dimarts, 14 d’agost de 2018

CALÇATS GÜELL. Rambla de Catalunya 3 (1963-2018)

 
 
 

Els orígens de la Sabateria Güell provenen de la vila gironina de Tortellà. Fou en aquest poble de la comarca de La Garrotxa on el 1833 va néixer aquesta empresa familiar dedicada a la fabricació artesana de calçat, especialment d'alta muntanya. Amb el temps incorporarien al negoci una segona botiga a Castellfollit de la Roca i el 1927 es van establir a Barcelona on van obrir una botiga especialitzada en sabateria masculina al número 16 del carrer de Sant Pau, prenent el relleu a l'antiga sabateria Subur. Els Güell van aconseguir aviat una selecta clientela entre la que hi figuraven artistes que actuaven al Liceu i toreros allotjats a l'Hotel Espanya del mateix carrer. La botiga va adquirir així un bon renom entre les families benestants per la qualitat emprada en la fabricació de les sabates.
Acabada la Guerra Civil, Francesc Güell va reactivar el negoci, que també oferia ja calçat femení i amb els anys varen obrir dues botigues més a la Ronda de Sant Antoni i una altra al carrer de Sants
El 1963 van decidir traslladar el centre neuràlgic del negoci a una nova botiga més cèntrica i allunyada dels carrers estrets del Raval. Van escollir un local als baixos de la Casa Ignasi Borràs que era la finca adjacent a la Casa Agustí Manaut, al començament de la Rambla de Catalunya, davant mateix del Teatre Barcelona. Era una botiga amb uns grans aparadors que va esdevenir un clàssic entre les botigues de sabates de la ciutat. 
 
*1963.- Anunci de l'obertura de la botiga principal de Calçats Guëll a la Rambla de Catalunya, publicat a l'edició de La Vanguardia del 22 de juny d'aquell any.  
  
*2010's.- L'interior de la botiga en els seus últims anys.
 
Després de quatre generacions amb els Güell al front del negoci, al 2018 la botiga de Rambla de Catalunya va aparèixer amb un rètol que anunciava el seu tancament per jubilació i liquidava les existències.  
De la Sabateria Güell ens quedarà sempre el record de l'agradable decoració de l'interior de la botiga, del bon tracte que dispensaven les seves treballadores i de la qualitat de les seves sabates.
 

*2018.- Cartell de liquidació per jubilació i punt final de Calçats Güell

diumenge, 12 d’agost de 2018

AVENIDA DEL GENERALÍSIMO FRANCO. (1939-1979)




Acabada la Guerra Civil i durant més de 40 anys la Diagonal va rebre el nom d’Avenida del Generalísimo Franco. L'anterior nom republicà d'Avinguda del 14 d'Abril quedava esborrat del mapa i fins el 22 de juny de 1979 amb l’arribada del primer ajuntament democràtic encapçalat pel socialista Narcís Serra, el nom del dictador va presidir les plaques d’aquesta via. El llenguatge popular però, va continuar identificant-la en el dia a dia com la Diagonal. Més enllà del seu nom, durant aquestes quatre dècades el seu desenvolupament va tenir molts punts de contacte amb el règim totalitari sorgit del desenllaç de la Guerra Civil i quedaria impregnada de la simbologia del règim franquista.

Avenida del Caudillo
Amb aquest nom va ser rebatejada iniciament la Diagonal després de l'entrada a la ciutat per les tropes de Franco. El nou règim donava així màxima solemnitat a la desfilada militar amb la que el 21 de febrer de 1939 Franco va voler celebrar l'ocupació de Barcelona i pràcticament el final de la guerra, que era només qüestió de dies.
Dotacions dels exércits franquistes integrats per soldats requetès, marroquins, falangistes, legionaris i feixistes italians entre d'altres, desfilaren pel mateix trajecte que el 19 de juliol de 1936 havien estat interceptats pel poble armat i les tropes fidels a la República que avortaren l'intent dels sediciosos d'arribar fins a la plaça Catalunya. Tres anys després les coses havien canviat radicalment. Les unitats militars fidels a Franco s'havien concentrat des de primera hora del matí per començar la desfilada. El lloc de trobada era l'explanada situada entre la Caserna del Bruc i el Reial Club de Polo al final de la Diagonal. Des d'allà van recòrrer  l'avinguda fins al Cinc d'Oros on prengueren el Passeig de Gràcia (rebatejat del General Mola per aquella ocasió).
El Caudillo va presidir la desfilada des d'un dels balcons de la Casa Coll Portabella, entre els carrers de Balmes i Tuset.


*1939.- Dues imatges del general Franco presidint braç en alt la desfilada de la Victòria a Barcelona el dia 21 de febrer. El Caudillo es va situar al balcó de la finca del número 508 de l'avinguda Diagonal que els guanyadors de la guerra li acabaven de dedicar a ell. (Font: Filmació British Pathé)
 
*1939.- Text d'un peu de foto publicat a La Vanguardia del 22 de febrer en la que es fa referencia a la denominació Avenida del Caudillo.
 
*1939.- Imatges de la desfilada. La guàrdia mora al tram nord de la Diagonal. Franco arribant en cotxe descobert a la plaça que seria dedicada a Calvo Sotelo. Tanquetes i soldats i l'arribada a la cruïlla amb Passeig de Gràcia amb molt poc públic als marges. (Font: Filmació British Pathé)
 
Finalment, acabada la guerra i durant els primers dies d'abril la Diagonal va passar a ser oficialment Avenida del Generalísimo Franco.

*1939.- Retall de l'edició de La Vanguardia del dia 9 d'abril.

 
La Diagonal durant el franquisme.

Del mar a la Plaça de les Glòries
Aquest tram de la Diagonal no va tenir pràcticament cap protagonisme durant el període en que estigué dedicada al general Franco. De fet, la via no existia i començava només teòricament al Camp de la Bota, un espai de dolorós record pels molts antifranquistes que hi foren executats. El traçat d'aquesta invisible Diagonal discorria entre terrenys ocupats per fàbriques, magatzems i algun camp de futbol de barri. Sense asfaltar ni urbanitzar era sovint un cúmul de pols i fang.
Segons l'historiador Enric H. March [1], de Llacuna a Plaça de les Glòries, per sota dels terrenys de l'Olivetti, tot era ple d'hortets i conreus amb els seus reguerols i casetes d'hortolà. Ningú era conscient que allò era la Diagonal i que potser un dia passaria per allà.

*1963.- Tot i que en aquesta foto aèria s'endevina el curs de la Diagonal sota del límits de la Fàbrica Olivetti (avui Centre Comercial Glòries), era un territori salvatge utilitzat fins i tot per fer-hi alguns conreus improvisats. (Foto: Fons SACE. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1977.- El terreny de la futura Diagonal encara conservava imatges com aquesta prop de la plaça de les Glòries. (Foto: Enric H. March)

Fins als anys 1960's no van començar a construir-s'hi algunes edificacions que guardaven la delimitació de la via  (carrer Castella cantonada amb Marroc o els habitatges de la vorera mar situats entre els carrers Bach de Roda i Espronceda).
Als inicis dels anys 1970'es es van construir blocs de pisos al primer tram, entre Selva de Mar i Josep Pla, i es van urbanitzar els vorals. La Diagonal però, continuava essent un miratge en aquells sectors dels barris de Sant Martí i Poblenou.



De la Plaça de les Glòries a la Plaça de Mossèn Cinto Verdaguer
Aquest tram, a cavall entre els barris de Fort Pienc i la Sagrada Família, tenia com a element més singular la via fèrria que circulava a cel obert des del carrer Aragó fins a la plaça de les Glòries. Cap a finals dels anys 1950's va ser coberta fins a la plaça de la Hispanitat i el carrer Marina. Un pont situat davant de l'inici del carrer Padilla creuava les vies i permetia als vianants travessar la Diagonal sobre els trens.
Amb l'obertura de l'autopista cap a Montgat i Mataró es va convertir en una zona molt transitada pels automòbils que entraven a Barcelona provinents del Maresme.

*1949.- Plànol en el que es pot identificar el tram de via del ferrocarril que circulava per la Diagonal entre la Plaça de les Glòries i el carrer Aragó. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)


De la Plaça de Mossèn Cinto Verdaguer al Cinc d'Oros
Poques modificacions i fets destacables va aportar el franquisme a aquest tram de la Diagonal que circula per la Dreta de l'Eixample. Probablement la més remarcable sigui la instal·lació al 1963 del petit monument a Narcís Monturiol, obra de l'escultor Josep Maria Subirachs, que va quedar emplaçat a la cantonada amb Girona i Provença.
 
*1963.- Notícia de la inauguració del monument a Narcís Monturiol a les planes de La Vanguardia del dia 3 de desembre
 
Els passeigs centrals continuaren poblats de alzineres alternades amb plàtans i edificis modernistes de renom com la Casa de les Punxes, el Palau del Baró de Quadras o la Casa Comalat van aconseguir sobreviure sense veure alterades les seves façanes.
El Cinc d'Oros, oficialitzat pel franquisme com a Plaza de la Victoria, va perdre òbviament l'escultura de la República que coronava el monument, que va ser substituïda primer per un aligot (plaça del Lloro) i després per una estàtua de la victòria de Frederic Marès situada als peus de l'obelisc. Els fanals modernistes de Pere Falqués van ser eliminats al 1957 per afavorir el trànsit rodat.
 

Del Cinc d'Oros a la Plaza de Calvo Sotelo
A partir d'aquest sector la Diagonal franquista adquiria ja un regust marcadament burgés i benestant, o allò que alguns identificarien amb un altre tipus de qualificatius com chic, snob o pijo.
A mesura que el règim abandonava l'autarquia i sobria a nous mercats les seves voreres es van anar poblant de botigues de luxe, bars i locals de moda, entitats bancàries i seus d'empreses d'èlit. Passejar o deixar-se veure per aquell tram de la Diagonal era per a molts una demostració de puixança i categoria social.
 
*1950.- Circulació en doble sentit per la calçada central de la Diagonal tocant a Balmes.  (Foto: Francesc Català-Roca).
 
*1960.- Una altra imatge de la Diagonal franquista, entre el final de la Rambla de Catalunya (esquerra) i l'inici de la Via Augusta (dreta). (Foto: Francesc Català-Roca).
 
A partir dels anys 1960' aquest tram va començar a poblar-se d'edificis singulars de certa alçada. Aquesta tendència arquitèctònica i especulativa ja s'havia posat de manifest des de finals dels 1950's amb l'edificació del Banco Comercial Transantlántico a la cantonada amb el Passeig de Gràcia. L'Hotel Presidente (cantonada amb Muntaner) va seguir l'exemple. Posteriorment torres más altes com la del Banco Atlántico (avui BancSabadell) a la cantonada amb Balmes, o el Banco de Madrid a la Torre Barcelona (avui seu del grup Godó) superaven els 20 pisos d'alçada i s'afegien al paisatge de la Diagonal, tot trencant de manera agressiva la uniformitat de la volumetria i les alçades dels edificis en aquell sector.
 
*1957.- Construcció de l'edifici del Banco Comercial Trasatlántico, el primer gratacels a la Diagonal. (Foto: Autor desconegut)
 

*1967.- L'edifici del Banco Atlántico en plena construcció a la cantonada amb Balmes. Avui es propietat del BancSabadell.  (Foto: Autor desconegut)

  
Per fer front a la mancança de places de pàrquings i al progressiu increment dels vehicles particulars als carrers, els passeigs centrals van quedar envaits de cotxes estacionats cap a mitjans dels anys 1960's en una operació, no tan sols consentida sino també promoguda per l'ajuntament porciolista.
 
*1969.- Els magatzems Sears i la Torre Barcelona, seu aleshores del Banco de Madrid, varen canviar la fesomia d'aquell tram de la Diagonal. (Foto: Autor desconegut).
 
*1970's.- Calvo Sotelo va ser un dels espais que el franquisme va aconseguir dotar de centralitat consolidant-lo com un símbol de la part alta de la Diagonal. (Foto: Postals Escudo de Oro)
 

De la Plaza de Calvo Sotelo a la Plaça de Pius XII.
La plaça de Calvo Sotelo va poder completar la definició del seu entorn amb noves construccions modernes a la part de mar. S'afegien així a les antigues edificacions del costat muntanya al voltant dels carrers Calvet i l'actual avinguda Pau Casals. Aquest últim carrer els franquistes l'havien dedicat al general Goded per recordar aquell militar revoltat contra la República que va fracassar en el seu intent de fer triomfar l'alzamiento a Barcelona.
La plaça va aconseguir una indiscutida centralitat fins esdevenir un lloc de referència i trobada a la zona. D'allà en endavant la Diagonal dels anys 1940's era un lloc més impersonal i poc construit on proliferaren els balls i sales de festes a l'aire lliure (El Cortijo, Bikini, Jardines Granada, etc.) molt animats a l'estiu.
L'Hospital de Sant Joan de Déu i la presó de dones de Les Corts completaven aquell paisatge des de la vorera mar que limitava amb el barri de Les Corts
L'exaltacio de la fe catòlica del règim va tenir el seu moment més eufòric amb la celebració a l'any 1952 del Congrés Eucarístic Internacional, al que les institucions franquistes hi van dedicar tots els seus esforços. Els actes centrals tingueren lloc al gran altar situat a la Plaça de Pius XII on s'aplegaren centenars de milers de creients.
Arribats els anys 1970's l'obertura a la plaça Maria Cristina del segon centre comercial dels magatzems El Corte Inglés va començar a animar considerablement el panorama de la zona, afavorit també per l'arribada de la línia 3 del metro. 
 
*1950.- Aspecte que oferia el despoblat tram de la Diagonal a partir de Calvo Sotelo en una postal de l'època.
 
*1970.- Vinst anys després, des de finals dels anys 1960's, la zona havia canviat radicalment amb la construccio de nous edificis.

*1970's.- L'edifici Atalaya, un dels més singulars dels construits durant el franquisme. (Foto: Autor desconegut)

De la Plaça de Pius XIIè al límit amb Esplugues de Llobregat

En el seu últim tram, la Diagonal franquista va veure créixer la zona universitària de Pedralbes. El primer equipament universitari fou la Facultat de Farmàcia de línies clàssiques i façana de maó vist a la que servien de vestíbul els edificis dels dos col·legis majors.

*1949.- La Facultat de Farmàcia (requadre vermell) fou la primera a traslladar-se a la Zona Universitària de Pedralbes. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)


La facultat de Dret, guardonada amb el premi FAD de l'any 1958, va aparèixer tot seguit entre la plaça de Pius XII i el Palau de Pedralbes
El 25 de novembre de 1961 s’inaugurava el nou edifici de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils, successora de l’Escola Superior de Comerç de Barcelona del carrer de Balmes. S’havia començat a construir el 1955 segons un projecte d’estil neoracionalista dels arquitectes Rafael García de Castro i Javier Carvajal Ferrer amb domini del vidre i el formigó.

*1961.- Les facultats de Farmàcia i de Dret, juntament amb els dos Col·legis Majors, van ser els primers edificis universitaris de la Diagonal.

 
*1963.- Passeig a cavall per la Diagonal, una estampa burgesa captada per la càmera d'Eugeni Forcano.

Tot seguit a la banda de mar aparegueren les escoles tècniques d'Arquitectura, Enginyers i Aparelladors, la de Ciències Econòmiques i Empresarials s'inaugurà el 1967 a la banda muntanya. La de Ciències Físiques i Químiques es va edificar també a la banda de mar i la va acompanyar finalment la de Ciències Biològiques inaugurada ja desprès de la mort del dictador. Entre tots aquests equipaments universitaris, la presència permanent de la imatge freda del Monumento a los Caídos, inaugurat el 1951 davant el Palau Reial, conferia una atmosfera franquista a l'entorn.

*1966.- Vista de la Zona Universitària de Pedralbes. A l'esquerra, l'Escola d'Alts Estudis Mercantils i la Facultat d'Econòmiques i Empresarials. A la dreta, les Escoles de la Universitat Politècnica.
 
*1950's.- El tram final de la Diagonal des del límit amb Esplugues de Llobregat. (Foto: Francesc Català-Roca).

Finalment el porciolisme va dotar a la ciutat d'un parc plantat de roses, que fou batejat amb el nom de Cervantes, a la sortida de Barcelona per la Diagonal. El 1965 es va inaugurar aquest roserar que havia estat projectat per Lluís Riudor i Carol.


[1].- Enric H. March. El Rec Comtal. 1000 anys d'història. Edicions Viena. Barcelona. 2016.

dilluns, 30 de juliol de 2018

CINE ALBORADA. Galileu 282-288. (1947-1964)

 
 
 
El barri de Les Corts ha estat històricament un dels més mancats de sales cinema. De fet, abans de l'obertura del Loreto (1963) i del Renoir Les Corts (1996) només hi trobem la sala coneguda com a Cine Alborada, situada al número 288 del carrer Galileu, entre Can Bruixa i Novell.
Tot i que els estudiosos de la història de les sales de cinema a Barcelona [1] han fixat l'any de la seva obertura al 1948, el cert és que els col·leccionistes de programes de mà del cinema Alborada n'han trobat de datats als primers dies de 1947.
 
*1947.- Un dels primers programes de mà del Cine Alborada. (Font: todocolección)
 
La sala disposava d'un aforament de 845 localitats i fins el 1954 les programacions no van començar a aparèixer a les cartelleres dels diaris. Fins aleshores s'anunciaven pels barris de Sants i Les Corts en programes de mà i petits anuncis a les botigues. El local pertanyia a l'empresa Las Arenas S.A. que també gestionava les sales Albéniz, Arenas i Gayarre del barris de Sants i Hostafrancs. En els seus primers temps només obria els caps de setmana i amb el pas dels anys va passar a programació diària.
A l'any 1955 el cinema va ser sotmès a una reforma  a càrrec de l'arquitecte Antoni de Moragues i Gallisà que va permetre modernitzar les instal·lacions. L'Alborada compartia en aquells temps programació amb els esmentats Arenas i Gayarre, de manera que en una mateixa jornada les bobines de les pel·lícules eren transportades de sala a sala per un ciclista, que possibilitava la projecció simultània del mateix film en tres sales diferents.
En els seus últims anys va ser un dels cinemes on un adolescent Quim Monzó -aleshores veí del barri- va tenir els seus primers contactes amb el món del cinema. Al juny de 1961 la premsa hi anunciava un acte d'Homenatge a la Vellesa promogut pel Patronat Local de Les Corts. Al novembre de 1964 va tancar portes definitivament. 
 
*1961.- Notícia de la celebració de l'Homenatge a la Vellesa al local del cinema Alborada (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
 
[1].- Munsó Cabús, Joan.- Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. 1995
Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae 2015.  

diumenge, 29 de juliol de 2018

MIRADOR PLAÇA DE LA HIDRÀULICA. Montjuïc. (1920's-1987)

Agraïments a ELOY FC


*1920's.- Foto captada abans d'urbanitzar-se definitivament aquell sector de la muntanya de Montjuïc. ja s'hi pot veure la plaça de la Hidràulica (fletxa groga) i al costat apareix l'Estadi Català situat al sot de la Foixarda. Aquí el podem veure amb la graderia lateral ja totalment construida abans de ser convertit en parc d'atraccions durant l'exposició. (Foto: AMB).

Les primeres urbanitzacions de la muntanya de Montjuïc prèvies a les obres de l'Exposició Internacional de 1929 ja havien deixat enllestit un espai ajardinat amb un circumferència d'aigua al centre i lleugerament elevat mitjançant un perimetre format per murs, escales i baranes. Als plànols que es van distribuir durant l'Exposició l'indret figurava identificat com a mirador, si bé aviat va ser conegut com a plaça de la Hidràulica. Durant el certamen internacional era l'espai d'accés al restaurant Ambassadeurs al que servia d'entorn amb l'elegant brollador lluminós instal·lat davant del local.



*1929.- Dos plànols de les instal·lacions de l'Exposició de 1929 al sector de la plaça de la Hidràulica. En ambdós acasos, s'identificava el lloc només com a Mirador. (Fonts: i Col·lecció particular de Francisco Arauz).

El restaurant fou desmentellat després de l'exposició igual que el Poble Oriental que s'estenia a la banda de ponent. La configuració de la plaça va quedar inalterada després de la Guerra Civil, si bé quedava un xic allunyada del parc de Montjuïc i no era un espai gaire transitat, llevat dels barraquistes que havien començat a poblar la zona dels voltants de l'estadi cap al cim de la muntanya.

*1932.- Fragment d'un plànol posterior a l'Exposició en que l'espai apareix amb el nom de plaça de la Hidràulica. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
 
La instal·lació de la zona d'examens de conducció, emplaçada en el tram que portava fins a l'Estadi, va tornar a animar aquell lloc a partir de finals dels anys 1960's. Els examinants i els seus familiars i amics es concentraven prop de la zona per esperar el moment de les proves i matar els nervis amb la contemplació d'aquell indret.

*1986.- Vista general de la plaça de la Hidràulica en els seus últims temps. Al fons el Palau Nacional, les Piscines Picornell i l'Estadi. Sobre aquests terrenys s'aixecarien les instal·lacions del INEFC (Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya) i l'entorn que el separava de l'estadi quedaria convertit en l'anella Olimpica. (Foto: Antonio Lajusticia Bueno. AMB). 
 
*1987.- La plaça d'Europa a la dreta de la imatge aèria va començar a prendre terreny a la vella plaça de la Hidràulica (esquerra), que seria eliminada poc després en construir-se l'INEFC (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Les obres de la anella olímpica van acabar amb aquell petit espai ajardinat. Al seu costat es va urbanitzar la plaça d'Europa amb la torre de comunicacions de Telefònica i sobre el mateix espai l'edifici de l'INEFC.

dissabte, 28 de juliol de 2018

DIONISOS URGELL. Restaurant grec. Comte d'Urgell 90 (1993-2018)


 
El primer restaurant amb el nom de Dionisos que hi hagué a Barcelona va obrir al carrer del Cometa, prop de l'Església de Sant Just, rere l'Ajuntament. Va ser el primer grec de la ciutat en aquells inicis de la dècada dels 1980's quan el menjar helènic era encara un gran desconegut a Barcelona.
Uns anys més tard, al 1993, Ioannis Golias va crear la cadena de restaurants Dionisos i va obrir el primer a la cantonada entre Comte d'Urgell i Diputació, al costat de la cocteleria Sant Trop i davant del local que seria durant uns anys la redacció del diari El Periodico de Catalunya, avui ocupat per l'Hotel del Comte.
Aquell primer Dionisos d'Urgell tenia un carisma que no tingueren cap dels altres que posteriorment obririen escampats per la ciutat, a barris diversos com Gràcia, el Born, o fins i tot al propi Eixample al local del carrer Aribau que havia ocupat històricament el restaurant Boston.
 
 
L'encarregat del local, un home prim que semblava talment sortit d'una taverna de la Plaka d'Atenes i al qual el pas dels anys li va anar aclarint el color dels seus frondosos bigotis, era com una veritable icona humana de l'establiment. Una porta corredera de vidre era el recurs per facilitar el trànsit dels clients perque el mostrador era a molt poc espai de l'entrada. A l'interior un espai petit però molt pintoresc reproduia a la perfeccio l'ambient dels bars grecs. El tzatziki, els giros, la moussaka, les dolmades, la tarama i aquella amanida amb petits cubs de formatge feta entre l'enciam, hi feien la resta.
Després de 25 anys de funcionament el Dionisos d'Urgell va tancar sobtadament el 2018 completant una última etapa en la que, segons el parer d'alguns clients, el servei havia decaigut notablement. Va ser substituït per una pizzeria.
 
* 2000's.-  La porta d'accés a l'interior del Dionisos Urgell.
 

dimecres, 25 de juliol de 2018

CASA DEL MARINO. Grup Escolar. Carrer de l'Escar. Moll de Rebaix. (1930-1991)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC


*1930.- Emplaçament de La Casa del Marino entre el Port Vell i el barri de la Barceloneta.

Cap a finals dels anys 1920's la Societat del Pòsit Marítim va adquirir un solar al Moll del Rebaix, davant de la Barceloneta,  per construir-hi un edifici social i recreatiu per als treballadors portuaris, que fou inaugurat a finals de 1930 amb el nom de Casa del Marino

*1930.-. Una notícia sobre les primeres activitats a la Casa del Marino abans de l'acabament definitu de la construcció de l'edifici.  (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1932.- Emplaçament de la Casa del Marino sobre un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 
L'edifici a quatre vents era d'estil neoclàssic amb dos patis laterals i una façana de baixos i dues alçades amb una balconada amb balaustrada al pis principal. Del cos central de la façana sobresortia un pis més rematat per un frontó sota el qual hi havia la inscripció Casa del Marino. 

*1935.- Façana de la Casa del Marino. (Foto: Pérez de Rozas)

El 1932 l'edifici va ser cedit a l'organisme autònom de l'administració Instituto Social de la Marina, que s'encarregava de la previsió i cobertura mèdica i assistencial als treballadors del mar.

*1932.- A La Vanguardia del mes de gener s'informava de l'adquisició de l'edifici per l'Instituto Social de la Marina.

El 3 de novembre de 1935, el govern municipal presidit per l'alcalde Francesc Jaumar i de Bofarull hi va inaugurar el Grup Escolar Casa del Marino,  amb la qual cosa l'edifici va passar a tenir una funció docent orientada als nens del barri de la Barceloneta.

*1935.- Autoritats presents a l'acte d'inauguració del Grup Escolar a l'edifici de la Casa del Marino. (Foto: Pérez de Rozas)


* 1935.- Retall de l'edició de La Vanguardia del 5 de novembre d'aquell any

Durant el franquisme l'edifici va continuar fent la seva funció  fins que la voracitat desmesurada de les transformacions olímpiques va certificar la seva defunció. En el seu lloc es va construir l'edifici del Consorci El Far.

*1991.- Façana posterior de la Casa del Marino, a punt de ser engolida per les obres olímpiques.

dissabte, 21 de juliol de 2018

LA FONT AMB FANAL DE LA PLAÇA JOANIC (1870's-1950's).

Agraïments a SALVADOR CARMONA


*1931.- La font amb fanal era situada a la banda de muntanya de la plaça. (Foto: Josep Barrillón).

La plaça de Joanic rep el seu nom dels antics propietaris d'aquells terrenys. Josep Joanic els havia comprat el 1806 i posteriorment els seus descendents, especialment per iniciativa del seu nét Esteve Joanic, varen fer una primera parcel·lació el 1877 i d'aquí en va sortir la plaça, que durant molts anys va tenir una font amb fanal com a element més significatiu i referencial.
La font era situada sobre un graó i un pedestal de pedra amb un desguès al terra de la zona frontal protegit amb un reixat per evitar embussos i sortides de rosegadors. L'espai en forma de làpida on hi havia l'aixeta presentava un escut de l'antiga vila de Gràcia i el suport metàl.lic del fanal es projectava cap amunt fins a la pantalla de sis cares rematada per una corona.
La veina finca de Can Compte va suposar el límit de la plaça cap a la banda del Guinardó. La tanca de pedra Can Compte va ser enderrocada als anys 1930's, però fins després de la Guerra no s'hi va començar a edificar després de l'obertura del carrer Escorial i l'ocupació de les parcel·les del carrer del General Sanjurjo (avui de Pi i Margall). La font amb fanal desapareix a la posguerra producte de les successives urbanitzacions. Primer desapareix el fanal i finalment la font es suprimida del paissatge de la plaça.

*1930's.- Vista de la Plaça Joanic, quan encara limitava amb els amplis terrenys de la finca de Can Compte dels que quedava separada per una tanca, que seguia el curs per on avui discorre el carrer Escorial. Al quadrat vermell s'aprecia la font amb fanal. (Foto: Autor desconegut).

1940's.- La plaça Joanic després de la Guerra continuava amb una urbanització mínima. Alguns arbres al cantó de mar i la font amb fanal com a únic element destacable a la banda de muntanya. (Foto: Autor desconegut).
 
*1951.- La font de la plaça Joanic ja sense el fanal (Foto: Autor desconegut).