divendres, 22 de juny de 2018

CASA PETIT. Queviures. Comte d'Urgell 1. (1946-2018)



Cap a finals de la primavera de 2018, el mercat i el barri de Sant Antoni vivien moments de joia. El mercat, després d’un llarg període d’obres de més de vuit anys, tornava a brillar en tot el seu esplendor, renovat, restaurat, net i polit, molt més accesible i fins i tot amb un tram del baluard de l’antiga muralla visible als soterranis.
Va ser durant aquells dies que un cartell aparegué sobre la porta d’uns dels comerços més emblemàtics del barri. La botiga en qüestió era Casa Petit i el cartell anunciava el seu imminent tancament per jubilació.
Tot i no ser un establiment centenari (havia obert durant els difícils anys 1940’s i superava els setanta anys), Casa Petit era un dels colmados de referència d’aquell barri tan popular. Era doncs, un negoci de queviures i ultramarins situat al número 1 del carrer Comte d’Urgell, just al costat del bar Amigó, els de les cloïsses gegants. Allà s’hi podia trobar tota mena de licors i conserves curosament situats sobre les prestatgeries creant aquella atmosfera d’atapeïment ordenat tan pròpia d’aquestes botigues.  Des del carrer estant, els aparadors donaven fe de la gran diversitat de productes que a l’interior es podien trobar. Licors i vins preferentment , de les procedències més diverses i exòtiques, n’eren el punt fort.
La desaparició de Casa Petit a finals de juny de 2018, certificava un cop més  la mort paulatina i inexorable d’aquesta tipología de botigues entranyables, pròximes  i portadores d’aquella petita sensació, la què et feia sentir com el món s’aturava quan demanaves i rebies el consell del botiguer per acabar de decidir la teva compra. Mentrestant l’alternativa dels supermercats paquistanís o xinesos, anava guanyant dia a dia la partida en una societat global cada cop més tensionada per les presses i deshumanitzada.  
L'anunci del tancament






dimarts, 19 de juny de 2018

BOBBY'S Diagonal 365. BOBBY'S TOO Doctor Rizal 8. (1970's)

 


El pub anglès Bobby's Free continua avui obert, curiosament ocult rera d'una barberia, al carrer Pau Claris, entre Casp i la Gran Via, al costat de la llibreria Laie. Malgrat la proliferació d'aquest tipus de locals a causa del boom turístic que ha patit la ciutat en les darreres dècades, el Bobby's Free segueix ocupant una posició destacada entre els més coneguts del seu ram.
De fet, els Bobby's van ser pioners dels pubs anglesos a Barcelona des que van obrir portes cap a començaments dels anys 1970's. Els dards encastats a les dianes, les taules de billars, la llum pàl·lida i l'atmosfera intimista amb una música suau que permet el diàleg tot i que sigui en la distància curta, són els  trets fonamentals que els caracteritzen. Les cerveses i els destil·lats escocesos en fan la resta.
Si ens capbussem en la història de la ciutat ens adonarem que els Bobby's van arribar a ser tres. El senyor que va els va promoure es deia Lynn Robert Berkeley Schultz (1942-2008). Era un ciutadà britànic que havia treballat de funcionari de l'ONU i va recalar a Barcelona per fer de consultor en temes vinculats al medi ambient. Els que el van conèixer diuen que sempre lluïa barret i tenia el dandisme propi dels anglesos amb aquella arèola habitual de bon vivant  que gasten aquest tipus de personatges.
El fet de portar els Bobby's a aquest blog d'elements desapareguts no és pas pel local de Pau Claris, sino pels altres dos pubs que amb aquest mateix nom es van obrir abans a la ciutat.
El primer Bobby's que va posar en marxa el senyor Berkeley era a la Diagonal, al barri de la dreta de l'Eixample. Quedava situat a l'estreta vorera de mar entre els carrers Pau Claris i Roger de Llúria. L'èxit de l'aposta va animar el seu fundador a obrir-ne poc després un altre.
 
El primer Bobby's

El segon local el va batejar amb el nom de Bobby's Too, en un joc de paraules basat en la semblança sonora entre els mots anglesos Too (També) i Two (Dos). El lloc escollit va ser el carrer doctor Rizal, que discorre entre el carrer Gran de Gràcia i la placeta de Narcís Oller tocant a Via Augusta. Aquest dos primers Bobby's que avui recordem van desaparèixer als pocs anys.

El Bobby's Too de Gràcia va ser el segon de la família.
 
Quan Berkeley va obrir el seu tercer Bobby's no el va anomenar Three sino Free, repetint la juguesca sonora anglesa ja emprada en el segon local. Quan es va inaugurar a l'actual número 85 de Pau Claris, aquell carrer sencer, des de Correus fins a Còrsega, es deia encara Via Layetana. És l'únic de la família que ha sobreviscut. Serveixi doncs, aquest article per mantenir viu el record dels altres dos.

 

dissabte, 16 de juny de 2018

AUTOBÚS DE DOS PISOS ACLO REGENT. Sèrie 400. (1948-1968)

Agraïments a JORDI BORONAT MARÍN

 

*1948.- Presentació del nou Aclo Regent davant del Palau Reial de Pedralbes. (Foto: Josep Brangulí / Fundació TMB)

Durant els primers anys del franquisme el transport públic de superfície es  va intentar resoldre amb el que quedava dels vells vehicles d'abans de la Guerra Civil. No obstant, el deteriorament d'aquells autobusos i tramvies que l'antiga CAB havia transferit a la companyia Tranvías de Barcelona, era tan manifest, que juntament amb la demanda creixent generada per la immigració, no feia sostenible aquest servei públic en tals condicions.
Així doncs, la societat TBSA, malgrat el model econòmic autàrquic que caracteritzava el nou règim i els mals auguris que s'albiraven amb la desfeta de les potències de l'eix en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial, va optar per intentar importar del Regne Unit una partida de xassissos d'autobús AEC-Aclo Regent dotats de motors dièsel. Posteriorment van ser carrossats per l'empresa saragossana Material Móvil y Construcciones (antiga Carde y Escoriaza) amb estructura d'Imperial, és a dir de dos pisos. La primera sèrie tenia la porta d'entrada al mig del lateral amb tancament plegable pneumàtic. 
Tots els autobusos Aclo Regent quedarien numerats amb la centena dels 400. Els primers van entrar en funcionament el 27 de març de 1948 després d'uns dies de proves. Cobrien les línies L -entre Pla de Palau i Nuñez de Arce- i P, per la Diagonal entre la Plaça de la Victòria (Cinc d'Oros) i el Reial Club de Polo.

*1948.- Un Aclo Regent en proves passant per la Diagonal cantonada Muntaner (Foto: Josep Brangulí. Fundació TMB)


 El primer model de l'Aclo Regent presentava la porta d'accés al lateral.
 
Segona versió de l'Aclo Regent amb plataforma d'entrada al darrera i escala de cargol per accedir al nivell superior 
 
 
 
 *1948.- Dues imatges dels dos pisos de l'autobús de prova en la seva primera versió amb porta lateral. (Fotos: Josep Brangulí. Fundació TMB)
 
 
*1960's.- Un dels autobusos de la segona versió de l'Aclo Regent amb porta al darrera aturat a la Plaça Núñez de Arce (actual Joaquim Folguera).
 
Entre 1948 i 1952 es van posar en funcionament 50 autobusos d'aquesta sèrie als que se n'afegiren altres 20 a partir de 1953. Aquesta darrera vintena d'unitats, ja carrossada al Poblenou per MACOSA, presentava algunes modificacions respecte als del primer grup. L'entrada era pel darrera i s'accedia al nivell superior per escala de cargol.
A partir de 1962 els Aclo començarien a desaparèixer del paisatge urbà de Barcelona. Un grup de 42 van ser modificats i transformats en autobusos d'un únic pis per l'empresa basca radicada a Bilbao Seida., Passarien a ser coneguts com els Aclo-Seida. L'any 1968 seria el de la desaparició definitiva dels Aclo Regent de dos pisos de les línies regulars d'autobusos de la ciutat.
Només el cotxe número 410 va reaparèixer al 1981 per cobrir durant 8 anys (des de maig d'aquell any fins al febrer de 1989), i gairebé a manera de reclam turístic, la línia 747, també coneguda com el Zoobús, que anava de la Plaça Catalunya fins al Parc Zoològic de la Ciutadella.  
 
*1980's.- El Zoobús va aprofitar el cotxe Aclo Regent número 410 i circulava només els diumenges.

dilluns, 11 de juny de 2018

BARCELONA DEPORTIVA. Publicació setmanal d'informació esportiva. (1944-1974)

 
 
*1951.- Portada a dues tintes d'un exemplar de Barcelona Deportiva
 
Setmanari esportiu publicat a la ciutat entre 1944 i 1974, que apareixia els dilluns amb les cròniques de tots els partits celebrats el diumenge fins a les categories regionals.
Barcelona Deportiva era com una mena de Hoja del Lunes de l'esport amb una capçalera que combinava l'escut de la ciutat i les cinc anelles olímpiques.
El periodista granadí José Zulbeldia en va ser el seu director més longeu i entre els col·laboradors habituals hi figuraren el fotògraf Carlos Pérez de Rozas y Sáenz de Tejada (1920-1990) i el dibuixant Joaquim Muntañola (1914-2012).
 
*1950.- Portada a color del almanac d'aquell any amb els representants del Nàstic, el Barça i l'Espanyol, els tres equips catalans que militaven a primera divisió. (Font: todocoleccion)
 
 
*1966.- Insignia de trau commemorativa dels 1000 números de Barcelona Deportiva.
 
Als anys 1970's el setmanari va viure una segona etapa rellançat i dirigit pel periodista i directiu espanyolista Juan Segura Palomares. Durant aquest últim període l'escut de Barcelona de la capçalera va ser substituït pel de la diputació provincial. Finalment al 1974 va desaparèixer definitivament dels quioscs.
 
Dissenys diversos de les capçaleres de Barcelona Deportiva en diferents etapes

dissabte, 9 de juny de 2018

PUB 2'40. Aribau 240 (1971-2015)


El gripau amb el canotier i la guitarra símbol inconfundible del Pub 2'40 durant tota la seva història

Fundat a l'any 1971 per Luís Sagnier de Sentmenat (1933-2005), comte de Múnter, i situat als baixos de l'edifici David, al costat del Nigth-club Las Vegas, el Pub 2'40 va ser durant varies dècades un dels referents de la nit de la ciutat. La història d'aquest local la componen dues èpoques força notables i diferenciades
Els inicis de Pub 2'40 a començaments dels anys 1970's destil·laven encara un ambient gauche divine comparable, en certa mesura i salvant les distàncies, amb el Boccacio de d'Oriol Regàs.
La música sudamericana en directe n'era un producte habitual i la parròquia que freqüentava el local no estava exempta de la presència reiterada de famosos i coneguts del món de l'art (Salvador Dalí), de l'esport (futbolistes, tennistes i del món del motor -Sagnier era un gran amant i aficionat al motociclisme-), del cinema (Sara Montiel, José Luis de Vilallonga) o la de la música i la cançó (Tete Montoliu i Serrat). Hi eren habituals també les exposicions d'art i l'argentí Bebu Silvetti (1944-2003) va arribar a gravar un disc titulat Una noche en el Pub 2'40, produït pel mateix Luís Sagnier. Un gripau amb cara de felicitat, que tocava la guitarra i evocava el tema Sapo Cancionero, es va convertir en el logotip del local.

Sapo cancionero interpretat per María Dolores Pardera i Los Sabandeños
 
*1974.- Un dels habituals actes vinculats a figures dels esports del motor que es celebraven al Pub 2'40. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Portada del disc Una noche en Pub 2'40

Porta d'accés al Pub 2'40
 
Va ser amb l'arribada dels anys 1980's quan el local va viure una progressiva metamorfosi interna fins esdevenir, en molt poc temps, una mena de temple de la prostitució de luxe de la nit barcelonina. I no pas perquè l'objecte social de l'empresa estigués vinculat al comerç carnal, sino perquè el local va començar a poblar-se, nit rere nit, d'unes femelles de bellesa exagerada que, en condició de clientes normals, el convertiren en una mena de centre de contractació dels seus serveis sexuals, que oferien fora del local, després de les copes i les converses de rigor a la barra o als còmodes seients escampats al voltant de les dues pistes de ball. En un escenari com aquest no era d'estranyar que els voltants de la zona acabessin plens d'apartaments per consumar tot el que s'havia preparat i contractat prèviament a l'interior del Pub 2,40. Els dies que coincidien amb fires i congressos, així com els de partits de Champions, el local acabava ple de gom a gom. 
Finalment el Pub 2'40 va tancar portes en els primers mesos del 2015.
 
*2000's.- Flyer dels últims anys del Pub 2'40 que es podia trobar a les recepcions de molts hotels de la ciutat.

dimarts, 5 de juny de 2018

SOWETO: Bar Discoteca. Sòcrates 68. Sant Andreu. (1989-1995)

 
 
 
Soweto (acrònim de South Western Township) és un dels districtes perifèrics de la ciutat sudafricana de Johannesburg a la regió del Transvaal. Constitueix un barri històricament molt vinculat a la lluita i la resistència de la població de raça negra contra l'apartheid i amb la figura de Nelson Mandela.
A la Barcelona de finals dels anys 1980's, Soweto fou també el nom que l'empresari de color Santiago Roku va escollir per la discoteca que va obrir al carrer Sòcrates del barri de Sant Andreu, entre l'església de Sant Pacià i la plaça de les Palmeres.
El local, decorat amb una barreja de palmeres artificials, caretes i tòtems de tribus africanes, canyes de bambú i altres motius tropicals, combinava les músiques de procedència afro, antillana i llatina. Les actuacions eren diàries i bàsicament s'hi escoltaven estils musicals vinculats al reagge, la salsa, el merengue i ritmes africans amb el denominador comú del color negre de la pell dels seus intèrprets. Els habituals del lloc comentaven que s'hi podien escoltar converses parlades en pilhi, una mena d'esperanto africà, a mig camí entre el francès i l'anglès.
Al Soweto hi eren també habituals les festes de disfresses, concursos de ball i altres celebracions plenes de ritme i color, que tenien el seu plat fort en les festes d'elecció de Miss Negra Barcelona.

 

dissabte, 2 de juny de 2018

APOLO 7. Bar musical per a tintinòlegs. Comte d'Urgell 106. (1996-2000)


 


Barcelona ha tingut al llarg del temps diversos establiments temàtics (bàsicament llibreries i botigues d'objectes de regal) creats al voltant de la figura de Tintin, el popular personatge del món del còmic creat pel dibuixant belga George Remi (Hergé) (1907-1983).
Cap a finals dels anys 1990's es va obrir al carrer Urgell 106, quasi tocant a Diputació, un bar de copes que era com un temple d'homenatge a l'imaginari del popular periodista dels pantalons de golf i l'ona de cabell enlariada sobre el front.
Tota mena d'imatges, objectes i dibuixos del propi Tintin, del Capità Haddock, el professor Tornassol, Bianca Castafiore, Milú o els Dupont-Dupond atapeïen l'interior del local. Funcionava regularment de les 6 de la tarda a les 3 de la matinada i li van posar el nom d'Apolo 7. No va tenir una vida gaire llarga, cap a mitjans del 2000 va tancar portes i els seus clients tintinòlegs es van quedar sense poder seguir assaborint les seves copes envoltats d'aquell museu d'icones del seu personatge preferit. 

(Font: Àlex Brown. Blog Vestigios de Barcelona)
 
Curiosament el coet vermell i blanc amb el que el jove periodista i els seus amics van anar a la lluna molt abans que els humans, va romandre penjat a la façana del local durant força temps després del tancament de l'Apolo 7. Finalment, va desaparèixer al 2010 quan es va rehabilitar la façana de l'edifici.