VAPOR BONAPLATA (1831-1838) i FABRICA ESPARÓ (1838-1861) Carrer Tallers 72.

MIQUEL BARCELONAUTA

Aquesta llegendària fàbrica, referent en la història de la industrialització de la ciutat i de la introducció de la màquina de vapor, ocupava una important parcel·la perimetrada pels actuals carrers de Tallers, Pelai, Gravina i plaça Castella fins arribar a les parets del baluard que encarava la futura plaça de la Universitat. Quedava doncs emplaçada davant de l'antic Hospital Militar en l'aleshores carrer del Seminari, que era el nom que prenia el carrer Tallers des de Valldonzella fins al baluard.

*1856.- Una de les instantànies més antigues que es coneixen de la ciutat és aquesta on es pot veure el baluard dels Tallers acabat d'enderrocar. Al fons, a la dreta, la Fàbrica Esparó, continuadora de la Bonaplata. (Foto: Franck. BNF)

*1858.- Plànol de la part superior del Raval on s'ha indicat, amb un cercle groc, l'espai que ocupava el Vapor Bonapalata i la posterior Fàbrica Esparó. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Josep Bonaplata i Corriol (1795-1843)

Josep Bonaplata i Silvestre Puig havien fundat a l'any 1829 la societat Bonaplata y Cia. dedicada a la fabricació de teixits, filatures i estampats en color. Només dos anys després l'empresa canviava de nom i passava a ser Bonaplata, Vilaregut, Rull y Cia. i quedava emplaçada al número 52 del carrer Tallers davant de l'Hospital Militar. S'havia aprofitat l'estructura d'un edifici industrial preexistent. propietat de Francesc Guiu, L'edifici original seria reformat i ampliat pel mestre d'obres Domènec Vidal, després de la compra d'uns terrenys adjacents que incloïen un prat d'indianes que ocupava el Col·legi de Sant Vicenç de Paül. 

La fàbrica de Josep Bonaplata va ser la pionera en emprar la màquina de vapor com a nova força motriu. Va arribar a ocupar uns 700 treballadors i era la més moderna de la ciutat en el seu sector. La bullanga de l'estiu de 1835, en el context de la Primera Guerra Carlina, tindria greus i decisives repercusions pel futur del Vapor Bonaplata. Després d'uns primers convents cremats, es va viure l'episodi del Pla de Palau, on el general Bassa després d'un discurs on va exhibir muscle castrense i poca intel·ligència, va ser assassinat d'un tret i acabaria balcó avall víctima d'una multitud enardida, que havia covat un anticlericalisme visceral emparat pel ludisme, com a oposició radical al maquinisme que deixava als obrers sense llocs de treball. [1]

*1865.- Gravat de l'època que mostra la defenestració del general Bassa.

Al capvespre d'aquell mateix 5 d'agost part dels revoltats es congregaren als voltants de la Bonaplata. Hi hagué intercanvi de trets i morts amb els que intentaven defensar la fàbrica i tot plegat va acabar amb l'incendi de l'edifici que va ser embolcallat per les flames. Tot i que moltes cròniques de l'època asseguren que la van destruir completament, no va ser exactament així. La fàbrica va poder ser refeta pel que fa als tallers mecànics i la foneria i es van recuperar algunes parts que estarien actives fins al 1838. Josep Bonaplata va intentar cobrar una indemnització de l'estat per les destrosses del foc. Els esforços però, va ser inútils i l'empresa va entrar en una notable regressió, en part per culpa de la lluita acarnissada que es va generar entre Bonaplata i els seus propis socis. [2]

Al 1838 es quan es pot certificar la defunció definitiva de la Fàbrica de Josep Bonaplata. Després de ser adquirida per l'empresari Valentí Esparó va ser transformada en Fàbrica Esparó, que va sobreviure físicament fins al 1861 quan va posar-se a la venda. El nou amo acabaria constituint amb d'altres socis la Maquinista Terrestre y Marítima i el què quedava de la factoria de Tallers seria finalment enderrocat al mes de desembre d'aquell any per La Maquinista per vendre les parcel·les. Aquest objectiu però, tampoc li va resultar fàcil a la nova empresa de la Barceloneta i fins una dècada després, al 1870, no ho van aconseguir gràcies a un comprador acabat d'arribar a Barcelona de fer les amèriques: Agustín Goytisolo Lezarzabu.

___________

[1].- Nadal Oller, Jordi. Bonaplata: Pretext i símbol. Catalunya, la fàbrica d'Espanya. Ajuntament de Barcelona. 1985 

[2].- Sánchez, Àlex. El proceso de disolución de la Sociedad Bonaplata, Vilaregut, Rull y Cía. (1835-1838)  Col·lecció Homenatges, Doctor Jordi Nadal, Volum II. Barcelona

Article d'interès:

Comas i Parer, Enric. De la Bonaplata a la Maquinista Terrestre i Marítima. Blog La Barcelona Oblidada.

http://labarcelonaoblidada.blogspot.com/2014/07/de-la-bonaplata-la-maquinista-terrestre.html

PUJADA DE FRAMENORS del final de la Rambla a la Muralla del Mar. (1834-1878)

Agraïments a ENRIC H. MARCH

La reforma i eixamplament de la Muralla del Mar, executada el 1834 per ordre del capità general Ramon de Meer y Kindelán, un militar espanyol d'origen flamenc famós per les seves victòries contra els carlins, va deixar a la ciutat un passeig enlairat sobre les aigües del port, que aviat seria ben acollit per la ciutadania com a lloc preferent de passeig i esbarjo.

En un dels extrems d'aquest passeig de la muralla, entre la plaça de Sant Sebastià i el Porxos de'n Xifré, s'estenia una rampa que hi permetia l'accés en un espai obert i airejat.

Molt diferent era l'accés des de l'altra banda de la muralla, tocant a les casernes de les Drassanes Reials situades al final de la Rambla. Allà hi havia també una pujada, molt més pronunciada que la de Sant Sebastià. En aquells temps, el tram final de la Rambla dedicat a Santa Mònica es veia interromput per les instal.lacions militars de les casernes de les Drassanes que s'estenien sobre l'actual Portal de la Pau on ara hi ha el monument a Colom. En realitat la pujada cap al passeig de la muralla del mar  s'enlairava entre les esmentades casernes i els antics espais ocupats per l'enderrocat Convent de Sant Francesc, altrament conegut com de Framenors.

 

 

*1870's.- Les primeres edificacions civils de la Muralla del Mar als espais que havia ocupat el desaparegut Convent de Sant Francesc. A l'esquerra el petit embarcador situat al final de la Rambla i al fons les naus de les Drassanes Reials. La pujada de Framenors era al final d'aquest tram girant cap a la dreta.

*1858.- Fragment del plànol traçat per Ramon Alabern on es veu el tram final de la Rambla i la connexió amb la Muralla del mar a través de la Pujada de Framenors (línia vermella). La línia verda assenyala el carrer Sota Muralla, que quedava lleugerament per sota. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la) 
 

La rampa guanyava alçada per davant de l'actual edifici del Govern Militar i el seu inici coincidia també amb el punt de partida del carrer de Sota Muralla, que s'estenia mantenint el nivell de la Rambla i girava resseguint la part interior de la muralla del mar en paral·lel a l'actual passeig de Colom.

En aquell punt, ja tocant a mar, hi hagueren la Torre de les Puces i un petit embarcador on arribava gent en petites barques des dels grans vaixells que ancoraven al molls de la Barceloneta.

La rampa en qüestió era coneguda popularment com la Pujada de Framenors. Diuen els cronistes que era un espai freqüentat per militars, pispes i gent de mala vida, amics de tot l'aliè, que vagaven per la zona amb l'objectiu permanent de sorprendre als vianants  i robar-los.

Aquesta pujada juntament amb la Muralla del Mar foren enderrocats a partir de 1878 i fins a 1881 quan es va suprimir una part de la caserna militar de Drassanes per obrir-hi el Portal de la Pau i aixecar el monument a Cristòfol Colom.

RAMPA D'ACCÉS A LA MURALLA DEL MAR des de la Plaça de Sant Sebastià. (1834-1881)



 

Dibuix que reprodueix l'ambient i l'animació pròpies de la plaça de Sant Sebastià amb la rampa de la muralla del mar en primer terme.

 

A l'any 1881 l'enderroc de la muralla del mar al front portuari de la ciutat era ja una realitat i la urbanització del passeig de Colom el proper repte urbanístic de la zona.

L'última gran renovació i reforma d'aquesta muralla, que separava la ciutat de les aigües de la Mediterrània, havia estat dirigida pel capità general Ramon de Meer y Kindelán al 1834. L'operació va consistir a eixamplar-la i igualar-la, la qual cosa l'havia convertit en una apreciada zona de passeig per la ciutadania. La reforma de Meer havia inclòs també l'ordenació del traçat d'una via estreta i paral·lela al mar que va ser coneguda com carrer Sota Muralla. Quedava situat en una cota molt més baixa que el passeig de la muralla i  arribava fins a la plaça de Sant Sebastià (avui coincident amb la d'Antonio López). A partir d'aquesta plaça en direcció cap a la Ciutadella la muralla havia estat enderrocada totalment i desviada en direcció Barceloneta cap al Portal del Mar. Així doncs, es va haver de dissenyar una rampa per salvar la desproporció d'alçàries entre el passeig enlairat de la muralla i la cota del Pla del Palau.

La rampa embocava a l'ample carrer que s'havia obert entre el Convent de Sant Sebastia i el Palau de la Llotja al cantó muntanya i les cases d'en Xifré al costat mar. Aquest carrer era el Passeig d'Isabel II, que ben aviat va ser dotat d'amples voreres i plantat d'arbres als laterals.

*1858.- Una de les primeres fotos captades a la ciutat. Hi podem veure el punt exacte on s'iniciava la rampa que conduia a la muralla del mar, el Palau de la Llotja a l'esquerra i els porxos d'en Xifré a la dreta. Al fons l'antic Palau Reial i al costat la silueta de la torre de Sant Joan de la Ciutadella, molt poc abans d'enderrocar-se. (Foto: Alexis Gaudin. Col·lecció privada Jorge Àlvarez)
 

 

*1870.- Dibuix de Lluís Rigalt i Farriols on es veu la rampa, el túnel i el convent de Sant Sebastià al fons. (Font: Real Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi).

 

La rampa de la plaça de Sant Sebastià tenia un pas inferior en el punt de la seva cota més alta que permitia el pas de vianants i carruatges cap a la Barceloneta i el port.

L'enderroc de la rampa es va produir a començament dels anys 1880's procedint-se a una nova urbanització de la plaça i a la col·locació d'un monument al navilier i traficant d'esclaus Antonio López, marquès de Comillas, que uns anys després acabaria donant també nom a la plaça.

 

Fragment del dibuix anterior amb el límit inferior de la rampa que donava accés al passeig d'Isabel II. 

 

Un altre fragment del dibuix anterior amb el pas obert sota la rampa en primer terme. 

 

*1839.- Daguerreotip realizat per Ramón Alabern, en el que pot veure's al fons la rampa d'accés a la muralla del mar. 

 

Vista del Passeig d'Isabel II des del Pla de Palau amb la Llotja a la dreta en primer terme. El dibuix és fet a partir del primer daguerreotip realitzat a Barcelona, l'original del qual és el de la imatge superior. A baix veiem ampliat l'espai de la rampa d'accés a la muralla del mar. (Gravat d'Antoni Roca)

 

 

ESTÀTUA DE FERRAN VII. Pla de Palau (1831-1835)

*1831.- Un dibuix en el que veiem l'estàtua de Ferran VII a la dreta amb l'edifici de l'Antiga Duana, avui seu del govern civil, al centre de la imatge.

Contràriament al que molts podrien pensar, la primera escultura pública que hi hagué al Pla de Palau no fou pas la Font del Geni Català, que encara avui podem veure, sino una estàtua més modesta, realitzada en bronze i que representava al rei Ferran VII dempeus sobre un pedestal. Era situada davant del Palau Reial i protegida per un reixat que enquadrava el monument.

Va ser promoguda pel capità general Conde de España i realitzada per l'escultor francès Pierre-Joseph Chardigny (1794-1866). La veritat es que no va durar dempeus ni cinc anys. La tarda del 25 de juliol de 1835, una gernació humana enfervorida provinent del Torín de la Barceloneta va arribar al Pla de Palau amb ganes de gresca i revolta. A resultes dels aldarulls, que varen durar dies,  l'escultura va acabar destrossada i ja no tornaria a ser restituïda. 

EDIFICI DEL PORTAL DE MAR. Pla de Palau. (1837-1859)

Agraïments a ELOY FC

 

 

*1842.- El descampat del Pla de Palau amb la Duana a l'esquerra, la Llotja a la dreta i el Portal del Mar al fons. (Gravat de Ramon Alabern i Casas).

 

*1852.-  Una de les primeres i poques imatges fotogràfiques del Portal de Mar.

 

*1857.- L'edifici del Portal de Mar al fons amb la Font del Geni Català, situada al centre del Pla de Palau, en primer terme. 

*1850.- El Portal de Mar en el gravat d'Alfred Guesdon de la sèrie Espagne à voil d'oiseau.

L'anomenat Portal de Mar era l'entrada a Barcelona des del front marítim. Miguel de Cervantes va escollir aquest indret per descriure l'entrada de Don Quixot i el seu escuder Sancho Panza a Barcelona. Fins al segle XIX va ser un accés més a la ciutat a través de la muralla. Donava entrada al Pla de Palau, un espai que durant gran part del segle XIX va ser el veritable centre neuràlgic de Barcelona.

A partir de 1820 es van començar a fer reformes en aquell sector. L'any 1837, al mateix temps que s'aixecaven els edificis dels Porxos d'en Xifré, es va començar a bastir un nou Portal del Mar d'estil neoclàssic encastat entre un nou tros de muralla. El 1842 s'hi colocà una placa de marbre, que sota l'escut reial duia aquesta llegenda:

 Año 1842

Reinando doña Isabel II, y siendo comandante general de este distrito

 el Excmo. señor don Antonio Van-Halen, conde de Peracamps,

teniente general de los ejércitos nacionales,

se concluyó esta obra que dirigió el coronel del cuerpo de ingenieros

don Francisco Huarte y Jaúregui.

El 1843 l'edifici era modificat i va quedar format per dues portes laterals de marc arrodonit, una d'entrada i l'altra de sortida,  que envoltaven un cos central en el que destacava un frontó sotingut per cuatre columnes d'estil jònic i una cúpula arrodonida que servia de coronament a l'edifici. El 1856 amb la instal·lació de la Font del Geni Català al bell mig del Pla de Palau, el Portal de Mar servia de teló de fons a aquella gran esplanada.  

L'any 1859 però, el Portal de Mar va ser enderrocat dins el pla d'eliminació de la muralla del mar. Amb la seva desaparició l'espai entre Pla de Palau i la Barceloneta va quedar alliberat.

En el mateix emplaçament que ocupava el Portal de Mar va ser construida l'any 1931 l'Escola de Naùtica, obra de l'arquitecte Adolf Florensa, un edifici que avui encara podem veure i que separa el Pla de Palau de la Plaça de Pau Vila.

*1868.- La Font del Geni Català en primer terme i l'espai que ocupava el Portal de Mar, aquí ja enderrocat, que deixa a la vista el port, la Barceloneta i el perfil de l'església de Sant Miquel al fons.

*1933.- Maqueta del Portal de Mar. (Foto: Estorch) 

PRESÓ D'AMÀLIA. Ronda Sant Pau. (1839-1936)

MIQUEL BARCELONAUTA

Aquesta sinistra instal·lació penitenciària ha passat a la història com una de les més tètriques i inhumanes que ha tingut la ciutat. Quedava emplaçada entre la Ronda de Sant Pau i el carrer de la Reina Amàlia, a l'espai on avui s'obre la plaça de Josep Maria Folch i Torres i l'Institut Milà i Fontanals.
La presó es va instal.lar aprofitant l'edifici de l'antic convent de Sant Vicent de Paül, que s'havia construït el 1833. Només dos anys després, la desamortització i l'anticlericalisme popular fan fer fora els monjos i l'edifici va ser incendiat. Sobre les restes malmeses del convent, s'hi va condicionar la presó, coneguda popularment com Presó d'Amàlia, nom que prové del carrer del mateix nom dedicat a Maria Josefa Amàlia de Saxònia que fou la tercera esposa del rei d'Espanya Ferran VII.     

Una de les característiques de la presó era que acollia indistintament homes, dones, infants i ancians. Només a partir que es va obrir la presó Model al carrer Entença (1904) va quedar reservada exclussivament a dones i comencà a ser coneguda també com la Presó Vella. La seva capacitat oficial no arribava als 300 reclusos. Tot i això, el nombre de presos i preses que hi eren confinats va arribar els 800 durant els seus primers anys de funcionament i a l'any 1847 es va arribar a un grau d'ocupació de prop de 1.500. Aquesta massificació feia extraordinàriament dura i cruel la vida dels interns amb unes condicions higièniques pèssimes que precipitaven malalties i morts. L'espai era tant reduit que era habitual que els reclusos fessin vida als patis on el fet de poder respirar a l'aire lliure era molt més agradable. Hi sovintejaven els episodis de corrupció per part dels funcionaris i l'alimentació era deficient. Al costat mateix de la presó hi havia el Pati de Corders on es duien a terme els actes públics d'execució a garrot dels condemnats a mort.

La gestió del centre corria a càrrec de l'Ajuntament i oficialment duia el nom de Casa Municipal de Corrección. La duresa de la vida a Amàlia ja s'evidenciava en el contingut del dur reglament de règim intern del centre, que per exemple preveia que "todo aquel que blasfemase o profiriese palabras obscenas e injuriosas será inmediatamente puesto en el cepo y en caso de reincidencia de le aplicará una mordaza".      

A partir de 1904, com s'ha dit, la presó d'Amàlia va quedar reservada només per a dones, amb la qual cosa les condicions varen millorar, però només relativament. L'establiment penitenciari va sobreviure fins a la Segona República i durant les primeres dècades del segle XX  va acollir moltes preses anarquistes. En aquells temps va ser coneguda també com La Galera, a causa de l'obligació que tenien les recluses de treballar en la confecció de filats. Finalment, a l'any 1936 la presó va ser enderrocada i el govern va aprofitar políticament el fet per denunciar les males condicions de la vida penitenciària que havien imposats els règims monàrquics anteriors a 1931.

*1920.- Perspectiva de la presó captada des de la Ronda de Sant Pau. (Foto: Autor desconegut)

*1936.- Inici dels treballs d'enderroc a la teulada.

*1936.- Les obres d'enderroc de la Presó d'Amàlia en plena execució rere una tanca plena de propaganda política, que evidencia l'intens moment que vivia el país en les vigílies de la Guerra Civil. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya)

*1936.- Una de les cel·les de càstig situades al pis superior de la presó. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya)

ORXATERIA DEL TIO NELO. Pla de Palau / Porxos de'n Xifrè. (1835- 1890)

*1860.- L'orxateria del Tio Nelo, ja instal.lada sota els Porxos de'n Xifré, segons un dibuix de l'època de Josep Lluís Pellicer.

L'Orxateria del Tio Nelo va ser un legendari establiment de la primera meitat del segle XIX. De fet, va ser la primera orxateria que es va obrir a Barcelona. El Tio Nelo, que es deia en realitat Manuel Arnal i havia arribat de València, va ensenyar als barcelonins el gust d'una estranya beguda de color clar a base de xufles triturades que ben aviat va aconseguir un notable èxit entre la ciutadania amb independència de la classe social. Gent de tota mena i condició baixava al Pla de Palau a degustar l'orxata i també els granissat de taronjes i llimones que el popular Tio Nelo preparava i servia vestit de llaurador. La clientela més fidel, segons apunta Gaietà Cornet, eren els alumnes que concorrien a les classes de Llotja i que es gastaven 4, 6 o 8 quarts (encara no hi havien pessetes) en funció del tamany del got. El negoci va funcionar tan bé que un anys després el tio Nelo es va establir en uns baixos de les voltes de'n Xifré al passeig d'Isabel II just al costat del Restaurant Les 7 Portes.

A l'hivern venia torrrons i sobretot bunyols i el negoci va durar fins després de l'Exposició Universal de 1888.  

LLIBRERIA VERDAGUER. Rambla (1835-1959)

*1935.- La Llibreria Verdaguer a la Rambla del Centre durant els anys de la República, quan celebrava el seu centenari (Foto: Arxiu Felip Doménech).

La Llibreria Verdaguer va ser fundada l'any 1835 per Joaquim Verdaguer i Bollich, un gran viatger que havia après a França els secrets de les arts gràfiques, editor de l'edició castellana dels Usatges de Barcelona, considerada com una autèntica joia bibliòfila.

Amb el pas dels anys Àlvar Verdaguer i després el seu nebot Anselm Doménech (oncle del pintor Salvador Dalí) varen continuar amb el negoci. La llibreria era situada al cor de les Rambles, just davant del Gran Teatre del Liceu i les seves parets i prestatgeries van ser testimoni de les millors tertúlies literàries de l'època. Els seus habituals s'asseien en els còmodes sillons isabelins i consultàven les últimes edicions publicades.

Per aquests debats literaris hi van  desfilar coneguts personatges de les lletres i la intel·lectualitat com Aribau, Milà i Fontanals, López-Picó, Joaquim Rubió i Ors, Mañé i Flaquer, Víctor Balaguer, Pelai y Briz, Vidal y Valenciano, Marià Aguiló i Marcelino Menéndez i Pelayo. Però la Verdaguer també va acollir les millors trobades dels afeccionats a la música i va esdevenir un centre del wagneranisme gràcies al musicògraf Joaquim Pena.

La Llibreria Verdaguer va tancar el 1959. El seu últim propietari, el llibreter Felip Doménech, la va transformar en el restaurant Port Lligat.

EL TORÍN DE LA BARCELONETA (1834-1946)

La primera plaça de toros de Barcelona va estar emplaçada entre la Barceloneta i la Ciutadella. La iniciativa de construir-la va ser la captació de recursos per a mantenir els asilats de la Casa de la Caritat, la qual, en virtut d'una Reial Célula del rei Ferran VII datada del 1827, gaudia d'autorització per a celebrar curses, amb la condició de destinar a l'esmentat fi benèfic part de les recaptacions dels espectacles taurins. El 22 de maig de 1834 es va signar un acord en escriptura pública entre la Junta de la Casa de la Caritat i els senyors Sagristá, Vilaregut, Deocon i Coll, els quals quedaven autoritzat per a organitzar curses de toros amb la condició que construissin un recinte taurí als terrenys que la Casa de la Caritat tenia prop de la Ciutadella i paguessin a la institució benèfica una renda de 1.500 duros anuals, a banda d'una part dels beneficis líquids de les curses..

Anomenada popularment El Torín, la plaça va ser projectada per l'arquitecte Josep Fontserè i Domènech (1802-1878), construida en poc més de dos mesos i inaugurada el mes de juliol de 1834. En la primera cursa hi varen actuar els toreros Juan Hidalgo y Manuel Romero (Carreto), així com el picador Francisco Sevilla, un dels més solvents de l'època.

El dia 25 de juliol de 1835, quan tot just portava un any funcionant, el recinte va ser protagonista de greus aldarulls dels que les cròniques de l'època en varen culpar als braus lidiats aquella tarda que eren massa mansos. La realitat fou que la cursa no havia agradat al públic, que va reaccionar llençant tota mena d'objectes sobre l'arena de la plaça. Acabat l'espectacle un gran nombre dels congregats varen dirigir les seves passes cap a la Rambla. El grup es feu cada cop més gran i es va nodrir de descontents i agitadors habituals de carrer. La situació va degenerar en una protesta anticlerical i diversos convents del centre de la ciutat varen ser atacats i incendiats amb alguns religiosos morts. L'endemà l'autoritat governativa va decidir la clausura del Torín per un període de quinze anys. No obstant això, l'any 1841 s'hi varen celebrar algunes curses a benefici del Séptimo batallón de la Milicia Nacional.
El 29 de juny de 1850 es va reobrir la plaça amb actuacions de El Chiclanero i Salamanquino. Al llarg de la seva història el Torín va veure com hi perdien la vida diverses persones: El 15 de juny de 1881, el jove aficionat alemany Paul Wandersahen; el 6 de maig de 1883 el banderiller Rafael Bejarano, La Pasera; el 12 d'abril de 1896 el picador José Sevilla; el 27 de març de 1898 Juan Ripoll Juanerillo; el 9 de març de 1913 Eduardo Arechavaleta Chavacha i, finalment, el 29 de juny de 1919 el picador Ezequiel García Briones.
El 9 de setembre de 1860 s'hi va celebrar una cursa en homenatge al general Prim, que va ser aclamat pel públic.

Foto superior: Plànol del recinte de l'Exposició Universal de 1888 amb indicació (en vermell) de l'emplaçament del Torín.
Foto inferior: Imatge aèria de la zona sud del parc de la Ciutadella en la que es pot veure el pont que travessava les vies del tren i la plaça del Torín al costat del barri de la Barceloneta.

La celebració de l'Exposició Universal de 1888 va possibilitar la dignificació de gran part de l'entorn que envoltava el Torín, el qual va quedar integrat en el conjunt de pavellons que conformaven aquell esdeveniment internacional.

El 14 d'abril de 1895 el toro Molinero de Ripamilán va saltar a les graderies i fou mort a trets pel guàrdia civil Waldo Vigueras. Després de successives ampliacions l'aforament de la plaça havia arribat als 12.000 espectadors.

Amb el canvi de segle, la construcció de la plaça de Les Arenes l'any 1900 va fer perdre protagonisme al Torín, que va veure minvat considerablement el nombre de curses que s'hi celebraven. Al mateix temps, la plaça va començar a ser coneguda amb el mon de La Antigua. L'última cursa s'hi va celebrar el 23 de setembre de 1923.

Acabada la Guerra Civil, el Torín va ser enderrocat a l'abril de 1946 i vuit anys més tard els terrenys que ocupava van passar a ser propietat de la companyia Catalana de Gas.

*1946.- El Torín mentre l'estaven enderrocant.