divendres, 7 de desembre de 2018

MERCADILLO DE LES DRASSANES (S.XIX-1950)


*1940's.- Emplaçament principal del Mercadillo de les Drassanes. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la) 

Des de mitjans dels segle XIX la venda ambulant sense regulació es va anar apropiant dels carrers de la part baixa del Raval, especialment sobre els més pròxims a la Caserna de les Drassanes. Els carrers Migdia, Arc del Teatre, Cid i Berenguer el Vell concentraven aquesta activitat comercial que incloia preferentment venda de fruites, hortalisses i peix i també transaccions d'objectes robats de tot tipus. No hi mancanva tampoc la venda de cigarretes de segona mà elaborades amb el tabac sobrant de les burilles trobades pel terra durant el dia i relligades amb paper de fumar barat per a un nou consum.
Paco Villar descriu amb cruesa aquest ambient comercial existent durant el canvi de segle [1], un ambient infecte presidit per la pestilència i fortor dels carrers que tufejaven a peix, entre núvols de mosques que circulaven sobre les parades improvisades i de deixalles acumulades sobre l'empedrat que feien d'aquells carrerons un niu d'insalubritat i de misèria.  
Amb el pas dels anys va ser al carrer del Portal de Santa Madrona, aprofitant el seu tram més pròxim al Paral.lel allà on la via era més ampla, on finalment es va concentrar la plana major dels establiments de llocs de venda al aire lliure, que va ser conegut com el Mercadillo de les Drassanes.  

  
 
*1946.- Tres imatges d'un reportatge fotogràfic de Josep Brangulí on es pot veure l'ambient del mercadillo instal·lat rera mateix dels murs de les Drassanes, en el tram del carrer del Portal de Santa Madrona comprès entre els carrers Cid i Peracamps (Fotos: Josep Brangulí) 
 
Acabada la Guerra Civil, la misèria i la fam dels primers anys del franquisme varen tornar a consolidar aquest lloc com a centre neuràlgic de la venda ambulant del Barri Xino. Una gernació de gent necessitada es concentrava diàriament al costat de la paret inclinada del recinte de les Drassanes per comprar o vendre, per regatejar o pactar un preu i moltes vegades també per robar el que es podia o recollir les restes del que no es venia o quedava descartat.
El 1950, les autoritats varen decidir acabar (o almenys intentar-ho) amb aquella concentració de venda ambulant a la zona i es va condicionar un vell edifici militar del final del Paral.lel com a mercat. Li van posar el nom de Mercat del Carme i va ser predecessor de l'altre Mercat del Carme, que a partir de 1972 hi hagué al carrer de l'Arc del Teatre.
 
*1950.- Amb el trasllat el mercadillo va abandonar el carrer del Portal de Santa Madrona per emplaçar-se a l'altre costat del Paral·lel com a Mercat del Carme.  
 
[1].- Villar, Paco. Historia y Leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana.  Ajuntament de Barcelona. 1996.

dijous, 6 de desembre de 2018

TAFS. Restaurant americà. Passeig de Gràcia 81 (1992-1996)

Agraïments a ALEJANDRO LORENZO



Un dels molts locals que aparegueren a l'abric de l'esclat olímpic de Barcelona-92 fou aquest restaurant americà emplaçat al Passseig de Gràcia, entre els carrers de Mallorca i Provença.
Sota el pretenciós nom de The American Food Suppliers incorporava la sempre discutible oferta gastronòmica ianqui a una de les vies principals de la ciutat. No era el primer local ni tampoc seria l'últim d'aquest estil. Va quedar instal·lat en l'espai semisoterrat dels baixos de l'edifici. La seva vida va ser força efímera. Les botigues de moda ja demanaven pas.  







aaaaaaaa

ALTAR BARROC DE SANTA MARIA DEL MAR. (Segle XVII-1936-1965)


*1920's.- L'altar barroc i el presbiteri de Santa Maria del Mar abans de la destrucció.
 
La destrossa soferta per la Basílica de Santa Maria del Mar en els dies posteriors a l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser probablement la més notable quant a la destrucció i pèrdua de patrimoni arquitectònic i artístic a la ciutat durant aquells dies de l'inici de la Guerra Civil.
Llarguíssima és la llista dels elements malmesos i destruits, tant pel que fa a les capelles laterals com a l'arxiu que hi havia a l'església. El Govern de la Generalitat va centrar els seus esforços a protegir les esglésies més pròximes a la plaça de Sant Jaume com la catedral o les de Sant Sever i Sant Just, però no va poder evitar que la ira popular i revolucionària que s'havia apoderat dels carrers s'ensanyés sobre una gran quantitat d'esglésies i convents escampats per la ciutat que varen ser incendiats i destrossats. Les cròniques de l'època ens parlen d'onze dies consecutius de  flames i fum a Santa Maria del Mar. 
Un dels elemnts més singulars que també va ser objecte de destrucció fou l'altar. Era d'estil barroc tallat en fusta i marbre de colors diversos i acollia la imatge de l'Assumpció de la Mare de Déu. Va començar a construir-se a l'agost de 1771 segons un projecte atribuït a Deodat Casanovas (1715-1793) i onze anys després va ser inaugurat, era el dia 2 de juny de 1782. Les imatges de la Mare de Déu i dels patriarques que l'envoltaven van ser realitzades per l'escultor Salvador Gurri. Rera l'altar hi havia el cor, que anteriorment havia ocupat el centre de la nau central.
Acabada la Guerra Civil el govern franquista no va dedicar una especial atenció a aquesta església fins a la dècada dels 1960's quan es va emprendre una restauració a fons, que va incloure també la construccio d'una cripta sota la nau central i l'altar del temple. L'ocasió es va aprofitar per enderrocar els ultims vestigis que quedaven de l'antic altar barroc. 
 
*1965.- Enderroc dels últims vestigis de l'altar en ocasió de la restauració de l'església. (Foto. Brangulí)



diumenge, 2 de desembre de 2018

MERCAT DOMINICAL DEL LLIBRE DE SANT ANTONI. Instal·lació provisional al carrer del Comte d'Urgell (2011-2018)


*2015.- El mercat del llibre de Sant Antoni sota la coberta del carrer Comte d'Urgell.(Foto: Jordi Ferrer)

A l'any 2009, sota el mandat de l'alcalde socialista Jordi Hereu, començava el procés de reforma del Mercat de Sant Antoni que, a banda de la modernització en profunditat de tot el recinte del mercat i de la seva activitat comercial, va permetre alliberar una part de la muralla i el baluard de Sant Antoni que aparegué al subsòl. El procés de reforma va ser llarg i s'estendria durant més de nou anys. Les parades de l'interior del mercat i les dels encants de roba del seu perímetre es van instal.lar en dues carpes provisionals a la Ronda de Sant Antoni, entre Casanova i Comte d'Urgell. El trasllat es va produir el 10 d'octubre d'aquell any.
El mercat dominical de llibres, amb el seus punts de compravenda, intercanvi i mercadeig de revistes antigues, llibres, cromos, i més recentment videojocs, també va haver de marxar del seu emplaçament habitual a les voreres del perimetre de l'illa. Aquest canvi però, va haver d'esperar una mica més i no es va fer efectiu fins al 2011.
 
*2011.- Operaris acabant d'enllestir la coberta amb la silueta del Mercat de Sant Antoni al fons. (Foto: Manolo García)

Mentre que, com s'ha apuntat abans, el mercat i parades de roba es van establir a la Ronda de Sant Antoni, entre Casanova i Urgell, el nou emplaçament del mercat dominical del llibre antic es va ubicar finalment sobre la calçada del carrer del Comte d'Urgell, entre Tamarit i Floridablanca. Això va requerir de construir una gran coberta metàl·lica  a dues aigües de vorera a vorera. El trànsit del carrer quedava tallat els diumenges per tal de permetre les activitats del mercat de llibres incloses les tasques de muntatge i desmuntatge. Aquest nucli central de parades es complementava amb un altre sobre la vorera de muntanya del carrer Tamarit, entre Urgell i Borrell.
La instal·lació de la coberta de 17,8 metres d’amplada per 107 metres de llargada va obligar a fer modificacions al carril bici i a les parades d’autobús de les línies 20 i 37. El 24 de juliol de 2011, amb el nou alcalde Xavier Trias acabat d'arribar a l'Ajuntament, el mercat dominical del llibre s'estrenava sota la coberta.
El tall de trànsit al carrer Comte d'Urgell es produia tots els diumenges des de les tres de la matinada fins a les cinc de la tarda. A mitjanit els paradistes ja transportaven els seus carros (baguls de fusta amb rodes) amb el material a exposar sota la coberta amb el carrer sense trànsit.

*2015.- Primers moviments de baguls a la matinada del diumenge per instal·lar sota la coberta el Mercat del Llibre. (Foto: Marcel Albet Guinart).
 
*2014.- Vista nocturna de la coberta des de la cantonada Comte d'Urgell/Floridablanca. (Foto: Roser Paredes Baulida).
 
A partir d'aleshores i durant set anys, els habituals i incondicionals del mercat dominical es van acostumar a passejar sota la carpa per xafardejar el material exposat a les parades, que quedaren disposades en dos trams seguint la llargaria del carrer i la coberta.
 
*2013.- El mercat de llibres del diumenge sota la carpa en plena activitat. (Foto: Mané Espinosa. La Vanguardia)
 
El 20 de maig de 2018 va ser l'últim diumenge què va funcionar el mercat del llibre sota la carpa de Comte d'Urgell. El diumenge següent ja va quedar instal·lat a les noves paredes que envolten el mercat, que finalment havia inaugurat la seva reforma. Aquella llarga provisionalitat s'havia acabat i al novembre la calçada central del carrer Comte d'Urgell entre Floridablanca i Manso tornava a veure el cel, ja sense l'estructura de la carpa.
 

diumenge, 25 de novembre de 2018

EL RELÁMPAGO. Disfresses. Torrent de l'Olla. Gràcia. (1941-2017)


 
 
A l'any 1941, en plena postguerra, va obrir portes al carrer Menéndez y Pelayo de Gràcia, el popular Torrent de l'Olla, una botiga coneguda com El Relámpago a la cantonada amb el carrer de Vallfogona.
S'hi venien tot tipus d'indumentàries i complements per a festes i revetlles. Aquesta singularitat la va convertir en una de les botigues especialitzades de la ciutat, en uns anys en que els carnavals i les festes de disfresses no estaven precisament en primer pla dins una societat colpejada per les conseqüències de la guerra, que lluitava per sortir de les carències i misèries que el conflicte bèlic havia deixat.
Casa El Relámpago va començar amb una botiga a la banda Llobregat del Torrent de l'Olla (Menéndez y Pelayo 115). S'hi venien majoritàriament articles de pirotècnia i petards. Això explica el nom de l'establiment, que en realitat era l'aparador de vendes d'una fàbrica de pirotècnia fundada per Josep Saurí, amb el seu magatzem al número 5 del carrer Vallfogona.  L'encarregada de la botiga era la senyora Margarida Arrive, àvia de l'últim propietari Àlex Ramon. 
 
*1940's.- Emplaçament de la botiga El Relámpago en un fullet publicitari (Font: todocoleccion)
 
Amb el pas del temps el negoci, ja totalment consolidat, va creuar el carrer per establir-se al numero 130 a la cantonada amb Vallfogona, on es va obrir una botiga moderna amb un àmpli i vistós aparador al costat de la porta d'entrada. La venda de petards i pirotècnia sotmesa a una estricta reglamentació ja no era possible. 
El Relámpago forma part d'quest grup de botigues emblemàtiques que van ser víctimes de la globalitzacuió i el boom turístic. Les regles del mercat havien canviat als últims anys per l'establiment i la competència que suposaven els basar xinesos i el pressing immobiliari era notable. El 21 de novembre de 2017 El Relámpago va abaixar la persiana per sempre més i al local s'hi va obrir un centre de bellesa.
 
 
*2015.- Dues imatges de la botiga en els seus ultims anys. (Fotos: Autor desconegut)

dissabte, 24 de novembre de 2018

ANTIC MERCAT DEL CARME. Carrer Carrera / Paral.lel. (1950-1972)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC


*1964.- Vista a vol d'ocell de l'emplaçament de l'antic Mercat del Carme. (Foto: Fons SACE)

Acabada la Guerra Civil els carrers que envoltaven la part del darrera de les Drassanes eren un conglomerat de venda ambulant. El nou règim, obsessionat en netejar la cara del Barri Xino, va lluitar per erradicar aquest tipus de comerç sense control. Una decissió va ser treure-la dels carrers del Portal de Santa Madrona, Arc del Teatre, Ponent, Peracamps etc. L'alternativa era ordenar-la i concentrar-la en un solar situat a l'altra banda del Paral·lel,  molt a prop de la Central Elèctrica del carrer Carrera.
Aquesta operació va intentar suprimir l’animat i sempre concorregut Mercadillo de les Drassanes del carrer del Portal de Santa Madrona, on s'hi afegien tot tipus de venedors no autoritzats, la qual cosa comportava en molts casos un perill notable per la salut pública i la salubritat de la via pública.

*1966.- Espai ocupat per l'antic Mercat del Carme, rera la xemeneia de la central del carrer Carrera. (Foto: Fons SACE)
 
El nou espai que s'habilità pel mercat era situat a la zona de les antigues Hortes de Sant Beltran, davant del tram de muralla de les Drassanes, entre el carrer Carrera i el tros del Passeig de Colom rebatejat després com de Josep Carné. Havia estat anteriorment d'ús militar i a final dels anys 1940’s era de propietat municipal dedicat a acumular blocs de pedra provinents d’enderrocs d’edificis.
A l'entrada del mercat dins una fornícula hi havia una imatge de la Mare de Déu del Carme, que va donar nom al mercat, tot i que molts veins el coneixien també com el Mercat de les Drassanes. La inauguració va tenir lloc el dia 9 de maig de 1950. La venda ambulant no es va aconseguir erradicar del tot perquè als voltants del mercat seguien apareguent venedors sense els papers en regla.
A mitjans de la dècada dels 1960's es va començar a plantejar el seu trasllat que no es concretaria fins el 1972 amb l'entrada en funcionament del nou Mercat del Carme del carrer de l'Arc del Teatre.

dissabte, 17 de novembre de 2018

MERCAT DEL CARME. Carrer de l'Arc del Teatre 63. (1972-2006)

Agraïments a ROSA MARIA LLORENS HERRERO i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

A l'any 1972  el Mercat del Carme va creuar el Paral·lel per ocupar un local cobert construït per l'Ajuntament en l'espai delimitat pels carrers Cid, Berenguer el Vell i Arc del Teatre, prop del dispensari de Peracamps. Entre les finques afectades hi havia la del carrer Cid 12, just al costat d'on abans de la Guerra Civil s'aixecava l'històric i legendari dancing La Criolla  i també la de la vella taverna La Mina que va acabar desapareguent. 
Enrera quedaven més de vint anys d'un mercat atrotinat que sobrevivia a l'inici del Paral.lel, sobre el solar que hi havia al carrer Carrera al costat de l'actual Institut Consell de Cent i de la benzinera Ubach.
Un cop executades les expropiacions, els vells edificis foren enderrocats a partir de 1965 i el nou edifici del mercat va començar a ser construit el 1969 segons un projecte dels arquitectes Josep Anglada, Daniel Gelabert i Josep Ribas. El ritme de construcció va ser lent i no exempt de dificultats com les derivades de l'accés pel trànsit rodat, que eren notables atesa l'estretor dels carrers circumdants d'aquella zona.
Arquitectònicament el mercat era d'una sola alçada amb només planta baixa i una coberta plana transitable que era utilitzada com aparcament. La inauguració es va fer en dos actes, que van comptar amb la presència de l'aleshores incombustible alcalde José María de Porcioles. Primer el 28 de juliol de 1972 amb moltes parades encara per enllestir i finalment el 13 d'octubre del mateix any. El nom oficial de l'equipament era Mercado de Nuestra Señora del Carmen.
El mercat, que donava servei a una àmplia superficie de l'aleshores conegut com a Distrito V, no va arribar mai a quallar i va anant perdent clientela, especialment amb el  canvi de segle, fins que l'ajuntament va decidir tancar-lo el 9 de novembre de 2006 per enderrocar-lo tot seguit.

 
*1963.- Identificació de les finques afectades pel projecte de nou Mercat del Carme que encara trigaria nou anys més a inaugurar-se. (Font: Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Barcelona)
 
 
*1969.- Notificació municipal per desallotjar el pis enviada a un dels veins de les finques afectades. (Font: Col·leccio privada de Rosa Maria Llorens Herrero)
  
 
*1972.- Primera inauguració del mercat encara sense acabar el dia 28 de juliol. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 
 

*1972.- Notícia de la inauguració definitiva del mercat per l'alcalde Porcioles el divendres dia 13 d'octubre. El nombre de vehicles que podia acollir l'aparcament (80) apareix exageradament inflat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

dissabte, 10 de novembre de 2018

PLAÇA DE LA REINA AMÀLIA. (1936-1964)

Agraïments a ELOY FC

 
A l’any 1936 el Sindicat de la Construcció de la CNT va procedir a l’enderrocament de la presó de Dones de la Reina Amàlia, una instal·lació penitenciària d'infaust record al costat de la qual hi havia el Pati de Corders on es feien les execucions públiques dels comdemnats a mort.
La desaparició de la presó va alliberar un ampli espai de terreny al costat de la Ronda de Sant Pau a l’altre banda de l'embocament del carrer Aldana on s’aixecava l’edifici del Teatre Circ Olympia. Aquest solar resultant de l’enderrocament de l’antiga presó delimitat pels carrers Reina Amàlia, Lleialtat i Ronda de Sant Pau va romandre pràcticament sense urbanitzar durant mes de vint anys.
Tot i que el nomenclàtor oficial de carrers no donava nom a aquest espai popularment era conegut com plaça de la Reina Amàlia en un dels extrems s’hi va instal.lar un magatzem de fustes. La principal característica era el desnivell existent entre el pla de la Ronda de Sant Pau i la superfície de la improvisada plaça. El lloc era espai habitual de trobada de gent de poca virtut , delinqüents i lladregots. La manca d’espais verds i equipaments al Raval i l'oficialitat obsessionada en rentar la cara al barri xino, va provocar que aquell gran l’espai comencés a ser reivindicat, fins als anys 1960’s no es van començar a fer efectives aquestes reivindicacions,

 
*1957.- Vista aèria de la plaça, un descampat amb algun arbre dispers i una minima urbanització a la banda de Ronda de Sant Pau per salvar el desnivell. Sobre la part del solar que es veu a dreta de la imatge es va construir uns anys despres l'Institut Milà i Fontanals. (Foto: Fons SACE)

 
*1961.- Col·locació de la primera pedra de la piscina. Com era habitual en aquella època aquest acte no pressuposava necessàriament l'inici de les obres. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


 
*1963.- A l'edició de La Vanguardia del 31 de març  s'anunciava la propera construcció de la piscina del Districte Vè. a la plaça Reina Amàlia. La instal·lació esportiva no seria inaugurada fins el 1966.

*1963.- Noticia sobre la instalació d'una falla valenciana al centre de la plaça Reina Amàlia durant les festes de la Mercè d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 
Al novembre de 1961 s’hi va inaugurar a la banda mar l'Institut Milà i Fontanals i el 1966 el general Franco va venir a inaugurar-hi una piscina pública. Dos anys abans l'ajuntament havia decidit dedicar la plaça a l’escriptor de comtes Josep Maria Folch i Torres.
 
 
*1964.- Punt i final a l'oficiosa Plaça de la Reina Amàlia. L'ajuntament va decidir finalment donar-li nom oficial i dedicar-la a Josep Maria Folch i Torres. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 
Malgrat la nova etapa iniciada amb el canvi de nom i la presència dels nous equipaments i una mínima urbanització de l’entorn de la plaça, no es va resoldre la perillositat inherent a aquell indret.
Era habitual trobar a la premsa denúcies de lectors que advertien del risc que corrien els joves escolars i esportistes que hi transitaven diàriament.
Dues intervencions més, al 1975 sota el mandat de l’alcalde Viola i al 1985 ja amb l’ajuntament democràtic amb Pasqual Maragall al front, van intentar revitalitzar la plaça. Aquesta última reforma incorporava una ampliació de la vorera de la Ronda de Sant Pau, tot definint una mena de terrassa arbrada amb un mur i una font que la separava de la part baixa de la plaça on s’hi plantaren nombrosos arbres i palmeres.
La recent reurbanització (2017), que ha salvat el desnivell amb pendents i ha aportat espais per a jocs infantikls, botxes i una pista de bàsquet, intenta contribuir a pacificar i donar més seguretat a a zona.

dimecres, 31 d’octubre de 2018

BAR-RESTAURANT NÚÑEZ DE ARCE. Balmes 385-389 (1950's-1970's)



*1960's.- Sotagot del Bar Restaurant Núñez de Arce. (Font: todocolección.com)

 
*1962.- La plaça Núnez de Arce (acual Joaquim Folguera) durant els dies de la nevada del mes de desembre. (Font: AFB)
 
D'entre les moltes fotos conegudes que es van fer durant la nevada dels dies de Nadal de 1962 se n'ha fet clàssica una, en que apareix l'ultim tram del carrer de Balmes, captada des d'un balcó davant de l'actual plaça de Joaquim Folguera. on alguns vianants semblen preparar-se per començar a assajar les primeres esquiades aprofitant el pendent del carrer.
Durant el franquisme aquesta plaça, veina del mercat de Sant Gervasi, va estar dedicada a Gaspar Núñez de Arce, poeta i polítc castellà, que va arribar a ser governador civil de Barcelona i ministre d'Educació amb el govern Sagasta.
A la foto que esmentavem hi apareix un establiment a la cantonada d'aquesta plaça amb Balmes. És el Bar Restaurant Núñez de Arce que va ser un dels primeres que van utilitzar l'expressió imbiss.
Imbiss és un mot força corrent al països de l'Europa central que fa referència als locals de menjar ràpid i bàsicament als basats en la fòrmula de plats combinat i sasitxeria. L'Alt Heidelberg de la Ronda Universitat ha utilitzat també al llarg de la seva història aquesta denominació. Aquests establiments varen començar a proliferar a Barcelona cap a finals dels anys 1960's sota la el nom genèric de frankfurts.

*1962.- El tram final del carrer Balmes cobert de neu, amb el bar restaurant Núñez de Arce i la seva marquesina a la vorera a l'esquerra de la imatge. (Font: AFB)

El Núñez de Arce era un establiment amb una generosa terrassa coberta que ocupava gran part de la vorera de Balmes des d'on també es podia accedir a l'establiment. Va tancar entrats els anys 1970's i juntament amb el bar Hidalgo, encara avui existent a l'altra banda del carrer, conformaven l'oferta gastronòmica d'aquella zona.
Un bar amb el mateix nom, però de molt més petit format, existeix avui molt aprop de la zona, just a la cantonada de la plaça amb l'embocadura del carrer Teodora Lamadrid, davant mateix del nou edifici del reformat mercat de Sant Gervasi.
 

diumenge, 28 d’octubre de 2018

TEMPLET MONUMENTAL I ESCULTURES. Projecte interromput i desestimat a la Plaça de Catalunya. (1926-1928)

Agraïments a  FRANCISCO ARAUZ i ENRIC COMAS i PARER
 
A l'any 1925, en plena dictadura del general Primo de Rivera, la futura urbanització de la plaça Catalunya, un cop superada l'etapa de les palmeres, arrencades aquell mateix any,  i tancats els enllaços soterranis de les galeries del metro i el tren, estava a l'ordre del dia. Després d'un primer projecte de Josep Puig i Cadafalch, el signat per Francesc de Paula Nebot i Torrens (1883-1965) semblava el definitivament acceptat per començar l'execució de les obres. Nebot era el tinent d'alcalde d'Obres Públiques a l'ajuntament de la ciutat i el seu projecte contemplava com a element destacat un monumental templet, molt carregat d'escultures i columnes, que havia d'emergir a la part muntanya de la plaça davant l'Hotel Colon i la Casa Pich i Pon.
 
1925.- Maqueta del projecte original del templet obra de Nebot.
 
Francesc de Paula Nebot i Torrens
  
 
*1925.- Dibuix i plànol general del projecte de reurbanització de la Plaça Catalunya de Francesc de P. Nebot. El cercle central d'aigua i el templet del sector muntanya varen ser desestimats, així com una mena d'obelisc a l'extrem on avui hi ha La Deesa de Clarà i el monument a Francesc Macià de Subirachs. Altres elements van ser objecte de modificacions en l'execució final de la plaça. (Font: Barcelona Atracción núm. 167)
 
1925.- Retall publicat a Barcelona Atracción núm. 167 sobre les característiques del templet. (Font: Col·leció privada Francisco Arauz)
 
Detall d'un dels laterals del templet a la maqueta del projecte. (Font: Barcelona Atracción núm. 187. Gener 1927)
 
*1928.- Escultures col·locades al basament d'uns dels cossos laterals del templet. Hi veiem entre d'altres El Forjador (Josep Llimona). Comparant aquesta foto amb l'anterior de la maqueta s'aprecia que la part construida seguint el projecte de Nebot es va quedar per sota de la balaustrada entre columnes, que havien estat substituïdes per les escultures. 

La base del templet va començar a construir-se el 1926, però només uns mesos després el projecte fou paralitzat i tot seguit definitivament descartat. Segons explica el cronista Lluís Permanyer, la dictadura primoriverista es va caracteritzar per la celeritat a construir i la politica de les últimes pedres. Entre Nebot i l'alcalde havien sorgit discrepàncies, perquè aquest li havia fet algunes "suggerències". Entre elles eliminar el templet [1]. Aquest fet va provocar la dimissió de Nebot i el rei Alfons XIII va inaugurar la plaça sense el templet el primer dia de novembre de 1927.
La part construida, que havia de ser el basament  del templet mai construit, va ser aprofitada per col·locar-hi les escultures, totes elles de cossos humans, que ja s'havien executat. Al mateix temps, serviria com a base de la terrassa enlairada amb un brollador entre diversos nivells d'aigua, envoltat de dos trams d'escales. Aquesta disposició acabaria consolidant-se com l'element característic d'aquesta zona de la plaça fins a finals dels anys 1950, quan s'hi construiren les dues actuals fonts amb brollador.
El fet de descartar el projecte de Nebot va suposar la reubicació d'altres escultures inicialment previstes per al templet a d'altres indrets de la ciutat. [2].

*1926.- Inici de les obres del templet. (Foto: Josep Brangulí / ANC)
 

 
 
 
*1927.- Obres de construcció del templet monumental al sector muntanya de la plaça. A la foto inferior i a l'ampliació es poden veure les bastides instal·lades
 
*1928.- El primer brollador i el seu entorn ja inaugurats. Al fons el contorn del basament de l'avortat templet, que va servir per exposar-hi les escultures.
 
*1928.- El basament d'un dels laterals del templet coronat amb múltiples escultures davant de l'Hotel Colon.
 
Algunes d'aquestes escultures romanen encara avui entre els dos brolladors monumentals de la plaça, mentre les altres van quedar escampades per diversos indrets de la ciutat. 
 
[1].- Permanyer, Lluís. Biografia de la Plaça de Catalunya. Edicions La Campana. Barcelona. 1995.

[2].- Quatre escultures d'Àngel Tarrach, Enric Casanovas, Josep Llimona i Eusebi Arnau previstes per al templet van anar a parar al Palau Reial de Pedralbes. Deesa de Josep Dunyach i La nit de Vicenç Navarro varen trobar emplaçament al Parc de la Ciutadella, mentre que Fertilitat (Josep Clarà) i La veremadora (Pau Gargallo) es van col·locar als Jardins de Miramar.
 

dijous, 25 d’octubre de 2018

QUIOSC ESTAND DE PICON. Exposició Internacional de 1929. Montjuïc.



Reclam publicitari de l'època

La marca francesa de begudes alcohòliques Picon va presentar-se a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 amb un quiosc situat en un elegant templet que recordava l'arquitectura àrab d'Algèria, el país on el 1837 va ser creada aquesta beguda amarga pel francès Gaétan Picon. L'estil arabitzant era visible a les obertures laterals del petit edifici, així com a coberta en forma de cúpula arrodonida que el coronava.
Era situat en un dels extrems d'unes escales que salvaven el desnivell existent entre la plaça amb brolladors d'aigua que hi havia davant del Restaurant Ambassadeurs i la gran esplanada que arribava fins l'estadi, al voltant de la qual s'havien plantat els múltiples pavellons representatius dels països estrangers que van concòrrer a l'exposició.
L'aperitiu Picon era elaborat amb pell ratllada de taronja seca, arrels macerades de genciana i quina, xarop de sucre i caramel que li donaven un característic color marronós. Era molt popular a les regions del nordest de França i a d'altres països de la zona com Bèlgica i Luxemburg.

*1929.- Emplaçament de l'estand de Picon. (Font: Plànol de l'Exposició Internacional de 1929. Col·lecció privada Francisco Arauz)



*1929.- Dues imatges del templet





A Barcelona la distribució del Licor Picon estava en mans de Teodoro Baïlac, que figurava a la Guia de l'Exposició com l'encarregat del quiosc, amb adreça comercial al carrer Roger de Llúria número 86. 

*1929.- Emplaçament de l'estand de Picon enquadrat en groc. Al costat la Torre Rocalla, a la dreta el Poble Oriental i en primer terme el Parc d'Atraccions de la Foixarda.