dilluns, 26 d’octubre de 2020

SAMOA. Restaurant. Pizzeria. Passeig de Gràcia / Rosselló. (1962-2020)


*1963.- Primers anuncis del Samoa a la premsa als pocs dies de la seva obertura. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

A finals de la dècada dels 2010's la transformació del Passeig de Gràcia en una galeria comercial a l'aire lliure en favor de franquícies de moda i marques de luxe per gaudi dels turistes rics, que venien a Barcelona com a mosques a mel, era ja una realitat. Rera quedaven èpoques més grises com la que va omplir el passeig d'oficines i seus de bancs, que ocupaven gran part dels baixos.
Poc a poc es van anar apagant negocis històrics com la perfumeria Magda, que se'n va anar a Calvo Sotelo, la jogueteria Chiquito que va deixar de mirar de cara a La Pedrera o d'altres establiments que marcaren època com la Llibreria Francesa, la Jaime's i al capdavall el DrugstoreVinçon per citar-ne només uns quants dels que van anar tancant. 
El restaurant Samoa  mereix també un lloc d'honor entre els establiments del passeig que marcaren una època. I darrera d'aquest local la figura d'un emprenedor valencià establert a Barcelona al 1950 i conegut com Conceso González, que el va obrir al desembre de 1962, coincidint amb la històrica nevada que va emblanquinar tota la ciutat durant uns dies, i només uns mesos després que el país polinesi que donava nom al local hagués proclamat la seva independència.
González va demostrar des del primer dia una inusual habilitat per obrir cafeteries-restaurants d'èxit al centre de la ciutat. Sabia donar un to europeu i cosmopolita als seus negocis, que es reflectia en unes ofertes gastronòmiques i un tipus de cuina novella amb decoracions modernes i agosarades que trencaven les convencions dels antics salons de tè i restaurants clàssics. Des la seva primera experiència al Kansas, que va per enterrar l'etapa del local com el Parador del Hidalgo de marcat tuf franquista, passant per propostes com Tropezziens o Piccadilly sempre amb noms d'arrels estrangeres o d'altres experiències més agosarades com el Network Cafè a la Diagonal, Conceso va ser un empresari d'èxit durant més de trenta anys a la ciutat.




Samoa va ser un dels primers restaurants locals on els barcelonins van poder gaudir de la cuina italiana de debò. Fins aleshores les pizzes només les coneixien els que havien viatjat al país transalpí i del món de la pasta només se'n coneixien els macarrons i els canalons casolans i poca cosa més. Compartia amb Gimeno, El Hogar del Fumador els baixos de la cantonada del passeig amb Rosselló davant d'una de les estacions d'enllaç de Diagonal, una de les més transitades de la ciutat 




La nissaga dels González va continuar amb els fill del fundador, Sergio i Laura, que es van fer càrrec de la gerència dels restaurants de la cadena continuant l'obra del seu pare.
Després de diferents reformes i posades al dia Samoa abaixaria la persiana definitivament durant els primers dies de 2020. Laura González explicava que la inestabilitat política que patia Catalunya aquells temps i el tipus de turista que visitava el restaurant no feien possible continuar el negoci. 


*2018.- L'última decoració del Samoa abans del seu tancament.
 

diumenge, 25 d’octubre de 2020

PARADOR DEL HIDALGO. Passeig de Gràcia 65 / Passatge Domingo 4. (1939-1949)

Si haguéssim d'escollir un local d'oci que representi la victòria dels franquistes a la Guerra Civil i l'establiment del nou ordre a Barcelona durant els primers anys de la postguerra, probablement el Parador del Hidalgo seria la selecció més encertada.

Aquest reducte d'incondicionals i inquebrantables al nou ordre imposat pels vencedors de la Guerra Civil, va obrir portes a la tardor de 1939 al número 65 del Passeig de Gràcia (entre Mallorca i València), una travessia més amunt del Salón Rosa, un altre dels establiments preferits per la burgesia. Al Parador del Hidalgo el propi nom del local ja evocava una castellania radical en consonància amb la imperativa espanyolització de qualsevol nom aplicat als nous negocis. En els vells locals els noms estrangers eren proscrits, llevat d'alguns alemanys o italians en els primers anys, i molts més els catalans que calia esborrar dels carrers o, com a molt,  reduir-los a la categoria d'anècdota folclòrica i residual. 

Emplaçament del Parador del Hidalgo al Passeig de Gràcia entre Mallorca i València. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Presentat sota la denominació de saló de tè amb restaurant, el local era pensat per a un  públic selecte especialment masculí. A banda dels addictes al règim solien freqüentar-lo també dones ben vestides que la guerra havia deixat en estat de necessitat econòmica. Però també l'ocupaven jovenetes amb ànsies de contactar amb aquells hidalgos de la nueva España i així orientar millor les seves necessitades vides, a canvi de complementar amb favors la vida oficial, aparentment decent i endreçada, del mascle de torn.

La vida del local discorria doncs en dos ambients diferents. D'una banda, el de les festes i celebracions socials que les classes benestants hi organitzaven tot sovint, i de l'altra el del dia a dia, caracteritzat per ser un local de contactes on triar l'objectiu desitjat, prendre un cafè més o menys ràpid amb la femella escollida i sortir junts o separats a la recerca i consumació d'altres objectius.  

En complir-se el primer aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, s'hi va celebrar un banquet d'honor ofert pels barons de Güell a les més altes autoritats militars destinades a Catalunya. En general aquest tipus de celebracions van omplir els primers anys del Parador, amb els guanyadors de la guerra fent ostentació del nou règim en festes privades, on no hi mancaven els finals de festa d'eufòria patriòtica al so de l'himne nacional a tot volum.

*1940.- L'establiment apareixia sovint a la premsa com a marc de celebracions militars i de l'alta societat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

L'escriptor Jordi Sierra i Fabra, en una de les aventures de postguerra de l'inspector Miquel Mascarell [1], descrivia l'ambient que es vivia a l'interior de l'establiment un dia qualsevol. El local era d'una gran llargària i dones joves ocupaven les taules a l'espera d'alguna oferta dels influents parroquians habituals, molts d'ells casats, que exercien de la manera més discreta possible la doble moral imperant a l'època.

*1944.- Anunci corresponent a l'inici de la temporada 44/45 on el restaurant incorporava ja el servei a domicili. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

A finals de 1945 hi va haver un canvi de direcció i el local va ser ampliat per la part del darrera amb la inauguració a l'abril de 1947 de la Boite El Hidalgo, un espai estable per al ball amb sortida pel número 4 del Passatge Domingo. 

*1947.- Anunci de la boite annexa inaugurada el 1947

La pista del Parador del Hidalgo es perd a finals de 1949 quan l'orquestra de José Matas amenitzava les seves sessions de ball. A finals de l'any següent l'accés pel passatge Domingo 4 era ja a la Boite Kansas. mentre que al Passeig de Gràcia, l'altra banda del local, la Cafeteria Kansas substituïa al Parador. 

*1949.- Balls de cap de setmana al Parador del Hidalgo.


*1950.- A partir del 25 de novembre d'aquell any la Boite Kansas va ocupar el local del darrera del Parador del Hidalgo. Havien passat els anys, s'havia acabat la Segona Guerra Mundial i els noms estrangers ja no estaven tan mal vistos.


[1].- Sierra i Fabra, Jordi. Siete días de Julio. Editorial  Debolsillo. Barcelona, 2011.

dimarts, 20 d’octubre de 2020

MEUBLÉ PEDRALBES. Carrer de Miret i Sans / Avinguda d'Esplugues. (1940's-2000's)

Agraïments a ELOI FERNÄNDEZ CASTILLO i FERRAN ESTEVE ARIAS


La postguerra a Barcelona va congregar un gran nombre de meublés sobre la geografia urbana. No eren pròpiament cases de prostitució sinó espais per poder gaudir del bons plaers del sexe, on el client es trobava amb la novia, l'amant, la querida, o simplement alguna prostituta. Una forma elegant d'anomenar-les era la de cases de tolerància. Entre aquests establiments, els orientats a les classes benestants i a l'alta burgesia eren tremendament discrets i gairebé ocults.

Emplaçament de l'original Meublé Pedralbes (quadrat vermell) i l'ampliació (quadrat blau) que es va realitzar als anys 1990's sobre l'esplanada de l'antic pàrquing.

Probablement el conegut com a Meublé Pedralbes va ser un dels de més anomenada entre l'alta societat durant les primeres dècades del règim franquista. Era situat en una finca de la cantonada de la carretera d'Esplugues amb el carrer Miret i Sans, amb entrada pel número 13 d'aquesta última via. El lloc, ocupat en l'actualitat per blocs de pisos de luxe, quedaria avui emplaçat al costat de l'edifici central de l'Escola Superior d'Administració d'Empreses (ESADE) i el Campus de Sant Joan de Déu.   

El seu caràcter allunyat dels nuclis urbans, que preservava en tot moment la discreció i el luxe mitjançant la bona qualitat de les seves cambres, suites i instal·lacions, el van situar ràpidament al capdavant de les preferències d'homes influents de l'època, militars, empresaris, nous rics i altres espècies acomodades. 

Instal·lat dins un xalet d'abans de la Guerra, amb aparença exterior normal, envoltat per un jardí  i sense pretensions exteriors, l'interior del local era més ostentós i passaria a la història per ser objectiu recurrent de bandes anarquistes, que buscaven demostrar al règim que no tot era pau i grandesa d'Espanya com emetien les proclames oficials. El grup de l'anarcosindicalista Josep Lluís Facerías, un expert en guerrilla urbana, es va especialitzar en l'assalt a aquest tipus de locals, en el quals els membres de l'escamot es presentaven ben vestits com a clients i un cop a dins començaven a passar per totes les habitacions pistoles en mà, sorprenent in fraganti als ocasionals amants i emportant-se tot allò de valor que podien, mentre mantenien emmanillats i immòbils als encarregats del local. Les víctimes difícilment presentaven denúncia temerosos que les seves aventures sexuals sortíssin a la llum.

Josep Lluís Facerías (1920-1957)

El primer assalt del grup de Facerías tingué lloc a l'agost de 1949 i els atracadors varen aconseguir el seu objectiu. El segon, esdevingut el 21 d'octubre de 1951, va acabar tràgicament. Un dels clients en ser sorprès va abalançar-se sobre els atracadors i un tret li va costar la vida. La víctima era l'influent constructor Antonio Masana Sanjuán, gerent de l'empresa Inmobiliaria Lepanto S.A. molt vinculada a l'ajuntament. El cas és que la llegenda urbana que va córrer per la ciutat fou que l'amant amb qui Masana compartia llençols en el moment de la tràgic succés era la seva neboda menor d'edat. La identitat de la víctima va ser gelosament guardada fins i tot en el sumari del judici del Consell de Guerra que va jutjar el cas. Anys després (2002) el cineasta Carles Balagué va reproduir els fets a la seva pel·lícula La Casita Blanca, la ciudad oculta. i va rebre una querella criminal per part de la família Masana [1].

*1951.- Esqueles publicades a la secció de Necrològiques de La Vanguardia el 23 d'octubre d'aquell any en ocasió de la tràgica mort d'Antonio Masana.

*1963.- Localització del meublé al barri de Pedralbes. (Font. Fons SACE. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Malgrat aquests escandalosos fets, el Pedralbes va continuar durant anys aixoplugant intimitats de parelles, en aquella finca de la part alta de la ciutat pròxima a alguns dels restaurants i balls a l'aire lliure, que a l'estiu conformaven les nits de la postguerra a Barcelona. Facerías i els seus amics van anar caient en mans de la policia en el decurs dels anys següents.

Al començament de la dècada dels 1990's es va construir un nou edifici annex sobre l'espai que anteriorment havia ocupat pel garatge. Era format per dos cubs blancs d'aparença també molt discreta. 

*1992.- Obres de construcció de l'edifici annex amb el que es van ampliar les instal·lacions del meublé. A la dreta l'edifici central d'ESADE també en construcció. (Foto: Catàleg en Línia de l'ârea Metropolitana de Barcelona).

Amb el canvi de segle els dies del meublé Pedralbes van començar a arribar a la seva fi. Ja en un estat exterior molt lamentable les instal·lacions noves i velles d'aquell històric niuet d'amor van anar apagant-se fins al seu definitiu enderroc al 2008.

2000's.- El nou edifici annex del Meublé Pedralbes construït el 1992 a la mateixa cruïlla de Miret i Sans amb l'Avinguda d'Esplugues. (Font: GoogleEarth).

*2008.- El vell edifici del Meublé Pedralbes en el seus últims anys d'existència abans de l'enderroc, amb el nou edifici a la dreta de la imatge que també seria enderrocat. (Font: GoogleEarth).

[1].- Ramos Martín, Manuel. El País. edició del dia 27 de novembre de 2002.

diumenge, 18 d’octubre de 2020

MONVÍNIC. Diputació 249. Bar de vins i restaurant. (2008-2020)

 


*2010's.- Dues imatges de l'interior de Monvínic. 

Dintre del capítol de locals singulars desapareguts com a víctimes de la pandèmia del COVID-19 hi figura el bar de vins i restaurant Monvínic situat al número 249 del carrer Diputació entre Balmes i Rambla de Catalunya. 
Aquest establiment, obert el 2008, a més de disposar d'una completíssima mostra de 3.000 vins de tot el món, va arribar a ser un veritable centre de divulgació de la vinicultura i organitzava regularment trobades de tasts, exposicions i actes sobre la cultura del vi. 
El local dissenyat per Alfons Tost va ser un dels finalistes dels premis FAD d'interiorisme de l'any 2009. Quedava sectoritzat en diferents espais que comprenien: recepció, biblioteca, wine bar, espai gastronòmic (restaurant), bodega, aula de tasts, presentacions i conferències i un petit jardí urbà.
El restaurant oferia exquisideses de cuina catalana. A partir del 2017 Ariadna Julian va incorporar-s'hi com a cap de cuina. El veritable protagonista del local però, era el vi. Monvinic va tenir l'honor de ser considerat pel The Wall Street Journal de Nova York com el millor bar de vins de tot el món
El propietari del restaurant Monvinic era Sergio Ferrer-Salat y Serra de Migni, fill del mític Carlos Ferrer Salat (1931-1998), líder empresarial, fundador de la CEOE i president del comitè olímpic espanyol (COE).
En realitat el local va patir des del primer dia grans problemes de rendabilitat i només la solidesa econòmica del seu propietari podia mantenir-lo obert. Els successius exercicis econòmics van acabar amb números vermells i els problemes econòmics es van aguditzar a partir del 2013, si bé va ser amb l'esclat de la pandèmia del COVID-19 quan va es va començar a considerar seriosament la seva continuïtat, fins arribar a determinar el seu tancament definitiu l'últim dia de setembre de 2020. Durant aquesta darrera etapa Monvinic va col·laborar activament  en portar aliments a l'Hospital de Campanya que es va instal·lar a l'església de Santa Anna per poder donar menjar a persones sense sostre. 
Després de la clausura del restaurant, el negoci va mantenir una botiga de vins, la Monvínic Store, al local contigu (Diputació 251). 

*2010's.- Espectacular vista de la bodega del restaurant Monvínic.

*2020.- El missatge de comiat del local.

divendres, 16 d’octubre de 2020

CINE ASTOR PALACE. Passeig de Fabra i Puig 141. (1959-1993)


*1960's.- Entrada al cinema Astor Palace (Foto: Família Escayola-Basachs)

El 17 de desembre de 1959, els veïns del barri de Santa Eulàlia de Vilapicina van celebrar l'obertura del Cine Astor Palace al número 141 del Passeig de Fabra i Puig fent cantonada amb el carrer Malgrat.
L'arquitecte del local va ser José Maria Jordán Casaseca, que hi va construir un edifici de línies modernes i d'inspiració racionalista. Interiorment es distribuïa en planta baixa i un petit altell sobre el vestíbul on s'ubicaven les cabines de projecció i altres serveis. Passat aquest ampli vestíbul, que donava un caràcter senyorívol al local i després de baixar un petit tram d'escales, s'accedia a la platea mitjançant set portes. L'aforament del local arribava a les 1.200 localitats. La sala va ser inaugurada amb un programa doble que incloia Me enamoré de una bruja amb James Stewart, Kim Novak i Jack Lemon i Franciska.
Roberto Lahuerta  Melero [1], que considera aquesta sala com la millor de la zona en el seu moment, recull en els seus llibres sobre cinemes de barri algunes característiques del local. L'ordenada distribució als panells de la façana dels cartells dels film en projecció, així com dels que s'hi veurien la setmana següent i fins i tot al carrer Malgrat la previsió de les cintes a projectar dues setmanes després, la qual cosa permetia saber molt a l'avançada allò que el cinema oferiria en el futur. Una altra nota que va caracteritzar l'Astor era el rigorós control de l'accés de menors a la sala, que va ser decidit després d'una multa important amb que van ser sancionats els seus propietaris.
L'Astor funcionava habitualment amb programa doble amb el NO-DO als intermedis. Alfred Borràs Castells en va ser el seu propietari, a la mort del qual la seva filla Gisela va assumir la gerència de l'explotació del cinema, que en la seva darrera etapa compartia programació amb el Dante i el Texas.   
L'última projecció va ser el darrer dia de juliol de 1993 amb el programa doble Sister Act (Una monja de cuidado) amb Whoopi Goldberg i Los cerros del desierto.
El cinema va ser enderrocat uns anys després i substituït per la residència geriàtrica Gent Gran Ballesol inaugurada al 2003.

*1980's.- L'Astor Palace en la seva darrera etapa.

[1].- Lahuerta Melero, RobertoBarcelona tuvo cines de barrio. Edicions Temporae. Madrid. 2015.

dilluns, 12 d’octubre de 2020

CASA DE CORREUS. Plaça Bonsuccés (1890-1904)


*1890's.- La Casa de Correus, seu de l'Administració Principal en un dibuix de l'època.

A començaments de 1889, un particular de nom Joaquim Prats va construir un petit edifici de línies neoclàssiques en el racó de la plaça del Bonsuccés, que quedava encarat amb l'entrada a la plaça del carrer de les Sitges a la banda més pròxima a la Rambla. Prats va arrendar la finca a l'Estat per instal·lar-hi l'Administració Central de Correus a Barcelona i així pal·liar les deficients instal·lacions postals existents en aquells moments a la ciutat.    

*1889.- Primera notícia en premsa sobre la construcció de la nova Casa de Correus a la plaça del Bonsuccés (Font: La Vanguardia. Edició del 3 d'agost).

El nou edifici va ser inaugurat el primer dia de març de 1890. El canvi de l'administració de correus a una seu digna va ser recollit amb joia per la premsa barcelonina 

*1890.- Notícia de la inauguració de l'edifici (Font: La Vanguardia. Edició del dia 1 de març).

*1890.- Descripció detallada de l'exterior i l'interior de la nova Administració Principal de Correus de la Plaça del Bonsuccés. (Font: La Vanguardia. Edició del dia 1 de març).

Traslladada la central de Correus a Plaça Urquinaona al 1904. el mateix edifici va ser ocupat posteriorment per la secció de queviures i licors dels grans magatzems El Siglo, que van cremar el dia de Nadal de 1932, afectant també l'immoble de Bonsuccés.  

*1910's.- L'antiga Casa de Correus ocupada posteriorment per dependències del Grans Magatzems El Siglo que connectaven amb l'edifici principal de la Rambla.


*1932.- Els bombers intentant dominar el foc declarat als magatzems El Siglo des de la plaça del Bonsuccés apunten llurs mànegues d'aigua a l'antiga Casa de Correus. (Foto: Carlos Pérez de Rozas. Institut Municipal d'Història de Barcelona).

Posteriorment poc abans de la Guerra Civil s'hi va construir el frontó Txiki-Alai famós pel seus partits femenins. A la dècada dels 1970's un edifici Núñez i Navarro de nova construcció amb els seus característics balcons i tendals va irrompre violentament a la plaça Bonsuccés.

dimecres, 7 d’octubre de 2020

FLOQUET DE NEU. El goril·la albí del Zoològic. (1964-2003)



Cap a finals de 1966, el zoològic be Barcelona va rebre un nou i singular inquilí. Es tractava del primer goril·la albí conegut. L'animal havia nascut als boscos de Rio Muni, l'antiga colònia espanyola del Golf de Guinea que, després d'assolir la independència al 1969, va esdevenir la República de Guinea Equatorial.

La història d'aquest goril·la albí s'ha de vincular necessàriament a la figura del científic català i primatòleg Jordi Sabater Pi (1922-2009), que va viure a l'actual Guinea Equatorial entre 1940 i 1969 i va dedicar-se de ple a l'estudi de les conductes i comportaments dels primats (etologia). 

L'animal havia estat capturat per un agricultor indígena d'ètnia fang (Benito Mañé), durant una batuda en la que van matar a tota la resta de membres de la família i es va quedar amb el petit goril.la blanc. Els indígenes van portar-lo després a Bata on va ser exposat a manera d'atracció al mercat de la ciutat. L'animal presentava un estat de salut força delicat que feia témer per la seva vida i Sabater Pi, que en aquella època s'ocupava del Centre d'Adaptació i Recerca Animal d'Ikunde, va pactar amb els indígenes de comprar-lo per 20.000 pessetes de l'època si sobrevivia després d'una setmana i amb la condició que si moria els hi tornaria el cadàver. 

Jordi Sabater Pi

L'animal va arribar a Barcelona l'1 de novembre de 1966 i li van posar el nom de Copito de Nieve. L'alcalde José María de Porcioles el va rebre en audiència al Saló de Cent de l'Ajuntament el dia de Sant Josep de 1967 i la llegenda urbana assegura que el simi es va defecar a la cadira que tenia reservada durant la celebració de l'acte. 

*1967.- Recepció de l'alcalde Porcioles a Copito de Nieve a l'ajuntament de la ciutat (Foto: Carlos Pérez de Rozas / AFB).

*1967.- L'arribada del goril·la albí a Barcelona en un reportatge del NO-DO. 

L'acabament de la dictadura amb la mort del Franco va provocar que el nom del goril·la fos catalanitzat i convertit en Floquet de Neu

Al zoològic barceloní Floquet de Neu va tenir 22 fills en nombrosos intents d'assolir algun altre goril·la albí com ell entre la seva descendència. L'objectiu no es va poder aconseguir i l'animal, que havia esdevingut una de les icones de la ciutat, va morir al 24 de novembre de 2003 data en que fou sacrificat davant l'avenç irreversible d'un càncer de pell que va contraure el 1996 i que el seu caràcter albí afavoria. Va arribar a pesar 187 quilos i a assolir una alçada de 163 centímetres.

Des de la seva mort hi ha hagut nombroses demandes per clonar l'animal (al zoològic conserven el seu ADN) sense que fins al moment s'hagi atès aquesta petició.