La terrassa de la cafeteria Sándor s’estenia sobre la vorera corba dels edificis més antics de la plaça Francesc Macià. Però, en realitat, Sándor lligava molt millor amb Calvo Sotelo, el nom que els franquistes van donar a aquella plaça que durant 40 anys va ser com una mena d’icona d’encontre de les classes més benestants, que s’havien instal.lat progressivament en els nous barris generats al voltant de la plaça, especialment cap a al zona del Turó i la continuación de la Diagonal en direcció a Pedralbes. Durant els sovint tortuosos anys anys de la transició cap a democràcia d’allò en deien Zona Nacional i era fácil veure-hi concentracions de fills d’aquell règim agonitzant tramant accions d’escarment contra traidors.
Sándor va obrir un bon dia de 1944 i aviat va concentrar tota aquella gernació d’aristòcrates i ben posicionats al calor del nou règim del general. Com ja s’ha dit, era fonamentalment una terrassa. Molts del seus clients mai van arribar a entrar a l’interior del local. Els detalls que atorgaven classe i distinció a Sándor eren múltiples i evidents. Totes les taules de la terrassa tenien unes petites tovalles escrupulosament esteses, un limpia enllustrava les sabates dels clients a qualsevol hora, a dins una senyora exercia de centinela dels serveis, i la plantilla de cambrers sempre ben uniformada lluia uns resplendents botons daurats.
*1940's.- La terrassa de Sándor en els seus primers anys.
Algunes llegendes urbanes expliquen que també les senyores de vida fàcil i gamma alta freqüentaven aquella terrassa i, segons com col.locaven el croissant sobre el plat, els buscadors d’emocions fortes de pagament ja sabien si la fémina es trobava disponible o no. La mitjana d’edat era en general alta i els preus també, gairebé prohibitius. Així es preservava la bona posició social de la clientela. Pares, mares i fills de casa bona tenien a Sándor el seu aparador preferit. Un lloc idoni per gestionar adequadament els seus egos, el seu exhibicionisme i l’anhel de reconeixement de la seva posició social. Però Sàndor era també un petit tresor per als voyeurs. L’estretor del passadís que quedava entre l’entrada del local i les primeres cadires de la terrassa permetia al vianant alleugerir la marxa. Això facilitava la contemplació del ventall de personatges que s'asseien a la terrassa amb la cara al sol i l’epidermis torrada o coberts amb barrets o pameles.
*1970.- Una tuna universitària animant la terrassa de Sándor.
*1982.- La terrassa del Sandor visiblement més reduida.
Amb l’arribada de la democracia al país, Sándor va anar perdent gas progressivament, si bé mantenía una clientela veterena fidel i compromesa. El 1980 va patir una reforma que va reduir considerablement la seva superfície. Els seus antics veins havien caigut progressivament, primer el cabaret Lamoga, després el bar Mery, més tard el cinema Rialto, la perfumeria Magda, la botiga de Mantequerías Lafuente…, fins i tot una de les primeres hamburgueseries Pokin’s que hi hagué a la ciutat i que concentrava una grans quantitats de joves.
En els seus últims anys la mítica terrassa de Sándor havia quedat perfectament delimitada amb parets i sostre de vidre esponsoritzats per Martini. El Grup Husa va ser el seu últim propietari i Marcos Zamora el seu darrer director. Tot es va acabar un dia de març de 2013. Déien que només la terrasa ja costava uns 20.000 euros a l’any que recaptava l’ajuntament. Zamora, després de fer números, va arribar a la conclussió que el negoci ja no tenia viabilitat. Sándor va tancar deixant darrere seu una barreja de glamour i ostentació protagonitzada per personatges inaccesibles.
Vegeu el nou Sandor 1944, reobert el 2013, a l'apartat de ressurreccions de Barcelofília
Vegeu el nou Sandor 1944, reobert el 2013, a l'apartat de ressurreccions de Barcelofília
