D'CHARLES. Boite-Discoteca. Josep Estivill 18-20 (1968-1982)

 Agraïments a JOANA FRANCÈS  

1968 va ser un any especialment prolífic pel que fa a l'obertura de discoteques i no tan sols al centre de la ciutat sinó també als barris perifèrics més allunyats. El dia 20 d'octubre, coincidint amb la tornada de vacances i l'inici de temporada, se n'inaugurava una més al barri de Navas. Era als baixos del número 18-20 del carrer Josep Estivill, prop de la Plaça de Ferran Reyes just tocant a l'avinguda Meridiana i va ser batejada com a D'Charles. El logotip del local presentava la figura d'un personatge vestit amb prendes de l'estil Sargent Pepper's i la imatge gràfica reproduïa formes i colors propis de l'estètica pop de finals dels anys 1960's. 

*1968.- Retall de premsa anunciant la inauguració del local. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

El nou local anunciava com a gran reclam la seva pista d'acer, detall molt apreciat pels bons ballarins i obria el set dies de la setmana. Però una altra característica que ben aviat va formar part de la promoció de la discoteca va ser l'anomenada tendència Vagumm, un moviment d'arrels nordamericanes, que es manifestava en una mena de balls rituals i filosòfics amb túniques blanques i una espelma encesa a la mà. Aquesta moda no va quallar a les nostres contrades i és difícil avui trobar referències del què va ser i del que representava. D'Charles també va ser escenari de retransmissions de programes musicals de Radio Juventud La Voz de Cataluña.

*1969.- El periodista G. Martín publicava a l'abril d'aquell any aquest curiós article en el que, sense anomenar-la, ens parla de la discoteca D'Charles, del carrer Josep Estivill i explica què és el fenòmen Vagumm. (Font: Hemeroteca. Diari ABC. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1969.- Un altre anunci a la premsa de D'Charles amb especial referència al que anomenaven Tendència Vagumm. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

*1969.- Els concursos de Miss GoGo tampoc hi faltaven al D'Charles.

Un retall del llibre, La nit de les papallones (2009) on l'autor Jordi Coca [1] ens descriu, en uns termes no massa amigables, l'ambient propi del D'Charles i les discoteques perifèriques de moda de finals dels 1960's. 

*1971.- Revetlla de Sant Joan al D'Charles. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

Durant la dècada dels 1970's la popularitat del local va decaure i va desaparèixer de les cartelleres dels diaris més destacats de la ciutat. Amb l'arribada de la democràcia, igual que d'altres locals destinats a l'oci nocturn, el D'Charles es va reinventar i a partir de la tardor de 1977 s'anunciava com un night club amb espectacles eròtics i stripteases fins al seu tancament ja entrada la dècada dels 1980's.

*1977.- Primera aparició a la cartellera de premsa del D'Charles com a night club iniciant una nova etapa amb renovació de direcció i local i presentant espectacles sexys. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

-----------

[1].- Coca i Villalonga, Jordi. La nit de les papallones. Edicions 62. Barcelona 2009.

CINE ASTOR PALACE. Passeig de Fabra i Puig 141. (1959-1993)

*1960's.- Entrada al cinema Astor Palace (Foto: Família Escayola-Basachs)

El 17 de desembre de 1959, els veïns del barri de Santa Eulàlia de Vilapicina van celebrar l'obertura del Cine Astor Palace al número 141 del Passeig de Fabra i Puig fent cantonada amb el carrer Malgrat.

L'arquitecte del local va ser José Maria Jordán Casaseca, que hi va construir un edifici de línies modernes i d'inspiració racionalista. Interiorment es distribuïa en planta baixa i un petit altell sobre el vestíbul on s'ubicaven les cabines de projecció i altres serveis. Passat aquest ampli vestíbul, que donava un caràcter senyorívol al local i després de baixar un petit tram d'escales, s'accedia a la platea mitjançant set portes. L'aforament del local arribava a les 1.200 localitats. La sala va ser inaugurada amb un programa doble que incloia Me enamoré de una bruja amb James Stewart, Kim Novak i Jack Lemon i Franciska.

Roberto Lahuerta  Melero [1], que considera aquesta sala com la millor de la zona en el seu moment, recull en els seus llibres sobre cinemes de barri algunes característiques del local. L'ordenada distribució als panells de la façana dels cartells dels film en projecció, així com dels que s'hi veurien la setmana següent i fins i tot al carrer Malgrat la previsió de les cintes a projectar dues setmanes després, la qual cosa permetia saber molt a l'avançada allò que el cinema oferiria en el futur. Una altra nota que va caracteritzar l'Astor era el rigorós control de l'accés de menors a la sala, que va ser decidit després d'una multa important amb que van ser sancionats els seus propietaris.

L'Astor funcionava habitualment amb programa doble amb el NO-DO als intermedis. Alfred Borràs Castells en va ser el seu propietari, a la mort del qual la seva filla Gisela va assumir la gerència de l'explotació del cinema, que en la seva darrera etapa compartia programació amb el Dante i el Texas.   

L'última projecció va ser el darrer dia de juliol de 1993 amb el programa doble Sister Act (Una monja de cuidado) amb Whoopi Goldberg i Los cerros del desierto.

El cinema va ser enderrocat uns anys després i substituït per la residència geriàtrica Gent Gran Ballesol inaugurada al 2003.

*1980's.- L'Astor Palace en la seva darrera etapa.

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Edicions Temporae. Madrid. 2015.

SOWETO: Bar Discoteca. Sòcrates 68. Sant Andreu. (1989-1995)

 

 

 

Soweto (acrònim de South Western Township) és un dels districtes perifèrics de la ciutat sudafricana de Johannesburg a la regió del Transvaal. Constitueix un barri històricament molt vinculat a la lluita i la resistència de la població de raça negra contra l'apartheid i amb la figura de Nelson Mandela.

A la Barcelona de finals dels anys 1980's, Soweto fou també el nom que l'empresari de color Santiago Roku va escollir per la discoteca que va obrir al carrer Sòcrates del barri de Sant Andreu, entre l'església de Sant Pacià i la plaça de les Palmeres.

El local, decorat amb una barreja de palmeres artificials, caretes i tòtems de tribus africanes, canyes de bambú i altres motius tropicals, combinava les músiques de procedència afro, antillana i llatina. Les actuacions eren diàries i bàsicament s'hi escoltaven estils musicals vinculats al reagge, la salsa, el merengue i ritmes africans amb el denominador comú del color negre de la pell dels seus intèrprets. Els habituals del lloc comentaven que s'hi podien escoltar converses parlades en pilhi, una mena d'esperanto africà, a mig camí entre el francès i l'anglès.

Al Soweto hi eren també habituals les festes de disfresses, concursos de ball i altres celebracions plenes de ritme i color, que tenien el seu plat fort en les festes d'elecció de Miss Negra Barcelona.

 

MULTISALES LAUREN SANT ANDREU. Passeig de Fabra i Puig (2002-2011)

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

 

 

Aquest complex format per 10 multisales, que totalitzaven un aforament de 1.598 espectadors, era situat al Passeig de Fabra i Puig, fent cantonada amb el carrer de les Monges. El solar havia estat ocupat antigament per unes cotxeres d'autobusos.

La inauguració va tenir lloc de dia 28 de març de 2002 i l'entrada en servei el 4 d'abril següent. Formava part de la cadena Lauren que en aquells moments aplegava un total de 5 multisales escampades per la ciutat.

 

1990's.- Imatge del lloc on es van construir els cinemes Lauren Sant Andreu (Font: Arxiu Roberto Lahuerta)

 

En els dies següents a l'obertura de les multisales, el Lauren Sant Andreu va ser protagonista de la presentació del film del director càntabre Mario Camus La playa de los galgos. El propi Camus i l'actriu Ingrid Rubio hi van ser presents.

L'optimista arrencada del cinema no va tenir una continuïtat al llarg del temps i la seva existència va quedar finalment reduïda a menys d'una dècada.

En el capítol de crònica negra cal destacar l'atracament frustrat produït el 17 de febrer de 2003, que va comportar la mort d'uns dels atracadors, un home de 35 anys d'orígen romanès que formava part del grup que pretenia robar la recaptació de les sales en el moment que els guàrdies de seguretat passaven a recollir-la.

 

*2003.- Un furgó de la policia judicial davant de les multisales el dia de l'intent d'atracament (Foto: Miquel Perales/La Vanguardia)



 

*2003.- Notícia del atracament frustrat publicada a La Vanguardia (Edició del 18 de febrer. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la) 



 

Els multicinemes Lauren Sant Andreu van tancar portes el 20 de gener de 2011 amb el corresponent conflicte laboral. Els 13 treballadors de la plantilla van protagonitzar un tancament a les instal·lacions del local en protesta contra l'empresa que es negava a indemnitzar-los.

Amb posterioritat al tancament i malgrat alguns intents per reobrir el cine (com el projecte presentat per la productora catalana Olwyn Films), el local seria finalment okupat a l'abril de 2016 després d'un cercavila popular pel col·lectiu alternatiu La Cinètika.

 

 

*2016.- El local de l'antic cinema ocupat. (Foto: Lorena Ferro)

 

*2016.- Aspecte que presentava una de les multisales quan es van okupar els cinemes. (Foto: Marc Rude)

FIGURES DE DRACS SOTA EL PONT DEL DRAGÓ. (1987)

Agraïments a XAVIER AGUILÓ I GARCÍA

 

Una de les obres més singulars a l'espai públic del Districte de Nou Barris va ser la que l'artista Xavier Aguiló i García (Barcelona, 1959), en col·laboració amb Ramon Cónsul i Berzunces (Lleida. 1955), van dissenyar per al pas de vehicles sota l'avinguda Meridiana conegut com a Pont del Dragó, que uneix els barris de Sant Andreu i Valldaura. 

Consistia d'una banda en dues figures de sis metres de llargària que representaven sengles dracs (mascle i femella) i apareixien abraçats als pilars que sostenien el pont. Aguiló i Cónsul, que ja havien intervingut en murals a l'espai públic al barri de Canyelles (projecte Vichissoise) i a la presó de dones de Wad-Ras, van treballar aquest cop amb malla d'acer, fibra de vidre i resina de polièster gel-coats.

El conjunt es completava amb la decoració dels murs laterals del túnel sobre els quals apareixien pintats 16 dragons més amb pintura epoxi.

L'obra va ser dissenyada i instal·lada el 1987 amb el suport municipal del Districte de Nou Barris.   

 

 

*1987.- Dues imatges de l'interior del túnel amb els dos dragons, la femella en primer terme. (Fotos: Elisabet Armora).

 

 

*1987.- Dragons pintats a les parets laterals del túnel. (Font: Barcelona mur. Ajuntament de Barcelona).

 

1987.- Detall de l'urpa d'un dels dragons pintats a les parets. (Font: Barcelona mur. Ajuntament de Barcelona).

 

Dissortadament l'emplaçament de l'obra en un indret tan amagat i semiocult, fora de l'espai obert, va fomentar els actes de vandalisme urbà protagonitzats pels amics de l'esprai. Les agressions van arribar  fins al punt que les peces escultòriques aviat van aparèixer destruïdes, mutilades i fins i tot cremades.

L'ajuntament va procedir finalment a enretirar-les sense plantejar-se la seva reposició, mentre que els mur laterals on hi havien pintats els altres dragons van acabar essent  revestits de trencadís ceràmic.

 

LA CUEVA DEL TÍO JESÚS. Restaurant. Piferrer 61. (1972-1991)

Restaurant típic del districte de Sant Andreu i del barri de Porta especialitzat en cuina catalana i carns a la brasa, La Cueva del Tío Jesús va nèixer al número 61 del carrer de Piferrer promogut per la familia Samper i va arribar a tenir una gran acollida entre els veins del barri i de la zona. L'interior d'aquell primer local destacava per una decoració molt personal que evocava una gran gruta amb estalactites i una espectacular trama de sostres i parets de textures i formes absolutament irregulars.

El restaurant va desaparèixer del carrer Piferrer durant les vigílies olímpiques a conseqüència de la reurbanització de la zona i de la construcció del Parc Esportiu de Can Dragó. Posteriorment la família Samper va obrir un altre restaurant amb el mateix nom i una decoració similar, però menys cridanera, al número 5 del carrer Escòcia, que avui continua servint amb el mateix entusiasme de sempre menjars de tot tipus de carns a la brasa i uns exquisits cargols a la llauna a l'estil lleidatà. 

*1980's.- Vista d'un dels menjadors interiors del local (Fotos: Máximo López)

CINE RECREO. Sant Andreu (1907-1971)

Probablement la sala de cinema més antiga de Sant Andreu de Palomar va ser el Cine Recreo. Segons l'historiador cinematogràfic Jordi Torras [1] va obrir portes el dia 5 de setembre de 1907 amb el nom El Recreo i  a més de projectar les primeres pel·lícules al barri  va oferir també funcions de sarsuela i teatre. La seva activitat, juntament amb les projeccions presentades al Cine Central del Casino a la dècada dels 1910's, marquen l'arribada del fenòmen cinematogràfic a Sant Andreu. A finals dels anys 1920's la sala va quedar integrada en la cadena CINAES, una de les societats exhibidores de cinema més importants de l'època.

Roberto Lahuerta [2], que ha recopilat moltes dades sobre aquesta sala, la descriu com un cinema que disposava d'un aforament inicial considerable (1.350 butaques), el qual aniria minvant progressivament durant la seva llarga existència fins totalitzar unes 1.150 butaques en la seva última etapa. La sala es va construir segons un projecte de l'arquitecte Josep Plantada al numero 142 del carrer Gran de Sant Andreu entre Doctor Sampons i Ramon Batlle. Ocupava l'edifici del Centre Popular Els Catalanistes, molt actiu durant els anys de la República i que després de la Guerra Civil els franquistes convertiren en Centro Cultural Español.

*1941.- Un programa de mà dels primers anys de la postguerra

L'estructura interior de la sala constava de platea i amfiteatre i durant els anys de la dictadura franquista va funcionar regularment com a cinema de reestrena. A les files del darrera era habitual trobar-hi senyores que oferien les seves habilitats manuals als soldats de la veina caserna d'artilleria. 

*1970.- El Recreo pot abans del seu tancament

 

El Recreo va tancar al gener de 1971, tot i que l'edifici encara romandria dempeus un bon grapat d'anys més fins al seu enderroc al setembre de 2000.

 

[1]. Jordi Torras i Comamala. La implantació del fet cinematogràfic a Barcelona. Les primeres sales exhibidores.

[2]. Roberto Lahuerta Melero. Cines de barrio. Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. Barcelona 2013.

EUROPA 78. Club - Discoteca. Carrer Pardo 67-69. Sant Andreu. (1968-1980)

El logotip del local responia perfectament als criteris del disseny i l'estètica pop de l'època.

Un dels locals més actius i animats de la perifèria durant el període d'irrupció del fenòmen de les discoteques fou el Club Europa 78, situat al carrer Pardo tocant a la cruïlla del passeig de Fabra i Puig amb l'avinguda Meridiana.

Va ser inaugurada en plena febre psicodèlica a l'estiu de 1968 i disposava d'un gran espai de 800 metres quadrats dividits en dues pistes de ball. El seu logo, de marcada tendencia pop, amb una guitarra elèctrica, es va fer força popular.
El mateixos propietaris de l'Europa 78 havien obert aquell mateix any una altra discoteca (M'Lady) més petita al barri de Navas. Ambdues van ser promocionades a través de la ràdio, que oferia audicions en directe dels temes de moda.

*1969.- Ressenya de la discoteca Europa 78 a la pàgina musical del diari El Mundo Deportivo. (Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la)
 

*1969.- Publicitat del club Europa 78 insertada a La Vanguardia per anunciar l'inici de la temporada d'estiu.

 

*1970.- Una invitació vàlida per als dies feiners.

COCONUT. Boite-Discoteca. Pl. Jardins d'Alfàbia (1969-1973)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

 

Cap a finals dels anys 1960's, el sector que avui coneixem com Nou Barris era identificat municipalment com el Districte IX. Fou en aquells anys i des d'aquella perifèria urbana que va irrompre el Coconut, un local més dins el panorama dels locals d'esbarjo, que s'inscrivia dins el grup de les boites-discoteques, però que a la vegada oferia música en viu, circumstància que explica el notable èxit que va arribar a tenir entre el jovent de l'època.

Coconut estava entaforat entre dos modestos blocs d'habitatges de maó vist en una zona del passeig de Verdum prop del Parc de la Guineueta, coneguda com plaça dels Jardins d'Alfàbia. Roberto Lahuerta, que vivia en un d'aquells blocs de pisos, recorda que aquell mateix local havien intentat convertir-lo abans en sala de cinema. Un projecte que fins i tot va arribar a tenir nom: Cinema Alfàbia. Però a causa de diversos problemes amb els permisos municipals la sala de projecció mai va arribar a inaugurar-se.

El local disposava d'un aforament màxim per a 1000 persones i era dividit en dues plantes d'aproximadament 800 metres quadrats cadascuna amb dos ambients diferents, com ja advertia la publicitat de l'època. D'una banda, a la planta soterrània hi havia una discoteca a l'ús amb els seus focus de colors, la seva pista de ball i l'esfera de petits miralls que rodava tot esquitxant les parets de reflexos. El segon espai, a la planta baixa, era un xic més gran i donava més personalitat al local. Era destinat a la musica en viu i va acollir nombroses actuacions d'artistes i grups emergents o ja consolidats dins el panorama del pop espanyol. Noms de grups com Sirex o Mustangs primer, i Diablos, Fórmula V o Los Angeles després, tots ells candidats habituals al títol de canción del verano, hi varen interpretar els seus temes i les tornades pegadisses i repetitives de les seves cançons.
El 4 de gener de 1969 va tenir lloc la inauguració de Coconut que va congregar  tres actuacions: Los Mustangs, Chupi 66 i Los Géminis, El local obria dissabtes i diumenges entre les 5:15 de la tarda i les 9:30 del vespre. Els preus de les entrades eren de 50 pessetes per als nois i 25 pessetes per les noies. Per a les actuacions en directe els preus pràcticament es doblaven. Els grups que més vegades van passar per la pista del Coconut van ser Los Diablos (12), Yerba Mate (11), Tony Ronald (10) i Lone Star (8)

A partir de la tardor de 1972 l'activitat del local comença a a minvar i el diumenge 18 de febrer de 1973 s'hi fa l'última actuació en directe a càrrec dels Mustangs. Finalment, la pista del Coconut a les cartelleres dels diaris es perd aquell mateix any, quan el fenòmen de les discoteques ja havia adquirit una nova dimensió i altres zones més cèntriques de la ciutat, com la del Turó Park, concentraven aquest tipus de locals un cop superada ja la primera època de les boites.

El record del Coconut va quedar també en molts adhesius que reproduien el seu logotip als vidres dels cotxes de motors trucats i de segona mà dels joves de l'època.
 

*1970's.- L'holandès afincat a Barcelona Tony Ronald (1941-2013) va ser un dels habituals del local del barri de la Guineueta. Aquí el veiem en durant una de les seves actuacions a Coconut amb una go-gó ballant sobre l'esceneari i aclamat per les seves fans després de perdre la camisa. (Fotos: http://www.tonyronald.hol.es )
 

Algunes actuacions en directe a Coconut:

1969.- Gener: Los Mustangs

1969.- Gener: Chupi 66

1969.- Gener: Los Géminis

1969.- Gener: Pop Tops

1969.- Febrer: Los Kiffer's

1969.- Febrer: Tony Ronald

1969.- Març. The Vampires

1969.- Març: Los Salvajes

1969.- Abril: Doble Dinamita

1969.- Juny: Los Diablos

1969.- Juny: Fórmula V

1969.- Agost: Los Angeles

1969.- Setembre: Billie Davis

1969.- Octubre: Los Mitos

1969.- Novembre: Miguel Ríos

1970.- Maig: Los Albas

1970.- Juny: Lone Star

1970.- Juliol: Los Faros

1970.- Agost: Locomoción

1970.- Setembre: Los Bravos

1970.- Octubre: Los Vikingos

1970.- Desembre: Fusioon

1971.- Març: Yerba Mate

1972.- Abril: Màquina!
1971.- Juny: Nino Bravo 
1972.- Octubre: Cuatro Monedas

1972.- Octubre: Alicia y Nubes Grises
  1973.- Febrer: Los Mustangs

 

*1972.- Un anunci de Coconut després del canvi de direcció produït als últims anys. El local va adoptar aleshores el logo corporatiu del trèbol corresponent al grup que gestionava Pere Saus. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

CAMP DE FUTBOL FABRA I COATS. Sant Andreu (1922-1990)

*1982.- Vista del terreny de joc de Fabra i Coats en els seus ultims anys

Vinculat a la fàbrica de Filatures Fabra i Coats, aquest terreny de joc va ser el feu dels diferents equips de l'empresa tèxtil des de la creació del seu propi club, el CD Filatures amb seccions de futbol, tennis i bàsquetbol. Després de la Guerra Civil el club passà a anomenar-se Club Deportivo Fabra y Coats, nom amb que jugà fins a la dècada dels 1960's amb el seu tradicional uniforme blanc i negre a ratlles verticals amb pantaló negre.

Escut del CD Fabra y Coats (1939-1965)

*1933. Emplaçament del camp de futbol de Fabra i Coats, entre la fàbrica d'Automòbils Hispano-Suiza i la Rambla de Fabra i Puig. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya). Cliqueu a sobre per ampliar.

*1960's. Juan Antonio Samaranch a la petita llotja del camp del Fabra i Coats, envoltat per la junta directiva del club filater.

*1965.- Vista aèria del camp de futbol, ja envoltat d'edificis, amb la Rambla de Sant Andreu al fons.

El terreny de joc tenia unes dimensions reduides (93 x 50 metres) i en els últims anys va arribar a tenir una aforament per 4.700 espectadors (800 asseguts i 3.900 dempeus).
A partir del 1965 al camp del Fabra hi va jugar l'Atlètic de Catalunya que en fusionar-se amb el CD Condal (l'altre filial del Barça) van permetre la creació com a únic flilal barcelonista del Barcelona Atlètic (actualment conegut com FC Barcelona B).

A la dècada dels 1960's i 1970's hi eren habituals les matinals de futbol on el filial blaugrana defensava la seva sort a Segona. Segona B i Tercera divisió. Allà van formar-se jugadors que després arribarien al primer equip blaugrana com Antonio Olmo, Tente Sánchez o Lobo Carrasco.

La construcció del Miniestadi i l'adequació de la Masia com a seu de la pedrera del Barça va fer que el club presidit per Josep Lluis Núñez, que havia comprat el Camp de Fabra i Coats, optés per abandonar-lo.
Entre 1985 i 1987 els terrenys del  camp va ser venuts pel Barça al Club Natació Sant Andreu per 263 milions de les antigues pessetes. El club andreuenc va procedir a enderrocar les tribunes per construir-hi les seves piscines. 

CAN NYAU. La Verneda (Segle XVII-1992)

*1920's.- Dues imatges de Can Nyau. En la de dalt es pot veure el pou davant de la porta d'entrada a la masia i alguns detalls de la façana barroca. (Fotos: Arxiu A.E.M.)

Una de les últimes masies desaparegudes del sector de La Verneda fou Can Nyau, una edificació que, malgrat no tenir especial interès arquitectònic, estigué molt arrelada en els seus ultims anys a la vida dels barris de Sant Martí i Sant Andreu. La construcció inicial datava del segle XVII i va ser objecte de diverses modificacios la llarg de la seva vida. Estava formada per dos seccions dividides per un cos central amb façana barroca del segle XVIII. Els propietaris de Can Nyau va llegar aquesta masia a l'Hospital de Sant Pau, que posteriorment la va cedir a l'Ajuntament.

A partir de 1965, els organitzadors de la festa de Sant Antoni i la cavalcada dels Tres Tombs a Sant Andreu de Palomar van establir la seva seu a la masia. Allà es guardava el patrimoni de la societat, els carruatges i s'organitzava la desfilada de cada any. Fins els últims anys el masover que hi vivia es dedicava a cuidar els cavalls que s'hi estaven en règim de pupil·latge.

El mes de maig de 1992, en plena eufòria olímpica, la masia de Can Nyau va ser eliminada per sorpresa. Curiosament l'enderroc tingué lloc mentre el Barça jugava a Wembley la final de la Champions League i la majoria de la ciutadania estava pendent dels televisors. Segons fonts municipals calia connectar la Rambla Prim amb el passeig de l'Onze de Setembre i Can Nyau no tenia cap valor artístic. El temps ha demostrat que aquesta connexió no era tant prioritària. En resum, tot plegat es va saldar amb un altre atemptat impune contra la història de la ciutat. 

*1970's.- Can Nyau als anys setanta del segle passat amb una palmera adossada a la porta d'entrada.

CINE TEATRE ODEÓN. Sant Andreu. (1921-1981)

Article elaborat amb la col·laboració de JOAN PALLARÈS-PERSONAT

La sala de cinema més gran que va tenir el barri de Sant Andreu de Palomar al llarg de la seva història va ser el cine Odeón. Era situada al passeig de Fabra i Puig, conegut popularment com la Rambla, fent cantonada amb el carrer de Nadal.

El local va ser obert a principis de l'any 1921 i disposava d'un aforament notable que s'apropava a les 2.000 butaques i que el situava entre els més grans de ciutat.

En els seus inicis va actuar com a teatre i s'hi havien vist fins i tot òperes. Així, al febrer de 1927 s'hi representava La Africana, a càrrec de la companyia del Gran Teatre del Liceu, amb el debut del baríton Joan Fonoll. Els tramvies per anar a l'Odeón des del centre de la ciutat sortien del carrer Trafalgar.

*1927.- Crònica publicada a La Vanguardia del 27 de febrer sobre la representació de l'òpera L'Africana a l'Odeón de Sant Andreu.

Posteriorment el local es va anar consolidant com a sala de cinema i als anys de la República tenia un aforament de 1.800 localitats. Eren molt conegudes les sessions matinals musicals de l'Odeon, mentre que les tardes del diumenge era habitual lloc de trobada de families.
Durant els primers anys de la dictadura franquista l'oficialitat del règim va aprofitar la gran capacitat de la sala per promoure tota mena d'actes d'exaltació dels valors feixistes i actes d'afirmació a Franco i a la Falange.

*1941.- Programa de mà distribuït durant els primers anys del franquisme.

D'altra banda era també el local preferit  durant la celebració de la Festa Major del barri per oferir-hi actes i representacions teatrals. L'òpera i la sarsuela tampoc hi van faltar durant els anys 1940's i el 5 de desembre de 1952 els andreuencs van tenir l'oportunitat de veure-hi actuar a la gran vedette del moment Carmen de Lirio.
Aquell mateix any la sala havia estat reformada en profunditat pel propietari José Coll Navarra que, tot i reduir l'aforament deixant-lo en 1600 butaques, va millorar ostensiblement les condicions de visibilitat de tot el local i la decoració interior. Aquestes reformes van ser projectades per l'arquitecte Joan Pujadas Porta.
Represa l'activitat, L'Odeón va continuar com a sala de reestrena oferint dobles programes en sessió contínua. Finalment, el diumenge 14 de juny de 1981 aquest cinema mític de Sant Andreu va tancar portes per sempre. L'últim programa doble projectat incloia El factor humano i Mujeres de Cabaret. Després part de la seva gran estructura va ser aprofitada per donar cabuda a un gran mercat que encara conserva el nom del cinema.

*1970's.- El modest cinema Odeon en els seus últims anys.