CAMP DE FUTBOL DEL CARRER SANT SEBASTIÀ. CF NUMÀNCIA. Pla de Galvany. (1900's-1910's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i DARIUSZ OSIAK

En els primers anys del segle XX l'emergent esport del futbol va tenir un gran nombre de camps de joc i de clubs emplaçats a la zona de l'Esquerra de l'Eixample. Amb no gaires excepcions altres zones i barris de la ciutat es van anar incorporant també a la pràctica d'aquest esport. No gairé lluny d'allà, al barri de Galvany, dins de l'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles [1], va instal·lar-se el camp de joc del Football Club Numància, un club modest que al llarg de la seva història va donar sempre prioritat als jugadors joves per formar els seus equips. 

*1900's.- Equips juvenils jugant al camp del carrer Sant Sebastià instal·lat sobre l'antiga esplanada de Galvany. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Dariusz Osiak)

El camp de joc del Numància, conegut com el camp de Sant Sebastià, era situat en un dels extrems del carrer del mateix nom, que a partir de 1907 va ser dedicat al linguïsta i frenòleg català Marià Cubí (1801-1875). Aquest terreny de joc s'estenia en direcció al terme de Sarrià a partir del carrer Calvet, aleshores edificat només en el costat contigu al barri Galvany i completament orfe d'edificacions a la banda Llobregat on hi havia el gran descampat conegut com a Pla de Galvany, sovint escenari de parades militars. Només la fàbrica de la Sederia Vilumara tocant a la Diagonal i el Convent de les Monges Caputxines, malmès i destruït durant la Setmana Tràgica, s'aixecaven en aquell indret proper a l'actual plaça de Francesc Macià.

*1900's.- El camp de futbol del carrer Sant Sebastià amb la masia de Can Campana al fons. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Dariusz Osiak)

El camp de futbol del Numància quedava situat davant del terreny que aviat s'urbanitzaria com el Parc d'Atraccions del Turó Parc. En aquest indret i davant de la masia de Can Campana es va aprofitar l'esplanada de l'antic Camp de Galvany per dotar al club d'aquest modest terreny de joc sense graderies i amb escasses instal·lacions que va romandre actiu fins ben entrada la dècada dels 1910's. Inicialment, ja hi havia jugat el Football Club Condal (1902), però més tard fou l'esmentat FC Numància que hi va competir en segona divisió amb equips juvenils (o segons equips), fins que a final de 1911 va assolir l'ascens a la Primera Divisió del Campionat de Catalunya.

*1902.- L'edició de Los Deportes del 9 de març d'aquell any, publicava la primera notícia sobre l'aparicio d'un nou club anomenat F.C. Condal que jugava els seus partits al camp de la plaça Galvany. Suposadament es la primera referència al camp del carrer Sant Sebastià abans de ser ocupat pel FC Numància.

El camp de futbol del carrer Sant Sebastià va ser desmantellat al 1917 però l'espai encara seria aprofitat en el futur per instalar-hi la pista i les instal·lacions annexes del Mundial Sport (1924) i posteriorment (1932) la pista de patinatge del Galvany Skating Rink. Aquest terrenys són avui ocupats per l'Avinguda de Pau Casals i l'accés principal als jardins del Turó Parc.

_____________________

[1].- Sant Gervasi de Cassoles va quedar annexionat a Barcelona a l'any 1897.

ERNEST GRANDIN. Segells, esmalts, gravats i plaques. Portal de l'Angel 25 / Placa Catalunya. (1893-1924)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

Tot i que hem trobat referències d'una primera botiga d'Ernest Grandin al número 19 de la Rambla de Santa Mònica, aquest empresari va instal·lar-se als baixos de la Casa Rosés (Portal de l'Àngel/Plaça de Catalunya) a partir de 1893. Gravador i esmaltador, Grandin (de nom complet Ernest Jean Baptiste Grandin Enibout) era natural d'Orleans (França) i s'havia establert a Barcelona on va esdevenir un autèntic líder com a inventor de petits aparells, així com en la comercialització de segells de goma, plaques metàl·liques, i altres efectes d'identificació de persones i empreses.

*1885.- Publicitat del primer establiment d'Ernest Grandin a la Rambla de Sant Mònica. (Font: El Diluvio / ARCA)

*1900's.- Vista del Portal de l'Àngel des de la Plaça Catalunya. A la dreta de la imatge, al baixos de la Casa Rosés, podem veure la botiga de Grandin. (Foto: Antoni Espluga).

La popularitat de Grandin va créixer a partir de l'obertura de la botiga als baixos de la Casa Rosés a l'emergent plaça de Catalunya.

*1895.- Dos anys després, Grandin s'anunciava ja al Portal de l'Angel 25 i liquidava la botiga de Rambla de Santa Mònica (Font: El Diluvio / ARCA).

El 1903 resulta l'adjudicatari del concurs-subhasta, convocat per l'ajuntament de Barcelona, per fabricar les plaques i rètols de metall per als vehicles de tracció animal. D'altra banda, al 1906 guanya el concurs públic per retolació dels carrers de l'Eixample i del centre de la ciutat. Les plaques són realitzades en català i castellà.

Ernesto Grandin va casar-se amb Augusta Smith, de la que curiosament donava notícia el diari La Publicidad en un episodi d'intent de robatori que ella mateixa va evitar.

*1902.- Notícia publicada el 3 de març d'aquell any, sobre l'intent de robatori a la botiga de Grandin frustrat per la seva esposa. (Font: La Publicidad. /ARCA)

 

Una placa esmaltada fabricada per l'empresa Grandin, en la que es pot veure el nom del fabricant al marge inferior dret. (Font: todocolección.com). 

Al març de 1905 Puig i Cadafalch es va oposar a que l’ajuntament acceptés la làpida de ferro esmaltat que Grandin volia regalar per exposar-la a la plaça dels Josepets, que en poc temps seria dedicada oficialment a Fernando de Lesseps.

*1905.- El Diluvio comentava així l'episodi entre Puig i Cadafalch i Ernest Grandin. (Font: ARCA)

La dedicació dels Grandin a l'ofici de gravadors i fabricants de segells de goma i d'esmaltats de plaques va a tenir continuïtat en el seu fill Guillem Grandin i Smith. que ja als 1904 havia guanyat el concurs d'aprenents en la modalitat d'esmaltats sobre ferro.

*1914.- Al gener d'aquell any, Ernest Grandin moria i el diari Las Noticias recollia així la notícia en la seva edició del dia 28. (Font: ARCA)

*1921.- Vista del Portal de l'Angel des de la Plaça de Catalunya amb la botiga dels Grandin en els seus darrers anys. (Foto: Josep Brangulí).

A partir de 1924 amb la reforma i transformació de l'antiga Casa Rosés per esdevenir Casa Segura, els successors de Grandin abandonen l'edifici i s'instal·len al número 10 del carrer dels Arcs amb magatzem al carrer Joaquim Pou. A partir de 1931 amb l'arribada de República els Grandin figuren al carrer Martí i Julià número 4.

PIOLINDO. Pollastres a l'Ast i menjar casolà. Freixures 6 (1962-2019) i Marià Cubí 5.

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a LLUÍS GELIS, ENRIC H. MARCH, JAUME SUSANY, JOANA FRANCÉS i ALFONS MARTÍN

El Piolindo del carrer Freixures a la dreta en una aquarel·la d'Alfons Martín.  

Durant els difícils anys de la posguerra, el pollastre va passar de ser un producte gairebé de luxe a un article de consum generalitzat i a l'abast del gran públic. Una de les causes dels seu adveniment va ser el fenòmen dels pollastres rostits com a conseqüencia de l'establiment de granges de cria intensiva. Els primers pollastres a l'ast van aparèixer a Barcelona cap als inicis dels anys 1960's. Locals com el Kikiriki a Hostafrancs o Los Caracoles al carrer Escudillers van ser alguns dels pioners. El procés de rostir-los tots sencers, adobats prèviament amb llimona, sal, pebre i sovint altres herbes, després de travessar-los amb una mena d'espasa giratòria davant una font de calor, permetia que el resultat final fos d'una exquisidesa inigualable i estalviés la feina de cuinar-ho a casa. 

Si hi ha un establiment que seria injust oblidar quan recordem el recurs del pollastre a l'ast per salvar qualsevol àpat, és obligat parlar del Piolindo, un local extarordinàriament popular que des de finals del 1962 es va establir al barri de Santa Caterina prop del mercat i servia pollastres a l'ast a banda d'altres menjars per emportar o per consumir al propi bar. L'establiment era emplaçat al carrer de les Freixures [1], una via estreta, com gairebé tots els carrers de Ciutat Vella, que unia el perllongament de l'Avinguda de la Catedral (des del 1972 dedicat a Francesc Cambó) amb el carrer de Sant Pere Més Baix.

A l'octubre de 1962 el diari vespertí El Noticiero Universal explicava que s'havia inaugurat un establiment promogut per l'empresa gallega Hijos de Marcelino Herranz S.L., que disposava d'unes granges avícoles que permetien servir grans quantitats de pollastres rostits.

*1962.- Titular d'un petit article sobre l'obertura del Piolindo del carrer Freixures que publicada a El Noticiero Universal a l'edició del 30 d'octubre d'aquell any. (Font:ARCA) 

L'èxit dels pollastres rostits del Piolindo va animar als seus promotors a obrir una segona botiga fora de Ciutat Vella i el lloc escollit va ser a mig camí entre Gràcia i Sant Gervasi, allà on arrenca el carrer Marià Cubí prop de la plaça de la Gal·la Placídia.

*1964.- Retall de publicitat dels dos Piolindos, que feia esment als seus populars pollastres sense utilitzar encara la denominació a l'ast. (Font: El Noticiero Universal / ARCA) 

*1970's.- Interior del Piolindo amb la barra i les columnes revestides amb petites rajoletes multicolors. (Foto: Pere Castaño) 

I amb el pas dels anys el Piolino va esdevenir un referent del menjar econòmic i de qualitat on, a banda dels pollastres, si podien menjar canalons, croquetes, empanadilles. S'hi servia també xampany -després cava- amb porró i al propi menjador hi havia un rentamans amb la pastilla de sabó encastada en un ferro. El panorama a l'interior era d'allò més divers, però sempre amb el concepte popular com a denominador comú. La clientela del dia a dia aplegava una fauna molt diversa on no hi faltaven operaris, paletes, gent jove, habituals del mercat, gent del barri i algun malfactor camuflat que dintre del local mai provocava problemes. Anar els diumenges al matí buscar el pollastre i algunes coses més al Piolindo era com una mena de ritual per a molts veïns i clients.  

La venda per emportar-se el menjar a casa va anar guanyant cada cop més adeptes i l'establiment es va convertir en una rostisseria. La sucursal de Marià Cubí va tenir un mal final, destrossada per un incendi, en els primers anys després del canvi de segle.

La decadència del Piolindo del carrer Freixures va començar entrada la dècada dels 2010's. Canvis de propietaris, pèrdua progressiva del seu concepte popular, un incendi al 2018 i finalment la pandèmia. Tot plegat acabaria amb el local regentat per un nous amos orientals, que no van saber conservar ni recuperar l'antic carisma del local. A partir d'aquí el Piolindo, tot i consevar el seu nom de sempre, va convertir-se en un local més, amb la vulgaritat pròpia d'allò que ja no és autèntic i amb referència a entrepans i menjar xinesos al rètol.  

_______

[1].- Alfons Martín en el seu blog rondaller ens explica l'origen del nom del carrer Freixures. Podeu consultar-ho en aquest enllaç: https://www.rondaller.cat/2019/12/18/carrer-freixures/

ARC MONUMENTAL DE LA VISITA DEL REI ALFONS XIII A BARCELONA. Passeig de Gràcia- Consell de Cent. (1904)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

A l'abril de 1904 el jove rei Alfons XIII, de només 17 anys, va visitar Barcelona. El viatge del monarca  havia estat promogut pel president del consell de ministres Antonio Maura, líder del Partit Conservador. El trajecte des de Madrid va ser cobert per via fèrria i el tren es va aturar al baixador del passeig de Gràcia amb el carrer Aragó. Era el 7 d'abril de 1904. La ciutat s'havia preparat a consciència per rebre el rei. Banderes i domassos cobrien les baranes dels balcons i les finestres dels carrers cèntrics i especialment en aquelles vies per on passaria el monarca i el seu seguici.

Així mateix, s'havien disposat tot un seguit d'estructures monumentals efímeres de benvinguda i celebració. Una d'elles, probablement la més rellevant i monumental, era l'arc monumental que va ser plantat al bell mig de la calçada central del passeig de Gràcia prop de la cruïlla amb el carrer Consell de Cent.   

*1904.- Vista de l'arc monumental al Passeig de Gràcia

L'arc tenia tres cossos. Sobre el central, més alt que els dos laterals, s'hi podia veure un escut monàrquic d'Espanya, mentre que sobre el de l'esquerra, mirat en direcció a muntanya, hi havia l'escut de Barcelona i sobre el de la dreta el de Catalunya. Els dos pilars del mig eren ornats amb escultures que evocaven les deesses de la indústria i el comerç. La part superior del monument apareixia guarnida amb uns llargs i voleiosos banderins altrament dits gonfanós.

 

*1904.- Descripció de l'arc monumental al diari La Veu de Catalunya en la seva dedició del dia 7 d'abril (Font: ARCA)

L'emplaçament del monument havia estat força estudiat. Finalment es va considerar que aquell era el lloc més idoni perquè el seguici reial, tot just sortir de l'estacio del carrer Aragó, tingués prou perspectiva per visualitzar-ho abans d'emprendre el camí passeig de Gràcia avall cap al centre de la ciutat i així el pogués contemplar i passar-hi per sota.

*1904.- Una maqueta en metall de l'arc monumental executada als talllers de Valero Tiestos

L'autor d'aquest arc va ser l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931) i es va construir en el temps rècord de cins dies. El seu cost havia estat sufragat pel Marquès de Comillas i va tenir una existència força efímera atès que, tal i com estava previst, seria desmuntat pocs dies després de la visita reial.

CISTELLERIA SISCART. Creu Coberta 123. (1896-2020)

MIQUEL BARCELONAUTA

Un dels molts establiments històrics que van desaparèixer del carrer Creu Coberta al barri d'Hostafrancs va ser la centenària Cistelleria Siscart, situada al número 123, passat el mercat en direcció cap a Sants, entre els carrers del Moianès i del 26 de gener de 1641.

La botiga va ser oberta a finals del segle XIX i a l'Anuari Riera de 1896 ja hi figurava situada a la finca del costat. Especialitzada en articles de vímet i tota mena de complements, els cistells van constituïr l'objecte fonamental d'aquest negoci, que amb els anys s'anà ampliant a catifes, cortines, persianes esteres, escombres, garrafes i cordes.

Un dels primers papers per embolicar els objectes de cistelleria que es venien a Can Siscart.

Joana Siscart besneta, dels fundadors, una familia d'origen lleidatà que es va establir al barri, va ser l'última encarregada de la botiga. La competència dels basars xinesos, el poc suport al comerç de barri, però sobretot la jubilació de la propietària, sense que cap dels seus fills optessin per encarregar-se de la continuïtat del negoci, el van portar al seu tancamant al setembre de 2020, uns temps tristament dominats per la pandèmia del COVID-19. La Joana va poder llegir el pregó de les festes d'Hostafrancs el dia 27 de setembre de 2020 pocs dies abans del tancament definitiu de la botiga.  

*2020.- Últims dies de la Cistelleria Siscart en aquesta imatge nocturna, on ja apareix amb el rètol que anunciava el tancament del negoci per jubilació de la propietària. (Foto: Lluís Sergi Sarri Camargo).

L'ATEMPTAT CONTRA ANTONIO MAURA. Placeta de la Mercè. 12 d'abril de 1904.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

El 12 d'abril de 1904 es va produir a Barcelona el primer atemptat [1] contra el cap de Govern conservador Antonio Maura y Montaner (Ciutat de Mallorca 1853 - Torrelodones. Madrid. 1925) . El polític mallorquí va sobreviure a l'atac d'un jove anarquista, Joaquim Miquel Artal, que li va clavar un punyal al pit mentre circulava sobre una carrossa descoberta.

Maura havia acompanyat al jove rei Alfons XIII en aquella visita del monarca a Barcelona, que ell mateix havia promogut, conscient de la importància que tenia Catalunya per al desenvolupament industrial i comercial de tot l'Estat. 

*1925.- Fotografia publicada 21 anys després de l'atemptat a Mundo Gráfico i atribuïda a Campúa [2]. (Font:  Mundo Gráfico. 16 desembre 1925).

La Veu de Catalunya del dimecres 13 d'abril, l'endemà de l'atemptat, publicava una àmplia i detallada descripció dels fets esdevingut a la placeta de la Mercè rera la Capitania General del passeig de Colom i davant l'esglèsia de la patrona de Barcelona.

 

L'agressor de només 19 anys va ser reduït per la policia que hi havia al lloc dels fets amb la col·laboració del públic assistent. Arnal sembla que no havia despertat sospites i s'apropà a Maura amb un sobre simulant voler lliurar-li una carta.

Dibuix atribuït a Josep Cravinety Guteras [3] sobre l'atemptat a Maura

Dibuix de Pau Febrés Yll de l'escena de l'atemptat.

Arnal va ser jutjat només dos mesos després de cometre l'acció. Va declarar que havia actuat per venjar la represió aplicada un any abans sobre els camperols revoltats a la localidad d'Alcalá del Vallés (Cadis). Va ser comdemnat a 17 anys i 4 mesos de presó. No va arribar a complir-los perquè al 1910 va morir de malaltia a la presó de Ceuta.

__________________

[1].- Maura patiria un altre atemptat a Barcelona sis anys després, el 22 de juny de 1910. Aquest cop l'intent d'acabar amb la seva vida va tenir lloc a l'Estació de França on va rebre dos impactes de bala que no aconseguiren abatir-lo.

[2].- L'autor de la foto era José Demaría Vázquez conegut igual que el seu pare com a Campúa.

[3].- El dibuixant Josep Cravinety Guteras (1865-1917) era fill del brigadier José Cravinety Cladera mort a la guerra carlina a Alpens (Osona) el 1873. 

GRANDIÓS PAVELLÓ JAPONÈS. Rambla de Catalunya - Carrer de Les Corts (Gran Via). (1879)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

A la dècada dels 1860's, l'atracció i la curiositat per la cultura japonesa ja s'havia començat a fer palesa a Barcelona i el Teatre del Liceu, reobert al 1862, un any després de l'incendi, havia acollit algunes representacions d'artistes de l'orient llunyà. També al Principal havien actuat al novembre de 1864 un grup d'acròbates xinesos. De fet, aquell Liceu resorgit de les seves pròpies cendres, era molt més popular i allunyat del caracter elitista que la burgesia catalana li va imprimir cap a finals de segle. Als programes d'espectacles s'hi barrejaven les peces cultes d'òpera amb d'altres més orientades al gran públic, que incloien màgia, saltimbanquis, acròbates o espectacles màgia i pantomima. 

El 1868 l'Imperi del Japó va encetar el període Meiji, caracteritzat per una obertura que va abocar el país a donar-se a conèixer per tot el món i especialment a Europa i Amèrica del Nord on les seves grans ciutats començaren a rebre visites de companyies d'artistes japonesos. Aquell mateix any, el 2 de setembre, la Companyia Imperial Japonesa va arribar per primer cop a Barcelona i va fer un seguit d'actuacions al Liceu que van ser recollides i elogiades a la premsa després que els artistes i acròbates s'allotgesssin a l'Hostal de los Caballeros. [1].

Onze anys després, la cantonada muntanya/Llobregat de la Rambla de Catalunya amb la Gran Via s'havia començat a caracteritzar per ser un indret propi per a l'exhibició d'espectacles vinguts de terres llunyanes. Allà hi havien estat anteriorment les exhibicions de feres salvatges del Mr. Bidel i el 1879 s'hi va establir una nova instal·lació amb el cridaner nom de Grandioso Pabellón Japonés. En realitat es tractava d'un espectacle de circ, que convé no confondre amb el posterior Pavelló Imperial Japonès que es va instal·lar dos anys després, al 1881, al mateix carrer de les Corts tocant a Passeig de Gràcia.

La nit del 12 d'agost de 1879 van començar les funcions al Grandiós Pavelló Japonès, sovint identificat com Gran Pavelló Japonès o simplement com a Pavelló Japonès. Les cròniques a la premsa de l'època ens el presenten com una mena d'envelat de forma circular amb grans vents o suports per aguantar tota l'estructura i capaç per a reunir a més de 1.500 persones. En resum, una mena de circ decorat amb motius orientals. 

L'interior del pavelló era tot entapissat amb unes poques files de butaques i cadires. Al darrera d'aquestes localitats preferents s'estenia l'amfiteatre i les graderies amb l'entrada general, que es va posar a la venda al preu de tres rals. L'estructura va ser força criticada a la premsa pels problemes de visió i ventilació que comportava. D'altra banda, la calor sufocant, pròpia d'aquelles mesos d'estiu, va ser també un element d'incomoditat que van haver de suportar els assistents.

Les limitacions descrites no van impedir però, l'èxit dels espectacles, que es realitzaven a les 20:45 del vespre amb segones funcions especials de tarda els diumenges i festius a les 15:30 hores. 

*1879.- Retall del Diario de Barcelona del 12 d'agost que aporta dades sobre l'estructura del pavelló i l'inici de les seves activitats aquella mateixa nit. (Font: ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1879.- Fragment de la crònica publicada al Diario de Barcelona del 13 d'agost d'aquell any després de la jornada inaugural del Grandiós Pavelló Japonès. (Font: ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

L'equip d'artistes orientals era integrat per 12 acròbates japonesos, tot i que al pavelló hi actuaren també artistes francesos de la família Martin i les germanes Foucard (Nathalie, Léontine i Blanche), que acapararen l'atenció de la funció i els aplaudiments del respectacle amb els seus exercicis amb la corda vertical, anelles i trapezi. Mr. Foucard, el pare de les tres noies, havia estat monitor del Príncep Imperial.

*1879.- El Grandiós Pavelló Japonès anunciat a les planes del Diari Català el 19 d'agost d'aquell any (Font: ARCA).

*1879.- El Diario de Barcelona del dia 19 d'agost d'aquell any es feia ressò d'un robatori al Pavelló Japonès (Font: ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1879.- Últimes funcions al Gran Pavelló Japonès el dies 23 i 24 d'octubre d'aquell any. L'endemà la companyia se n'anava a Madrid. (Font: Diario de Barcelona / ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Malgrat la seva curta estada (del 12 al 24 d'agost) a la ciutat, l'experiència del Grandiós Pavelló Japonès constituieix una pàgina destacada en la història de l'arribada d'artistes orientals a Barcelona. Com s'ha apuntat abans, aquesta neixent vinculació amb l'art i la cultura japonesa tindria la seva continuïtat, només dos anys després, amb la instal·lació molt a prop d'allà del Pavelló Imperial Japonès (1881-82) promogut per Carles Maristany. 

PAVELLÓ IMPERIAL JAPONÈS. Gran Via entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia. (1881-1882)

MIQUEL BARCELONAUTA.

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i DAVID PLANES i SÁNCHEZ

*1881.- El Pavelló Imperial Japonès en un gravat de l'època. (Font: La Ilustración).

Inaugurat el 7 d'octubre de 1881, tot i que la seva obertura era prevista uns dies abans, concretament el 28 de setembre quan va haver de ser suspesa a causa de la pluja, aquest pavelló va ser projectat per encàrrec de Carles Maristany, amb la participació dels escenògrafs Fèlix Urgellés i Miquel Moragas.

Carles Maristany residia habitualment a Vilanova i la Geltrú i era germá de Francesc Maristany, soci fundador de la Casa Llibre del carrer Ferran. Provinent d'una familia molt acabalada, va dedicar part de l'herència que va rebre al 1879 a la seva gran passió, viatjar per l'Orient llunyà. Entre 1880 i els inicis del 1881 Maristany viatja al Japó on creix la seva fascinació per l'art, la vida i els costums nipons. Retornat a Barcelona Maristany va unir-se a Urgellés i Moragas amb els que el 16 de juny de 1881 va constituïr una societat (La Imperial Japonesa) amb l'objectiu de difondre la seva col·lecció d'art japonès adquirida durant el viatge.

En la seva excel·lent tesi doctoral titulada La presència del Japó a les arts de la Barcelona del vuit-cents (1868-1888) [1],  Ricard Bru i Turull ens ofereix una detallada descripció del procés de construcció d'aquest edifici. La idea inicial era construir un pavelló a la plaça de Catalunya, la qual cosa va comportar les primeres oposicions dels que consideraven que la plaça ja es trobava prou sobrecarregada de teatres, carpes i altres construccions efímeres que desfiguraven completament el que havia de ser una gran plaça ciutadana. Miquel Moragas, com a representant de La Imperial Japonesa, va sol·licitar els permisos municipals. L'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias va proposar aleshores un espai alternatiu a la Plaça de Catalunya, que era un solar que pocs anys abans (el 1877) havia acollit les primeres exhibicions de feres salvatges de Mr. Bidel a la Granvia entre Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia davant del Palau Samà. Actualment coincidiria amb l'espai on s'aixeca l'hotel Avenida Palace i el Palau Marcet on es va establir el teatre i cinema Comedia.

Finalment l'ajuntament va concedir els correponents permisos amb la condició que el pavelló s'hauria de situar, com a  minim, a 5 metres del passeig de Gràcia i a 14 de la Rambla de Catalunya [2]. El 7 de setembre, va començar el muntatge de l'edifici amb la idea d'obrir-lo per les Festes de la Mercè. Un xàfec de gran magnitud va avortar però, l'esperada inauguració del dia 28, que s'ajornà fins el 7 d'octubre.

El pavelló, que segons algunes cròniques de l'època tenia una aparença espectacular que convidava a entrar-hi, s'obria cada dia entre les 16 i les 22 hores i l'entrada costava una pesseta, un preu que aleshores es podia considerar força elevat. Contenia tota mena d'objectes de la vida social a l'Imperi Japonès on Maristany havia viatjat. La idea dels seus creadors era que fos un edifici desmuntable i itinerant amb la idea d'exhibir-lo també a Madrid, València i altres ciutats espanyoles. 

*1881.- Així descrivia L'Esquella de la Torratxa, amb el seu habitual to sorneguer, el Pavelló Imperial Japonès, (Font: ARCA)

*1881.- Una altra crònica de la inauguració del pavelló. (Font: Diario de Barcelona del dia 9 d'octubre / ARCA)

*1881.- A l'octubre d'aquell any La Ilustració Catalana publicava aquesta breu ressenya del pavelló (Font: ARCA)

 

Tal com era previst de bon inici, la vida d'aquest pavelló va ser força efímera i va ser desmuntat durant els primers dies d'abril de 1882 [3].

________________

[1].- Bru i Turull, Ricard. Tesi doctoral La presència del Japó a les arts de la Barcelona del vuit-cents (1868-1888) [1], dirigida Teresa-M. Sala i García. Departament d’História de l’Art. Universitat de Barcelona. Juliol de 2010.

[2].- AMA, Comissió de L'Eixample, núm. 773. Expedient promogut per Miquel Moragas per establir a la plaça de Catalunya una exposició panoràmica d'objectes del Japó. 1881.

[3].- Un cop desmuntat, el pavelló va ser traslladat i instal·lat al passeig de Recoletos de Madrid, on s'inaugurà el 10 de maig de 1882 i va rebre la visita del rei Alfons XIII al mes de juny d'aquell mateix  any.

AUTOMOBIL CLUB BARCELONA (1903-1906)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

L'Automòbil Club Barcelona (ACB), precedent de l'actual Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC),  va ser fundat al 1903, limitant inicialment la seva activitat a l'àmbit geogràfic de la ciutat de Barcelona, imitant el que ja feia uns anys era habitual a les grans ciutats europees: Crear una associació dedicada a la defensa dels interessos dels conductors de vehicles que cada dia eren més nombrosos. Els set  fundadors van ser Marcel·lí Jorba, Joan Reynés, Joan Ponsa, Josep Bertrand, Enric Cera, Josep Suitas i l'artista Ramon Casas. Aquest últim seria l'encarregat de dissenyar diversos cartells de les curses automobilístiques organitzades per l'entitat. 

El 1906 l'Automòbil Club va ampliar el seu àmbit d'actuació a tot Catalunya i aquell mateix any Alfons XIII li va concedir el títol de Reial passant a denominar-se oficialment Reial Automàbil Club de Catalunya tal com ha arribat als nostres dies. Només durant el parèntesi republicà (1941-1939) va tornar a ser simplement Automòbil Club de Catalunya (ACC)

Durant aquest breu periode de tres anys, l'ACB va tenir diverses seus. Les més rellavenats van ser al carrer Pelai número 60 i especialment la situada al pis principal primera de la plaça Catalunya cantonada Ronda de Sant Pere que aleshores acollia la Pensió Nowe i l'adrogueria Vicenç Ferrer als baixos.  

*1910's.- Al cercle groc, la seu de l'Automòbil Club Barcelona (després Reial Automòbil Club de Catalunya) al pis principal de la Casa Vicenç Ferrer des de l'interior del qual està captada la fotografia inferior (Font: AHCB).

*1910's.- Imatge de la seu social del Real Automòbil Club de Catalunya a la cantonada de la plaça Catalunya amb Ronda de Sant Pere. Al fons es poden veure els edificis del començament del Passeig de Gràcia i sobre el vidre el primer logotip de l'entitat.xxxxxxxxx

EL PROGRESO. Grans Magatzems. Rambla Catalunya / Gran Via. (1901-1907)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÈS

Els grans magatzems El Progreso, promoguts inicialment per Custodio Herrero Escorihuela (1842-1910) i altres dos socis, a la Rambla Catalunya número 15 cantonada amb el carrer Corts (Gran Via) 250 (624 després de la posterior actualització de la numeració), ocupaven els espais dels baixos de la Casa Bernardí Montells en els locals que anteriorment, havien allotjat primer el Cafè Güell (des de 1892 a 1895) i després la Cerveseria Restaurant de Viena (de 1895 a 1899).

La societat promotora del negoci s'havia creat per Herrero juntament amb els seus socis Juan Conde i Javier Jimeno el 10 de desembre de 1900 per explotar el negoci durant un periode cinc anys.  Tot sembla indicar que Custodio Herrero va acabar adquirint les participacions dels seus socis o, si més no, va acabar erigint-se com a soci majoritari, atès que només el seu nom figura en referències posteriors als grans magatzems El Progreso. 

*1901.- Notícia de la data de constitució de la societat mercantil de Conde, Gimeno i Herrero a la revista ilustrada de Banca, Ferrocarriles, Industria y Seguros el 25/7/1901.

Els magatzems es van inaugurar el dia 21 d'abril de 1901 i es dedicaven bàsicament a la venda de productes tèxtils, incloent també seccions de barreteria, perfumeria, sabateria i objectes per a viatge, entre d'altres.

*1901.- La premsa es va fer ressó de l'obertura dels grans magatzems El Progreso, amb anuncis com aquest que esmentaven el monument a Güell, ubicat justament davant, com a referència del seu emplaçament. (Font: El Diluvio edició del dia 20 d'abril / ARCA).  

*1901.- Un anunci publicat durany els primers mesos de funcionament dels grans magatzems El Progreso, amb tot el reguitzell de seccions i productes que s'hi podien trobar. Apareixia a l'edició de La Vanguardia del 19 d'octubre d'aquell any. 

*1902.- Sol·licitd presentada el 21 d'agost d'aquell any per Custodio Herrero per tal de registrar oficialment amb el nom de El Progreso el negoci del seus grans magatzems. (Font:  Boletín Oficial de la Propiedad Intelectual e Industrial núm. 387 de data 1/10/1902)  

*1902.- Capçalera d'una factura emesa per Custodio Herrero en nom dels Grans Magatzems El Progreso. (Font: todocolección.com).

*1903.-  El magatzems El Progreso a l'Anuari Riera d'aquell any.  

Al juliol de 1907 la premsa anunciava l'inici de la liquidació d'existències a El Progreso. Només uns mesos després els locals serien ocupats per la Pelleteria La Sibèria. 

*1910.- Esquela de Custodio Herrero, mort als 68 anys a l'agost d'aquell any, publicada al diari tortosí El Restaurador.

CERVESERIA RESTAURANT DE VIENA. Gran Via / Rambla Catalunya (1895 -1899)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Va ser al desembre de 1895 quan es va obrir en els baixos de la Casa Bernardí Montells a la Rambla de Catalunya número 15 / Carrer de les Corts (Gran Via) número 250 (segons les numeracions de l'època), la Cerveseria de Viena. Era la successora del Cafè Güell, primer establiment que des del 1893 havia ocupat aquell espai. El nou local quedava doncs situat davant mateix del monument a Güell i Ferrer i a uns escassos cent metres de la plaça de Catalunya.

Menys d'un any després, concretament el 7 de novembre de 1896, el local ja havia estat reformat i es reobria amb la inauguració de la Cerveseria i Restaurant de Viena. El nou establiment incorporava un acurat servei de restaurant a la carta al voltant d'interiorisme clarament inspirat en paisatges i motius suïssos i tirolesos. Aquesta decoració, que els promotors del local havien tractat amb una especial cura, es complementava amb la presència d'un grup de saumelières suïsses que s'ocupaven del servei. Així mateix, s'hi oferien habitualment concerts, que la publicitat presentava com executats per músics vinguts expressament del Tirol. La cervesa continuava sent la beguda de moda i, tot i que ja es fabricava abastament a Catalunya, s'associava mentalment a determinades regions del centre d'Europa (Baviera, el Tirol, Suïssa...) que l'havien creat i fomentat. 

*1896.- Retall de diari que anunciava la reinauguració de la Cerveseria de Viena com a restaurant a l'estil suís el dia 7 de novembre d'aquell any. (Font: El Diluvio /ARCA)

La Cerveseria i Restaurant de Viena va romandre activa fins a finals de segle i la seva pista es perd a les hemeroteques al voltant dels últims mesos de 1899. Posteriorment, al 1901 els grans magatzems El Progreso van ocupar aquells locals.