divendres, 7 de maig de 2021

ANUNCI DE PELLETERIA BERTRAN. Mitgera de Plaça de Catalunya 6. (1910's)


Entre els anuncis de mitgera visibles a la plaça Catalunya de començaments del segle XX, en destacava molt especialment un, que a la dècada dels 1910’s va servir de fons a l’edifici del Teatre ElDorado i que publicitava l’empresa Pelleteria Bertran Hermanos.

Situat sobre la mitgera de la casa de la finca número 6 de la plaça, aquest reclam publicitari s'estenia entre la planta tercera i el terrat de l’esmentat edifici i presentava la figura d’una senyora de família benestant que esplèndidament vestida apareixia escarxofada sobre un sofà reclinatori amb les cames creuades. En un dels extrems de la imatge hi destacava la figura del cap d’un ós blanc com extrem de la catifa que reposava als peus de la senyora.

El seguiment de les imatges fotogràfiques captades en aquell indret de la plaça ens permet comprovar com l'anunci es va anar descolorint amb el pas dels anys, probablement castigat per l'impacte del sol de la tarda.
La Pelleteria Bertran fou una de les més reputades de la Barcelona de finals del segle XIX i tenia botigues obertes a la Ronda de Sant Pere i al carrer Fontanella número 16. Així mateix, disposava d'un magatzem al carrer Casp / Roger de Flor.


L'anunci ja molt descolorit cap a finals dels anys 1920's. (Foto: Lluís Girau)


divendres, 30 d’abril de 2021

ARS STUDIO. Bar de copes. Atenes 27. (1987-1992)

Inaugurat a finals de 1987, en el mateix local que fins al 1984 havia acollit sessions de teatre, cinema i varietats  l'Ars tornava a l'actualitat amb afegitó del mot Studio que completava la seva nova denominació. Efectivament l'Ars Studio va incorporar-se amb rapidesa a les intenses nits de la Barcelona preolímpica a través d'un projecte promogut per Albert Freixa i Guillermo Serra, que van crear un espai àmpli i fred (com era habitual en l'estètica i l'interiorisme que triomfava i dominava en aquells anys).

*1989.- Postal emesa durant el segon aniversari de la Sala.

*1989.- Revers de la postal anterior

El local es va convertir doncs en un dels nius d'obligada visita dels noctàmbuls de l'època fins adquirir una certa fama out-law com a niu generador d'episodis plens d'excessos, disbauxa frenètica i consum habitual de drogues als lavabos, que esdevingueren una mena de reservats o annex alternatiu pels clients habituals on fins i tot s'hi assajava la pràctica d'exercicis sexuals sense massa problemes. Les noticies sobre el consum de drogues, bàsicament cocaïna, van arribar a alertar a les autoritats, fins al punt que va tenir alguns problemes amb la justícia i patir algun tancament temporal per ordre governativa, que encara va contribuir a engrandir més la llegenda de l'Ars Studio com un local trangresor.  

Pel que fa a la música l'Ars Studio pot considerar-se un dels primers locals d'acid house de la ciutat amb Cesar de Melero com a mestre de cerimònies. L'Ars Studio va tancar portes a finals de 1992. Un parell d'abans abans, al febrer de 1989, el local havia rebut la visita de l'artista Keith Haring, que va pintar un petit mural en una de les parets de la sala que va persisitir en la següent etapa del local a partir de 1995, que fou quan la sala acollí el Club Billares Ars.

dijous, 29 d’abril de 2021

SALÓN NILO. Ball i discoteca. Violant d'Hongria 153. Sants (1950's-1997)

Històrica sala de ball del barri de Sants, ja prop del barri de Les Corts, el Salón Nilo era situat prop de la plaça del Centre i de l'antic Camp de futbol de la Unió Esportiva Sants, a la cantonada entre els carrer Violant d'Hongria i Alcolea.
Allotjat dins els locals i els terrenys de l'antiga cooperativa santsenca El Modelo del Siglo XX, fundada a l'any 1901, aquesta associació obrera va tenir diverses seus fins que a l'any 1916 va aixecar l'edifici de la cruïlla entre els carrers Yolanda (actual Violant d'Hongria) i Aldecoa. 
Segons la recerca històrica realitzada per Agus Giralt, el local disposava de bar, botiga, bodega, carnisseria, i un cafè dins un local més ampli amb escenari i capacitat per a 150 persones. 
Després de la Guerra Civil el nou ordre imposat pels feixistes va desnaturalitzat totalment el contingut social i solidari que inspirava el cooperativisme des dels seus inicies. L'entitat va incoporar-se a La Flor de Maig al 1943 i posteriorment a la Popular Santsenca fins a la seva desaparició al 1947. L'edifici va acollir posteriorment la seu del ball La Papallona fins que a finals de la dècada dels 1950's va esdevenir Salón Nilo com se'l va conèixer durant prop de 40 anys. Un altre cas similar va ser la conversió de la seu de la cooperativa La Popular Santsenca en el ball-discoteca Bahía al carrer Olzinelles..

L'edifici de la Cooperativa El Modelo del Siglo XX (Foto: Jorge García Martínez)


*1962.- Un dels primers anuncis publicats a la premsa del Salón Nilo on es presentava el cantor grec Aleco Pandas.

*1964.- Anunci del Salón Nilo publicat a la premsa local (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Programa de la sala Nilo amb autògraf d'Hipólito Estévez, la seva estrella destacada i repertori de temes amb els que amenitzava les sessions del local. Estévez es caracteritzava per tenir una veu similar a la del gran Antonio Machín.

*1960's.- Publicitat del Nilo com a local de celebracions familiars i social del tipus noces, bateigs i comunions. 

*1964.- Anunci del Nilo en els anys que actuava Gairebé a diari Hipólito Estévez


*1964.- Aquella temporda un jove Georgie Dann va actuar al Salón Nilo per a presentar el seu èxit de l'estiu Mr. Surf.

*1966.- Los Tres Sudamericanos

Johnny, Alma María i Darío, Los Tres Sudaméricanos


*1970.- Dues imatges de la cruïlla entre els carrers Violant d'Hongria Reina d'Aragó i Alcolea. En ambdós fotografies viem a la dreta el rètol del Salón Nilo.


*1977.- Vista del carrer Alcolea quan el seu curs fins l'Avinguda de Madrid es veia interromput per un solar sense edificar. Al fons veiem la coberta del Salón Nilo. (Foto: Albert Feliu)

Al 1973 el Nilo es presentava en dues adreces que de fet eren la mateixa Violant d'Hongria 153 i Alcolea 118. En aquesta última hi havia Nilo 2 que s'identificava com la esquina del mundo  i que era orientada al públic més jove. Al 1997 el Salón Nilo apareixia en cartellera amb el nom de Nilo-Bailongu

Alguns artistes que van actuar al Salón Nilo

1961.-
Chico Valento

1962.-
A. Sassi
Aleco Pandas
Ramon Calduch
Francisco Galián, el primer rocker espanyol
Magda

1963.- 
Santinos 
Antonio García

1964.-
Hipólito Estévez
Betina
Olga Albandoz
Jaime Coma
Georgie Dann

1965.-
Jacinta
Juanito Segarra

1966.-
Salomé
Los Lusan 
Eddie Moreno

1967.-
Ennio Sangiusto
Alicia Tomás

1968.-
Grindley

1969.-
Xavier Vidal Botey's Quartet
Los Reyes

1970.-
Fredy Deves
Los Grecos
Los Mohicanos

1971.-
Manuel Salguero
Bons Jans
Grupo X

1972.-
Massiel
Los Payos

1973.-
Miguel Gallardo
Mochi
Los Renols
Los Surcos
Camilo Sesto
Los Amaya

1974.-
Juan Bau
Brotes

1975.-
Cleopatra
Tony Sherman
Rumba Brava
Andrés Caparrós


*1981.- El Salón Nilo encara a la cartellera.

*2010's.- L'edifici quan ja no acollia el Salón Nilo (Foto: Ramon Sales Encinas)

El local del costat numerat amb el 155 del carrer Violant d'Hongria seria finalment expropiat al 2012 provocant el tancament de la discoteca Agapito, últim local d'oci nocturn situat en aquell indret


dijous, 15 d’abril de 2021

CARTELLÀRIA BARCELONINA 1973

A l'any 1973 Barcelona vivia l'inici de l'agonia final del franquisme en un context de descontentament social generalitzat amb vagues i aldarulls constants a les universitat.

A nivell local la notícia més destacada de l'actualitat ciutadana va ser el canvi d'alcalde. Després de setze llargs anys, Porcioles abandonava la plaça de Sant Jaume per deixar el seu lloc a l'enginyer i empresari Enrique Masó Vázquez.

A finals d'any el futbolista holandès Johan Cruyff s'incorporava al Barça després d'un llarg procés ple de dificultats per a poder fitxar-lo 

L'any acabaria amb un cop mortal per la dictadura franquista. El 20 de desembre l'almirall Luís Carrero Blanco, l'home a qui Franco havia confiat la continuïtat del seu règim, moria en un atemptat espectacular al carrer Claudio Coello de Madrid. 












JOSÉ MARÍA DE PORCIOLES Y COLOMER. Alcalde de Barcelona. (1957-1973).

 

José María de Porcioles y Colomer

La història de la ciutat de Barcelona durant el franquisme no es podria explicar obviant la figura del que en va ser alcalde durant setze anys, coincidint amb l'època coneguda com el desarrollisme. Efectivament, José María de Porcioles (Amer 1904 - Vilassar de Dalt 1993), jurista i notari de professió, va ser l'inquilí més longeu de l'ajuntament i durant la seva llarga estada a la plaça de Sant Jaume va dotar a la ciutat d'una personalitat singular. Porcioles era militant de la Lliga durant la república i  l'esclat de l'aixecament feixista de juliol de 1936 el va sorprendre fent de notari a Balaguer (La Noguera) on els més afectes al Movimiento van intentar promoure'l com a dirigent del nou ordre a la comerca, en els primers dies de la guerra, sabedors que es tractava d'un home de dretes, de lletres i de cultura. Hàbilment Porcioles va saber sortir airós d'aquells primers anys on es passava factura als adversaris amb el fusell a les mans i després de passar uns anys a la presó de Lleida detingut pels revolucionaris, va poder sortir de les zones més conflictives per reaparèixer acabada la Guerra sense sospites de catalanisme i separatisme i per tant amb el camí expedit per integrar-se al nou ordre franquista. Tot i això, una part important del falangisme radical va desconfiar sempre d'ell i de la seva adhesió als principis del Movimiento, veint-lo com un aprofitat i camaleònic personatge que va saber pujar graons en l'escalafó del nou règim sense haver estat mai un inquebrantable. Així seria nomenat president de la Diputació de Lleida entre 1940 i 1943 i posteriorment va ser president del Tribunal d'Apel·lació del Principat d'Andorra, abans d'embocar a la Barcelona dels 1950's com a president de les Viviendas del Congreso Eucarístico per acabar assolint la condició d'alcalde i guanyar-se la confiança del Palacio del Pardo i del propi dictador que va veure en ell l'home ideal per amansir als catalans i projectar Espanya des de Barcelona. 

*1960.- Esguard de complicitat entre Franco i Porcioles. 

A partir del seu accés a la presidència del consistori municipal, Porcioles va iniciar una obra que pot ser discutible des del punt de vista ideològic, polític i pels múltiples episodis especulatius que van esdevenir-se sota el seu mandant. Tot i això però, també es innegable que la seva obra de govern sovint ben recolzada des de Madrid va ser capaç de configurar una Barcelona, ciudad de ferias y congresos, que va poder retornar al mapa de les grans ciutats d'Europa, malgrat la manca de llibertats i democràcia que patia el país sobre la bota del dictador i el seu règim totalitari.

Només a partir de 1968, quan els moviments veïnals i les reivindicacions de llibertats començaren a organitzar-se i adquirir unes proporcions més grans, el règim no començaria a veure erosionada la imatge de Porcioles i, tot i així, el vell notari encara seguiria al front de la ciutat fins al 1973, només dos anys abans de la desaparició física del dictador.

1970.- Franco i Porcioles en cotxe descobert durant l'última de les visites del Caudillo a Barcelona.  (Foto: Pérez de Rozas).

A banda de la ja esmentada projecció de Barcelona com a ciutat firal a través dels múltiples salons que s'hi celebraven (Sonimag, Hogarhotel, Saló de l'Automòbil, Saló Nàutic, etc.) apart de la  consolidada Fira de Mostres, Porcioles va dotar de certes infraestructures bàsiques el territori urbà. L'obertura de la Meridiana, la cobertura de les vies del carrer Aragó, l'avinguda de la catedral i el fals barri gòtic que va projectar a Ciutat Vella, així com el Parc d'Atraccions de Montjuïc i algunes zones verdes importants (Roserar Cervantes al final de la Diagonal i els Jardins de Joan Maragall i Costa i Llobera a la zona de Ponent de la muntanya Montjuïc en són alguns exemples.

D'altra banda, Porcioles va revitalitzat el Zoològic i hi va portar una icona que durant molts anys el presidiria: el goril·la albí Floquet de Neu (Copito de Nieve a l'època). Però com a bon franquista que era, tampoc va perdre l'ocasió per beneficar-se del seu poder polític i de la seva posició dins el sistema, Al seu despatx notarial es van escripturar operacions immobiliàries importants i va consolidar el fenomen de les remuntes als edificis, així com l'aixecament de gratacels diversos (anomenats edificis singulars) que trencaven aquella homogeneïtat d'alçades i volumetries que havia tingut l'Eixample en favor de grans edificis d'oficines (com van ser el Banco Atlántico -avui BancSabadell- a Balmes/Diagonal, la Torre Urquinaona al començament del carrer Roger de Llúria, les torres de l'entorn de l'actual plaça de Francesc Macià i alguns edificis d'habitatges com els d'Aragó/Casanova, a la plaça Tetuàn o el del costat del camp de l'Europa), operacions totes elles que sens dubte el van enriquir i varen deteriorar en alguns casos la imatge de la ciutat, que va veure com es perdien o desfiguraven importants obres del modernisme català.

*1967.- El petit Floquet de Neu rebut a l'Ajuntament per Porcioles. (Foto: Pérez de Rozas).

diumenge, 11 d’abril de 2021

TANGO. Ball i Sala de Festes. Diputació 94. (1986-2020)


 

Situada a l'Esquerra de l'Eixample, prop de l'estació del metro L1 de Rocafort, la sala de ball Tango va obrir portes al 1986. En aquella època s'havia produït un determinat auge de nous locals d'oci orientats a un públic madur, que no renunciava ni al ball amb orquestra ni tampoc a la de discoteca, i molt menys a trobar espais de relació amb els de la seva quinta.
En aquest context apareixerien locals com Imperator, Camoa, Marabú i d'altres amb un tipus de client/a, que ultrapassava la cinquantena i fins i tot la seixantena, disposats i disposades a mantenir viva la màgia del ball. No eren precisament llocs per a joves i això ho palesava la recurrent prohibició expressa d'entrar-hi amb sabatilles esportives. Aquest límit era ja tot un avís que posava de manifest la preferència per la corbata i el vestit elegant a les caçadores i els texans  

*2010.- Vestíbul d'accés des del carrer a la sala de ball

Les trobades després dels sopars d'empresa i els comiats de solter/a eren també a l'ordre del dia. El local programava actuacions en directe i així, poc a poc, es va anar nodrint d'un grup de parroquians fidel i desacomplexat que, malgrat els anys que acumulaven, mantenien viu el desig de continuar gaudint de la nit, de les músiques i melodies de sempre i de les bones companyies. 

A partir de 2016, el local va passar a ser gestionat pel Grup Arena i, tot i mantenir el seva orientació a l'oci del més grans durant els dies feiners, va convertir-se en un animat nucli de festes LGTBI durant els caps de setmana (nits dels divendres i dissabtes) que van atraure aquest altre segment de públic tan diferent. La pandèmia seria al cap i a la fi, la principal causant del tancament del local. L'afectació del virus a les persones més grans, clientela majoritària del Tango, i el successius confinaments decretats per les autoritats sanitàries van suposar la pena de mort per al local. Desprès del tancament generalitzat de totes les sales, al novembre de 2020 es va fer públic un comunicat que anunciava que Tango ja no tornaria a obrir les seves portes.

Nombrosos locals de la zona, bars i restaurants especialment, on la clientela del Tango hi passava les hores prèvies a l'obertura de les sessions van rebre també l'impacte negatiu derivat del tancament del local. La manca d'acord entre el grup Arena i el propietari d'aquest gran local de més de 2.500 metres quadrats va comportar el pas a l'atur dels 37 treballadors que ocupava Tango.

Interior de Tango amb la seva ostentosa barra.

*2018.- En els seus últims anys la sala Tango s'havia orientat també al públic LGTBI durant les nits dels caps de setmana. (Font: Gay Map).

dijous, 8 d’abril de 2021

PUNTAL. Bar de copes. Torrent de l'Olla 134 (1981-1990's)

 

El Bar Puntal, obert el 1981 va ser un dels locals que més van animar les llargues i intenses nits gracienques de la dècada dels 1980's. Va ser promogut per un jove càntabre que va nodrir la barra i el servei del local de gent criada professionalment en els bars de la Ribera, entre ells  Lluís Junyent, que van saber transportar a Gràcia l'esperit propi de la Ribera i el Born d'aquells memorables temps del primer Zeleste, el Miramelindo, el Calypso, La Palma i tants altres. Ferran Fina va ser un altre dels seus propietaris. Era un local idoni per als noctàmbuls incorregibles, tancava tard i en aquelles èpoques els veïns encara no s'atrevien a queixar-se massa de les sorollades nocturnes.

El local disposava de diverses les màquines del millón amb el seus populars flippers per marejar la bola daurada amunt i avall del pla inclinat que definia l'espai de joc, un entreteniments quest ideal per matar les hores mortes de la nit o dels seus prolegòmens quan a ultima hora de la tarda encara era mig buit. Cap al fons del local una pista de ball completava el paisatge, espai ideal per contorsionar el cos als ritmes de les músiques del moment. En aquest escenari temporo-espacial el local va arribar a ser un dels més simpàtics de Gràcia.

El Puntal va desaparèixer al llarg de la dècada dels 1990's, si bé amb el pas dels anys el mateix local va ser succeït per altres propostes d'oci nocturn. Una d'elles, el 134, reproduïa simplement el numero de la finca del carrer Torrent de l'Olla on era. Després vindrien el Dos Rombos i el Groc amb canvis de decoració i incorporació de propostes gastronòmiques. Totes elles però, molt lluny d'igualar a l'original i autèntic Puntal 

dimecres, 31 de març de 2021

METROPOL. Bar musical. Passatge de Domingo 3. (1981-1991)

Inaugurat a l'any 1981 per Josep Maria Piella i Armand Doménech, el Metropol va representar un dels primers exemples de l'arribada del cold art (art fred) a la decoració interior del locals d'oci nocturn de la ciutat. De la mateixa manera que l'espai públic es va començar a nodrir de places dures, els bars de nit apostarien per un interiorisme d'estètica freda en un procés d'innovació respecte del que havia estat fins aleshores l'entorn del entertaiment al voltant d'una barra o uns seients amb unes copes.

Dotat d'una centralitat indiscutible (el passatge de Domingo recorre en direcció mar-muntanya l'illa formada pels carrers València, Mallorca, Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia), el Metropol va ser doncs un dels pioners d'aquesta corrua imparable de nous locals que va envair Barcelona durant els anys 1980's  i que van quedar en l'imaginari col·lectiu com els bars de disseny    

Eren aquells temps que Madrid guanyava posicions respecte de Barcelona amb el fenomen de la movida i alguns bars com aquest intentaven mantenir el pavelló de la nit barcelonina en un bon nivell.


*1990's.- Anvers i revers d'uns dels flyers amb que es difonia les sessions de música house que s'organitzaven al Metropol en el seus ultims anys.

Aquell edifici de només planta baixa i primer pis que ocupa el número 3 del passatge de Domingo acolliria després del tancament del Metropol diverses propostes d'oci. El 1995 hi va obrir el Charman, un dels primers cibercafès de la ciutat.
El 1998 hi havia el Jazzmatazz (no confondre amb el Razzmatazz de Poblenou) un espai per  actuacions musicals en viu que també exercia de galeria d'art
Posteriorment ja al segle XXI s'hi va instal·lar la discoteca Hyde Club i al costat va obrir al 2013 el restaurant Pepito

dissabte, 20 de març de 2021

PUB PAPAE. Bar Musical. Avda. Meridiana 294-296. (1978-1984)


Situat a l'avinguda Meridiana al barri de La Sagrera, entre els carrers d'Honduras i Garcilaso, aquest bar musical,  especialitzat en còctels i companyia femenina de pagament, va animar les nits del barri durant la transició dels anys 1970's als 1980's per un sector de públic abocat a aquesta manera de passar les estones. Les seves característiques no diferien de les clàssiques d'una barra americana de l'època.


*1984.- L'entrada del Pub Papae a l'avinguda Meridiana.

Emplaçament del Pub Papae al barri de La Sagrera amb els pàrquings recomanats als clients.

No hi haurien gaires més coses a dir d'aquest local, si no fos perquè el seu final dissortadament es va inscriure dins les pàgines de la crònica negra dels anys de la transició política. En aquells temps, el clima d'inseguretat era molt notable i el Pub Papae va ser assaltat la matinada del dia 7 de febrer de 1984 per un grup armat, que va assassinar al propietari del local Rufino García, un home de 38 anys, nascut a Lleó, que va rebre diversos impactes de bala. En un article d'investigació periodística, publicat a la revista d'actualitat política i social Cambio 16 [1], es denunciaven pràctiques d'extorsió i xantatge que en aquells temps patien diversos locals nocturns d'oci de la ciutat. 

*1984.- Article publicat al diari ABC sobre l'atracament al Pub Papae en el que va resultar mort el seu propietari. (Font: Hemeroteca ABC)

*1984.- A la premsa del dia 11 de febrer es publicava aquest article sobre les detencions dels assaltants del Pub Papae. Tres anys després, el presumpte autor seria condemnat a 22 anys de presó. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

El local va ser aprofitat pel negoci que el va succeir, el bar musical Bilitis, un pub de similars característiques, que evocava la pel·lícula d'adolescència eròtica fotografiada per David Hamilton, que havia triomfat a les pantalles uns anys enrere dins el gènere de cinema classificat "S". 


*1986.- Publicitat i sota-got del bar musical Bilitis successor del Pub Papae. (Font: todocoleccion.com).


[1].-  Rafael Cid i José Díaz Herrera. El Sindicato del crimen. Revista Cambio16 núm. 639. (27 de febrer de 1984).  

diumenge, 14 de març de 2021

RESTAURANT DIAGONAL. CAN SOTERAS. Passeig de Sant Joan / Diagonal (1915-2020)



El naixement i la història del Restaurant Diagonal arrenquen de l'any 1915 quan Josep Soteras va fer-se càrrec d'una fonda pels traginers que arribaven a Barcelona amb els seus cavalls. Aquesta casa de menjars situada a la cruïlla entre la Diagonal i el Passeig de Sant Joan, just davant del monument a Jacint Verdaguer, disposava d'un abeurador de cavalls on es deixaven els animals mentre els seus propietaris menjaven.
Al 1930 l'antiga fonda va adquirir carta de naturalesa i es va transformar en el Restaurant Diagonal-Can Soteras, amb una àmplia terrassa sobre la vorera del passeig de Sant Joan. Poc a poc va anar guanyant anomenada entre els barcelonins que la van convertir en seu habitual per a la celebració de casaments, comunions i altres reunions familiars i socials. El restaurant va ser col·lectivitzat durant la Guerra Civil i en els primers dies de 1939 membres de l'últim Govern de la Generalitat republicana van sortir cap a l'exili amb carmanyoles plenes amb menjar de Can Soteras.

*1931.- La terrassa de Can Soteres plena de clients. un diumenge d'aquell any 

Després de la Guerra civil, Can Soteras va continuar la seva presència a la ciutat acollint a algunes de les associacions culturals que hi van tenir el seu centre d'operacions i de celebracions gastronòmiques. Aquest fou el cas de L'Arca de Noé, una entitat associativa fundada el 1927 i formada per conegudes figures de la vida ciutadana, els integrants de la qual s'identificaven tots ells amb el nom d'un animal. A Josep Soteras li va tocar ser el cangur. Les trobades gastronòmiques que organitzava L'Arca de Noé eren conegudes com els piensos. A Josep Soteras li va tocar ser el cangur i és per això que la figura d'aquest animal presidia un dels menjadors del restaurant, on els motius animals eren habituals en la seva decoració, especialment en el menjador que hi havia al soterrani.


L'entrada noble al restaurant, situada al número 97 del Passeig de Sant Joan 

Durant els seus últims 35 anys d'existència a Can Soteras s'organitzava any rere any la Setmana del Cargol, amb presencia d'un ventall de famosos de la vida política cultural i esportiva de la ciutat amb el suport del periodista Joan Poch Soler que va organitzar la Confraria Gastronòmica del Cargol. Aquest fet va comportar que l'establiment fos conegut també pels seus caragols, que s'havien transformat en una de les especialitats de la casa.



*2010's.- El restaurant en els seus últims anys.

*2018.- Una de les últimes celebracions de la Setmana del Cargol quan es va atorgar el Cargol d'Or Artístic al desaparegut Pau Donés. (Foto: BarcelonaActualitat)

Després de 105 anys d'història, el restaurant va tancar portes a l'estiu de 2020 davant la pressió de la Llei d'Arrendaments Urbans i la incertesa generada per la pandèmia del COVID-19.