diumenge, 25 de juliol de 2021

BODEGA PASCUAL (C. Santaló entre Calaf i Rector Ubach) (1920's-2014)

Una de les bodegues típiques de l'entorn del mercat de Galvany va ser aquest establiment conegut popularment al barri com La Bodegueta de Santaló. Era situada al número 79 davant de l'edifici dels Franciscans en aquell tram de carrer on el desnivell es força notable fent pujada en direcció a la Via Augusta.

Segons algunes fonts del barri, el Bar Pascual va estar inicialment emplaçat a l'altra banda del carrer Santaló just enfront, al número 86, als baixos d'un immoble que va ser enderrocat als anys 1960's.

La seva aparença interior era la típica d'una bodega de barri amb  barrils de vi, per a la seva venda a granel, i amb els seus clients fidel amb els got a la mà comentant qualsevol detall de l'actualitat sempre presents i amb alguns personatges habituals que s'hi passaven gairebé tot el dia. El local incloïa també l'habitatge dels amos amb un pati exterior al fons 

*2000's.- Interior del Bar Bodega Pascual (Foto: Autor desconegut

El 2014 la bodega va tancar per jubilació dels seus propietaris i al l'any següent al local s'hi va instal·lar la Llibreria Casa Usher.  Els nous propietaris van tenir cura de mantenir els vestigis del què havia estat l'antic local conservant les rajoles adossades a la paret i el paviment hidràulic del terra de les diferents estances.

diumenge, 18 de juliol de 2021

LA TOUR. Cafeteria. Cocteleria. Urgell 261. (1960's-1980's)

 


A partir de mitjans dels anys 1960's el costat mar de la plaça Calvo Sotelo (avui Francesc Macià), el que limitava amb la part superior de l'Eixample (final dels carrers Urgell i Villarroel, carrer Buenos Aires) va començar a poblar-se de nous edificis que aviat van completar la urbanització d'aquell sector fins aleshores encara ple de descampats.

La zona, que ja era noble a la banda superior de la plaça, amb locals com Sandor, Lamoga o la perfumeria Magda, va incorporar així nous establiments al costat mar. Al final del carrer Comte d'Urgell, en un dels baixos de l'edifici d'oficines que havia ocupat el solar del desaparegut Club Patín, va obrir una moderna cafeteria snack-bar i cocteleria, coneguda amb el nom de La Tour.

Interiorisme d'inspiració parisenca amb un neó al carrer a la porta d'entrada que evocava les línies de la torre Eiffel, identificaven ràpidament aquest establiment, que aviat va aconseguir integrar-se a la zona i a la nit d'aquell sector que enllaçava el capdamunt de l'Esquerra de l'Eixample amb la Diagonal més elegant i burgesa.

El periodista Joan de Sagarra. en un dels seus articles a La Vanguardia. recordava aquella zona i haver visitat sovint La Tour amb Gabriel García Márquez per tal de prendre les ultimes copes de la nit. Explicava Sagarra que el barman del local (un competent canari que havia vingut de Papikra) feia un dels millors dry martini de la ciutat.

[1].- De Sagarra, Joan. Todo pasaba en la calle Buenos Aires. Suplement Vivir pàg. 4. La Vanguardia Edició del 7 de juliol de 2019. 

divendres, 16 de juliol de 2021

BARCELONA GOLF CLUB (1912-1914) / REIAL CLUB DE GOLF PEDRALBES (1914-1954)

Agraïments a ELOI FERNÁNDEZ CASTILLO


Durant més de la meitat del segle XX, Barcelona va tenir un camp de golf dintre dels límits del seu terme  municipal. Va ser entre 1912 i 1954. El seu nom inicial Barcelona Golf Club de Pedralbes, inaugurat el 10 de juliol de 1912. L'espai ocupava un gran terreny de conreu de 28 hectàrees sobre una finca que havia estat comprada en subhasta per Eusebi Güell, a l’antic alcalde de Barcelona Enric Duran Duran  a l'any 1899. 
Quedava emplaçat rere del Palau Reial de Pedralbes i delimitat per la Caserna del Bruc, la carretera d'Esplugues i arribava gairebé fins l'actual avinguda de Pedralbes. El seu principal promotor i fundador va ser Cosme Damián de Churruca y Dotres, segon Comte de Churruca i emparentat amb Eusebi Güell. El vincle familiar derivava de que el fill d’Eusebi Güell estava casat amb Virginia Churruca Dotres, germana de don Cosme.  
El camp de joc ocupava deu hectàrees de la finca i disposava d’un recorregut de 9 forats. Tres de Par 4, i sis de Par 3. Les oficines, vestidors i local social del club eren l'antiga masia de Can Vidal, que quedava a l'interior del recinte i que amb el temps es va dotar de piscina i dues pistes de tennis. Una de les primeres competicions que s'hi celebraren va ser la Copa Baró de Güell i al poc temps el rei Alfons XIII va concedir al club el títol de Reial passant a ser conegut oficialment com Reial Club de Golf Pedralbes.

*1919.- Primers practicants de golf a Barcelona al camp de Pedralbes. Al fons el dipòsit d'aigües de Finestrelles. (Foto: Autor desconegut).

*1913.- Noticia publicada a La Vanguardia al gener d'aquell anys sobre les activitats, tant esportives com socials, que es realitzaven al Barcelona Golf Club. Destaca la presència de molts noms britànics, entre ells els de diverses figures (Witty, Parsons...) vinculades als primers anys del FC Barcelona.
 

*1930's.- Plànol del camp de golf de Pedralbes amb indicació dels 9 forats què hi havien en el seu recorregut. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

*1920's.- La masia de Can Vidal, completament coberta d'heures a la foto. va esdevenir el local social del club de golf. (Foto: Autor desconegut)

Durant la Guerra Civil els terrenys del camp de golf van servir per fer instrucció militar aprofitant que la Caserna del Bruc era just al costat. 
Acabada la Guerra va retornar a les seves activitat fins que finalment al 1954, el camp de golf de Pedralbes va ser clausurat i es va procedir al seu trasllat al terme municipal del Prat de Llobregat en un terreny molt més gran de superfície. 

*1943.- Amb l'adveniment del franquisme les famílies de l'alta aristocràcia barcelonina, que havien estat fidels al nou règim, van tornar a concentrar-se al golf de Pedralbes, que tornava a ser escenari habitual de les seves trobades socials. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Aquest canvi d'emplaçament al delta del Llobregat va comportar també el canvi de nom del club, que passà a ser el Reial Club de Golf del Prat. Posteriorment a l'any 2003 seria novament traslladat a l'entorn de la finca de Torrebonica als afores de Terrassa. 

dimarts, 13 de juliol de 2021

ARIZONA PEDRALBES. Restaurant. (1950-1965)

Amb un format de saló de té a les tardes, restaurant al vespre i ball a continuació, l'Arizona Pedralbes va aparèixer a la zona de la carretera d'Esplugues molt a prop de la Creu de Pedralbes. Eren els inicis dels anys 1950's  i en aquella zona de la part alta de la ciutat, encara aleshores poc urbanitzada i amb carrers sense asfaltar, havien proliferat els balls i restaurants que, especialment als estius, s'omplien d'una clientela de bona posició social.  El local va ser inaugurat amb motiu de la revetlla de Sant Joan de 1950 i disposava de jardins i d'una excel·lent terrassa amb bones vistes sobre la ciutat inaugurada, segons es desprèn de les hemeroteques, a la revetlla de Sant Joan de 1951



*1950.- Primers anuncis publicats a premsa de l'Arizona amb motiu de les revetlles de Sant Joan i Sant Pere d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


*1951.- A l'any de la seva obertura l'Arizona inaugurava la seva terrassa aèria. També incorporava a la seva oferta els berenars amb pa i tomàquet. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Les sessions de ball eren amenitzades durant aquells primers anys per Roqueta i el seu conjunt musical. El local era situat prop de les instal·lacions del Club de Golf Pedralbes, que no trigaria gaires anys a tancar i ser traslladat el 1954 al Prat de Llobregat. 

Amb el temps el local evolucionaria cap a la boite Mario's (anys 1970's-80's) i després a la discoteca Quartier Pedralbes.

dissabte, 10 de juliol de 2021

MEUBLÉ BUENOS AIRES. Carrer Sant Pau 55. (1931-1937)


Situat entre l'eix que formaven els carrer Sant Ramon i Espalter i l'embocadura del carrer Robador, davant del que avui és l'edifici de la nova Filmoteca, aquest establiment va ser durant els temps de la Segona República un dels meublés més actius d'aquella zona, caracteritzada per la prostitució de carrer i per la presència de clíniques de malalties venèries i rentats de baixos i botigues de gomes (Clínica Oriental. El Gato Negro...).

El local s'anunciava en diverses revistes satíriques de l'època (Papitu) i presentava com a novetat un servei de Radiophola, que permetia escoltar música a les habitacions.

*1933.- Emplaçament del Hotel-Meublé Buenos Aires al carrer de Sant Pau. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

diumenge, 27 de juny de 2021

SENYOR PARELLADA. Restaurant. Argenteria 37. (1983-2021)

 



Era l'any 1983 quan Ramon Parellada, propietari de la Fonda Europa de Granollers i cap visible d'una llarga nissaga de restauradors, va emprendre l'aventura d'instal·lar un restaurant a Barcelona. Va escollir un local del carrer Argenteria, pròxim a la Basílica de Santa Maria del Mar, on anteriorment hi havia hagut una fonda, on s'oferia al client menjar, allotjament, bany i la possibilitat de comprar els passatges per sortir en vaixell cap a les Amèriques. Aquest establiment, situat als pisos superiors del restaurant, es va convertir amb el canvi de segle en l'actual Hotel Baños Orientales.

Ben aviat el restaurant del Senyor Parellada es va fer un lloc entre els establiments preferits dels amants de la cuina catalana. Els macarrons, els canalons trufats, el cap-i-pota, l'escudella i carn d'olla i l'oferta d'arrossos encapçalada per la Paella Parellada, figuraven entre els plats preferits de la clientela. Era freqüentat per molts diputats del Parlament de Catalunya que s'hi acostaven des del parc de la Ciutadella.    

El nom del local semblava provenir d'un restaurant antic i històric com passa amb Can Culleretes o les 7 Portes, però no era pas així. El nom de Parellada era just el del senyor que sovint atenia directament les taules explicant les característiques dels plats de la carta. I ell mateix explicava que aquest nom de senyor Parellada li havia posat el mateix Josep Pla quan visitava la Fonda Europa a Granollers. La mare del jove Ramon Parellada li encarregava que tingués cura de l'atenció al notable escriptor empordanès i era ell qui anomenava al jove Ramon, Senyor Parellada.  

* 2020.- Ramon Parellada al pis superior del seu restaurant. (Foto: Sergio Lainz)

El restaurant va gaudir durant tots els seus 38 anys d'història d'una gran acollida i consideració entre la societat barcelonina. La seva excel·lent trajectòria es va trencar dissortadament a causa de la pandèmia del Covid-19. Ja al 2020 el local només va poder obrir amb limitacions horàries als migdies amb els problemes econòmics que això suposava. Finalment, al març de 2021 Ramon Parellada va decidir abaixar definitivament la persiana i tornar a Granollers per ajudar a la seva germana Ada al front de la direcció de la Fonda Europa. 

* 2020.- Un dels menjadors del restaurant. L'interiorisme cuidava tots els detalls i permetia menjar en una atmosfera d'intimitat.

dijous, 24 de juny de 2021

SALÓN ESTORIL. Diagonal 488. (1940-1942)

Situat a la vorera muntanya de la Diagonal entre el carrer Balmes i la Via Augusta, el Salón Estoril va tenir una curta existència de només un parell d'anys. Inaugurat el 30 d'octubre de 1940, havia estat promogut per Joaquín Cruspineda y José Pujades, que el van concebre com un local polivalent que permetria la celebració de conferències, presentació de productes de qualitat, exposicions de pintures, escultures i fotografia i tota mena d'actes culturals i socials. L'interior disposava d'una sala gran per acollir-hi al voltant de 300 persones i s'hi respirava una atmosfera burgesa, acomodada i patriòtica pròpia dels vencedors de la Guerra Civil.

Les expectatives esmentades no van acabar quallant i el local va orientar-se envers un establiment amb les característiques pròpies d'un saló de té amb orquestra i ball totes les tardes i fins i tot ala migdies durant  els caps de setmana.  D'altra banda, s'hi organitzaven actes i cinema per a la mainada fins al punt que va arribar a aparèixer a la cartellera infantil amb el sobrenom de El Palacio de los Niños.







*1940-1941.- Activitats diverses que s'organitzaven al Salón Estoril. Ball, espectacles infantils i altres actes socials (Font: Hemeroteca La Vanguardia

En realitat, l'existència del Salón Estoril s'ha d'explicar com el precedent històric que va ser d'un altre local, que sí que tindria un èxit i una gran acollida entre el públic durant la resta dels anys 1940's i la totalitat dels 1950's. Ens referim a les populars i sempre concorregudes Granges La Catalana que van ocupar el mateix local a partir de mitjans de l'any 1942.

dimecres, 23 de juny de 2021

NEBRASKA. Restaurant Cafeteria. General Goded 3. (1951-1959)


En acabar la Guerra Civil, els franquistes van dedicar l'àmplia i curta via enjardinada, que connecta l'actual plaça Francesc Macià amb els Jardins del Turó Parc, al general Manuel Goded. Aquest militar havia estat el responsable de l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936 a Barcelona. Un simple repàs a la història ens recorda que aquell va ser un cop d'estat frustrat des dels seus inicis per l'acció de les forces populars i una part important de la Guàrdia d'Assalt i la Guàrdia Civil que van romandre fidels a la República. Goded i els seus col·laboradors ho van pagar amb la vida, acusats de traïció i afusellats a Montjuïc, només unes setmanes després, el 12 d'agost d'aquell mateix estiu de l'any que va començar la Guerra. 

L'Avinguda del General Goded, que com avui ja havia estat dedicada anteriorment a Pau Casals va transformar-se en una de les vies preferides dels poders oficials victoriosos a la Guerra. Els edificis de la zona es van convertir ben aviat en un nucli burgés especialment apreciat per aquesta nova burgesia sorgida del resultat de la guerra. Com recorda Lluís Permanyer [1] personatges del bàndol vencedor com els Calviño, Juncadella o Garí juntament amb un jove i emergent Samaranch es van fer els amos d'aquell sector, que tenia en l'edifici corbat de la plaça de Calvo Sotelo el seu màxim exponent de l'oci nocturn amb el Lamoga com a buc insignia.  

El trànsit dels anys 1940's als 1950's va tenir en l'obertura de la cafeteria restaurant Nebraska, al número 3 de General Goded, un altre dels exponents de local aburgesat. L'establiment disposava d'una animada terrassa exterior al passeig central de l'avinguda i s'hi organitzaven revetlles d'estiu i reveillons de cap d'any.

*1951.- Sopar de Cap d'Any al Nebraska per rebre el nou any 1952.

*1953.- Les revetlles eren també habituals al Nebraska 

*1955.- Fotograma del film Contrabando (Contraband Spain), codirigit per Lawrence Huntington i Julio Salvador, on podem veure al protagonista Richard Greene llegint el diari vespertí La Prensa assegut a la terrassa exterior del Bar Restaurant Nebraska de l'aleshores avinguda del General Goded

Als inicis de 1960 el local va passar a ser el Restaurant Snack-Bar Welcome de vida efímera.

*1960.- Anunci del Restaurant Snack Bar Welcome. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Posteriorment, entre 1963 i 1970, el local va ser ocupat per la cafeteria Katanga, que sovint apareixia a les planes d'anuncis de la premsa amb ofertes de feina de cambreres per a noies amb bona presència.

Finalment al novembre de 1973 s'hi va instal·lar una de les botigues de moda d'E. Furest, que ha perdurat fins l'actualitat (2021)

[1].- Permanyer, Lluís.- Biografia de la Diagonal. Edicions La Campana. Barcelona, 1996

dimarts, 15 de juny de 2021

LA FONT DE L'OCA A LA PLAÇA COMAS. Les Corts (1951-1958)

 

*1951.- Obres de reforma de la plaça Comas i d'instal·lació de la Font de l'Oca davant de l'Escola Ausiàs March. A l'esquerra veiem el carrer Joan Güell.

Als anys 1920's l'ajuntament va encarregar la realització d'una sèrie d'escultures per tal que servissin d'ornament a un conjunt de fonts públiques que l'ajuntament volia escampar per l'Eixample. 

Una d'aquestes escultures, feta en bronze i obra de Frederic Marés, representava un ànec o una oca. No hem pogut documentar ni trobar a quina font va ser destinada originalment l'oca. El cert és que a la tardor de 1951, coincidint amb les obres de condicionament de la plaça Comas de Les Corts, l'escultura va ser col·locada al cim d'una font que es va instal·lar al centre de la renovada plaça.

No hi va durar molts anys. Al 1958, els veïns van demanar de treure-la de la plaça i l'ajuntament li va buscar un nou emplaçament al barri del Camp de l'Arpa, just a l'espai triangular del final del carrer dels Enamorats que fa cantonada amb València, tocant amb Rogent. Avui (2021) continua en aquest indret convertit en un frondós jardí públic.

*2020.- La font de l'Oca al seu emplaçament actual al final del carrer dels Enamorats. (Foto: Autor desconegut)

diumenge, 13 de juny de 2021

SKATING CLUB. Pista de Gel. Roger de Flor 168. (1974-2021)



Va ser a l'any 1974 quan a l'única pista de gel existent a la ciutat, la del FC Barcelona, li va sortir un competidor. El 15 de desembre d'aquell any, dos germans van decidir tirar endavant l'aventura d'una segona pista de gel que es va ubicar als baixos de l'immoble de Roger de Flor 168, tocant a Consell de Cent. Naixia així l'Skating Club

La instal·lació, més cèntrica que la del Barça, podia aplegar fins a 500 patinadors i va aconseguir en poc temps un important nombre de clients habituals. Aviat es va convertir en escenari idoni per festes d'aniversari, comiats de solters i altres celebracions familiars i socials. En la memòria de moltes generacions d'adolescents de l'últim quart del segle XX i de les primeres dècades del XXI hi quedarà gravada la imatge d'aquella pista com a lloc d'esbarjo i divertiment de moltes tardes de cap de setmana.

*1974.- Anunci publicat a La Vanguardia el 13 de desembre d'aquell any, que anunciava la inauguració de l'Skating Club.



El pingüí que reproduïa el logotip de l'Skating, eina bàsica per aprendre a patinar (Fotos: Facebook de l'Skating Club).

Res no feia esperar un tancament d'aquesta emblemàtica instal·lació esportiva i recreativa fins que al març de 2020 va arribar el COVID-19. Els efectes de la pandèmia van provocar l'obligatori tancament de la pista i la presentació d'un ERTO als 34 treballadors que configuraven la plantilla. A la llarga però, la mesura va resultar insuficient i al febrer e 2021 va entrar en concurs de creditors que ja fa fer témer per la seva continuïtat.

Malgrat alguna campanya de recollida de firmes que es va promoure per demanar a l'ajuntament que no deixés perdre aquella instal·lació, en els primers dies de juny de 2021 es van confirmar els pitjors auguris. L'espai va ser adquirit pel grup Carrefour per encabir-hi un supermercat. 

dimarts, 8 de juny de 2021

EL TAURÓ CAPITALISTA DE BLU. Graffitti. Carrer del Santuari. El Carmel. (2009-2021)

 

*2009.- El tauró capitalista de Blu pintat sobre un mur de la baixada del carrer del Santuari al barri del Carmel.

Al febrer de 2009 el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va organitzar el Festival Influencers 2009 que va portar a Barcelona un grafiter italià d'identitat oficial desconeguda, que se'l coneixia amb el nom artístic de Blu. Fou en el marc d'aquest esdeveniment artístic que Blu, amb el suport de l'entitat Espai Jove Boca Nord, va pintar un gran mural al barri del Carmel que va perdurar durant més d'una dècada. Representava la figura d'un tauró amb la pell coberta de bitllets verds de cent euros, amb una boca de dents esmolats i blancs. Era situat a la baixada del carrer del Santuari quan connecta amb el de Calderón de la Barca 

La boca de l'esquàlid coincidia amb una antiga pintada mural del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) de tonalitats vermelles i grogues que figurava a l'indret des de principis de la dècada dels 1990's i que va anar esborrant-se amb el temps. 

*2009.- Vídeo realitzat al febrer d'aquell any en plena execució del mural. S'hi poden sentir comentaris diversos de veïns del barri sobre les sensacions que els produïa el graffitti. 

El logotip de l'artista italià Blu.

El graffitti de Blu, amb una càrrega simbòlica clara de denúncia envers la voracitat del sistema capitalista representada en aquest tauró folrat de diners, va esdevenir durant una llarga dècada com un referent artístic del barri del Carmel. Amb el temps va anar perdent color i va quedar envoltat d'altres pintades. Dissortadament el tauró va desaparèixer al maig de 2021 després que empleats municipals el cobrissin de pintura amb un poc convincent argument de invocava la necessitat de reforçar el mur de la paret on hi havia la monumental pintada. 

Els graffittis, gairebé per definició, no tenen de voluntat de perdurar en el temps. Aquest el recordarem gràcies a les moltes fotografies que li van fer i d'algun fotograma de la pel·lícula Biutiful (Alejandro González Iñárritu) que protagonitzà Javier Bardem al 2010.  

*2009.- La boca del tauró coincidia amb una pintada les sigles i el nom del PCC, el Partit dels Comunistes de Catalunya, una formació política que va aparèixer a l'any 1982 com una escissió prosoviètica dels eurocomunistes del PSUC. 

*2010.- Fragment d'un fotograma de la pel·lícula Biutiful.

*2021.- Inici dels treballs de cobriment del tauró per funcionaris municipals que van tapar el mural (Foto: Ricard Cugat / El Periódico).

diumenge, 30 de maig de 2021

25 AÑOS DE PAZ a la Plaça Catalunya (1964)

 

*1964.- El mural amb la imatge de Franco sobre la façana del Banesto. (Foto: Autor desconegut).

A l'any 1964, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de l'acabament de la Guerra Civil, el règim franquista va decidir celebrar-ho amb tot un seguit d'actes d'afirmació patriòtica i adhesió inquebrantable a l'obra de Franco, que es presentaven sota el lema "25 Años de Paz".

A la plaça de Catalunya com a cor de la ciutat li va tocar de lluir tota la parafernàlia del règim que tenia com a element més cridaner el gran mural que va ser instal·lat sobre la façana de l'edifici del Banco Español de Crédito. amb la imatge del Caudillo i un cartell apaïsat amb el lema 25 años de paz situat al capdamunt de l'edifici. Els que havien viscut el drama de la Guerra Civil recordarien aquell dies que en aquell mateix lloc hi havien estat exhibides les cares dels líders comunistes i bolxevics. Un quart de segle després, amb un nou edifici bancari que desterrava de la imatge de la ciutat la fesomia revolucionària i roja de l'Hotel Colon, tot semblava (només aparentment) haver retornat a l'ordre i a la pau que proclamaven. 

*1964.- Retall de La Vanguardia del dia 3 de febrer referit als actes del diumenge anterior a la plaça Catalunya. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1964.- No hi va faltar la tradicional Misa de Campanya amb la Mare de Deu de la Mercè sobre l'altar.

La plaça ve ser escenari de diverses actes propis de l'oficialitat de l'època: misses de campanya, homenatges als caídos (òbviament només d'un sol bàndol), exhibicions patriòtiques. La bandera de la Falange i la tradicionalista acompanyaven a la nacional presidint l'espai públic. Els actes van començar el diumenge dia 2 de febrer i s'estengueren durant la resta de l'any. 

dilluns, 24 de maig de 2021

CARTELL DE GUERRA. Plaça Catalunya. Estació del carril de Sarrià. 1938

 Agraiments a JOANA FRANCÉS i ENRIC COMAS i PARER 

Els turbulents últims anys de la Guerra Civil van viure una proliferació dels anomenats cartells de guerra. Un i altre bàndol en varen fer un ús exhaustiu per animar als seus a mantenir viu l'ànim de victòria i evitar la desmoralització a les seves files. 


Un dels més acreditats cartellistes va ser el valencià Josep Renau i Berenguer (1907-1982), que va ser director general de Belles Arts durant la Segona República i l'encarregat de protegir i salvar el Guernica de Picasso fins el seu trasllat a terres suïsses.


A l'any 1938 Renau va dissenyar el cartell conegut amb el lema Victoria hoy más que nunca. En ell apareixia el cap d'un aviador mirant un cel ple d'avions de guerra republicans en estricta formació militar. Una reproducció a gran format del cartell va ser instal·lada al costat de la Plaça Catalunya sobre la façana de l'estació del Carril de Sarrià, mirant cap a Canaletes i damunt dels bars Bracafé i Zurich. El cartell va quedar superposat a l'anunci lluminós de xampany Freixenet, que va quedar tapat.

Acabada la Guerra Civil,  després de passar algun temps als camps de concentració del sud de França Renau va aconseguir exiliar-se a Mèxic, on va entrar en contacte amb artistes de l'època com Alfaro Siqueiros i Diego Rivera, mentre continuava desenvolupant el seu ofici de cartellista. Posteriorment s'instal·là al Berlin Oriental i no tornaria a Espanya fins el 1976. Retornat a la capital de l'Alemanya Comunista, hi va morir l'11 d'octubre de 1982 als 75 anys. 

dissabte, 22 de maig de 2021

COMPAÑÍA DEL GRAMÓFONO. Discogràfica LA VOZ DE SU AMO. Urgell / Còrsega (1927-1969)

Agraïments a ELOI FERNÁNDEZ CASTILLO i FRANCISCO ARAUZ


*1927.- Primer edifici de la Compañía del Gramófono al carrer Urgell cantonada Còrsega.

La Compañía del Gramófono fou una de les empreses pioneres del sector discogràfic a Barcelona i d'ella depenia la producció i venda dels discs de la marca La Voz de su Amo. La primera seu de l'empresa a Barcelona havia estat al carrer Balmes 56-58 entre Aragó i Consell de Cent. 
Cap a finals de la dècada dels 1920's es va construir un nou edifici de planta baixa i dues alçades davant de l'Escola Industrial. Inicialment aquesta construcció disposava d'una única ala amb façana al carrer Urgell i posteriorment seria ampliada amb una segona al carrer Còrsega.

*1934.- L'edifici ampliat durant els anys de la Segona República. (Font: Revista Mirador)


1930's.- Emplaçament de l'edifici que acollia les oficies i la fàbrica a la cantonada Urgell/Còrsega. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya 

Els discs de La Voz de su Amo utilitzaven com a reclam la imatge del gos Nipper (1884-1895). Tres anys després de la mort de l'animal, el pintor Francis Barraud va immortalitzar la imatge del gos en una pintura en la que aparentment se'l veia escoltant, amb un posat de tristor i nostàlgia, una gravació amb la veu del seu amo ja mort a través d'una gramola. 

El gosset Nipper que va inspirar la marca de la Compañía del Gramófono y de la producció discogràfica de La Voz de su Amo (His Master's Voice)

El pintor Francis Barraud amb el quadre del gos Nipper davant la gramola. (Foto: Autor desconegut)

L'obertura de la fàbrica del carrer Urgell número 234 va donar un nou impuls a la producció de discs, activitat que va continuar amb èxit un cop acabada la Guerra Civil, malgrat les contínues fusions i absorcions de les empreses del sector discogràfic. Als anys 1940's l'empresa es deia Compañía del Gramófono-Odeón.


*1931.- Dues imatges del procés de fabricació dels discs a l'interior de la fàbrica de la Compañía del Gramófono.  (Font: Revista Mirador)

*1955.- Vista de la fàbrica amb l'Escola Industrial al fons. (Foto: TAF Helicòpters./ANC)

*1962.- Una altra vista aèria de la fàbrica. (Foto: SACE)

*1964.- La seu de la fàbrica de discs La Voz de su Amo apareix aquí al fons de la imatge dins el rectangle groc. A la dreta hi podem veure el carrer Comte d'Urgell amb el tendal del bar Manhattan i l'edifici en construcció a la cantonada del carrer Roselló en primer terme. Rere s'hi veuen les instal·lacions de l'Escola Industrial. (Foto: Fons ANC


*1968.- Últims anys de la fàbrica de discs La Voz de su Amo, que apareix a la foto emmarcada en groc. (Foto: SACE)

A l'any 1969 l'edifici va ser enderrocat. L'ampli solar que ocupava havia caigut en mans de la immobiliària Nuñez i Navarro, que hi va edificar un dels seus clàssics blocs de pisos de l'època. A la façana de la nova construcció no hi faltaven les recurrents peces de marbre d'un color entre beige i marró i uns cridaners tendals de color taronja als balcons. A la part més pròxima al carrer París s'hi va instal·lar un hotel i les oficines centrals de l'empresa de Josep Lluís Nuñez, que durant molts anys serien l'escenari de fitxatges de jugadors del Barça.