MIQUEL BARCELONAUTA
Les granges enteses com establiments de consum de productes làctics i derivats de la xocolata amb el corresponent acompanyament de bolleria/reposteria, van tenir els seus anys de glòria a la ciutat. En funció del seu emplaçament i del moment històric que es vivia també tingueren però, un caràcter popular o bé d'elit social. La Granja Balmoral corresponia a aquesta última tipologia. La seva història, en realitat arrenca dels primers anys de la dura postguerra, quan es va establir als amplis baixos del número 488 de la Diagonal com a una més de les nombroses granges La Catalana esteses pels carrers de la ciutat. En aquell primer període, el tram de la Diagonal comprès entre el Cinc d'Oros i la Plaça de Calvo Sotelo (com van batejar els franquistes a l'actual de Francesc Macià) era una avinguda noble que va destil·lar durant molts anys el flaire del triomf dels guanyadors de la guerra i dels seus fills. Fou en realitat durant les primeres dècades del franquisme (1940 i 1950) quan es va forjar i consolidar el caràcter d'aquesta granja. Un caràcter que, a partir del 1961, ja amb el nom de Balmoral -coincident amb l'hotel proper del número 5 de Via Augusta-, el local va recollir i perllongar en el temps.
Per a molts, bellugar-se per aquella zona representava d'alguna manera una certificació de pertinença a la classe social benestant, que es concretava en deixar-s'hi veure o ser-ne un/a habitual. A la part més interior de l'establiment, la clientela habitual la formaven grups majoritàriament femenins, formats per senyores madures de casa bé, que hi consumien les tardes de la seva viudetat o de l'absència permanent dels seus marits aparentment dedicats a la feina (o qui sap a què), al costat de tietes solteres en un paisatge de suïssos, croissants, ensaïmades i cafès amb llet.
Als vespres, especialment als caps de setmana, la Balmoral acollia el públic de la sortida dels espectacles de la zona. Els espectadors del Cinema Teatre Windsor i el Diagonal n'eren els més habituals.
Paral·lelament i a partir dels anys 1960's, el local va desenvolupar una clientela jove que se situava a la part més propera a la porta del carrer i fins i tot, a les hores de major afluència, romania dempeus sobre la vorera de davant del local, aleshores molt estreta, on s'hi havien disposat unes poques taules que sovint feien difícil la circulació i el pas dels vianants.
A aquest nou col·lectiu de jovent aburgesat o, si més no, simpatitzant dels ambients socials benestants, aviat se'ls identificaria com a pijos en el llenguatge popular. La granja la freqüentaven també estudiants que es passaven apunts i debatien sobre qüestions docents o no tant docents com l'organització del pròxim cap de setmana. El local va esdevenir doncs, una mena de centre de reunió dels joves, que funcionava com a lloc de trobada adequat per exhibir el seu rango social o simplement per fer veure que el tenien. Inexorablement el pas del temps aniria cremant etapes en aquella Diagonal que encara no sabia de mòbils, ni de bicicletes de menjars delivery, ni de locals take away, ni de globalització, ni de franquícies. Tota una colla de conceptes que poc a poc anirien arribant per quedar-se i canviarien radicalment el panorama.
Balmoral va dir prou a la primavera de 1995, quan la ciutat havia gaudit ja del seu somni olímpic i avançava implacablement cap a la consolidació d'un turisme agressiu i creixent que li canviaria la fesomia. El cronista Lluís Permanyer a la seva Biografia de la Diagonal fa referència a la decadència que el local patia en els seus darrers anys i a la seva substitució per un restaurant de la cadena Mussol que també acabaria passant a millor vida.
