EL SANTET DEL POBLENOU (1877-1899)

Article dedicat a MÀXIMUS HERMES

Francesc Canals i Ambrós va ser un jove nascut a Ciutat Vella el 1877, que era fill d'un fabricant d'esteres i que va treballar als antics magatzems El Siglo de la Rambla. En Canals destacava als ulls dels altres per la seva bonhomia extrema i la llegenda l'ha fet passar a la història com el Santet del Poblenou.

Va morir força jove, concretament el 27 de juliol de 1899, quan comptava només amb 22 anys. La hipòtesi més estesa, però mai confirmada amb dades fefaents, és que la causa de la seva mort va ser la tuberculosi, una malaltia força estesa a finals del segle XIX a Barcelona. Altres hipòtesis però, han arribat a defensar que la mort del santet va ser produïda per les ferides rebudes en intentar apagar un incendi per salvar altres persones. Sigui com sigui, la figura del santet sempre ha estat vinculada al seu desmesurat altruisme.

L'ideari popular diu que també va curar la ceguesa del seu pare després de mort i que l'incendi dels magatzems El Siglo del dia de Nadal de 1932 havia estat vaticinat molts anys abans pel propi santet.

La realitat és que no hi ha gaires dades que corroborin tots aquests fets que van portar a convertir el jove Francesc Canals en un personatge popular i venerat després de la seva mort. La figura del Santet del Poblenou ha creat al llarg dels anys un seguit d'anècdotes que es sustenten en el concepte de llegenda més que en una realitat històrica contrastada. La fe i les creences populars vinculades al fenomen d'endevinar el futur van fer que el santet esdevingués una llegenda i rebi avui encara una especial veneració davant del seu nínxol del Cementiri de Poblenou. Allà els seus seguidors li segueixen demanant desitjos i miracles.  

EL MESTRE DEMON. (Llorenç Torres Nin). (1887-1964)

 

Nascut a la localitat menorquina de Sant Lluís, Llorenç Torres Nin (1887-1964) [1] es va traslladar de jove a Barcelona on va començar cursar els seus estudis musicals i a destacar tocant el piano en diversos locals nocturns de la ciutat. Aviat es va revelar com un gran compositor i les seves primeres passes les va donar al Gran Cafè Catalán de la Rambla de Santa Mònica on fundaria la seva primera orquestra i va adquirir el nom artístic de Mestre Demon. 

La seva trajectòria musical es va desenvolupar durant més de 50 anys i va subsistir als canvis polític del segle XX estenent-se des de la monarquia d’Alfons XIII, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil fins al franquisme, Es considerat com la gran figura en la introducció del jazz a Barcelona.

Altres locals que varen gaudir de la música de Demon foren l'Excelsior i el Hollywood ambdós a la Rambla. Al març de 1930 la cantant Josephine Baker va actuar a Barcelona i es va fer acompanyar per l'orquestra Demons. Carlos Gardel també va incorporar al seu repertori un tango obra de Demon titulat Por un cariño.

*1930's.- L'Orquestra Demons amb el mestre dempeus

*1930's.- Unes ballarines vestides de mariners en una coreografia amb música de l'Orquestra Demons

Els membres de l'Orquestra Demons amb el mestre a l'angle superior dret

Però l'activitat professional del Mestre Demon no només es va limitar a la música sinó que va fundar la seva pròpia editorial (Ediciones Demon amb seu al carrer d'Enric Granados) i va esdevenir un actiu empresari gestionant diversos locals nocturns de la ciutat

Després de la guerra va haver d'adequar-se al nou ordre sorgit del franquisme sense tenir problemes per continuar la seva activitat musical i empresarial a locals com les sales de ball Río al carrer Floridablanca o Bahía al barri de Sants. Un moment especialment destacat de la seva carrera va ser quan a l'octubre de 1950 va inaugurar la Sala Folies Chez Demon a la Rambla, al mateix local que anteriorment havia acollit l'Excelsior. Al nou local va presentar amb gran èxit de públic l'espectacle Medio siglo de canciones.

*1951.- El Mestre Demon acompanyat de la vedette francesa Michèle Richard a la pista del Folies, al final d'una de les representacions de Medio siglo de canciones. (Foto: Josep Postius. AFB)

[1].- Algunes fonts assenyalen les dades sobre el naixement del mestre Demon a Maó el 1890. No obstant,  la recerca realitzada per Antoni Tudurí, de la Secció de Genealogia de l'Ateneu de Maó, constata el lloc del naixement del músic a la localitat de Sant Lluís el 15 de juliol de 1887.

JOSÉ MARÍA DE PORCIOLES Y COLOMER. Alcalde de Barcelona. (1957-1973).

 

José María de Porcioles y Colomer

La història de la ciutat de Barcelona durant el franquisme no es podria explicar obviant la figura del que en va ser alcalde durant setze anys, coincidint amb l'època coneguda com el desarrollisme. Efectivament, José María de Porcioles (Amer 1904 - Vilassar de Dalt 1993), jurista i notari de professió, va ser l'inquilí més longeu de l'ajuntament i durant la seva llarga estada a la plaça de Sant Jaume va dotar a la ciutat d'una personalitat singular. Porcioles era militant de la Lliga durant la república i  l'esclat de l'aixecament feixista de juliol de 1936 el va sorprendre fent de notari a Balaguer (La Noguera) on els més afectes al Movimiento van intentar promoure'l com a dirigent del nou ordre a la comerca, en els primers dies de la guerra, sabedors que es tractava d'un home de dretes, de lletres i de cultura. Hàbilment Porcioles va saber sortir airós d'aquells primers anys on es passava factura als adversaris amb el fusell a les mans i després de passar uns anys a la presó de Lleida detingut pels revolucionaris, va poder sortir de les zones més conflictives per reaparèixer acabada la Guerra sense sospites de catalanisme i separatisme i per tant amb el camí expedit per integrar-se al nou ordre franquista. Tot i això, una part important del falangisme radical va desconfiar sempre d'ell i de la seva adhesió als principis del Movimiento, veint-lo com un aprofitat i camaleònic personatge que va saber pujar graons en l'escalafó del nou règim sense haver estat mai un inquebrantable. Així seria nomenat president de la Diputació de Lleida entre 1940 i 1943 i posteriorment va ser president del Tribunal d'Apel·lació del Principat d'Andorra, abans d'embocar a la Barcelona dels 1950's com a president de les Viviendas del Congreso Eucarístico per acabar assolint la condició d'alcalde i guanyar-se la confiança del Palacio del Pardo i del propi dictador que va veure en ell l'home ideal per amansir als catalans i projectar Espanya des de Barcelona. 

*1960.- Esguard de complicitat entre Franco i Porcioles. 

A partir del seu accés a la presidència del consistori municipal, Porcioles va iniciar una obra que pot ser discutible des del punt de vista ideològic, polític i pels múltiples episodis especulatius que van esdevenir-se sota el seu mandant. Tot i això però, també es innegable que la seva obra de govern sovint ben recolzada des de Madrid va ser capaç de configurar una Barcelona, ciudad de ferias y congresos, que va poder retornar al mapa de les grans ciutats d'Europa, malgrat la manca de llibertats i democràcia que patia el país sobre la bota del dictador i el seu règim totalitari.

Només a partir de 1968, quan els moviments veïnals i les reivindicacions de llibertats començaren a organitzar-se i adquirir unes proporcions més grans, el règim no començaria a veure erosionada la imatge de Porcioles i, tot i així, el vell notari encara seguiria al front de la ciutat fins al 1973, només dos anys abans de la desaparició física del dictador.

1970.- Franco i Porcioles en cotxe descobert durant l'última de les visites del Caudillo a Barcelona.  (Foto: Pérez de Rozas).

A banda de la ja esmentada projecció de Barcelona com a ciutat firal a través dels múltiples salons que s'hi celebraven (Sonimag, Hogarhotel, Saló de l'Automòbil, Saló Nàutic, etc.) apart de la  consolidada Fira de Mostres, Porcioles va dotar de certes infraestructures bàsiques el territori urbà. L'obertura de la Meridiana, la cobertura de les vies del carrer Aragó, l'avinguda de la catedral i el fals barri gòtic que va projectar a Ciutat Vella, així com el Parc d'Atraccions de Montjuïc i algunes zones verdes importants (Roserar Cervantes al final de la Diagonal i els Jardins de Joan Maragall i Costa i Llobera a la zona de Ponent de la muntanya Montjuïc en són alguns exemples.

D'altra banda, Porcioles va revitalitzat el Zoològic i hi va portar una icona que durant molts anys el presidiria: el goril·la albí Floquet de Neu (Copito de Nieve a l'època). Però com a bon franquista que era, tampoc va perdre l'ocasió per beneficar-se del seu poder polític i de la seva posició dins el sistema, Al seu despatx notarial es van escripturar operacions immobiliàries importants i va consolidar el fenomen de les remuntes als edificis, així com l'aixecament de gratacels diversos (anomenats edificis singulars) que trencaven aquella homogeneïtat d'alçades i volumetries que havia tingut l'Eixample en favor de grans edificis d'oficines (com van ser el Banco Atlántico -avui BancSabadell- a Balmes/Diagonal, la Torre Urquinaona al començament del carrer Roger de Llúria, les torres de l'entorn de l'actual plaça de Francesc Macià i alguns edificis d'habitatges com els d'Aragó/Casanova, a la plaça Tetuàn o el del costat del camp de l'Europa), operacions totes elles que sens dubte el van enriquir i varen deteriorar en alguns casos la imatge de la ciutat, que va veure com es perdien o desfiguraven importants obres del modernisme català.

*1967.- El petit Floquet de Neu rebut a l'Ajuntament per Porcioles. (Foto: Pérez de Rozas).

L'HOME DELS COLOMS. Pedro Sampablo. (Anys 1950's-1960's)

Personatge popular als carrers de la Barcelona dels anys 1950's i 1960's, aquest home amb pinta de captaire va tenir una presència important especialment a l'entorn dels barris de la Sagrada Família i el Clot on tenia el seu habitacle. 

Es deia Pedro Sampablo. En algunes cròniques de l'epòca, segurament portades per aquell afany oficialista de santificar-ho tot, l'identificaven erròniament com a Pedro de San Pablo, una manera gratuïta d'emfasitzar més l'evocació a la santedat que duia el seu nom.

*1960's.- Dues imatges de Pedro Sampablo, amb alguns dels seus coloms, donant conversa als nens a la part alta del Passeig de Sant Joan. (Fotos: Autor desconegut. Col·lecció privada de Francisco Arauz).

Era oriund de les terres de Zamora, on havia nascut a l'any 1881 i després d'un pelegrinatge molt complex i accidentat que el va portar a exercir diversos oficis i ocupacions, va poder casar-se i engendrar sis fills. L'historiador Enric H. March ha recollit aquesta trajectòria vital que inclou el seu pas per diverses regions espanyoles, Madrid i un periple americà que s'estén per països diversos com  Cuba, Mèxic i Brasil. [1]. 

Finalment va tornar a la península i va recalar a Barcelona cap a finals de la dècada dels 1940's. Treballaria a la Societat Anònima Cros i d'acomodador al Cine Ramblas.

Aviat adquiria una gran popularitat i el 1952 fins i tot va participar en un col.loqui celebrat a l'Ateneu on va recitar poesies pròpies dedicades als coloms.

*1952.- Retall de premsa on queda constatada la participació de l'home dels coloms en un col·loqui celebrat a l'Ateneu i organitzat per l'Escola Oficial de Periodisme. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). 

A començaments dels anys 1960's, gràcies a un programa de televisió emès dels dels estudis de Miramar on el Pedro havia estat convidat, la seva dona el va reconèixer, però ja era massa tard per refer el que el temps havia desfet. Pedro, va continuar vagant pels carrers, empenyent un apedaçat carro on duia les gàbies dels seus coloms als quals tenia ensinistrats i aconseguia almoines fent-los fer mil positures. En els últims anys va ser un habitual de la plaça de la Sagrada Família, amb la qual cosa demostrava tenir un cert olfacte. Probablement avui tindria més beneficis amb el ritme i expectació turística que generen les obres del temple.

*1960's.- Pedro Sanpablo carretejant la seva andròmida amb les gàbies de coloms pels voltants de la plaça Francesc Macià. (Foto: Autor desconegut).

*1968.- L'edició de La Vanguardia del 16 de març recollia la notícia de la malaltia de Pedro Sampablo, recollit per la Guàrdia Urbana i  hospitalitzat per una bronconeumonia. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). 

*1960's.- Estampa típica de l'home dels coloms, en ple carrer envoltat de tafaners. 

El record de l'home dels coloms roman viu a la ciutat gràcies a aquest gegant que reprodueix el seu aspecte amb els coloms que l'envoltaven. 

[1].- H. March, Enric. Barcelona, ciutat de vestigis. Ajuntament de Barcelona. 2017.

També podeu trobar informació al blog Bereshit en aquest enllaç: 

https://enarchenhologos.blogspot.com/2012/03/lhome-dels-coloms.html

FLOR DE OTOÑO (1920's-1930's)

 

*1930's.- Flor de Otoño

 

Entre la heterogènia parròquia que freqüentava les convulses nits del mític cabaret La Criolla hi va destacar durant alguns anys un home amb doble (o triple) vida. Segons la llegenda que es va anar forjant al seu voltant, el nostre home exercia oficialment d’advocat de proletaris i pispes de dia i clandestinament organitzava atemptats en nom de l'anarquisme revolucionari, mentre que a les nits lluïa la seva figura amb l’arrogància de la seducció i la provocació com a transvestit. Se'l coneixia com a Flor de Otoño i era un dels habituals dels tuguris del carrer del Cid i més concretament, com ja s'ha dit, es deixava veure a  les nits a La Criolla, el dancing de José Marquez, Pepe, que s'havia convertit en el local referent d'aquella zona.

La llegenda també ens diu que, lluny del que molts podien imaginar, Flor de Otoño era fill d’una familia benestant i, talment com si es tractés d’un precedent històric de les actuals drag-queens, gaudia actuant de transvestit a les perilloses i fascinants nits del Barri Xino d’aquella Barcelona de les acaballes dels anys 1920's. Alguns han dit que va arribar a actuar al Ba-ta-clán del Paral·lel. El que sí que és cert, és que era habitual veure’l passada la mitjanit pel bar del Sacristà o a La Criolla. Allà intentava seduir als mascles que li agradaven mentre parava amatent l’orella a qualsevol notícia que fluïa pels baixos fons de la ciutat. El caràcter transversal i interclassista dels clients de La Criolla facilitava aquesta recollida d’informació.  Les imatges que s’han pogut conservar d’aquest singular personatge ens el presenta com un jove amb indubtables trets femenins, llavis pintats i perfilats dibuixant un cor, celles buidades i pintades i generalment ben vestit.  

Homosexualitat i anarcosindicalisme revolucionari eren possiblement dues cares d’una mateixa moneda, la de la oposició frontal a un sistema autoritari, homòfob i explotador dels treballadors, una oposició que quedava perfectament sintetitzada en la figura de Flor de Otoño. 

 

*1933.- Imatge de Flor de Otoño amb una nina. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana)

 

*1933.- Flor de Otoño a la intimitat. (Font: Fotogrames del documental Genet al Raval)

 

 

*1933.- Dues imatges de Flor de Otoño ballant entre els clients de La Criolla.  (Fotos: Josep Maria Sagarra Plana)

 

Paco Villar, probablement l'home que ha furgat més i millor en la història de la vida del Barri Xino va dedicar un capítol a Flor de Otoño en la seva excel·lent obra monogràfica sobre La Criolla [1]. Tot intentant fugir de llegendes i de dades no confirmades, Villar ens el presenta com un personatge enigmàtic i del que no es coneix el seu veritable nom, tot i que apunta la seva condició d'activista anarquista, homosexual i addicte a la cocaïna. Apareix en diverses imatges fotogràfiques captades a l'interior de La Criolla, així com al reservat que Pepe, l'amo del local, tenia a l'altell per als clients més selectes. També han aparegut recentment altres fotos d'aquest transvestit en les que se'l veu sol i en actitud més sensual [2].

Finalment Villar explica també la participació del transvestit en una festa privada a La Criolla, descrita pel periodista José María Aguirre [3] i publicada a El Mundo Gráfico al novembre de 1933, així com les connexions de Flor de Otoño amb el moviment anarcosindicalista i el seu suport i col·laboració a diverses accions revolucionàries realitzades a la caserna de les Drassanes.

 

*1933.- Flor de Otoño al reservat de La Criolla al costat de Pepe Márquez, el propietari del local. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana / ANC)

 

*1933.- Carnaval al reservat de La Criolla. Com es pot comprovar al peu de foto, les cròniques de l'època no perdonaven amb els seus qualificatius sobre els transvestits. (Font: Crónica. Edició del 18 d'octubre).

 

Després de molts anys d'oblit, l'estela de Flor de Otoño va tornar a revifar en els últims anys de la dictadura franquista. Al 1973 el dramaturg madrileny Jose María Rodríguez Méndez va escriure una peça teatral sobre aquest personatge, al que donava vida amb el nom de Lluís de Serracant (Lluiset per als amics). L'obra, com era d'esperar, no va passar la censura.

Ja desaparegut el dictador, a l'any 1978 Pedro Olea va portar a la pantalla la història de Lluís de Serracant en un film protagonitzat per José Sacristán, que es va presentar al públic amb el nom de Un hombre llamado Flor de Otoño. Mentrestant, l'obra de Rodríguez Méndez encara trigaria uns anys més estrenar-se. Va ser a València a l'any 1982.

 

 

[1].- Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio Chino. Editorial Comanegra. Ajuntament de Barcelona. 2017.

 

[2].- Cano Arecha, Juan. Documental Genet al Raval. Mallerich Films/TV3. Televisió de Catalunya. 2014.

 

[3].- Aguirre, José María. ¡Barrio Chino!. Reportatge publicat a Mundo Gráfico. 1933. 

 

 

 

ACADÈMIA DE BALL PAULETA PÀMIES. Sant Pau 59, Principal (1880's-1930's)

*1908.- Pauleta Pàmies dibuixada per Ramon Casas (MNAC)

Nascuda a Barcelona el 10 d'abril de 1851, Pauleta Pàmies i Serra va començar a fer dansa amb només onze anys al Liceu [1]. El 1880 ja n'era la primera ballarina després d'haver-ho estat al Teatre Principal de la Rambla entre 1871 i 1873.

Al mateix temps, va començar la seva activitat com a professora i amb els anys acabaria essent la directora de la Companyia de Dansa del Gran Teatre del Liceu.

Cap al 1885, amb 34 anys, la Pauleta va obrir la seva pròpia escola de ball i dansa clàssica, al pis principal del número 59 del carrer Sant Pau, just davant de l'edifici que avui acull la nova Filmoteca. Allà es formaven les ballarines del Liceu juntament amb d'altres alumnes, generalment pertanyents de famílies benestants, però també algunes  provinents de les classes menys afavorides que buscaven una sortida en el món de l'espectacle. Les males llengües deien que l'acadèmia de la Pauleta servia també per posar en contacte les ballarines amb els seus admiradors més fervents .

 

*1870's.- Pauleta Pàmies en els seus primers anys

 

Les parets de la sala principal de la seva escola de ball eren plenes de quadres amb les  ballarines més importants que havien après allà els moviments i l'art de la dansa. Noms com Manolita del Río, Carmen Salazar, Rosita Segovia, Teresita Boronat, Maria de Àvila, Carolina de la Riba, Charito Delhor i moltes d'altres. Una altra de les seves alumnes va ser Trini Borrull, néta del fundador del Villa Rosa. També van passar puntualment per l'acadèmia de ball Conchita Supervía i Margarita Xirgú [2].

Pauleta Pàmies va fer també de coreògrafa per alguns espectacles del propi Liceu, tot i que aquesta vessant de la seva vida artística i creativa és menys coneguda. Va començar el 1917 amb la coreografia de El corregidor i la molinera sobre música del mestre Manuel de Falla. També fou destacable la de l'òpera Les noces de Fígaro que el 1935 va dirigir Eugène Szenkar. La coreografia del film de Fructuós Gelabert El sino manda també va ser obra de la Pàmies.

1934.- Pauleta Pàmies (identificada amb un estel groc) amb tot el grup de ballarines de Las Golondrinas. (Foto: Carlos Pérez de Rozas / AFB)

 

Va col·laborar amb l'etnòleg Aureli Capmany en la recerca històrica de danses i balls populars i tradicionals. 

El 1935 la revista Mundo Gráfico li va dedicar un article en el que repassava la seva vida. La Pauleta, ja amb més de vuitanta anys, continuava activa dirigint les noies a la seva acadèmia de ball.   

 

*1935.- Pauleta Pàmies als 84 anys (Font: Mundo Gráfico)

1935.- Pauleta Pàmies poc abans de la seva mort dirigint a les seves alumnes en les classes de dansa. (Foto: Torrents / Mundo Gráfico)

La veterana ballarina i professora va morir l'últim dia de març de 1937. El seu enterrament va ser tota una manifestació de dol ciutadà.  

 

*1937.- Retall de La Vanguardia de l'1 d'abril d'aquell any                            

 

*1937.- El seguici fúnebre de l'enterrament de Pauleta Pàmies desfilant per la plaça Catalunya el primer dia l'abril d'aquell any (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1937.- Crònica de l'enterrament de Pauleta Pamies a les pàgines de La Publicitat del divendres 2 d'abril d'aquell any. (Font: ARCA) 

________
  

[1].- El debut al Liceu de Pauleta Pàmies es va produir a l'any 1862 interpretant al pigall d'un cec a La Kermesse, el segon acte de Faust de Gounod.

 

[2].- Verdaguer, Mario. Medio siglo de vida íntima barcelonesa. Aquil·les Editorial. Palma de Mallorca. 2008.

RAMON JULIBERT. El tenor del Metro (1929-2013)

*2011.- Ramon Julibert a l'estació de Metro de Paral.lel (Foto: Florian Bachmeier)

La primera impressió que molta gent s'enduia en veure'l era la d'un captaire més dels que demanen caritat a canvi de cantar. Però tot aquell que invertia un temps en la seva observació s'adonava que aquell home era diferent. El seu espai natural habitual era l'andana del metro i més concretament la l'estació de Passeig de Gràcia de la línia 3, tot i que se'l podia veure també en d'altres indrets cèntrics de la xarxa soterrània del nostre metropolità. L'americana i la corbata no hi mancaven mai en la seva indumentària i cobrien el cos prim i quixotesc d'un home vell, que semblava talment sortit d'un quadre de El Greco. Duia sempre a les mans un convencional bolígraf bic-cristall al que el seu particular univers atribuïa dues funcions bàsiques i gairebé simultànies: la de batuta improvisada per acompanyar les seves interpretacions i la de micròfon que s'acostava a la boca quan arrencava a cantar.  Sovint se'l veia altament concentrat i emetia un sorolls guturals preparatoris al seu particular inici del càntic en el metro.

Ramon Julibert i Torras va morir el 5 de desembre de 2013 a causa de les complicacions derivades d'una operació de cataractes. Fou a partir d'aleshores que començaren a aparèixer articles de premsa sobre la seva persona i el 2014 Joan Vall li va dedicar un documental.

Enllaç d'interès:
Qui era l'home de l'estació de Passeig de Gràcia? (Article de Toni Vall al blog de Victor Lluelles)

*2014.- Trailer del documental de Joan Vall L'home del metro.

LOTERIA MARIA ILLA. Administració núm. 35. Rambla del Centre 26. (1920's-1936)

Article elaborat en col·laboració amb EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

1930's.- L'Administració de Loteria de Maria Illa al número 26 de la Rambla del Centre en els seus anys de més esplendor. (Foto: Crónica / BNE)

Filla d'una família modesta del carrer Hospital, Maria Illa va anar a escola fins als quinze anys i després es va dedicar a ajudar als pares en el petit negoci familiar d'una fàbrica de gorres. Es va casar jove amb Albert Greve, un alemany que treballava de cap de magatzem i compres a la Companyia de Tramvies. A l'any 1918, en acabar la Primera Guerra Mundial, els treballadrs alemanys van ser acomiadats i Greve va perdre la feina. El marit volia marxar a Alemanya però la Maria va insistir a quedar-se a Barcelona. La parella va aconseguir que els hi adjudiquessin l'Administració de Loteries número 35 que era al carrer Nou de la Rambla a l'entrada d'un music-hall. Al cap d'uns anys van poder traslladar-la a la Rambla del Centre on ocupava un local més gran. Les vendes no eren satisfactòriers i el matrimoni, que ja tenia dos fills per alimentar, estava desesperat i disposat a tancar el negoci per provar fortuna en una altra cosa. Com a últim recurs la Maria va agafar els seus bitllets de loteria i va anar venent-los directament a comerços, bancs, botigues, magatzems i particulars. L'últim bitllet senscer d'aquell dia el va vendre al Marquès de la Foronda que anys abans els havia facilitat quedar-se amb l'Administració de Loteria de Nou de la Rambla. El cas es que el número era el 34.281 i el sorteig el del dia 12 de maig de 1927. Aquell número i aquell dia van canviar la vida a l'Administració núm, 35 i a la familia de Maria Illa. A cada bitllet sencer li va tocar un milió i mig de pessetes de l'època. A l'any següent la fortuna va tornar a somriure a l'administració de Maria Illa i la seva popularitat anava creixent com l'escuma.

La reiteració de premis la va fer famosa i els clients es van multiplicar. Apareixien per la botiga i demanaven a la Maria que escollís el dècim. Ell hi posava tota una parafernàlia de concentració i gairebé d'èxtasi per escollir el número i els clients se n'anaven convençuts que els tocaria. 

*1934.- Una fotografia de Maria Illa dos anys abans de la seva caiguda en desgràcia.

Maria Illa era coneguda també per la seva religiositat. Tenia la botiga plena d'estampes i d'icones cristianes. Però també era popular per la seva extrema generositat. Donava suport econòmic a moltes famílies necessitades i disposava de prop de 200 revenedors ambulants que col·locaven els seus dècims per tota Barcelona al crit de...  Loteria de Maria Illa !!!.

Els problemes van començar a arribar quan el seu marit Albert Greve va emmalaltir greument i va haver de traslladar-se a Alemanya per guarir-se dels seus mals. Allà va conèixer una dona de la que va enamorar-se perdudament deixant de banda i de manera progressiva a Maria Illa i a la família. Això va erosionar considerablement el capital familiar que el marit dedicava a atendre els capricis de la seva amant. Poc després Greve moriria als 49 anys descobrint-se tot seguit les grans quantitats de diners que havia malbaratat amb la seva aventura amb la dona alemanya.

Maria Illa es veu obligada a demanar préstecs al bancs i aconseguir crèdits. El sistema habitual era la pignoració del dècims de loteria. Els alts interessos i comissions que ha de pagar feien que el deute lluny de baixar creixi. L'obsessió de la Maria per vendre molt, la desorganitzacio en el control de caixa i la pignoració dels dècims en els bancs acaben portant l'Administracio d'Hisenda a la botiga de la Rambla acusant-la de frau. Més de 1.300.000 pessetes era el valor dels dècims que la lotera havia deixat de retornar perque creia que serien premiats.

Al febrer de 1936 Maria va ser empresonada i l'administració número 35 ja havia estat tancada. L'esclat de la Guerra Civil i la revolució obrera als carrers de Barcelona ens han impedit de conèixer quin va ser el seu destí a les presons durant el últims anys de la República.  

*1936.- Edifici del númer 2 bis de l'avinguda República Argentina on residia Maria Illa en el moment de ser detinguda. (Foto: Crónica / BNE)

*1936.- Fragments del reportatge aparegut a Crónica els primers dies de febrer d'aquell any. (Font: Crónica/ BNE ) 

*1936.- Grups de vianants concentrats davant de l'Administració de Loteria de Maria Illa després de la clausura del local. (Foto: Gonsanhi. Estampa / BNE) 

*1936.- Cartell que la Delegació d'Hisenda va penjar a la porta de l'Administració de Loteria de Maria Illa quan es va produir la clausura del local. (Font: Crónica/ BNE ) 

*1936.- La lotera ja empresonada parlant amb el seu advocat. (Foto: Gonsanhi. Estampa / BNE) 

LA MONYOS. (Dolors Bonella i Alcánzar 1851-1940)

Personatge popularíssim dels carrers de Barcelona, la Monyos (Dolors Bonella i Alcánzar) vivia al carrer de la Cadena en ple Barri Xino. La gent més pròxima la coneixia i se li adreçava com a Lola i la seva història te diverses versions -moltes d'elles inventades per l'imaginari popular- essent la més estesa que la dona es va trastocar quan la seva filla petita va morir atropellada per un carruatge. 

Havia nascut a Barcelona a l'any 1851 i durant gran part de la seva vida es va passejar per les Rambles i els carrers del Raval i Ciutat Vella amb un vano a les mans que sempre movia compulsivament per ventar-se. Duia vestits i parracs cridaners i caminava ràpid mentre parlava sola. Es decorava el cap amb petits monyos i tota mena de guarniments. Les floristes de la Rambla li oferien flors que ella es posava sobre els cabells.
Poca cosa se sap sobre la vida privada. La llegenda urbana explica que s'havia dedicat a fer de cosidora i al servei domèstic d'una família de bona casta. Sembla que la mort en accident de la seva filla de quatre anys atropellada per un carruatge de cavalls la va fer embogir. Va ser acomiadada de la feina i a partir d'aquí va començar a deambular pels carrers vestida estrafolàriament fins esdevenir un personatge popular de la Barcelona d'aquells anys.
Altres curiositats diuen que durant la Guerra Civil no li feien pors els bombardeigs de l'aviació i mentre la gent corria esfereïda cercant refugi, ella continuava caminant com si res pel carrer.  El periodista Josep Maria Lladó i Figueres va arribar a afirmar que durant els Fets de Maig de 1937 es va produir un alto al foc entre milicians anarcosindicalistes i de la UGT a la cruïlla del Cinc d'Oros perquè la Monyos pogués passar pel mig del foc creuat.
Quan va envellir i ja no podia desplaçar-se va acabar reclosa a la Casa de la Caritat, fins que el 15 de setembre de 1940 va morir a l'Hospital del Mar amb 89 anys a les seves esquenes.

*1932.- La Monyos entre la multitud que circula per la Rambla en un dibuix d'Opisso amb motiu de la Diada de Sant Jordi i del Llibre d'aquell any.

*1930's.- La imatge de La Monyos utilitzada per un anunci de mobles El Negro. 

*1930's.- La Monyos a la Rambla.