diumenge, 15 de juliol de 2018

ELS PINACLES DEL BANCO VITALICIO. Passeig de Gràcia / Gran Via (1949-1960's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

Entre els anys 1946 i 1949 es va aixecar a la cantonada de Passeig de Gràcia amb la Gran Via l'imponent edifici del Banco Vitalicio de España. És una construcció monumentalista de línies clàssiques i perfecta sintonia amb els cànons de l'arquitectura franquista, obra de l'arquitecte Lluís Bonet i Garí (1893-1993), un dels deixebles d'Antoni Gaudí més compromesos en la continuïtat de les obres de la Sagrada Família. 
Aquella nova seu del Vitalicio, inaugurada al gener de 1950, va superar en alçada a l'Edifici Fàbregas de la plaça Urquinaona/Trafalgar, esdevenint el més alt de Barcelona durant els anys 1950's, fins que el Banco Comercial Transatlántico de Diagonal /Passeig de Gràcia li va prendre la corona.
 
*1947-1949.- Dues imatges de l'edifici del Banco Vitalicio en construcció, captades des de la terrassa de la Casa Pich i Pon de Plaça Catalunya. La torre que corona l'edifici va ser construïda al final, quan moltes de les dependències del nou edifici ja eren ocupades. (Font: todocoleccion. com)
 
L'edifici va canviar de propietari a l'any 2009 després de l'adquisició del Vitalicio pel grup assegurador Generali, nom amb el que se'l coneix avui.   

*1950.- Coronament original de l'edifici del Banco Vitalicio d'España amb els pinacles que envoltaven la torre central.

 
*1950.- Fragment de l'article publicat al diari madrileny ABC el 5 de febrer d'aquell any en ocasió de la inauguració de l'edifici.

L'aspecte original de l'edifici, d'acord amb el projecte arquitectònic de Bonet, presentava una façana coronada per un conjunt de 12 pinacles o agulles en forma d'obelisc, que envoltaven la balaustrada en el punt més alt de la torre central a 70 metres del nivell del carrer.
Aquest elements eren situats sobre els petits pedestals que delimitaven les diferents seccions de la balaustrada. Tenien forma d'obelisc sobre una base arrodonida en forma d'atuell. Cada costat de la balaustrada tenia quatre pinacles, dos de centrals i dos als vèrtexs, disposats de forma equidistant entre tots ells. 


*1950's.- Detalls de la base dels pinacles desapareguts

Avançada la dècada del 1960's i coincidint amb una època d'eliminació generalitzada de coronaments i terminals dels edificis a causa de la nul·la protecció oficial dels elements artístics dels edificis i tot cercant un manteniment més econòmic o inexistent de l'estructura que eliminava els perills de despreniments, l'edifici del Vitalicio va veure també com perdia els seus pinacles. Malgrat ser un edifici de menys de vint anys que no havia passat pels bombardeigs de la Guerra Civil, va tenir l'honor d'entrar també dins la gran familia dels edificis escapçats de la ciutat, circumstància que probablement ha passat inadvertida a molts ciutadans.
La publicitat va ser en aquest cas la causa de la desaparició d'aquestes agulles. Un primer rètol de Banco Vitalicio, situat al cim de l'edifici, su bé només al lateral del torreó encarat cap al xamfrà, va començar a amenaçar els pinacles a final de la dècada, que encara van aguantar aquest primer envit.

*1960's.- Primers rètols publicitaris amb pinacles encara sense eliminar

Fou a la dècada següent que els rètols publicitaris del Banco Vitalicio acabarien abastant els quatre laterals de la torre. Els pinacles foren discretament eliminats, com tambe alguns altres de característiques similars que hi havia als vèrtexs de les balconades dels pisos inferiors, uns metres més avall. En aquest cas, cal pensar que ho foren per motius de seguretat davant la inexistència de publicitat en aquest sector de la façana.  
La restauració de l'edifici promoguda pel grup Generali va preservar alguns d'aquest pinacles però no va retornar els originals del capdamunt de la torre, que segueix com a zona reservada a publicitat. 
 
*2000's.- La publicitat de Vitalicio, ja integrada dins el grup Generali, continua ocupant les quatre bandes de la torre sobre la barana que havien ocupat els pinacles. Similars als que hi havia al cim en podem veure d'altres als extrems de les balconades dels pisos inferiors.

dissabte, 14 de juliol de 2018

VÍDEO INSTAN. Vídeo Club. Enric Granados 30. (1980-2018)



L’arribada dels anys 1980’s va suposar l’esclat d’un fenòmen que canviaria alguns costums casolans, així com la vida i l’activitat dels cinèfils. Ens referim a l’eclosió del vídeo domèstic, un aparell que calia instal·lar al costat del televisor i permetia reproduir a tota hora cintes amb pel·lícules i gravacions a gust del consumidor. La comercialització d’aquest nou electrodomèstic va créixer exponencialment durant els primers anys d’aquella dècada, Paral·lelament no va trigar gaire en aparèixer un nou negoci dedicat a la comercialització de cintes amb pel·lícules: els videoclubs. 
 
*2000's.- La porta d'accés des del carrer al videoclub
 
En aquells primers anys de la història del video coexistiren tres sistemes diferents, el Video 2000 de Philips, el Betamax i el VHS, que seria el que finalment s’imposaria després d’una curta etapa inicial de competència entre els tres sistemes. Els addictes als videoclubs es van haver de familiaritzar ben aviat amb un tot un seguit de rituals propis de les seves visites a aquests locals, que començaren a inundar els carrers de tots els pobles i ciutats. En els primers anys, el primer ritual consistia a comprar una pel·lícula com a garantia d’accés a la condició de soci. El preu de les pel·lícules era aleshores bastant alt. A partir d'aqui començava l'excitant exercici del buscar i trobar per emportar-se a casa el millor dels botins d'acord amb les preferències cinematogràfiques de cadascú.
Els rituals continuaven amb el registre de les cintes que s'enduien els clients i en la comprovació de l'estat de la cinta retornada en el moment de la seva devolució, un moviment de canell automàtic de la dependenta acompanyat d'una ullada de comprovació per assegurar que la cinta no havia estat malmesa. 
Video Instan, al carrer Enric Granados entre València i Mallorca, va ser un dels precursors i el que va tenir una vida més llarga. Ocupava un local ampli i semisoterrat, amb accés des del carrer a través d'una entrada de sostre baix i uns quants graons, que conduïen a un primer espai de caixa i retorn de les cintes, al qual seguia un ampli espai ple de prestatgeries curulles de pel·lícules classificades per gèneres. El sector dedicat a pel·lícules de venda era aleshores minúscul comparat amb el dedicat a lloguer que ocupava el 90 per cent de l'espai. Amb el temps el primer aniria creixent en detriment del segon.
  
*2000's.- Interior del local
 
La història de l'evolució del video és ben sabuda. L'VHS, després d'haver guanyat la partida als altres sistemes va acabar cedint terreny en favor del DVD, presentat en disquets d'un format molt més lleuger que els antics cartutxos de plàstic negre que contenien les cintes de VHS. I posteriorment el DVD va donar pas al Blu-Ray, que millorava considerablement la qualitat i la resolució de les imatges.
Mentre que a partir de la primera dècada del segle XXI, els videoclubs anaven tancant davant la pressió d'internet i la televisió de pagament, Video Instan va subsistir durant 38 anys com l'únic videoclub de la ciutat on, directament o per encàrrec, tot era pràcticament disponible, assolint un indiscutible prestigi entre el videòfils.
El final del mític local del carrer Enric Granados va arribar el 12 de juliol de 2018 amb la presentació in situ del film Brava, una pel·lícula de Roser Aguilar amb Laia Marull i Francesc Orella. L'increment del preu del lloguer feia inviable continuar allà. Video Instan però, no va desaparèixer. Es va reinventar i va obrir un nou local al carrer Viladomat 239 (Video Instan Cafè Cinema), que inclou fins tot una petita sala de projecció. La imatge del l'antic videoclub va quedar però, per sempre més instal·lada en el record del clients més nostàlgics, que no eren pocs. 
  
 *2018.- Últims dies de Video Instan al carrer Enric Granados amb l'anunci de l'imminent trasllat
 
 

diumenge, 8 de juliol de 2018

VILLA CARMEN. Escornalbou 37. (1914-1970's)

Agraïments a CARME MARTÍN
 

L'any 1914 va ser construida al número 37 del carrer del Guinardó (actualment Escornalbou) una modesta casa de planta baixa i un pis, que no destacava especialment sobre la resta de construccions d'aquest format tan habituals als carrers del Guinardó i altres barris a començaments del segle XX.
Una balconada sencera al primer pis davant tres obertures tancades amb persianes menorquines i uns esgrafiats verticals als baixos i al contorn superior de les finestres del primer pis eren els únics elements destacables de la façana, juntament amb el frontó on hi figurava l'any de la seva construcció 1914 i el nom de Villa Carmen.
 
*1933.- Emplaçament de Villa Carmen en un plànol de l'època de la Segona República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)  
 
La singularitat d'aquest edifici prové però, del fet que a partir de l'any 1927 hi va viure amb la seva família la dirigent anarquista Frederica Montseny, que malgrat la seva ideologia contrària a les estructures d'estat, va arribar a ser la primera i única ministra anarquista dels governs de la Segona República ja en plena Guerra Civil. Com a titular del Ministeri de Sanitat i Assistència Social en el govern de Largo Caballero va promoure la Llei de l'avortament i va crear els centres d'atenció a les prostitutes.
La pròpia Frederica Montseny explicava que tots els anys venia a passar els estius a la casa del Guinardó l'historiador francès Max Nettlau  fins que va començar la Guerra. Eren habituals les visites dels principals dirigents anarcosindicalistes de l'època com Angel Pestaña, Garcia Oliver, Ascaso o Durruti.  Frederica explica també que la seva família no va ser mai la propietària de la casa, que pertanyia a l'empresa de transports de Gordo i Trias.
La llegenda de Villa Carmen però, va continuar acabada la Guerra Civil. Després de ser objecte de pillatge repetit i tolerat per les autoritats franquistes, la finca acabaria en mans del temut comissari Pedro Polo Borreguero, que va decidir d'instal·lar-s'hi als anys 1940's. Polo, un repressor i torturador implacable, que dirigia les seves brutals operacions des del seu despatx de Via Laietana, sembla que va optar per conèixer de prop i respirar l'aire d'aquelles parets on els seus enemics polítics havien planejat tantes accions a favor de l'alliberament del proletariat 

Frederica Montseny

*1977.- Frederica Montseny, recolzada amb un bastó, durant la seva visita a Villa Carmen envoltada d'un grup de periodistes i amics. (Foto: Família Jaume Creus)
 
Quan al 1977 Frederica Montseny va tornar de l'exili per participar en aquell històric míting de la CNT a Montjuïc, no va voler perdre l'oportunitat de fer una visita a Villa Carmen per evocar temps passats. La casa encara hi era, però tot havia canviat molt i Villa Carmen desapareixeria finalment cap a finals dels anys 1970's. 
Frederica Montseny va morir a Tolosa de Llenguadoc al gener de 1994 als 88 anys.

*1977.- Una altra imatge de la visita de Frederica Montseny a Villa Carmen un cop retornada de l'exili. (Foto: Família Jaume Creus)

dissabte, 7 de juliol de 2018

TRAMVIA SOBRE GESPA. Plaça Urquinaona (1940's)

Agraïments a VALENTI PONS TOUJOUSE, ALFRED PUIG i FRANCISCO ARAUZ.


*1947.- Imatge apareguda a la revista de Tranvias de Barcelona S.A. d'aquell any on es pot veure un tramvia de la línia 29 circulant sobre panells de gespa a la plaça Urquinaona.

Als anys 1940's els tramvies que creuaven la plaça Urquinaona seguint el trajecte de l'eix de la Ronda de Sant Pere van circular durant uns anys amb els rails envoltats de superfícies de gespa.
En concret van ser dos els tapissos vegetals que es van habilitar a l'esmentada plaça. Aquesta operació suposava el tancament al trànsit rodat de l'eix de la Ronda de Sant Pere al seu pas per la plaça, que quedava reservat exclusivament al tramvia 29. La resta de tramvies havien de circumval·lar la plaça per anar de Fontanella fins a l'inici del Carrer Roger de Llúria (línies 30 i 39) o a traves de l'eix de Pau Claris/Via Laietana (línies 7 i 8).
L'operació es va fer segons un projecte de l'arquitecte Josep Soteras, elaborat al principi dels anys 1940's. La nova disposició dels espais va generar dues grans superfícies de gespa que protegien els marges del trajecte del tramvia, llevat de la zona central de la plaça que es va habilitar com a zona d'aturada i accés dels viatgers als tramvies. La disposicio dels panells de gespa per les pròpies característiques de la plaça no era simètrica. L'espai més proper a la cruïlla del començament del carrers Roger de Llúria / Ausiàs Marc i Trafalgar / Jonqueres era més gran llarg que el de l'altra banda.

*1940.- Plànol de la reordenació de la Plaça Urquinaona segons el projecte de Josep Soteras (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

*1947.- Una targeta postal de l'època on es poden apreciar des de la banda de Jonqueres/Trafalgar els espais de gespa sobre els quals circulaven els tramvies. Al fons, es pot veure l'edifici del Banco Español de Crédito que s'acabava d'inaugurar a la Plaça Catalunya. (Foto: Postal J.V.B.)


*1940's.- Els tramvies circulant sobre el panell de gespa més pròxim a l'eix Via Laietana/Pau Claris

*1950's.- Els panells de gespa ja suprimits per ciment i asfalt al pas del tramvia pel centre de la plaça.