Foto: Francesc Català-Roca

Joan Francesc Barba-Corsini (1916-2008) va ser un arquitecte i dissenyador d'interiors tarragoní que va iniciar els estudis d'arquitectura durant els anys de la República. La guerra els va interrompre i no els va reprendre fins al 1942 per obtenir el títol d'arquitecte un any després. Al 1953 va emprendre la seva obra més notable i coneguda, que consistí en la transformació de les golfes de La Pedrera de Gaudí al Passeig de Gràcia, en un grup de tretze petits apartaments de 40 metres quadrats. A aquelles golfes que havien estat concebudes pel geni universal de Reus com uns espais per rentar i estendre la roba, Corsini els va donar una nova utilitat. El projecte es va completar amb el disseny de les peces del mobiliari (taules seients, làmpades...). Un dels ocupants dels apartaments fou l'arquitecte nordamericà Peter Harden, que va donar a aquells menuts habitatges un ressò internacional en publicar les fotos i plànols del projecte a la revista Interiors

*1953.- Plànol de la planta de les golfes amb la intervenció projectada i executada per Barba-Corsini.

Els apartaments s'organitzaven sota els arcs parabòlics dissenyats per Gaudí. Aquests arcs permetien una sectorització molt ajustada de l'espai, la construcció d'altells amb escales molt verticals i la  combinació de pedra i fusta com a materials més rellevants enmig d'una decoració de línies sinuoses.  




                                                                               
*1953.- Conjunt de fotografies realitzades per Francesc Català-Roca on es pot veure l'interior d'alguns dels apartaments dissenyats per Barba-Corsini en els últims pisos de la Casa Milà coneguda també com La Pedrera.

Als anys 1990, l'entitat de crèdit Caixa de Catalunya va adquirir la totalitat de la Casa Milà per allotjar-hi la seva Fundació amb exposicions permanents i espais d'art. L'obra de Barba-Corsini va desaparèixer aleshores com a resultat d'una restauració integral de l'edifici, que va retornar a lluir les seves línies gaudinianes originals. En enderrocar-se la seva obra d'interiorisme a La Pedrera, el mateix Corsini acompanyat de Joaquín Ruiz Millet i la seva dona Ana Planella, van intentar salvar les seves obres. Algunes van ser recollides dels contenidors de l'enderroc i van poder ser reproduïdes i encara avui se segueixen venent i admirant. Posteriorment es va editar una monografia de l'obra de Corsini en la que apareixen les fotos que va fer a l'habitatge Francesc Català-Roca. 

*1955.- Diversos mobles i objectes domèstics dissenyats per Barba-Corsini per La Pedrera.

diumenge, 21 de novembre de 2021

TEATRE DE LA MARINA (1908-1925) i CINE MARINA (1925-1979). Carrer Ginebra 5 / Passeig Nacional. La Barceloneta.

Inaugurat com a teatre el dia 7 de març de 1908 amb el debut d'una troupe mímica dirigida pel pierrot Andrés Cadre, aquesta sala del barri de la Barceloneta ha estat objecte de diverses hipòtesis al voltant de la seva reconversió en cinema a partir de 1925.

Seguint la hipòtesi exposada per Carme Tierz [1] i secundada per Roberto Lahuerta [2], el teatre i el cinema coneguts com de la Marina o simplement Marina van ser al mateix local, situat al número 5 del carrer Ginebra fent cantonada amb el Passeig Nacional (actual Joan de Borbó). 

*1908.- Programa del Teatre de la Marina el dia de la seva inauguració. En aquest retall hi ha una errada ja que es fa constar el dia 7 de març de 1907 quan en realitat es tracta de l'any següent. (Font:  Hemeroteca La Vanguardia)

El local va funcionar com a sala estable de teatre des de la sala obertura i uns anys després s'hi van començar a projectar les primeres pel·lícules que es barrejava amb la presentació de varietats musicals. Al mateix temps, el Teatre de la Marina exercia també una clara funció social de cara als treballadors del barri. En aquest sentit, era habitual la celebració de funcions benèfiques en favor de famílies de pescadors que havien perdut algun membre a l'alta mar a causa dels temporals. 

El seu fundador va ser l'empresari Pedro Trilla. El 1915, Guillermo Juncà agafa les regnes del local i s'inicià un període de col·laboració amb el Cinema Triunfo del carrer del Rec. Ambdues sales s'alternaven en la projecció de pel·lícules. No obstant, el local continuava vivint bàsicament dels espectacles de circ, teatre i varietats i el cinema era el menys habitual. Després d'uns anys de tancament temporal, la sala va ressuscitar, aleshores sí, com a cinema i Los hugonotes va ser el film que va iniciar la seva nova etapa a partir del 15 d'octubre de 1925.

A partir de l'arribada de la República i l'ebullició política en la vida barcelonina va convertir el Marina en un continuat escenari de mítings i actes polítics, mentre que l'activitat artística no cinematogràfica desapareix de la sala a partir de setembre de 1933. 

L'adveniment del franquisme no va evitar que el local tornés a ser escenari habitual de varietats i espectacles. El 1947 hi va actuar Imperio Argentina i al 1957 Lola Flores. La sala havia esdevingut cinema de reestrena amb programes dobles sota la direcció de José María Bellera. També hi tingueren lloc activitats de caire social i polític. Als anys 1950's hi eren habituals els actes d'adhesió inquebratable al règim organitzats pel governador civil Felipe Acedo Colunga. 

Els testimonis consultats per Roberto Lahuerta apunten que a la postguerra l'acomodador anava vestit de vermell i que l'olor de ranci envaïa l'ambient només entrar al local on era permès de fumar. La sala es va anar degradant progressivament i en els seus últims anys oferia una imatge interior de desordre i soroll que feien difícil seguir el film en projecció. En realitat molts dels espectadors venien allà a d'altres coses o simplement a dormir. 

El Cine Marina va tancar definitivament al mes de setembre de 1979.

*1947.- Programa del Concert Benèfic ofert al Cine Marina per l'Orquestra Municipal de Barcelona en el marc de les Festa Major de la Barceloneta.

Alguns dels actes polítics i socials organitzats al Cine Marina.

*1931.- (7 de març). Assemblea de Ferroviaris de Catalunya.

*1931.- (6 d'abril). Míting de presentació dels Candidats Republicans Autònoms del Districte I.

*1931.- (10 de juliol). Assemblea de 3.000 obrers del Sindicats de Transports.

*1931.- (8 de novembre). Míting de la Unió Socialista de Catalunya amb incidents a última hora.

*1932.- (5 de novembre). Míting de la Federació Local del Sindicat Únic de la CNT.

*1932.- (18 de novembre). Conferència de l'alcalde Joan Casanelles.

*1934.- Míting de la Coalició d'Esquerres.

*1936.- (10 de febrer). Míting del Front d'Esquerres.

*1936.- (29 de novembre). Acte de Socorro Rojo Internacional.

*1943.- Diada de Reis. Repartiment de joguines als fills dels productors portuaris en acte organitzat pel Consell de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.


[1].- Tierz, Carme i Minuesa, Xavier. Barcelona, ciutat de teatres. Ajuntament de Barcelona. Viena Edicions. 2013 

[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Temporae. Madrid. 2015.

diumenge, 14 de novembre de 2021

CINE BARCELONA. Nou de la Rambla 26. (1931-1988)

 

1970's.- Imatge de l'accés al Cine Barcelona.

Abans que tot, cal apuntar que aquest no va ser el primer Cine Barcelona. La primera sala oberta amb el nom de la ciutat era al carrer Unió número 7. Sembla que l'arribada del cinema sonor va decidir al seu propietari a adquirir el Cinema Odeón, que era situat just darrera, i després de remodelar-lo el va tornar a obrir, ja amb el nom de Cinema Barcelona, al numero 26 del carrer Nou de la Rambla, la via principal del barri Xino, també coneguda per Conde del Asalto.

El nou cinema Barcelona era més espaiós que l'anterior, la qual cosa permetia disposar de més aforament i en un carrer molt més transitat. La reforma de l'antic Odeón va comportar un canvi radical en la qualitat de les butaques i la decoració interior, a banda de la lògica renovació dels equips de projeccióo i so, que eren de la marca Orpheo Sincronic, els més acreditats en aquella època de l'arribada del sonor.  

La inauguració oficial d'aquest segon cine Barcelona es va produir el dia 25 de juny de 1931 amb la projecció de les cintes El presidio i Tres de Caballería (Troppers Three). A l'any següent va començar a compartir programes dobles amb l'Antic Teatre Goya i amb l'arribada de la Guerra Civil va quedar col·lectivitzat pel Sindicat Únic de l'Espectacle dels anarcosindicalistes de la CNT-FAI i es va adequar a l'horari general que només permetia l'obertura de la sala a les tardes a partir de les quatre hores. Amb l'ambient bèl·lic i revolucionari que es vivia la ciutat, la sala va ser utilitzada per altres finalitats de la qual cosa se'n ressentí l'interior que va quedar força malmès.

*1931.- Cartell del film El presidio, una producció de la Metro en espanyol, que va ser una de les pel·lícules del dia de l'obertura del Cine Barcelona. 

Acabada la guerra es va procedir a una rapida adequació de la sala que va tornar a obrir el 16 de febrer de 1939, només tres setmanes després de l'entrada a Barcelona de les tropes franquistes. La reobertura va presentar la projecció de tres films, Hombres en blanco (Men in White) amb Clark Gable i Myrna Loy, El Hombre León amb Buster Krabe i Dejada en prenda amb la nena prodigi Shirley Temple. El local es va consolidar com ana sala d'estrena malgrat els habituals problemes de permissivitat amb la nova legalitat vigent.



*1939.- Hombres en Blanco i Dejada en prenda (Little Miss Marker) dues de les pel·lícules amb que es va reobrir el Cine Barcelona després de la Guerra.

Amb el pas del temps i la creixent degradació del barri, el Cinema Barcelona va perdre la condició de cinema d'estrena i va esdevenir uns sala residual. Al 1980 es va denegar la seva llicència i finalment va tancar portes el 1988 amb la projecció en programa doble dels films Los señores del acero i Una banda de dos.

diumenge, 7 de novembre de 2021

ALT HEIDELBERG. Ronda Universitat 5 (1934-2020)



Inaugurat el dia 17 de març de 1934, en ple bienni radical-cedista de la Segona República, l'Alt Heilderberg va ser un dels primers restaurants de Barcelona en oferir menjars típics de terres alemanyes. Joan Font i Joan Figueres, dos catalans emprenedors que havien visitats terres bavareses per conèixer els seus gustos culinaris i reproduir després la seva cuina a Barcelona van ser els fundadors d'aquest establiment situat a poca distancia de la plaça de la Universitat.

*1934.- Notícia publicada a La Vanguardia sobre la inauguració de l'Alt Heidelberg. (Edició del dia 18 de març de 1934)

Després de superar les típiques col·lectivitzacions de la Guerra Civil i l'ambient revolucionari que dominava els carrers en aquells dies, el local va continuar actiu un cop establert el franquisme. Malgrat les restriccions, el racionament i els talls de energia elèctrica l'Alt Heidelberg va començar a reprendre la fabricació pròpia d'especialitats alemanyes (choucroute d'elaboració casolana amb la col fermentada i les primeres salsitxes de frankfurt de fabricació pròpia, fumades allà mateix, atès que les restriccions i la impossibilitat d'entrada de productes estrangers en plena Segona Guerra Mundial no permetien altra cosa. El desenllaç del conflicte amb la desfeta del Tercer Reich va continuar impedint d'importar productes alemanys fins que el país germànic es va refer.  
Amb el pas dels anys el local va consolidar-se oferint a la seva clientela especialitats bàsicament de la cuina de Baviera i restant obert fins a la matinada. Aviat arribarien les primeres cerveses d'importació (la Holsten alemanya va ser la primera) i tampoc hi faltaven les daneses Tuborg i Carlsberg.

*1940's.- Un sotagot del local de l'època de la postguerra

*1950.- Una imatge de l'interior del local 

*1960's.- La terrassa exterior de l'Alt Heidelberg

Cap al final dels anys 1960's l'Alt Heidelberg ja era tot un clàssic a la ciutat just quan van començar a obrir-se i posar-se de moda els locals anomenats frankfurts, amb tota la parafernàlia salsitxera de mostasses, ketxups, gerres de cervesa, panets rodons, hamburgueses amb ceba, etc. com a recurs ràpid per matar la gana o simplement per passar una estona en grup. Els plats de codillo i les amanides de patata (kartofen) eren també altres plats preferits pels parroquians habituals. Un gran assortit de salsitxes, així com de cerveses, conferien al local una preeminència indiscutida a la ciutat en aquesta tipologia de locals, amb permís del reformat Baviera de la Rambla de Canaletes.

Als inicis dels anys 1970's el local va patir les conseqüències de les obres de les vies del Metro i del Ferrocarril. El trànsit de la Ronda Universitat va quedar tallat i els vianants s'havien de desplaçar sobre les voreres amb certa dificultat sortejant una mena de passarel·les de fusta que s'hi van instal·lar provisionalment. L'Alt Heidelberg va perdre la seva terrassa exterior i en aquesta època no lluïa com abans anys però va aprofitar per reformar el local i ampliar-lo amb l'altell.

Al mes d'abril de 1985 el local va ser víctima d'un incendi que el va destruir gairebé completament. En un temps record de 55 dies però, va ser reconstruït habilitant el soterrani i el primer pis. Superat satisfactòriament aquest ensurt, l'establiment continuaria la seva singladura durant gairebé 35 anys més. Finalment seria una més de les víctimes de les limitacions que la pandèmia del Covid-19 va imposar als locals de restauració i va ser clausurat per tristor de molts adeptes el 2020.

*2000's.- Entrada al restaurant i salsitxeria alemanya Alt Heilderberg 

*2002.- La barra principal de fusta de l'Alt Heidelberg