CAMP DE FUTBOL DEL GRÀCIA FC. Alfons XII/Travessera de Gràcia/Balmes. (1920's -1930's)

El Gràcia FC, malgrat portar el nom de l'exvila i del que avui és un dels barris més importants de la ciutat, no és l'equip més representatiu de la comunitat gracienca, sino que a nivell històric aquest honor cal adjudicar-lo al Club Esportiu Europa. Convé però, aturar-se a considerar els orígens i l'evolució del Gràcia FC, per explicar la història d'un camp de futbol que va existir al terreny delimitat per la Travessera de Gràcia i els carrers Balmes i Alfons XX. 

*1920's.- Un cromo d'època amb l'escut i l'equipació del club

Els orígens del Gràcia FC es remunten a l'any 1905 quan tres joves (Josep Graells, Leandre Torelló i Joaquim Just) van fundar el l'Espanya FC, un dels clubs pioners del futbol Catalunya, que des de 1911 jugava al camp del carrer Villarroel amb Rosselló davant de l'Hospital Clínic.

Va ser al 1923 quan el FC Espanya va decidir fusionar-se amb el Gràcia Sport Club, fundat uns anys abans. Malgrat que el Gràcia SC (en algunes articles de l'època anomenat Gràcia EC) era un equip molt més modest va decidir adoptar el seu nom. El nou club mantindria els mateixos colors de l'Espanya amb samarreta vermella i pantaló blanc.

És aleshores quan es el nou Gràcia FC, successor de l'Espanya FC, es trasllada al camp de futbol de Travessera/Balmes com a nova seu del club. S'ampliarà el camp amb unes noves graderies i el nou terreny de joc s'inaugura oficiosament el 16 de setembre de 1923 amb un partit contra l'equip de L'Avenç de Sant Andreu de Palomar amb victòria gracienca pèr 2-0. Les cròniques de l´època encara l'identifiquen com a Gracia EC i fan constar que el camp encara no està condicionat per al públic.

*1923.- Crònica del primer partit disputat pel Gràcia al camp de Balmes/Travessera. (Font: Hemeroteca de El Mundo Deportivo. Edició del 16 de setembre).

*1925.- El dia 13 de setembre d'aquell anys el camp del Gràcia va acollir un partit entre els veterans del Espanya (aleshores ja desaparegut) i l'Espanyol com homenatge a Hermenegildo Casellas (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 14.11.1925) 

*1930's.- L'escut del Gràcia FC durant els seus últims anys (Font: La Futbolteca. Enciclopedia del Futbol Español)

*1930's.- El terreny de joc del Gràcia a la cantonada del carrer Balmes amb Travessera de Gràcia. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Al final de la temporada 1930-1931 l'Europa va baixar a segona divisió i va decidir fusionar-se amb el Gràcia creant-se un nou club anomenat Catalunya FC que va tenir una efímera existència, atès que no va acabar el campionat de segona divisió i va acabar desapareguent.

El camp del Gràcia desapareix després de la Guerra Civil en urbanitzar-se la zona i construir-s'hi un seguit d'edificis. En un d'aquests immobles hi hagué l'històric Cine Balmes inaugurat a l'any 1953.

TORRE PÉREZ SAMANILLO (TORRE ROSALES). Passeig de la Bonanova 78. Edifici original (1904-1941)

Possiblement la construcció més impactant de les que s'aixecaven al barri de la Bonanova era aquesta mansió senyorívola que la família de Rafael Pérez Samanillo va fer construir entre 1903 i 1904. L'arquitecte Joan Josep Hervàs Arizmendi (1851-1912) seria l'encarregat de projectar l'edifici. Hervàs, al que la família ja coneixia de la seva etapa a les Filipines, construiria també uns anys després a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Balmes el Palau del seu germà Luis, que amb el temps acolliria la seu del Círculo Ecuestre. 

*1910's.- Façana de ponent de la Torre Pérez Samanillo al Passeig del Bisbe Morgades (avui de la Bonanova) en una imatge de principis del segle XX. A la dreta la tanca que separava el recinte de l'edifici de la vorera del passeig. (Foto: Ángel Toldrà Viazo).

Joan Josep Hervàs Arizmendi

L'edifici s'aixecava a l'antiga carretera d'Esplugues de Llobregat a Sant Andreu de Palomar, un cop passat el Torrent del Pomaret en direcció a Sant Gervasi de Cassoles. Aquesta via va ser batejada com Passeig del Bisbe Morgades i posteriorment Passeig de la Bonanova com se'l coneix avui.

A la façana principal s'hi podia veure una imatge del Sagrat Cor sobre el cos central de l'edifici, una torre coronada per quatre merlets cupulats als vèrtexs que li conferien un aspecte de castell medieval. La façana de ponent amb vistes sobre el Torrent del Pomaret presentava un seguit de tribunes i miradors. 

1910's.- Vista de la part superior de la torre que coronava l'edifici amb els quatre merlets (Foto: Fons Ignacio de Quadras).

La Guerra Civil va deteriorar notòriament l'edifici i al 1941 la familia Pérez Samanillo va optar per fer una reforma en profunditat de l'immoble. El resultat va ser una nova construcció que poc o gens s'assemblava a l'original modernista.

L'especialista en modernisme Valentí Pons Toujouse ha estudiat a fons la història de l'edifici i la de la família dels seus promotors en un interessant article que podeu trobar en aquest enllaç... https://vptmod.blogspot.com/2018/06/barcelona-bonanova-casa-perez-samanillo.html.

WAWANCO / WAWANKO. Pub . Disco Bar. Oliva 41 (1978 - 2000's)

L'expressió Wawanco, Wawanco o Uauancó fa referència a un dels ritmes llatins del continent sudamericà, nascut a Cuba al final del segle XIX coincidint amb l'abolició de l'esclavatge i exportat a d'altres països de l'entorn inclosos els Estats Units. D'aquest ritme, emparentat amb la rumba, en parla Xavier Patricio Pérez, el mític Gato Pérez, en el seu inoblidable tema La Rumba de Barcelona, la lletra del qual repassa i barreja els ritmes llatins i els barris de la ciutat  

La rumba que coneixem no és de la Xina ni del Japó

La rumba neix al carrer, filla de Cuba i d'un gitanet

La nostra rumba de Barcelona està marejada de voltar el món

Gato ens parla del wawankó (uauancó) com un ritme de New York i un altre concepte lligat a aquest nom és un grup musical (Los Wawanko) format cap a finals de la dècada dels 1950's, que integrava músics de diferents nacionalitats de l'Amèrica llatina i fusionava diversos ritmes llatins. 

El Candombe a l'Uruguai

la Milonga es argentina

el Bolero mexicà

i la Plena que és boricua

Fabricant el uauancó

que és un ritme de New York

neix un boogaloo simpàtic

que és el ritme més mafiós

El Wawanco barceloní va ser un local de música en directe nascut a finals dels anys 1970's al barri de la Sagrera, en un carrer estret anomenat Oliva que discorria paral·lel al de Garcilaso. En realitat la sala va tenir dues etapes. El primer Wawanco, on s'interpretaven ritmes diversos, ja existia almenys des de l'any 1978 i la cartellera d'alguns periòdics barcelonins de l'època fins i tot anunciaven els grups que hi actuaven. Bambú era un d'ells. Als inicis dels anys 1980's se'l coneixia amb el nom de T&S i a la publicitat s'acompanyava del reclam Especialidades musicales. 

 

*1978-1980.- Dos retalls de la cartellera d'aquells anys on apareixia el pub Wawanco amb grups que hi actuaven habitualment (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

1980's.- Logo dels primers anys del pub Wawancó en una capsa de mistos de l'època.

El 26 de gener de 1985 el local va ser reinaugurat sota la direcció de Jordi Rodero, que el va dedicar a música de rock dur i heavy metal, una de les seves passions. La nova fòrmula va atraure ràpidament força clientela amant d'aquest gènere. S'hi punxaven temes com Apettite for destruction de Guns n' Roses i el local es va convertir en uns dels referents del rock dur a Barcelona. Posteriorment Rodero va optar per obrir una altra sala. Es deia Mephisto i era localitzada a la zona del Poblenou que s'havia revaloritzat molt amb l'arribada de les Olimpiades del 1992.

*1990's.- Flyer del Wawanco durant la seva etapa dedicada al rock dur

La pìsta del local es perd al 2004 quan la part baixa del carrer Garcilaso va ser eixamplada i reurbanitzada, de manera que va absorbir el carrer Oliva entre la Meridiana i el carrer Gran de la Sagrera. Aquesta obra va afectar les finques de la zona i entre elles el solar que havia ocupat el Wawanco.

MERLÍN. Discoteca. Àvila / Tánger. (1992-2023)

 

 

El 15 de maig de 1992 tres joves palentins de la localitat d'Aguilar de Campoo van obrir una discoteca singular al barri de Poblenou. Animats pel boom que representava la celebració a Barcelona dels Jocs Olimpics havien decidit provar fortuna i confiar en les expectatives de negoci que augurava la cita olimpica i la projecció ciutadana als anys següents. La zona escollida, relativament a prop de la Vila Olimpica, en un barri amb futura expansió, que aviat seria conegut com el 22@, els va semblar el lloc ideal per emplaçar el seu negoci. La localització exacta era a la cantonada dels carrers Avila i Tànger i el seu nom Merlín.

El local impressionava a qualsevol que s'hi acostava per la seva aparença de castell medieval amb les parets revestides de pedra artificial que li donaven un aspecte singular. I l'estil medieval no era només a l'exterior sino que l'interior del local també reproduia columnes, arcades i parets de cartró pedra pintades de motius fantàstics (bruixes, fades, mags, guerrers...). 

*2000's.- Vistes exterior i interior de la discoteca Merlín 

Tot i que escapava radicalment de les últimes tendències en interiorisme, que en aquells temps van omplir la ciutat de locals freds i fashion, el Merlín va aconseguit aviat una clientela fidel i habitual, que permetria la continuïtat del local, sense canviar de nom ni d'estètica, durant 30 anys.

Al gener de 2023 al Merlín li va arribar l'hora final. Un fons d'inversió havia comprat l'immoble i no renovaven el lloguer als propietaris de la discoteca. L'Ajuntament d'Ada Colau també hi era darrera amb l'objectiu municipal de construir-hi habitatges de lloguer amb protecció oficial. Tot això unit que al districte del 22@ ja no es concedien més permisos per a locals d'oci nocturn va suposar la clausura del Merlín que va viure la seva ultima sessió el 14 de gener de 2023.

*2022.- Nota de comiat que la Direccio de Merlín va publicar al desembre d'aquell any, per comunicar als seus clients i amics l'inevitable tancament del local. 

EQUILIBRIO. Discoteca. Plaça del Doctor Andreu. (1977-1983)

Aquesta discoteca era situada davant del Restaurant La Venta i a la placeta que donava accés a l'estació del funicular per pujar al parc d'atraccions i al Temple Expiatori del Tibidabo. Era el final d'un recorregut que començava al final de la Avinguda del Tibidabo (anteriorment anomenada del Doctor Andreu) on el tramvia Blau finalitzava el seu recorregut rectilini i el trajecte continuava amb algunes corbes muntanya amunt i molta més pendent. En aquell itinerari s'hi van obrir diversos locals d'oci molt concorreguts durant la transició i les primeres dècades de democràcia. Des del Rosebud, passant pel Partycular fins acabar a la placeta del funicular (què complicat era aparcar-hi!) amb l'abans esmentat Restaurant La Venta o l'incombustible Merbeyé, tot aquell sector s'havia obert a la ciutat i a l'oci nocturn configurant una de les zones més animades i freqüentades.  

Equilibrio, obert el 1977, va ser una obra de l'arquitecte especialitzat en locals d'oci Jorge Goula Escribano (La Palma 1938 - Sant Pere de Ribas 2008). La construcció es va fer d'obra nova promoguda pel constructor Felip Raurell sobre un espai en pendent que va permetre sectoritzar el local en diverses plantes. Però la veritable ànima de la discoteca va ser l'empresari Ricardo Urgell (Barcelona, 1937), que fou l'impulsor del conegut Grup Pachá (el del logo de les cireretes) amb les seves discoteques d'èxit a Sitges, Eivissa, Madrid, etc.

Els dies d'Equilibrio van acabar entrada ja la dècada dels 1980's amb la seva reconversió en el bar de copes Mirablau també dedicat després a la restauració, un local que va continuar gaudint de l'esplèndida vista nocturna sobre la ciutat. Era d'allò més desitjable acabar-hi la nit acompanyat d'una copa i si era possible d'una bona companyia.