ELS PRIMERS CAMPS DE FUTBOL DEL C.E. EUROPA AL BARRI DE LA SAGRADA FAMÍLIA. (1909-1922)

Agraïments a JESÚS SERDIO

Abans de recalar a l'actual camp de futbol del carrer Sardenya, el Club Esportiu Europa va tenir un llarga pelegrinació per diferents espais per establir el seu camp de joc. El barri de la Sagrada Familia, aleshores encara conegut com El Poblet, va ser l'escenari on l'històric equip escapulat va tenir els seus primers terrenys de joc.   

Hi ha notícies que en un primer moment l'Europa s'instal·là sobre uns terrenys situats al Camp d'en Grassot, entre els actuals carrers Pare Clart i Indústria a prop del passeig de Sant Joan, sense que tinguem imatges d'aquest camp de joc.

*1910's.- En aquesta imatge aèria dels voltants de la Sagrada Família s'han marcat en verd els dos primers terrenys de joc del CE Europa al costat del temple de Gaudí. 

1909 -1912  Camp del carrer Mallorca/Sicília/Provença/Sardenya.

Aquest fou el primer terreny de joc de l'Europa davant de la Sagrada Família.

1912 -1919  Camp del carrer Marina/Rosselló/Lepant/Còrsega.

És a l'any 1912 quan l'Europa decideix llogar uns terrenys situats a l'illa formada entre els carrers de  Marina/Rosselló/Lepant i Còrsega i allà estableix el seu terreny de joc. L'equip vesteix encara a franjes blanques i blaves i queden uns anys per adoptar l'uniforme escapulat, que a partir dels anys 1920's esdevindria l'inequívoc signe d'identitat del club gracienc.

*1917.- Partit disputat el 5 d'agost d'aquell any entre el Club Esportiu Europa encara amb samarreta a franges verticals i una selecció de Barcelona al camp del carrer Marina. (Foto: Frederic Juandó/Revista Stadium)

1919 -1923  Camp del carrer Indústria/Sardenya/Claret i Sicília

El 1919 l'Europa canvia de terreny de joc propi i s'estableix en uns terrenys de lloguer situats a l'illa delimitada pels carrers de Marina/Rosselló/Lepant i Còrsega. En aquest periode l'uniforme europeísta incorpora el contorn del coll de color balu en el que sembla un presagi del posterior escapulari que s'estableix de manera habitual cap al 1926. Val a dir que en aquells llunyans anys 1920's l'Europa era el segon equip de Barcelona i Catalunya, per sota del Barça però per sobre de l'Espanyol.

Aquest camp disposava d'una tribuna capaç d'acollir fins a 3.000 persones a la banda del carrer Sardenya.

*1920's.- Diverses imatges del camp situat a Indústria/Sardenya/Claret/Sicíia, on l'Europa disputà els seus partit fins el 1923. Al fons les torres de la Sagrada Família una mica més llunyanes.

Finalment el camp de l'Europa s'anà desplaçant progressivament cap a la zona del Baix Guinardó començant pel Camp dels Cuartels i acabant en l'actual terreny de joc del carrer Sardenya/Camèlies. 

*1923.- L'any 1923 com a campió de Catalunya el CE Europa s'establia al Camp dels Cuartels.

Enllaços d'interes: La Barcelona Oblidada

CONFITERIA PERE LLIBRE. Ferran 1. (1874-1918)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

*1907.- Pere Llibre i Bas (Foto: Napoleón. Font:. La Il·lustració Catalana) 

Va ser al mes d'octubre de l'any 1874 quan Pere Llibre i Bas va comprar al pastisser Josep Monclús la confiteria que regentava des de finals de 1859 al número 1 del carrer Ferran fent cantonada amb la Rambla. Llibre, que havia treballat abans com a dependent en una altra pastisseria coneguda com La Palma, era un home emprenedor, nat a Cardedeu, que va continuar aquell dolç negoci a partir dels últims mesos d'aquell 1874, si bé aviat hi incorporaria aspectes força innovadors que donarien a la confiteria una singularitat indiscutible. 

*1874.- Retall del Diario de Barcelona que dóna fe de l'adquisió de l'antiga confiteria Monclús per part del senyor Pere Llibre.  

*1874.- Plànol de l'alçat de la confiteria comprada a Josep Monclús amb el projecte de reforma signat per Pere Llibre al setembre d'aquell any. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)

El nou negoci del carrer Ferran, (aleshores conegut com carrer Llibertat, nom adoptat arrel de la Revolució de 1868), aviat va destacar pels seus atractius aparadors on s’exposaven els pastissos, dolços i altres llaminadures que s’oferien a la seva clientela bàsicament pertanyent a les classes benestants. 

*1874.- La premsa de l'època ja destacava la Confiteria Llibre com una de les més luxoses especialment durant la temporada nadalenca amb l'enllumenat dels seus aparadors (Font: Diario de Barcelona. Edició del 22 de desembre de 1874).

*1878.-  Gravat de la Confiteria de Pere Llibre a la cantonada del carrer Ferran amb la Rambla.  

Sota la direcció de Pere Llibre hi destacava també l'originalitat i bon gust estètic de les capses que servien d'embolcall a pastissos i dolços. Ben aviat s’hi comercialitzarien també peces i objectes d’art. A l'octubre de 1879 Llibre va reformar a fons la botiga i va encarregar a Francesc Soler i Rovirosa el disseny i decoració del local, que en poc temps esdevindria un lloc habitual de trobada de l’alta societat barcelonina i catalana.   

*1900's.- L'embocadura del carrer Ferran a la Rambla. A l'esquerra es poden veure els tendals que cobrien els aparadors de la Confiteria de Pere Llibre.

*1879.- Notícia de la reforma de l'establiment de Pere Llibre a finals d'aquell any. (Font: Diari Català. Edició del dia 30 d'octubre de 1879)

Segons ha recollit l’historiador Fernando Aldecoa, la Confiteria de Pere Llibre va esdevenir també un centre de reunió conegut com la Esquina de Llibre on alguns prohoms de l'aristocràcia de l’època van promoure la creació de l’Hipòdrom de Can Tunis el 1883.

A la confiteria s'hi va establir un diàleg entre pastisseria i art que sublimava el plaer dels sentits i generava complaença i addicció entre el segment social més afavorit del finals del segle XIX. A la vista de l'èxit Pere Llibre va optar per obrir un altre local, a pocs metres de la confiteria, dedicat ja de forma exclussiva a la comercialització d'objectes artístics. Allà s'hi venien tota mena de petites obres d'art, mobles, cristall, ceràmica i s'hi exposaven pintures i escultures de manera regular.

Pere Llibre va morir al 1907 i el negoci, com era habitual en aquells temps, va passar a ser Confiteria Vídua de Pere Llibre. Montserrat Reynés i Gurgui era la seva vídua. El seu fill Guillermo Llibre i Reynés va obrir al número 21 de la Plaça Catalunya la seva pròpia confiteria a l'any 1912. 

En realitat Pere Llibre havia estat l’iniciador d’una nissaga de confiters i pastissers que no només va tenir continuïtat amb l'esmentat establiment del seu fill Guillermo, sino que també el seu nebot Lluís Llibre i Blanch i els seus descendents van regentar la pastisseria Llibre i Serra (amb el seu soci Jaume Serra), emplaçada primer al carrer Fontanella i després a la Ronda de Sant Pere. 

La història de la pastisseria barcelonina no s'explicaria sense la família Llibre i els seus inicis al carrer Ferran. Amb el canvi de segle però, el centre neuràlgic de la ciutat s’havia desplaçat a la Plaça Catalunya. D'altra banda, un comerç orientat a la burgesia com era aquell, requeria d’altres emplaçaments allunyats dels estrets carrers de Ciutat Vella i més d’acord amb els nous temps. A partir de la mort del seu fundador, la pastisseria de Ferran/Rambla, ja sota el nom de Confiteria Vídua de Pere Llibre, va coexistir durant alguns anys amb els altres establiments que duien el nom de Llibre a l'entorn de la plaça Catalunya. Finalment, al 1919 l’Armeria de l’eibarrès Manuel Beristain, que ja s’havia instal·lat des de feia uns anys al número 2 -just a l’altra vorera d'enfront del mateix carrer Ferran-, va comprar el local de l’antiga confiteria que va desaparèixer de Ciutat Vella i els pastissos dels aparadors van ser substituïts per escopetes.

L'ANUNCI DE PUROS HAVANS DEL CAMP NOU. Anys 1970's.

 

Durant molts anys l'hàbit de fumar puros estigué associat a l'ambient futbolero. Els caliquenyos, les fàries, però sobretot els havans esdevingueren companys de patiments quan les coses no anaven bé per l'equip, però també testimonis de la joia dels triomfs del club. Una olor profunda de tabac inundava així les graderies dels estadis diumenge rera diumenge. Eren els anys de la posguerra i aleshores de les tràgiques conseqüències del tabac per a la salut, gairebé tothom n'esdevenia incrèdul o si més no ignorant. El Camp Nou durant la dècada dels anys 1970's va lluir un curiosa tanca publicitària al cim de la segona graderia de lateral (aleshores no hi havia encara la tercera graderia que Núñez va aixecar coincidint amb el Mundial de futbol de 1982). L'anunci en questió reproduïa un dibuix de Peñarroya amb la cara d'un senyor fumant un puro. La singularitat era que disposava d'un mecanisme que permetia canviar el dibuix en funció del resultat del partit. Així doncs, en començar el matx i durant els resultats d'empat la cara apareixia amb el puro horitzontal en una actitud expectant. Quan el Barça guanyava el puro apareixia enlairat sobre la cara de satisfacció de l'home, que contràriament apareixia entre trist i indignat amb el puro cap avall i mig rosegat quan els blaugranes perdien.   

*1978.- Els jugadors del Barça sobre el terreny de joc del Camp Nou. Al fons veiem la tanca publicitària que coronova la graderia lateral sota els focus i la publicitat de Puros Habanos, ressaltada en vermell amb el ninot de Peñarroya i el puro en resultat d'empat.

1970's.- En aquest retall de La Vanguardia veiem l'anunci amb el puro enlairat. Això volia dir que el Barça guanyava. 

Josep Peñarroya

L'home del puro era enrealitat una recreació d'un dels personatges que el dibuixant valencià Josep Peñarroya (El Forcall. Castelló 1910 - Barcelona 1975), havia publicat en forma d'historietes a les revistes de l'editorial Bruguera. El seu nom era Pepe el Hincha i havia aparegut per primera vegada a les planes del Tio Vivo l'any 1962 afegint-se a d'altres populars creacions del propi Peñarroya com Pitagorín, Gordito Relleno o Don Pío.

Pepe el Hincha evocava el clàssic forofo desesperat, seguidor d'un equip sempre perdedor, al que anomenaven Pedrusco C.F.  

L'anunci va romandre al Camp Nou fins a la seva ampliació al 1982.

BRASSERIE FLO. Restaurant. Jonqueres 10. (1982-2021)

Obert el 1982 als baixos de la Casa fàbrica Vermell-Martí del carrer Jonqueres número 10, un edifici de mitjans del segle XVIII que antigament havia estat ocupat per diverses fàbriques i activitats industrials. Aquest va ser el primer establiment que el grup parisenc Flo va obrir fora de França. Amb el pas dels anys, la cadena va arribar a disposar de més de 35 restaurants dispersats per diversos països del món. El Flo de Barcelona disposava d'aquest ampli local de grans dimensions que podia aplegar fins a 250 comensals en les seves diverses estances, espais privats i menjadors. La decoració art nouveau evocava el modernisme parisenc. Antoni de Moragas i Spà va ser el responsable de l'interiorisme en el que destacava especialment el model de làmpada coneguda com Vaghe Stelle.

*1990's.- La Brasserie Flo als baixos de la Casa fàbrica Vermell-Martí.

La làmpada Vaghe Stelle dissenyada per Moragas i Spà

El restaurant va iniciar el seu camí oferint una cuina estrictament francesa, si bé amb el pas dels anys va anar evolucionant fins incorporar també a la carta plats de cuina mediterrània i catalana. Les mariscades eren una de les seves especialitats.

*2000's.- Un dels menjadors de la Brasserie Flo on hi podem veure les làmpades Vaghe Stelle penjades del sostre

L'amplitud del local hi permetia la celebració de grans banquets d'empresa i festes fanmiliars amb sales per a grups nombrosos i àpats de negocis. A partir de la segona dècada del segle XXI el negoci va entrar en pèrdues i va entrar en una certa etapa de decliu i decadència, que es va fer més palesa amb l'esclat de la pandèmia del COVID-19, que va suposar l'estocada final i va precipitar el seu tancament i desaparició.    

*2010's.- Logotip del Flo en els seus últims anys.

RINCÓN DEL PUENTE. Bar. Restaurant. Avda. República Argentina 164. (1952-1963)

 

Una imatge del bar Rincón del Puente i la seva terrassa sobre la vorera cap als anys 1960's. (Foto: Fons Jorge Alvarez. Barcelona Desapareguda Giacomo Alessandro) 

Un establiment singular per la seva forma i superfície triangular fou el Rincon del Puente situat al número 164 de l'Avinguda República Argentina entre els barris del Putget i del Coll. Local molt popular especialment entre els veïns de la zona. El puente que evocava el seu nom no era altre que el Viaducte de Vallcarca inaugurat el 1923, que s'estenia just al costat. Va ser durant molt anys un dels bars de fer el vermut més populars del barri. Les taules s'arrengleraven al llarg de la vorera quedant darrera dels clients la Baixada de Gomis, que permetia als vianants vèncer el pendent que existia cap a sota del pont. El local havia estat obert el 1952 per Salvador, un boxador retirat. Aleshores els cambrers anaven uniformats de blanc i les taules estaven parades amb estovalles.

Emplaçament del Bar Rincón del Puente sobre un plànol antic. (Font: Instituit Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

A començaments dels anys 1960's l'antic local va ser enderrocat per construir-hi un edifici de set plantes que va canviar totalment aquella imatge. Amb la nova construcció el negoci va continuar des de l'any 1964 a la mateixa ubicació però als baixos del nou edifici on unes àmplies finestres permetien des de les taules del fons de l'interior del local veure el pont de Vallvarca. 

Cap a finals dels anys 1960's el bar reformat ve ser freqüentat per Gabriel Garcia Márquez que visqué durants uns anys al barri durant els mesos següents de la seva arribada a Barcelona. Concretament entre 1967 i 1968, Gabo va viure primer en un aparthotel del carrer Lucà i després es va mudar al 168 de República Argentina just al costat del bar El Rincón, que havia abreujat el seu nom.

Els descendents del fundador (el seu fill Javier i la seva cunyada Chelo) van aguantar el negoci fins el 2018. Havia arribat el moment de jubilar-se i de traspassar el negoci, que va anar a parar a mans d'una família oriental, circumstància molt habitual en aquells temps. Els xinesos van mantenir el nom del local i les tapes, que ja no eren com les d'abans.

*2014.- Interior del Bar El Rincón en els seus últims anys abans de passar a ser regentat per una família xinesa. Hi podem veure el pont de Vallcarca rere els grans finestrals. (Foto: Irene Fernández / El Rincón)

BAR BRUSI. Llibreteria 23. (1966 - 2023)

 

*2021.- Una imatge exterior del Bar Brusi. (Font: GoogleEarth)

Era l'any 1966 quan el Ramon Sans i la Montserrat Sabadell van establir-se en un modest bar al número 23 del carrer Llibreteria fent cantonada amb el de la Freneria, a mig camí entre la plaça de Sant Jaume i la plaça del Rei en ple barri Gòtic. El matrimoni havia començat el seu negoci al 1956 a la Rambla en un altre local. Brusi va ser el nom escollit per al seu nou bar, un nom que evocava al fundador del mític Diari de Barcelona, que en els seus primers anys s'havia editat en aquell mateix carrer. El 1975 el Ramon i la Montserrat van adquirir la botiga del costat i van fer una ampliació i reforma en profunditat del local que s'havia especialitzat en plats de cuina catalana, truites i altres tapes típiques del país. El bar disposava d'un altell amb una taula de billar, on els clients més habituals de l'establiment aconseguien un ambient més íntim. 

 

*2017.- La barra del Bar Brusi conservava aquell estètica pròpia dels anys 1970's. 

Amb el pas del anys va quedar al front del negoci el Josep Sans, mentre que la seva mare la Montserrat Sabadell tenia cura de la cuina i els fogons i consolidava una de les millors ofertes de la ciutat en tapes autòctones. 

En l'anecdotari històric del local hi quedaràn sempre les visites que el cònsul de Polònia feia sovint al Brusi per degustar els saborossisims callos picants de la Montserrat, que és un plat que també cuinen a Polònia i que al consul li resultaven fascinants.

Les ultimes decalaracions de Sans amb motiu del tancamant del local feien referencia a les dificultats creixents que els comportava haver d'adequar la seva cuina a la normativa sanitària derivada de la pandèmia. A l'abril de 2023 el tancament del Brusi va suposar un cop molt fort pels clients habituals, que van veure desaparèixer un dels pocs locals autèntics que quedaven en aquella zona plena de franquícies i de comerços orientats al turisme i mancats de qualsevol relació amb la història del barri.

Com un petit homenatge d'amor al Bar Brusi us deixo aquest article titulat Una història d'amor al Bar Brusi que va escriure Pep Antoni Roig per EL NACIONAL amb motiu del tancament del local.

CARTELLÀRIA BARCELONINA 1967

 

EDIFICI DE L'ESTACIÓ DE PLAÇA CATALUNYA DEL CARRIL DE SARRIÀ (1863-1996)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÉS

*1880's.- La façana de l'edifici de l'Estació del Carril de Sarrià en un entorn encara poc urbanitzat. L'edifici del darrera correspón a la primera construcció que es va bastir al carrer Bergara. (Foto: Autor desconegut/ Fons FGC).

Una de les primeres edificacions de l'entorn de la Plaça Catalunya. De fet, va ser construida quan la plaça era encara només un projecte. Constava de baixos i una única planta i servia de pantalla a les andanes de l'estació que hi havia darrera amb les vies que enfilaven el carrer Balmes.

L'estació es va inaugurar el 23 de juny de 1863, vigília de Sant Joan, després d'un any d'obres. Les primeres imatges fotogràfiques que ens han arribat de l'edifici en els presenten en un entorn desangelat i encara poc urbanitzat amb set finestes al pis superior i nou obertures als baixos, de les quals la central -més gran- i les dels extrema eran portes d'accés i les altres sis eren finestres. El remat de la façana  presentava un discret frontó amb un cercle al centre on s'hi va instal·lar un rellotge.

*1865.- Aquesta és probablement la imatge més antiga que es conserva de l'estació del Carril de Sarrià. Al fons a la dreta s'hi pot veure l'Estació del Tren de Martorell, l'altra instal·lació ferroviària que hi havia a l'entorn de la que ben aviat seria la plaça de Catalunya. (Foto: Autor desconegut. Font: FGC- ANC)

*1910's.- Una imatge de l'edifici de l'Estació. de l'època en que hi havien arbres al carrer Pelai.

A finals dels anys 1920's l'edifici va rebre les conseqüències del soterrament de les vies i les andanes de l'estació. Als baixos l'antiga cantina de l'estació amb entrada per la plaça Catalunya havia estat substituida per una xocolateria que seria el precedent immediat del mític Cafè Zurich, mentre que a la banda de Pelai obria la sucursal barcelonina de la Compañía Española de Turismo. 

*1920's.- Una imatge de l'edifici de l'Estació.

Als principis dels anys 1930's l'edifici va perdre la part dels seus baixos més pròxima al carrer Pelai per tal de construir-hi la nova vorera un cop soterrades les vies i les andanes de l'antiga estació de superfície. D'altra banda, un segon establiment de begudes el Bracafè va substituir l'esmentada sucursal de la Compañía Española de Turismo.

*1930's.- Durant els anys de la Segona República la part superior de l'estació es va anar poblant d'anuncis i rètols publicitaris.

A l'any 1943 la planta superior de l'edifici de l'estació va ser ampliada pel costat de la Plaça Catalunya  igualant-la amb la planta baixa. Això va permetre acollir uns quants despatxos més a les oficines del carril de Sarrià.

*1942.- La Gaseta Municipal de Barcelona de 30 de novembre d'aquell any publicava la concessió del permís per ampliar el primer pis de l'edifici de l'Estació, atorgat una setmana abans.

*1943.- Imatges comparatives de l'ampliació de la planta superior de l'Estació del Tren de Sarrià. La intervenció va permetre igualar tota la planta (Foto: Fons Ferrocarrils de la Generalitat FGC- ANC)

A partir d'aquesta ampliació de l'edifici i llevat dels canviants retols llimisosnque van adornarv la façana l'immoible no va tenir practicament modificacions durant tota la resta de la dictadura franquista i l'arribada de la democràcia fins a finals del segle XX. 

*1940's.- Imatge típica de l'edifici de l'Estació a la posguerra, amb el gran rètol lluminós de fulles d'afaitar Iberia.

L'edifici de l'estació va desaparèixer definitivament l'any 1996. Va ser enderrocat per construir-hi l'ampli edifici que acull el centre comercial El Triangle. El Cafè Zurich va reaparèixer dins la nova edificació al mateix lloc que havia ocupat històricament, Totalment redissenyat va perdre tota l'autenticitat de l'antic cafè.