MIQUEL BARCELONAUTA
Agraïments a LLUÍS GELIS, ENRIC H. MARCH, JAUME SUSANY, JOANA FRANCÉS i ALFONS MARTÍN
El Piolindo del carrer Freixures a la dreta en una aquarel·la d'Alfons Martín.
Durant els difícils anys de la posguerra, el pollastre va passar de ser un producte gairebé de luxe a un article de consum generalitzat i a l'abast del gran públic. Una de les causes dels seu adveniment va ser el fenòmen dels pollastres rostits com a conseqüencia de l'establiment de granges de cria intensiva. Els primers pollastres a l'ast van aparèixer a Barcelona cap als inicis dels anys 1960's. Locals com el Kikiriki a Hostafrancs o Los Caracoles al carrer Escudillers van ser alguns dels pioners. El procés de rostir-los tots sencers, adobats prèviament amb llimona, sal, pebre i sovint altres herbes, després de travessar-los amb una mena d'espasa giratòria davant una font de calor, permetia que el resultat final fos d'una exquisidesa inigualable i estalviés la feina de cuinar-ho a casa.
Si hi ha un establiment que seria injust oblidar quan recordem el recurs del pollastre a l'ast per salvar qualsevol àpat, és obligat parlar del Piolindo, un local extarordinàriament popular que des de finals del 1962 es va establir al barri de Santa Caterina prop del mercat i servia pollastres a l'ast a banda d'altres menjars per emportar o per consumir al propi bar. L'establiment era emplaçat al carrer de les Freixures [1], una via estreta, com gairebé tots els carrers de Ciutat Vella, que unia el perllongament de l'Avinguda de la Catedral (des del 1972 dedicat a Francesc Cambó) amb el carrer de Sant Pere Més Baix.
A l'octubre de 1962 el diari vespertí El Noticiero Universal explicava que s'havia inaugurat un establiment promogut per l'empresa gallega Hijos de Marcelino Herranz S.L., que disposava d'unes granges avícoles que permetien servir grans quantitats de pollastres rostits.
*1962.- Titular d'un petit article sobre l'obertura del Piolindo del carrer Freixures que publicada a El Noticiero Universal a l'edició del 30 d'octubre d'aquell any. (Font:ARCA)
L'èxit dels pollastres rostits del Piolindo va animar als seus promotors a obrir una segona botiga fora de Ciutat Vella i el lloc escollit va ser a mig camí entre Gràcia i Sant Gervasi, allà on arrenca el carrer Marià Cubí prop de la plaça de la Gal·la Placídia.
*1964.- Retall de publicitat dels dos Piolindos, que feia esment als seus populars pollastres sense utilitzar encara la denominació a l'ast. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)
*1970's.- Interior del Piolindo amb la barra i les columnes revestides amb petites rajoletes multicolors. (Foto: Pere Castaño)
I amb el pas dels anys el Piolino va esdevenir un referent del menjar econòmic i de qualitat on, a banda dels pollastres, si podien menjar canalons, croquetes, empanadilles. S'hi servia també xampany -després cava- amb porró i al propi menjador hi havia un rentamans amb la pastilla de sabó encastada en un ferro. El panorama a l'interior era d'allò més divers, però sempre amb el concepte popular com a denominador comú. La clientela del dia a dia aplegava una fauna molt diversa on no hi faltaven operaris, paletes, gent jove, habituals del mercat, gent del barri i algun malfactor camuflat que dintre del local mai provocava problemes. Anar els diumenges al matí buscar el pollastre i algunes coses més al Piolindo era com una mena de ritual per a molts veïns i clients.
La venda per emportar-se el menjar a casa va anar guanyant cada cop més adeptes i l'establiment es va convertir en una rostisseria. La sucursal de Marià Cubí va tenir un mal final, destrossada per un incendi, en els primers anys després del canvi de segle.
La decadència del Piolindo del carrer Freixures va començar entrada la dècada dels 2010's. Canvis de propietaris, pèrdua progressiva del seu concepte popular, un incendi al 2018 i finalment la pandèmia. Tot plegat acabaria amb el local regentat per un nous amos orientals, que no van saber conservar ni recuperar l'antic carisma del local. A partir d'aquí el Piolindo, tot i consevar el seu nom de sempre, va convertir-se en un local més, amb la vulgaritat pròpia d'allò que ja no és autèntic i amb referència a entrepans i menjar xinesos al rètol.
_______
