diumenge, 30 de maig del 2021

25 AÑOS DE PAZ a la Plaça Catalunya (1964)

 

*1964.- El mural amb la imatge de Franco sobre la façana del Banesto. (Foto: Autor desconegut).

A l'any 1964, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de l'acabament de la Guerra Civil, el règim franquista va decidir celebrar-ho amb tot un seguit d'actes d'afirmació patriòtica i adhesió inquebrantable a l'obra de Franco, que es presentaven sota el lema "25 Años de Paz".

A la plaça de Catalunya com a cor de la ciutat li va tocar de lluir tota la parafernàlia del règim que tenia com a element més cridaner el gran mural que va ser instal·lat sobre la façana de l'edifici del Banco Español de Crédito. amb la imatge del Caudillo i un cartell apaïsat amb el lema 25 años de paz situat al capdamunt de l'edifici. Els que havien viscut el drama de la Guerra Civil recordarien aquell dies que en aquell mateix lloc hi havien estat exhibides les cares dels líders comunistes i bolxevics. Un quart de segle després, amb un nou edifici bancari que desterrava de la imatge de la ciutat la fesomia revolucionària i roja de l'Hotel Colon, tot semblava (només aparentment) haver retornat a l'ordre i a la pau que proclamaven. 

*1964.- Retall de La Vanguardia del dia 3 de febrer referit als actes del diumenge anterior a la plaça Catalunya. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1964.- No hi va faltar la tradicional Misa de Campanya amb la Mare de Deu de la Mercè sobre l'altar.

La plaça ve ser escenari de diverses actes propis de l'oficialitat de l'època: misses de campanya, homenatges als caídos (òbviament només d'un sol bàndol), exhibicions patriòtiques. La bandera de la Falange i la tradicionalista acompanyaven a la nacional presidint l'espai públic. Els actes van començar el diumenge dia 2 de febrer i s'estengueren durant la resta de l'any. 

dilluns, 24 de maig del 2021

CARTELL DE GUERRA. Plaça Catalunya. Estació del carril de Sarrià. 1938

 Agraiments a JOANA FRANCÉS i ENRIC COMAS i PARER 

Els turbulents últims anys de la Guerra Civil van viure una proliferació dels anomenats cartells de guerra. Un i altre bàndol en varen fer un ús exhaustiu per animar als seus a mantenir viu l'ànim de victòria i evitar la desmoralització a les seves files. 


Un dels més acreditats cartellistes va ser el valencià Josep Renau i Berenguer (1907-1982), que va ser director general de Belles Arts durant la Segona República i l'encarregat de protegir i salvar el Guernica de Picasso fins el seu trasllat a terres suïsses.


A l'any 1938 Renau va dissenyar el cartell conegut amb el lema Victoria hoy más que nunca. En ell apareixia el cap d'un aviador mirant un cel ple d'avions de guerra republicans en estricta formació militar. Una reproducció a gran format del cartell va ser instal·lada al costat de la Plaça Catalunya sobre la façana de l'estació del Carril de Sarrià, mirant cap a Canaletes i damunt dels bars Bracafé i Zurich. El cartell va quedar superposat a l'anunci lluminós de xampany Freixenet, que va quedar tapat.

Acabada la Guerra Civil,  després de passar algun temps als camps de concentració del sud de França Renau va aconseguir exiliar-se a Mèxic, on va entrar en contacte amb artistes de l'època com Alfaro Siqueiros i Diego Rivera, mentre continuava desenvolupant el seu ofici de cartellista. Posteriorment s'instal·là al Berlin Oriental i no tornaria a Espanya fins el 1976. Retornat a la capital de l'Alemanya Comunista, hi va morir l'11 d'octubre de 1982 als 75 anys. 

dissabte, 22 de maig del 2021

COMPAÑÍA DEL GRAMÓFONO. Discogràfica LA VOZ DE SU AMO. Urgell / Còrsega (1927-1969)

Agraïments a ELOI FERNÁNDEZ CASTILLO i FRANCISCO ARAUZ


*1927.- Primer edifici de la Compañía del Gramófono al carrer Urgell cantonada Còrsega.

La Compañía del Gramófono fou una de les empreses pioneres del sector discogràfic a Barcelona i d'ella depenia la producció i venda dels discs de la marca La Voz de su Amo. La primera seu de l'empresa a Barcelona havia estat al carrer Balmes 56-58 entre Aragó i Consell de Cent. 
Cap a finals de la dècada dels 1920's es va construir un nou edifici de planta baixa i dues alçades davant de l'Escola Industrial. Inicialment aquesta construcció disposava d'una única ala amb façana al carrer Urgell i posteriorment seria ampliada amb una segona al carrer Còrsega.

*1934.- L'edifici ampliat durant els anys de la Segona República. (Font: Revista Mirador)


1930's.- Emplaçament de l'edifici que acollia les oficies i la fàbrica a la cantonada Urgell/Còrsega. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya 

Els discs de La Voz de su Amo utilitzaven com a reclam la imatge del gos Nipper (1884-1895). Tres anys després de la mort de l'animal, el pintor Francis Barraud va immortalitzar la imatge del gos en una pintura en la que aparentment se'l veia escoltant, amb un posat de tristor i nostàlgia, una gravació amb la veu del seu amo ja mort a través d'una gramola. 

El gosset Nipper que va inspirar la marca de la Compañía del Gramófono y de la producció discogràfica de La Voz de su Amo (His Master's Voice)

El pintor Francis Barraud amb el quadre del gos Nipper davant la gramola. (Foto: Autor desconegut)

L'obertura de la fàbrica del carrer Urgell número 234 va donar un nou impuls a la producció de discs, activitat que va continuar amb èxit un cop acabada la Guerra Civil, malgrat les contínues fusions i absorcions de les empreses del sector discogràfic. Als anys 1940's l'empresa es deia Compañía del Gramófono-Odeón.


*1931.- Dues imatges del procés de fabricació dels discs a l'interior de la fàbrica de la Compañía del Gramófono.  (Font: Revista Mirador)

*1955.- Vista de la fàbrica amb l'Escola Industrial al fons. (Foto: TAF Helicòpters./ANC)

*1962.- Una altra vista aèria de la fàbrica. (Foto: SACE)

*1964.- La seu de la fàbrica de discs La Voz de su Amo apareix aquí al fons de la imatge dins el rectangle groc. A la dreta hi podem veure el carrer Comte d'Urgell amb el tendal del bar Manhattan i l'edifici en construcció a la cantonada del carrer Roselló en primer terme. Rere s'hi veuen les instal·lacions de l'Escola Industrial. (Foto: Fons ANC


*1968.- Últims anys de la fàbrica de discs La Voz de su Amo, que apareix a la foto emmarcada en groc. (Foto: SACE)

A l'any 1969 l'edifici va ser enderrocat. L'ampli solar que ocupava havia caigut en mans de la immobiliària Nuñez i Navarro, que hi va edificar un dels seus clàssics blocs de pisos de l'època. A la façana de la nova construcció no hi faltaven les recurrents peces de marbre d'un color entre beige i marró i uns cridaners tendals de color taronja als balcons. A la part més pròxima al carrer París s'hi va instal·lar un hotel i les oficines centrals de l'empresa de Josep Lluís Nuñez, que durant molts anys serien l'escenari de fitxatges de jugadors del Barça.

dissabte, 15 de maig del 2021

ESTUDI BALET I BLAY. Cinema d'animació. Passeig Mare de Déu del Coll 40. (1943-1952)

Emplaçat al barri de Vallcarca, al passeig de la Mare de Déu del Coll, l'Estudio Balet y Blay va ser una empresa de producció i distribució cinematogràfica que va tenir una gran nomenada a la postguerra dins el gènere de les pel·lícules d'animació.

Els seus fundadors foren l'empresari Ramon Balet Raurich i el distribuïdor Josep Maria Blay Castillo, que van decidir ajuntar-se a l'any 1938 en plena Guerra Civil. Quan va acabar el conflicte civil Blay, que ja havia treballat en la distribució de pel·lícules de la Itàlia feixista (Viaje de Hitler a Italia de la productora Luce o el film de propaganda del nou règim El saludo de Franco en el cine), va conèixer el realitzador valencià Artur Moreno, que li va mostrar el seu primer curtmetratge d'animació (El capitán Tormentoso). Tot seguit li va suggerir d'abordar la realització d'un llargmetratge. Blay, que era un home ben vist i respectat pel règim franquista, no va tenir problemes per produir Garbancito de la Mancha (nom definitiu del film) una cinta de de producció totalment espanyola, la qual cosa li permetria ser beneficiari de llicències extres per la importació de films estrangers dins de les compensacions a la producció que oferia el govern franquista en aquells anys d'autarquia. En aquest context, Balet i Blai van construir el 1943 l'edifici que acolliria els estudis de producció al número 40 del passeig de la Mare de Déu del Coll tocant al carrer Cartago.  

*1950.-  Vista de l'edifici que acollia el centre de producció de l'Estudi Balet i Blai, situat al passeig de la Mare de Déu del Coll, al barri de Vallcarca.

Garbancito de la Mancha, que en alguns apunts històrics apareix amb el nom catalanitzat de El cigronet valent, va tenir una gran acollida entre el públic i és considerat el primer llargmetratge d'animació produït a Espanya i a Europa. El 8 d'octubre de 1945 el Sindicato Nacional del Espectáculo va concedir a la pel·lícula un premi de 250.000 pessetes de l'època.

L'argument de Garbancito de la Mancha ens presenta a un nen orfe i molt catòlic, que viu permanentment assetjat pels tres nois dolents del poble: Manazas, Pelanas i Pajarón. Posteriorment apareix el gegant Caramanca, un autèntic representant del mal, que devora nens i segresta a Kiriqui i Chirili, dos amics de Garbancito. El protagonista iniciarà aleshores un procés per alliberar els seus amics amb l'ajut d'una espasa, de la cabreta Pelegrina i dels poders màgics que li atorga una fada, que li permeten convertir-se en un cigronet per aconseguir els seus objectius i vèncer als dolents. 

*1945.- Cartell anunciador del film Garbancito de la Mancha produït per l'Estudi Balet y Blay.

*1945.- Retall publicat de premsa publicat amb motiu de l'estrena al cinema Fémina de Garbancito de la Mancha. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 11-1945). 

*1945.- Els creadors de Garbancito de la Mancha al terrat de l'edifici de l'Estudi Balet i Blay amb els personatges del film. (Font: Arxiu Jordi Artigas Candela)

L'èxit del film va enlluernar a les autoritats de l'època, que van proposar continuar les aventures de Garbancito i els seus amics i enemics amb una segona part. Efectivament al 1948, Balet y Blay van produir el film Alegres vacaciones que no va tenir l'èxit del primer film. Posteriorment ho van tornar a intentar amb una tercera aventura titulada Sueños de Tay-pi (1951), dirigida pel tècnic Franz Winterstein, que va suposar un gran fracás, malgrat ser estrenada al cinema Avenida de la Luz, que s'havia especialitzat en l'estrena de pel·lícules d'animació. Els tres films havien estat rodats mitjançant el sistema britànic Dufaycolor gràcies a que l'empresa disposava de l'exclusiva en el mercat de parla hispana.

*1948.- Alegres vacaciones, segona producció animada de Balet y Blay, reprenia les aventures de Garbancito i els altres personatges del film original.

*1951.- Sueños de Tay-Pi última producció de Balet y Blay, dirigida per Franz Winterstein i amb musica d'Arthur Kaps i Augusto Algueró. El poc èxit del film provocaria la clausura de l'estudi. 


2015.- L'edifici que havia acollit l'Estudi Balet i Blay en els seus últims anys. A l'esquerra el carrer Cartago i a la dreta el passeig de la Mare de Déu del Coll. (Foto: Jordi Artigas Candela)

Finalment durant els últims dies de juliol de 2021, en una mostra més de despreci de les autoritats municipals envers la història de la ciutat, l'edifici va ser víctima de l'especulació i va ser enderrocat. 

dilluns, 10 de maig del 2021

EL MESTRE DEMON. (Llorenç Torres Nin). (1887-1964)

 


Nascut a la localitat menorquina de Sant Lluís, Llorenç Torres Nin (1887-1964) [1] es va traslladar de jove a Barcelona on va començar cursar els seus estudis musicals i a destacar tocant el piano en diversos locals nocturns de la ciutat. Aviat es va revelar com un gran compositor i les seves primeres passes les va donar al Gran Cafè Catalán de la Rambla de Santa Mònica on fundaria la seva primera orquestra i va adquirir el nom artístic de Mestre Demon. 
La seva trajectòria musical es va desenvolupar durant més de 50 anys i va subsistir als canvis polític del segle XX estenent-se des de la monarquia d’Alfons XIII, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil fins al franquisme, Es considerat com la gran figura en la introducció del jazz a Barcelona.
Altres locals que varen gaudir de la música de Demon foren l'Excelsior i el Hollywood ambdós a la Rambla. Al març de 1930 la cantant Josephine Baker va actuar a Barcelona i es va fer acompanyar per l'orquestra Demons. Carlos Gardel també va incorporar al seu repertori un tango obra de Demon titulat Por un cariño.

*1930's.- L'Orquestra Demons amb el mestre dempeus

*1930's.- Unes ballarines vestides de mariners en una coreografia amb música de l'Orquestra Demons

Els membres de l'Orquestra Demons amb el mestre a l'angle superior dret

Però l'activitat professional del Mestre Demon no només es va limitar a la música sinó que va fundar la seva pròpia editorial (Ediciones Demon amb seu al carrer d'Enric Granados) i va esdevenir un actiu empresari gestionant diversos locals nocturns de la ciutat
Després de la guerra va haver d'adequar-se al nou ordre sorgit del franquisme sense tenir problemes per continuar la seva activitat musical i empresarial a locals com les sales de ball Río al carrer Floridablanca o Bahía al barri de Sants. Un moment especialment destacat de la seva carrera va ser quan a l'octubre de 1950 va inaugurar la Sala Folies Chez Demon a la Rambla, al mateix local que anteriorment havia acollit l'Excelsior. Al nou local va presentar amb gran èxit de públic l'espectacle Medio siglo de canciones.

*1951.- El Mestre Demon acompanyat de la vedette francesa Michèle Richard a la pista del Folies, al final d'una de les representacions de Medio siglo de canciones. (Foto: Josep Postius. AFB)



[1].- Algunes fonts assenyalen les dades sobre el naixement del mestre Demon a Maó el 1890. No obstant,  la recerca realitzada per Antoni Tudurí, de la Secció de Genealogia de l'Ateneu de Maó, constata el lloc del naixement del músic a la localitat de Sant Lluís el 15 de juliol de 1887.

divendres, 7 de maig del 2021

ANUNCI DE PELLETERIA BERTRAN. Mitgera de Plaça de Catalunya 6. (1910's)


Entre els anuncis de mitgera visibles a la plaça Catalunya de començaments del segle XX, en destacava molt especialment un, que a la dècada dels 1910’s va servir de fons a l’edifici del Teatre ElDorado i que publicitava l’empresa Pelleteria Bertran Hermanos.

Situat sobre la mitgera de la casa de la finca número 6 de la plaça, aquest reclam publicitari s'estenia entre la planta tercera i el terrat de l’esmentat edifici i presentava la figura d’una senyora de família benestant que esplèndidament vestida apareixia escarxofada sobre un sofà reclinatori amb les cames creuades. En un dels extrems de la imatge hi destacava la figura del cap d’un ós blanc com extrem de la catifa que reposava als peus de la senyora.

El seguiment de les imatges fotogràfiques captades en aquell indret de la plaça ens permet comprovar com l'anunci es va anar descolorint amb el pas dels anys, probablement castigat per l'impacte del sol de la tarda.
La Pelleteria Bertran fou una de les més reputades de la Barcelona de finals del segle XIX i tenia botigues obertes a la Ronda de Sant Pere i al carrer Fontanella número 16. Així mateix, disposava d'un magatzem al carrer Casp / Roger de Flor.


L'anunci ja molt descolorit cap a finals dels anys 1920's. (Foto: Lluís Girau)