TORRENT DE LLIGALBÉ. Baix Guinardó.

 MIQUEL BARCELONAUTA

El torrent de Lligalbé, que històricament ha estat també conegut com els dels Frares, del Notari o de Faura, és un dels topònims més antics del barri del Guinardó.

El lingüista Joan Corominas (1905-1997) [1] vincula aquest nom a la possible existència d'un pont llevadís que requeria de lligar-lo correctament per poder-lo travessar.    

Consideracions de Joan Corominas sobre el terme Lligalbé i la seva relació amb el torrent del Guinardó. (Font: Onomasticon Cataloniae. Fundació Pere Corominas. Institut d'Estudis Catalans). 

El torrent naixia als peus del turó de la Rovira, on havia existit una masia amb aquest nom, que es troba inclosa en diversos documents del segle XII (any 1128) i també del XIV (any 1386). Era un antic camí de terra que el curs descendent de les aigües de la pluja van convertir en torrent i que recuperava les seves funcions de camí quan deixava de ploure. Després de creuar l'actual Ronda del Guinardó per davant de la Casa de les Altures i continuar per l'antic camí de la Llegua. Aquest camí torrent feia un revolt sobtat per continuar gairebé en paral·lel al carrer de Lepant. Des d'allà baixava cap al pla de Barcelona pel Baix Guinardó i El Poblet (actual barri de la Sagrada Família) per ajuntar-se a l'altura del carrer de València amb el camí d'Horta fins desaiguar a la Riera d'en Malla camí del Bogatell.

En el seu curs, travessava els límits de la Masia de Can Notari, nom que també adoptaria el propi torrent. 

*1891.- Plànol municipal, traçat per J.M.Serra, amb el recorregut del torrent aquí identificat com del Notari. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Els propietaris dels terrenys situats a la part corresponent al Baix Guinardó, entre la Caserna de Girona i l'Hospital de Sant Pau, ja havien constituït, des dels inicis del segle XX, l'anomenada Associació de Propietaris de les barriades de Lligalbé i Can Casanovas, per tal de vetllar pels seus interessos davant les, cada vegada més incipients, actuacions municipals en la urbanització i obertura de carrers en aquella zona. Preocupava bàsicament l'arribada dels carrers de l'Eixample en sentit mar-muntanya.

*1918.- Nota publicada al diari El Diluvio en la seva edició del 10 d'agost d'aquell any. Del seu text es desprèn que en aquella època el torrent ja disposava d'alguna xarxa de clavegueram, que no feia les funcions correctes, i que a la zona hi abundaven els lladregots. (Font: ARCA)

*1924.- Retall del diari El Diluvio publicat el 17 de juliol d'aquell any en què es denunciava el maltractament municipal sofert des del punt de vista urbanístic pel torrent de Lligalbé en ocasió de la construcció de barraques en aquella zona. (Font: ARCA).

*1930's.- Fragment d'un plànol de l'època corresponent a la zona muntanya del Baix Guinardó, on una part del torrent de Lligalbé s'havia desenvolupat com a carrer i on es palesen les dificultats que presentava el manteniment de la trama del barri amb l'arribada dels projectats carrers Lepant i Padilla fins a l'actual Ronda del Guinardó, aleshores coincident amb el traçat del carrer Bonasort. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Als anys 1930's el curs del torrent era encara perfectament identificable als plànols municipals de l'època al costat del carrer Lepant, una via que encara apareixia interrompuda en molts dels seus trams per l'existència d'antigues construccions, generalment masies amb els seus terrenys annexos, o per la manca d'acords entre els seus propietaris i l'ajuntament.

*1932.- Curs del torrent sobre el plànol municipal dels anys 1930's en el treball de detall fet per Peter Cowley. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

L'historiador i blogger Peter Cowley va fer un magnífic i exhaustiu estudi [2], que resseguia tots els vestigis encara existents el 2017 del curs del torrent de Lligalbé. Prop del carrer Padilla s'hi podia veure un roc que s'utilitzava per fer girar els carruatges i en el què s'hi conserva una inscripció.

La pedra amb l'enigmàtica inscripció TJU que es va trobar a l'antiga llera del torrent (Font: Viquipèdia)  

*2020.- Últims vestigis en el plànol oficial del nomenclàtor de carrers de Barcelona amb referències al Torrent de Lligalbé. (Font: Ajuntament de Barcelona)

Avui el torrent de Lligalbé ha quedat reduït a un petit carreró situat a la part final del carrer Padilla, entre el del Mas Casanovas i la Ronda del Guinardó. L'espai va estar utilitzat durant anys com aparcament improvisat i provisional, fins que l'ajuntament va decidir (2026) dignificar-lo amb una zona verda que serveix per recordar aquest torrent.

*2026.- Estat del tram del torrent de Lligalbé quan van iniciar-se les obres de conversió en zona verda pública en el tram de l'illa formada pels carrers de Lepant, Padilla, Mas Casanovas i la Ronda del Guinardó. Sobre aquest solar discorria també el passatge de Sant Pere. (Fotos: Miquel Poch)

__________

[1].- Corominas Vigneux, Joan  Onomasticon Cataloniae. Institut d'Estudis Catalans.

[2].- Cowley Capella, Peter. Pla de Barcelona. Enllaç aquí 

CAMP DEL FC BARCELONA DE CAN SABADELL (CARRETERA D'HORTA) (1901-1904)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

Els dos primers terrenys de joc que el FC Barcelona va utilitzar per disputar els seus partits com a local van ser força efímers. Immediatament després de la fundació del club, el Velòdrom de la Bonanova va acollir els de la primera temporada (1899-1900)  i en la següent (1900-1901) l'equip blaugrana es va desplaçar als terrenys de l'antiga finca del Mas Casanovas darrera del futur Hospital de Sant Pau. 

Aquest segon terreny de joc tampoc va tenir continuïtat per l'equip de Gamper perquè aviat es va palesar que l'Hotel de la Font Casanovas, que havia servit com a vestidor dels equips, estava condemnat al fracàs com instal·lació hotelera. D'altra banda, l'imminent inici de les obres de construcció de l'Hospital de Sant Pau també va acabar fent decidir al Barça a deixar el Mas Casanovas. 

*1901.- Nota publicada a l'edició del 20 d'octubre d'aquell any al setmanari esportiu Los Deportes. (Font: ARCA) 

Això va obligar al club de Hans Gamper a cercar un altre emplaçament per habilitar-hi un nou terreny de joc per disputar els seus partits. El lloc escollit era també al Guinardó, si bé ja dins el terme municipal de Sant Andreu de Palomar. Aquest nou camp de joc seria conegut com el de la Carretera d'Horta i s'estenia dins els terrenys de la finca de Can Sabadell, molt a prop del que avui és l'entorn de la plaça Maragall. S'hi podia accedir des del centre de la ciutat a través del tramvia que sortia de la plaça d'Urquinaona en direcció a Horta. 

*1901.- Article publicat a Los Deportes on es glossa el trajecte fins a Can Sabadell i les actuacions realitzades per disposar del nou terreny de joc blaugrana.  (Font: Los Deportes. Edició del 20 d'octubre d'aquell any /ARCA).

*1904.- Plànol de la zona del Guinardó, on s'indica l'anterior emplaçament del camp de joc del Barça al Mas Casanovas (cercle groc) rere l'Hospital de Sant Pau, i el situat als terrenys de Can Sabadell (fletxa groga i rectangle verd) que indiquen la posició del terreny de joc a la Carretera d'Horta, (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília).

*1900's.- Vista de la Masia de Can Sabadell contigua al terreny de joc de la carretera d'Horta que el Barça va utilitzar de 1901 fins a 1904. 

*1900's.- La fotografia més coneguda i difosa del camp de la carretera d'Horta. S'hi pot veure la Masia de Can Sabadell a l'esquerra i els edificis dels Laboratoris del Dr. Ferran al fons. (Foto: Autor Desconegut / Arxiu del FCB)      

Segons esmentava la premsa de l'època el terreny de joc tenia unes dimensions de 100 metres de llarg per 60 d'ample i les dependències de la masia van utilitzar-se com a vestidors perquè els jugadors puguessin canviar-se. També s'empraven per emmagatzemar l'utillatge i adaptar-hi un servei de begudes. El terreny de joc presentava de algunes clapes d'herba que es van anar completant per a donar-li un millor aspecte

El dia 21 de novembre de 1901 es va produir la inauguració del camp amb un partit entre el Barça (reforçat amb alguns jugadors de l'Hispània AC) i un equip format per mariners del Calliope, un vaixell escola britànic ancorat al port. Anècdotes d'aquell primer partit a Can Sabadell foren que el capità de l'equip blaugrana Arthur Witty va convidar personalment als mariners britànics a jugar el partit, que va durar només 60 minuts dividits amb una interrupció de 5 minuts. El resultat va ser de 4-0 a favor dels blaugranes.

*1901.- Crònica del partit inaugural del camp de la Carretera d'Horta que enfrontà a un combinat del FC Barcelona i l'Hispània AC contra un equip de mariners del Calliope. (Font. Los Deportes. Edició del dia 22 de novembre d'aquell any. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1902.- Un equip del FC Barcelona fotografiat davant la Masia de Can Sabadell al camp de la carretera d'Horta. (Font: Los Deportes. Edició del 12 de gener d'aquell any).  

En el decurs d'aquella primera temporada a Can Sabadell el Barça va aconseguir el seu primer títol, la Copa Macaya, un torneig que enfrontava als millors equips de la ciutat. A la temporada següent (1902-03) els blaugranes tornarien a guanyar-la, tot i que aleshores ja havia canviat de nom i se la coneixia com a Copa Barcelona. 

Va ser durant l'estada del Barça al camp de la carretera d'Horta que el seu fundador Hans Gamper va penjar les botes al 1903, amb 26 anys, amb la intenció de dedicar-se exclussivament al seus negocis. No obstant això, l'any següent encara tornaria a vestir-se de curt per jugar en alguns partits amistosos. 

Al setembre de 1904 la premsa va anunciar la decisió del Barça de tornar a canviar de camp. Els propietaris de Can Sabadell tenien la intenció de construir habitatges a la finca i el Barça es va veure obligat a tancar aquesta etapa de quatre anys a la carretera d'Horta. Els blaugranes hi havien disputat un total de 20 partits oficials durant 3 temporades. 

El nou destí del Barça seria el camp del carrer Muntaner, que fins aleshores havia estat el camp on havia jugat com a local l'extingit Hispània AC. Allà els blaugranes hi jugarien fins al 1909. Fou aleshores quan el club de Gamper va poder disposar del seu primer camp en propietat, el del carrer de la Indústria.

CINE DORÉ (1931-1938) / ELDORADO (1939-1977). Pare Roldós. El Guinardó.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Aquest cinema del barri del Guinardó, amb un nom que fàcilment pot portar a confusió per la seva semblança en la denominació amb d'altres sales de la ciutat [1], va obrir a començaments de la convulsa dècada dels anys 1930's. Era emplaçat al carrer Pare Roldós, una via d'escassa llargària (tot just uns cent metres) que enllaça el Passeig de Maragall amb el carrer de la Garrotxa, que era l'antíc camí cap a Horta.

*1932.- Emplaçament del Cine Doré, després Eldorado, prop del passeig i la plaça Maragall al barri del Guinardó sobre un plànol dels anys trenta. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).  

Des de la seva obertura i durant tot el període republicà era conegut com Doré i va ser l'escenari de nombroses concentracions i mítings de caire sindical i polític. Cal precisar que en aquells primers anys la numeració del carrer Pare Roldós començava al carrer de la Garrotxa i acabava al Passeig Maragall, per la qual cosa el cinema era identificat amb el número 2.

*1932.- La Humanitat recollia en la seva edició del 18 de novembre d'aquell any, el míting d'Esquerra Republicana de Catalunya al cinema Doré amb la presència, entre d'altres, de Francesc Macià 

*1936.- Reunió de venedors ambulants del barri al Cine Doré demanant la construcció d'un mercat al Guinardó. (Font: El Diluvio/ARCA)  

Després de la guerra el van rebatejar com Eldorado i la numeració del carrer Pare Roldós es va invertir de manera que la sala de cinema va ocupar des d'aleshores el número 13. No era una sala gaire agraïda ni per les característiques arquitectòniques i de comoditat, ni tampoc per la programació que s'hi oferia. De fet, va tenir els mateixos propietaris que el cine Horta amb el que compartia les pel·lícules en exhibició. Entre els seus primers empresaris hi figuren els germans Marcel·lí i Joan Blanch Sanmartín i posteriorment Concepción Alonso.

Durant el període franquista va ser objecte de nombroses inspeccions i multes per deficiències en les seves instal·lacions (boques d'incendi, ventilació, i fins i tot per venda excessiva de localitats, que obligaven a part dels espectadors a seguir les pel·lícules dempeus). L'historiador cinematogràfic Roberto Lahuerta en fa una extensa descripció en una de les seves obres [2]. 

Era un d'aquells cinemes que mai apareixia a la cartellera d'espectacles i al barri era popularment conegut amb el nom de La Barraca. Gran part del veins preferien anar a veure pel·lícules a d'altres cinemes propers, més moderns i acollidors, com ara el Maragall o el Montserrat. Tot i això. els anys 1940's i 1950's van ser les millors dècades d'aquesta sala, que oferia programes dobles combinant un film espanyol amb un altre d'estranger que el van consolidar com un cinema de barri i familiar.

L'escriptor Juan Marsé, coneixedor a fons del barri, parlava d'aquesta sala en la seva obra Rabos de lagartija on explica les peripècies dels funcionaris municipals del Servei d'Higiene que actuaven en els processos de desratització de les sales de cinema. 

Durant els seus ultims anys la sala havia entrat en una creixent decadència i va tancar portes al 1977 poc anys després de la mort del dictador.

*1970's.- Últims dies del Cine Eldorado del Guinardó, que podem veure amb l'amenaçador cartell de la immobiliària Núñez i Navarro al costat i en la imatge d'abaix amb la tanca ja col·locada pendent de l'inici de les obres. La sala, aleshores ja clausurada, oferia aquesta trista imatge a finals dels anys 1970's. Al fons els edificis del passeig Maragall. (Fotos: Autor desconegut. Memòria dels barris).

_______

[1].- Durant la primera meitat del segle XX existiren a Barcelona diverses sales amb noms similars: Eldorado, el famós teatre-cinema de la plaça de Catalunya que feia cantonada amb Bergara, el cinema Doré (després Dorado) a la Gran Via de les Corts Catalanes 565. Anteriorment havia existit el Gran Salón Doré, antecedent del Teatre Barcelona, al començament de la Rambla de Catalunya.

[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Cines de barrio. Sant Andreu, Horta-Guinardo i Nou Barris. Col·lecció Favència. Arxiu Històric Roquetes - Nou Barris. Ajuntament de Barcelona, 2013.

L'EDIFICI DEL MAS CASANOVAS. Hotel (1899-1904).- Caserna de la Guàrdia Civil (1904-1934).- Escola Pablo Iglesias (1934-1939).- Caserna de la Guàrdia Civil del Guinardó (1940-1950) i Escola Obispo Irurita (1950-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Foto: Autor desconegut. Colecció privada de Jorge Álvarez. Publicat a La Barcelona desparareguda de Giacomo Alessandro. Volum II.

Els antics terrenys del Mas Casanova eren situats al Baix Guinardó en la zona contigua a l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau i abastaven aproximadament des de l'actual Ronda del Guinardó fins a la Travessera de Gràcia, que abans de la construcció de l'hospital arribava fins a la carretera d'Horta prop de Can Girapells. Eren terres de conreu de vinyes que van patir la plaga de la fil·loxera el 1881. La part més baixa era dedicada a conreus de secà amb alguns arbres fruiters. La masia de la finca era situada sobre l'actual curs del carrer Cartagena a l'alçada del carrer que precisament porta el nom de del Mas Casanova (Manso Casanovas durant el franquisme). L'espai que ocupava el Mas Casanovas s'estenia inicialment al voltant dels terrenys colindants al curs ascendent del carrer Igualtat (actual Cartagena), aproximadament entre la Travessera de Gràcia i l'actual Ronda del Guinardó.

La masia, que disposava d'una petita capella annexa, es va enderrocar per la urbanització del carrer Igualtat i les obres de construcció de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. 

1890's.- El que quedava de la capella del Mas Casanovas a finals del segle XIX abans d'aixecar-se l'hotel. En el dibuix inferior l'emplaçament de l'antiga capella sobre els terrenys que acabarien marcant el límit muntanya del recinte de l'Hospital de Sant Pau cap a l'últim tram del carrer Cartagena. 

Des del 1876 un projecte d'urbanització dels terrenys del Mas Casanovas preveia l'obertura d'un total de nou carrers, dels quals tres eren perpendiculats a la Travessera de Gràcia (Castillejos, Igualtat (avui Cartagena) i una petita porció de Dos de Maig) i els altres sis n'eren paral·lels (Sant Climent -avui Rosalia de Castro-, Santa Carolina, Lleó XII -actualment Llorens i Barba-, Mas Casanovas. Fargas i Niça [1]. Tots els solars que quedaven a la dreta del carrer Igualtat van ser comprats el 1901 pels administradors del futur Hospital de Sant Pau que era a punt erigir-se, L'antiga masia tambe formava part dels terrenys afectats i com s'ha apuntat abans fou enderrocada,

Montserrat de Casanovas i Fernández de Landa (1861-1948), que havia heredat la propietat de la finca, va sol·licitar a l'ajuntament de Sant Martí de Provensals permís per edificar un hotel als terrenys del Mas Casanova el de 1898

*1930's.- Zona on previsiblemet es trobava l'antiga masia del Mas Casanova (cercle marró) i emplaçament de l'Hotel Mas Casanova (cercle vermell) sobre un plànol dels anys 1930's. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Hotel de la Fuente de Casanovas

El pendent existent a la zona afavoria la visibilitat de l'hotel que era fàcilment identificable des de lluny. Havia estat construit en un estil eclèctic, que li donava una certa aparença de castell medieval, sobre el que destacàven les seves dues cúpues semicirculars revestides de pisarra. Al mateix temps des de les finestres i balcons de l'hotel es podia gaudir d'unes vistes privilegiades del pla de Barcelona fins al mar. L'establiment hoteler es va dotar d'una central elèctrica pròpia dissenyada per l'enginyer Josep Mestres Borrell i instal·lada al costat mateix de l'hotel, que assegurava la continuïtat de l'energia elèctrica en aquella zona encara molt descampada. 

L'establiment va ser inaugurat el 26 de setembre de 1899 i batejat amb el nom oficial d'Hotel de la Fuente Casanovas, en referència a una de la fonts existents als terrenys i de les quals s'havien proveit durant molts anys els veins de la zona. Disposava d'un trentena d'habitacions de notable luxe i comfort en un intent d'arrencar un negoci vinculat al Gran Hotel Inglaterra de la cantonada entre el Portal de l'Àngel i la plaça de Catalunya (just on anys després s'aixecaria l'edifici de la Telefònica). Com a responsables de l'hoteleria i restauració hi figuraven els germans Cacciami i es posava a disposició del públic un òmnibus des de la Plaça Tetuan, que en quinze minuts arribava a l'hotel. 

*1899.- Full publicat en ocasió del banquet inaugural de l'Hotel de la Fuente Casanovas. Inclou un dibuix de la vista general de la ciutat des de l'emplaçamant de l'hotel on s'hi pot veure la Sagrada Família amb només l'àbsis construit i amb el mar i la muntanya de Montjuïc al fons. (Font: Fons J. Fernández)

*1899.- A dalt: Anunci de la inauguració de l'Hotel de la Fuente Casanovas que dóna més rellevança al Gran Hotel de Inglaterra, del que deixa clar que l'establiment del Guinardó n'és una mera sucursal.

Abaix: Retall de premsa sobre l'obertura i característiques de l'hotel, que insisteix en el caràcter de pintoresco de l'establiment.  (Font: La Dinastia. Edició del 27.09.1899)

*1899.- La Vanguardia també va dedicar unes línies a la inauguració de l'hotel, amb aquesta nota que inclou informació sobre la central elèctrica i d'altres subministres propis. (Font: ARCA).

Les expectatives però, aviat es van veure frustrades, tot i que es va intentar atraure els barcelonins cap a la zona oferint a l'emergent FC Barcelona uns terrenys colindants a l'hotel per fer-los servir de camp de joc. L'acord era amb la condició que els jugadors poguessin ocupar diverses habitacions i serveis de l'hotel com a vestidors. L'estada del Barça a l'Hotel Casanovas va durar només una temporada i l'hotel va continuar la seva vida amb més pena que glòria. Carme Martín, en el seu magnific blog Memòria dels barris [1] apunta també la coexistència del funcionament hoteler amb el joc de casino abans del tancament de l'establiment. L'aleshores popular revista Los Deportes en el seu numero de 20 d'octubre de 1901 feia esment a que l'hotel ja no podia acollir els jugadors per canviar-se la roba a causa del seu tancament.

*1901.- Nota publicada a la revista Los Deportes el 20 d'octubre d'aquell any (Font: ARCA).

Sigui com sigui, la manca de viabilitat com a negoci de l'Hotel de la Fuente Casanovas es va fer palesa de tal manera que la instal·lació va quedar definitivament abandonada per a la seva finalitat hotelera cap a finals del 1904, deixant un edifici que acabaria sent cedit a la Guàrdia Civil. 

*1900`s.- Dues imatges de l'edifici en la curta etapa en què va ser Hotel de la Fuente Casanovas. (Fotos: Autor desconegut).

*1904.- Retall d'un plànol simple de Barcelona i el seu entorn en el que hi figura l'Hotel Casanovas.

Caserna de la Guàrdia Civil

El fracàs del projecte hoteler va fer que la propietària arrendés l'espai a l'exèrcit on els militars realitzaven maniobres i exercicis d'instrució. Als pocs anys però, l'edifici va passar a la Guàrdia Civil que hi va establir una Caserna i amb aquest funció el Mas Casanovas va romandre fins al periode republicà.

*1910's.- Dues imatges que mostren maniobres militars sobre els camps pertanyents al Mas Casanovas davant de l'antic Hotel. (Fotos: Autor desconegut)

Grup Escolar Pablo Iglesias

Ja arribada la Segona República, la Generalitat es va fer càrrec de l'edifici a l'any 1934 i el va convertir en el Grupo Escolar Pablo Iglesias. L'antiga caserna va ser reformada a fons a càrrec del l'arquitecte Josep Goday i Casals (1881-1936), que va adaptar l'edifici a la nova finalitat docent que s'hi duria a terme fins l'acabament de la Guerra Civil. La inauguració havia tingut lloc el dia de Sant Jordi de 1934.

*1934.- Aspecte que presentava las façana principal de l'edifici de l'Hotel Casanovas el dia de la seva inauguració com a Grup Escolar Pablo Iglesias després de la reforma de Josep Goday. (Foto: Badosa / El Día Gràfico)

*1934.- L'alcalde Carles Pi Sunyer i altres personalitats durant la cerimònia d'inauguració del Grup Escolar. (Foto: Badosa / El Día Gráfico).

Abans de l'inici de la Guerra Civil es varen realitzar unes excavacions a la part posterior del recinte de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau per posar al descobert un poblat ibèric existent a la zona dels antics terrenys del Mas Casanova. L'esclat del conflicte bèlic però, va frustar la iniciativa i aquell solar acabaria ocupat per un important nucli de barraques a la postguerra. 

*1973.- Imatge del nucli barraquista emplaçat darrera de la tanca de separació del recinte hospitalari de Sant Pau. En primer terme es veu el carrer Cartagena amb força trànsit en direcció ascendent cap a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat. (Foto: Autor desconegut. Fons Josep Maria Huertas Claveria).

Caserna de la Guardia Civil del Guinardó

Acabada la Guerra Civil el nou règim va decidir tornar a instal·lar a la Guardia Civil a l'edifici. La

benemèrita hi romanguè al llarg d'una dècada fins al 1950.

Escola Obispo Irurita

La manca d'equipacions docents al barri durant el franquisme va fer decidir al règim a recuperar l'edifici per a finalitats docents, tal i com s'havia esdevingut durant la República. El nou centre escolar instal·lat a l'edifici i inaugurat el 1950 va ser dedicat al Obispo Irurita un dels màrtits preferits pel règim franquista. El centre romangué actiu fins a la recuperació de la democràcia amb alguns conflictes amb els pares dels alumnes per la deficient qualitat de les instal·lacions i de l'ensenyament impartit.

*1960's.- Coberta d'un butlletí de notes de les alumnes de l'escola Obispo Irurita amb l'escut franquista sobre la silueta de l'edifici. Com es pot veure, fins i tot en les llibretes de notes existia la separació per sexes.  

Finalment el 1986 l'edifici fou remodelat íntegrament i ampliat seguint un projecte de l'arquitecte Jordi Romeu i Costa (Barcelona, 1949). Es van substituir les cobertes de les cúpules per un model diferent de les originals semiesfèriques que li donen un aire bizantí molt característic. L'escola resultant va ser el CEIP Mas Casanovas que recuperava l'històrica denominació del lloc.

_______

[1].- Corbera Palau, Joan. El Mas Casanovas; senyors, pagesos, rajolers, veins. El Pou. Grup d'Estudis de la Vall d'Horta i la Muntanya Pelada.-  Barcelona, 2020.

[2].- Martín, Carme. https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2010/12/mas-casanovas-i-lhotel-casanovas.html

EL CAMP DE FUTBOL DEL MAS CASANOVAS (1900-01)

MIQUEL BARCELONAUTA

Després d'una primera i curta etapa al Velòdrom de la Bonanova (1899-1900), el Futbol Club Barcelona va decidir anar a jugar davant del flamant Hotel de la Fuente Casanovas situat tot just al darrera del que aviat seria el nou Hospital de Sant Pau als terrenys del Mas Casanova. L'hotel havia estat inaugurat el 26 de setembre del 1899, dos mesos abans de la fundació del club blaugran per Hans Gamper, i era concebut com una sucursal del Gran Hotel Inglaterra de la plaça de Catalunya amb Portal de l'Angel. No obstant, aviat es va veure que el nou complex hoteler no complia les expectatives generades, bàsicament per la seva situació en una zona encara força ferestega, amb poca vida, molt allunyada del centre de la ciutat i gairebé sense urbanitzar. La presència del Barça i l'afició emergent al futbol es va pensar que animaria la gent a desplaçar-se a l'indret i el faria més conegut a la ciutat.

Certament però, la presència blaugrana en aquells terrenys va ser tan efímera que no va passar de la temporada 1900-1901. La cinquantena de socis entusiastes que tenia el Barça, juntament amb el seu propi promotor Hans Gamper, van col·laborar en endreçar el terreny de joc i marcar les linies que el delimitaven, després d'arribar a un acord amb la direcció de l'hotel per tal que els futbolistes poguessin utilitzar diverses habitacions i dependències de l'hotel com a vestidors.

El terreny de joc era situat a final del carrer de la Igualtat (avui Cartagena) amb una orientació Llobregat-Besòs de porteria a porteria sobre un terrreny amb notable pendent. La venda dels solars de la zona per a la construcció del futur Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau condicionaria encara més la viabilitat per seguir emprant-lo en el futur. La inauguració del camp es va produir el 28 de novembre de 1900 amb un partit amistós entre els blaugranes i l'Hispània AC que va acabar en empat sense gols.

*1900.- Crònica prèvia al partit entre el FC Barcelona i l'Hispania AC que es va celebrar en el dia de la inauguració del camp. (Font: Los Deportes/ARCA, Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Durant la temporada 1900-1901 el Futbol Club Barcelona hi va jugar els partits següents:

El Barça va abandonar el Mas Casanovas a finals de temporada establint en seu nou terreny el joc al costat de la Masia de Can Sabadell a la carretera d'Horta molt a prop de l'actual plaça Maragall.

ELS PRIMERS CAMPS DE FUTBOL DEL C.E. EUROPA AL BARRI DE LA SAGRADA FAMÍLIA. (1909-1922)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JESÚS SERDIO

Abans de recalar a l'actual camp de futbol del carrer Sardenya, el Club Esportiu Europa va tenir un llarga pelegrinació per diferents espais per establir el seu camp de joc. El barri de la Sagrada Familia, aleshores encara conegut com El Poblet, va ser l'escenari on l'històric equip escapulat va tenir els seus primers terrenys de joc.   

Hi ha notícies que en un primer moment l'Europa s'instal·là sobre uns terrenys situats al Camp d'en Grassot, entre els actuals carrers Pare Clart i Indústria a prop del passeig de Sant Joan, sense que tinguem imatges d'aquest camp de joc.

*1910's.- En aquesta imatge aèria dels voltants de la Sagrada Família s'han marcat en verd els dos primers terrenys de joc del CE Europa al costat del temple de Gaudí. 

1909 -1912  Camp del carrer Mallorca/Sicília/Provença/Lepant.

*1910's.- Aquest fou el primer terreny de joc de l'Europa davant de la Sagrada Família.

1912 -1919  Camp del carrer Marina/Rosselló/Lepant/Còrsega.

És a l'any 1912 quan l'Europa decideix llogar uns terrenys situats a l'illa formada entre els carrers de  Marina/Rosselló/Lepant i Còrsega i allà estableix el seu terreny de joc. L'equip vesteix encara a franjes blanques i blaves i queden uns anys per adoptar l'uniforme escapulat, que a partir dels anys 1920's esdevindria l'inequívoc signe d'identitat del club gracienc.

*1917.- Partit disputat el 5 d'agost d'aquell any entre el Club Esportiu Europa encara amb samarreta a franges verticals i una selecció de Barcelona al camp del carrer Marina. (Foto: Frederic Juandó/Revista Stadium/Fons Fotogràfic de l'Arxiu de la Diputació de Barcelona)

1919 -1923  Camp del carrer Indústria/Sardenya/Claret i Sicília

El 1919 l'Europa canvia de terreny de joc propi i s'estableix en uns terrenys de lloguer situats a l'illa delimitada pels carrers de Marina/Rosselló/Lepant i Còrsega. En aquest periode l'uniforme europeísta incorpora el contorn del coll de color balu en el que sembla un presagi del posterior escapulari que s'estableix de manera habitual cap al 1926. Val a dir que en aquells llunyans anys 1920's l'Europa era el segon equip de Barcelona i Catalunya, per sota del Barça però per sobre de l'Espanyol.

Aquest camp disposava d'una tribuna capaç d'acollir fins a 3.000 persones a la banda del carrer Sardenya.

*1920's.- Diverses imatges del camp situat a Indústria/Sardenya/Claret/Sicília, on l'Europa disputà els seus partits fins el 1923. Al fons les torres de la Sagrada Família una mica més llunyanes.

*1923.- Imatge captada en direcció muntanya, el dia 15 de març d'aquell any, durant el matx disputat entre el CE Europa i el FC Barcelona al camp del carrer Indústria/Sardenya/Claret/Sicília. (Font. ARCA/Biblioteca de Catalunya).

Finalment el camp de l'Europa s'anà desplaçant progressivament cap a la zona del Baix Guinardó començant pel Camp dels Cuartels i acabant en l'actual terreny de joc del carrer Sardenya/Camèlies. 

*1923.- L'any 1923 com a campió de Catalunya el CE Europa s'establia al Camp dels Cuartels.

Enllaços d'interes: 

La Barcelona Oblidada 

L'Independent de Gràcia