RINCÓN DEL PUENTE. Bar. Restaurant. Avda. República Argentina 164. (1952-1963)

 

Una imatge del bar Rincón del Puente i la seva terrassa sobre la vorera cap als anys 1960's. (Foto: Fons Jorge Alvarez. Barcelona Desapareguda Giacomo Alessandro) 

Un establiment singular per la seva forma i superfície triangular fou el Rincon del Puente situat al número 164 de l'Avinguda República Argentina entre els barris del Putget i del Coll. Local molt popular especialment entre els veïns de la zona. El puente que evocava el seu nom no era altre que el Viaducte de Vallcarca inaugurat el 1923, que s'estenia just al costat. Va ser durant molt anys un dels bars de fer el vermut més populars del barri. Les taules s'arrengleraven al llarg de la vorera quedant darrera dels clients la Baixada de Gomis, que permetia als vianants vèncer el pendent que existia cap a sota del pont. El local havia estat obert el 1952 per Salvador, un boxador retirat. Aleshores els cambrers anaven uniformats de blanc i les taules estaven parades amb estovalles.

Emplaçament del Bar Rincón del Puente sobre un plànol antic. (Font: Instituit Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

A començaments dels anys 1960's l'antic local va ser enderrocat per construir-hi un edifici de set plantes que va canviar totalment aquella imatge. Amb la nova construcció el negoci va continuar des de l'any 1964 a la mateixa ubicació però als baixos del nou edifici on unes àmplies finestres permetien des de les taules del fons de l'interior del local veure el pont de Vallvarca. 

Cap a finals dels anys 1960's el bar reformat ve ser freqüentat per Gabriel Garcia Márquez que visqué durants uns anys al barri durant els mesos següents de la seva arribada a Barcelona. Concretament entre 1967 i 1968, Gabo va viure primer en un aparthotel del carrer Lucà i després es va mudar al 168 de República Argentina just al costat del bar El Rincón, que havia abreujat el seu nom.

Els descendents del fundador (el seu fill Javier i la seva cunyada Chelo) van aguantar el negoci fins el 2018. Havia arribat el moment de jubilar-se i de traspassar el negoci, que va anar a parar a mans d'una família oriental, circumstància molt habitual en aquells temps. Els xinesos van mantenir el nom del local i les tapes, que ja no eren com les d'abans.

*2014.- Interior del Bar El Rincón en els seus últims anys abans de passar a ser regentat per una família xinesa. Hi podem veure el pont de Vallcarca rere els grans finestrals. (Foto: Irene Fernández / El Rincón)

CARRER DE WAGNER (1907-1970's)

En els darrers anys del segle XIX i els primers del XX es van agregar a la ciutat de Barcelona diverses localitats del pla. L'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, agregat a Barcelona al 1897, va ser dels primers. Aquest fenòmen va comportar la necessitat de renomenar molts carrers que ja tenien el mateix nom en d'altres localitats agregades o en la pròpia Barcelona.

El carrer de l'Alsina de Sant Gervasi de Cassoles discorria entre el carrer Jules Verne i l'eix format pels carrers Alfons XII i Major de Sant Gervasi. El 1907 va ser rebatejat com molts d'altres per evitar duplicitats i va se'l va renomenar com a carrer de Wagner en honor al músic alemany. Una figura tan important com el compositor d'òpera alemany Richard Wagner (1813-1883), que tant havia triomfat al Liceu i als millors escenaris europeus amb les seves peces operístiques, mereixia disposar d'un carrer a la Barcelona del segle XX. Al carrer Wagner hi va néixer el 19 de gener de l'any 1919 el poeta Joan Brosa. El seu pare hi treballava coma gravador.

*1907.- El 12 de novembre d'aquell any, La Vanguardia publicava un seguit de canvis de noms de carrers entre els que s'hi trobava el canvi d'Alsina a Wagner.

El carrer Wagner connectava l'eix mar-muntanya provinent dels carrer de Saragossa i Jules Verne i els desviava cap al carrer de Sant Gervasi de Cassoles (antic carrer Major) per a poder arribar fins a la plaça Bonanova. Cal recordar que aleshores l'últim tram del carrer Balmes encara no estava del tot obert i pel carrer Wagner discorrien diverses línies de tramvies [1].

*1920's.- El curt carrer Wagner, situat entre els turons de Monterols i del Putget, abans de l'obertura i  consolidació del carrer Balmes en aquella zona. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A la dècada dels 1930's es comença a formar l'eix del carrer Balmes que divideix en dos trams el carrer Wagner que partint de Jules Verne formava cantonades amb els d'Elisa, Ríos Rosas, el futur carrer Balmes, Miño i finalment l'eix Alfons XII-Major de Sant Gervasi de Cassoles. 

*1932.- El carrer Wagner  quan ja als plànols es dibuixava el curs del carrer Balmes. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

*1934.- Durant la Segona República el carrer Alfons XII va ser dedicat a Bèlgica. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

A finals de la dècada dels 1950's s'inicia la progressiva obertura de la Ronda del General Mitre, que a la llarga provocarà la desaparició del carrer de Wagner que resultarà engolit per la nova via ràpida.

*1958.- Inici del procés de desaparició del carrer de Wagner amb l'obertura de la Ronda del General Mitre. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

El cop de gràcia definitiu al carrer Wagner el va suposar l'obertura total de la Ronda General Mitre en aquella zona i especialment la construcció del túnel sota el carrer Muntaner, que consolida aquella via ràpida per facilitar el trànsit transversal a la part alta de la ciutat. 

Posteriorment l'ajuntament de Barcelona va voler reparar la mancança d'un espai públic dedicat a Wagner amb la creació de la plaça Wagner, situada a l'interior d'illa format pels carrers Beethoven, Bori i Fontestà, Ganduxer i l'avinguda Diagonal.

-----------

[1].- Durant l'existencia del carrer Wagner van ser diverses les línies de tramvies que hi van passar:

Linia 10 (Plaça Catalunya-Sarrià). El 1932 va ser suprimida i va passar a ser la 17 

Línia 16 (Via Laietana- Plaça Frederic Soler) va ser l'última en suprimir-se. 

Línia 17 (Plaça Catalunya - Plaça Frederic Soler) va ser suprimida el 1945.

Línia 18 (Plaça Catalunya - Plaça Frederic Soler) va ser suprimida el 1930.

Els tramvies de totes aquestes línies arribaven al carrer Wagner des de l'eix dels carrers Saragossa-Jules Verne.

AUDITORI MANÉN. Balmes/Castanyer. (1956-2000)

MIQUEL BARCELONAUTA

*1954.- El projecte original de l'Auditori Manén.

La història de l'Auditori Manén és la trista història d'un projecte frustrat, no reeixit i abandonat, amb unes obres aturades durant més de quaranta anys. Un cas poc habitual en la història de la nostra ciutat.

 Joan Manén amb el seu violí

Joan Manén i Planas (1883-1971), catalogat en el seu dia com a nen prodigi va ser un notable compositor i un virtuós del violí, que va aconseguir reconeixement internacional. Pertanyent a una familia ben posicionada, als inicis del anys 1950's el músic va començar a madurar la idea de disposar d'un auditori propi on poder oferir concerts i fins i tot espectacles d'òpera. El seu objectiu era complementar els dos grans espais musicals de la ciutat (Gran Teatre del Liceu i Palau de la Música) amb un tercer situat a la part alta. La primera pedra de l'auditori va ser posada a l'any 1954 sobre un solar de 1.700 metres quadrats en un solar de la cantonada entre els carrers Balmes i Castanyer al barri del Putxet. Les obres començaren al 1956.

La cobertura econòmica del projecte però, va començar a patir aviat problemes que a la llarga esdevindrien insolubles. D'una banda, la família Manén, que tenia importats negocis a l'illa de Cuba, va veure com al revolució liderada per Fidel Castro, amb confiscació de terres i propietats, provocava un daltabaix en les seves finances. D'altra banda l'ajuntament, que inicialment semblava implicat en assignar subvencions per a la construcció del local, va començar a tancar l'aixeta del finançament.

A la vista de la situació, la família Manén va decidir cedir l'edifici en construcció a l'Ajuntament perquè finalitzes l'obra. L'immobilisme municipal però, va fer decidir als Manén a vendre'l a Pere Balañà, el conegut empresari de les sales de  cinema. Era l'any 1962 i les obres van quedar definitivament interrompudes. L'ajuntament argumentava que era una inversió privada a la que no podia fer front i l'estructura de tres pisos ja construida es va començar a degradar amb el pas dels anys, mentre sovint la premsa parlava de requalificar el terreny per fer-hi un equipament sanitari o habitatges.

L'estructura abandonada de l'Auditori Manén va quedar tristament integrada en el paisatge de l'últim tram del carrer Balmes fins a finals del segle passat.

Finalment a l'any 2000 la vella estructura va ser enderrocada i tot seguit es va reactivar l'interès del Grup Balañà. El 2005 es va iniciar la construcció d'un nou complex de 12 sales, que finalment foren inaugurades al desembre de 2013 amb el nom de Balmes Multicines V.O.  Les sales, que sumades acumulen un total de 1.800 espectadors d'aforament, ofereixen pel·licules en versió original.

*2015.- El complex de sales de cinema del Grup Balañà que es va edificar sobre els terrenys de l'antic Auditori Manén.

CLINICA DE TOCOLOGIA DEL DR. ANDREU BAYER. Hurtado 5.

El carrer Hurtado és una via del barri del Putget, no gaire ampla, que baixa des del turó fins a morir al carrer Craywinckel. A començaments del segle XX tota aquesta zona era plena de petits xalets, torretes i construccions a quatre vents amb els seus jardins particulars, que poblaven aquesta àrea intermitja entre el nucli antic de Sant Gervasi de Cassoles i Vallcarca. Era també un lloc idoni perque els metges hi instal.lessin les seves consultes i clíniques privades en un ambient proper a la serra de Collserola que aportava un entorn aparentment més saludable que no pas el centre de la ciutat sorollós i amb un aire menys pur.

La Clinica Tocològica del doctor J. Andreu Bayer era un d'aquests centre mèdics privats. En aquest cas s’atenia a les embarassades des de l'inici de l'embaràs fins al moment del part i també en el postpart.

Les primeres noticies que hem trobat dd'aquesta clinica daten de començaments dels anys 30 amb publicitat en català. Curiosament la publicitat d'abans i després de la guerra es pràcticament calcada, com si la clínica s'hagués mantingut aliena i al marge del drama bèlic civil que van viure la ciutat i el país. 

*1936/1939.- Referències a una iguala de maternitat que s'oferia a la Clinica del Dr. J. Andreu Bayer i que no va variar amb el pas de la Guerra Civil. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Crida l'atenció en aquests anuncis la referència a les popularment anomenades "iguales", un precedent històric del que avui es coneix com el polèmic "copagament sanitari". WEn aquella epoca la sanitat no era universal sino limitada als treballadors que cotitzaven per l'anomenat Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE), però tothom que disposava de recursos suficients tenia la possibilitat de pagar a un metge una quantitat fixa i periòdica que li garantia una atenció similar a la prestada per la Seguretat Social. Això sol·lucionava en part l'accés a la atenció sanitari de les persones que no cotitzaven.

Tot i que els successius canvis de numeració del carrer fan dificil trobar avui el lloc exacte on hi hagué aquesta clinica, tot fa pensar que es trobava emplaçada entre els carrers de la Mare de Déu del Carmel i Espinoi

CINE JAIME I / JAUME I. República Argentina 267-269 (1967-1995)

Situat al capdamunt de l'avinguda República Argentina, el cinema Jaume I era una sala àmplia que disposava també d'accés pel passeig de Sant Gervasi. Un corredor interior enllaçava ambdues entrades.  

Va obrir portes el 17 de febrer de 1967 i va sorprendre per la seva amplitud. El seu promotor fou Joan Reverter García i l'arquitecte Josep González Lloveras. Flint, agente secreto amb James Coburn i Lee J. Cobb i Regalo para soltero amb James Stewart i Sandra Dee van omplir el primer programa doble que s'hi va projectar. A partir d'aqui començaria la història d'aquesta sala de reestrena.

*1967.- Publicitat del cinema en el seu primer any de funcionament. (Font: El Noticiero Universal /ARCA)

Al 1979 la sala va tancar 4 mesos (d'abril a agost) per reformes i va començar a palesar una certa decadència. En reobrir-se es va especialitzar en cinema eròtic -en aquells temps classificat "S"-. L'última sessió es va presentar el 9 d'agost de 1981 amb la projecció del film italià d'acció i erotisme Las evadidas i una espanyolada de la factoria Ozores titulada Los embarazados. Després el cinema romandria allà uns anys més sense activitat fins al seu definitu desmantellament a l'any 1984. Les seves butaques van servir per equipar la sala de teatre Artenbrut

Avui un rètol de ferro forjat amb el nom del cinema catalanitzat i dos aplics del mateix material, penjats a la façana a banda i banda de la que va ser porta principal d'accés, recorden vagament als més veterans del barri que allà hi va haver un cinema.