XALETS DEL MARQUÈS DE SALAMANCA. Passeig de Gràcia (entre Còrsega i Bonavista). (1865-1935)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ, VALENTÍ PONS TOUJOUSE, JORGE ÁLVAREZ, FRANCISCO ARAUZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

Aquest grup de xalets va ser projectat per l'arquitecte Elies Rogent i Amat (1821-1897) per encàrrec del marquès financer i polític José de Salamanca (1811-1883), un home amb predilecció pels negocis immobiliaris que va donar nom al conegut barri aristocràtic de Madrid.

Salamanca va imaginar un passeig de Gràcia amb xalets amb jardí i seguint el seu encàrrec Rogent va dissenyar un grup de cases amb planta baixa i dues alçades més, l'última més baixa. L'estil d'aquests xalets era eclèctic i eren de planta quadrada. Disposaven de jardí al davant separat del carrer amb una tanca de ferro colat i un gran pati al darrera. El conjunt l'integraven cinc xalets amb façana principal al passeig de Gracia i altres dos situats darrera del primer i de l'últim amb façana als carrers Còrsega i Bonavista respectivament.

El marquès José de Salamanca 

L'arquitecte Elies Rogent

*1890's.-  Les quatre primeres cases captades des de la cantonada del passeig de Gràcia amb Còrsega. A la foto s'aprecia que la façana del primer xalet era sensiblement diferent a la resta. (Font: Parera y Gª Editores. AFB. Gentilesa de Barcelona Coleccionismo).

*1865.- Plànol de l'alçat d'un dels xalets segons el projecte original d'Elies Rogent. (Font: L'arquitectura d'Elies Rogent. Pere Hereu)

*1910.- El quadrat groc ens indica els quatre dels cinc xalets de Salamanca del passeig de Gràcia que continuaven dempeus després d'haver-se enderrocat el primer per construir-hi la Casa Rupert Garriga.

*1912.- La casa Rupert Garriga a la dreta de la imatge i els quatre xalets de Salamanca a continuació. 

*1920.-  A l'esquerra de la imatge podem veure els tres xalets supervivents després d'aixecar-se la Casa Ferrer-Vidal al numero 114. En aquells temps no hi havia encara els jardinets i el passeig de Gràcia tenia calçada central pels trànsit rodat fins a l'inici del carrer Salmeron.

El propi Salamanca es va fer construir una casa al número 107 del passeig  davant del grup de xalets que portaven el seu nom. Però els negocis immobiliaris i altres més tèrbols que tenia el marquès no van acabar de funcionar bé i l'home es va arruïnar.

Aquesta és la relació dels set xalets que Salamanca va fer construir entre 1865 i 1866 al tram final del passeig de Gràcia per sobre de la Diagonal:

*1865.- Plànol del projecte original d'Elies Rogent on podem veure, en primer terme, els cinc xalets amb accés des del passeig de Gracia i darrere els altres dos, un a cada extrem, als carrers Bonavista (esquerra) i Còrsega (dreta).  En vermell la numeració que els hi hem donat als efectes de la seva descripció. (Font: L'arquitectura d'Elies Rogent. Pere Hereu. Cliqueu sobre el plànol per ampliar-lo)

Xalet núm. 1. (Passeig de Gràcia 112, abans 26).

Ocupava la finca que feia cantonada amb Còrsega, la qual cosa conferia un major protagonisme a la tanca que el separava del carrer amb dos accessos al jardí. Si bé en el projecte original de 1865 aquest xalet era similar pel que fa a la seva planta als altres quatre del passeig de Gràcia, les fotos conegudes ens els presenten més gran i format per dos cossos que s'ajuntaven format angle recte davant de la cantonada. Ignorem si va ser construït així originalment o bé si el van ampliar posteriorment. La façana també era diferent a la dels altres amb una tribuna amb vistes al Passeig de Gràcia. Hi va viure la família de l'industrial Francesc de Paula Isaura i Fargas, fabricant de peces de metall, mort el 1885.
Aquest va ser el primer dels 5 xalets de passeig de Gràcia a desaparèixer en ser enderrocat el 1908 per bastir la Casa Rupert Garriga, aixecada entre 1909 i 1912 segons un projecte d'Enric Sagnier.

L'ampliació del xalet numero 1 per la banda del carrer Còrsega sobre el plànol del projecte inicial.

*1902.- Parada militar amb el general Weyler a Còrsega/Diagonal. Al fons el primer xalet. (Fotos: González)

Xalet núm. 2. (Passeig de Gràcia 114, abans 28).

Va estar ocupat pel Col·legi Balmes i va desaparèixer el 1915 per construir sobre el solar la Casa Ferrer-Vidal.

*1910.- Imatge d'una altra parada militar. El xalet núm. 2 apareix a l'esquerra de la foto un cop enderrocat el núm. 1 per aixecar-hi la Casa Rupert Garriga. Al fons es pot veure el xalet núm. 6 del carrer Còrsega. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

*1897.- El Col·legi Balmes amb l'antic número 28 del passeig va ocupar el segon xalet des de finals del segle XIX. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

Xalet núm. 3. (Passeig de Gràcia 116, abans 30).
Era el xalet central del grup i desaparegué a a l'any 1928

*1915.- El tram final del passeig de Gràcia al fons de dreta a esquerra es veuen els xalets núm 3, 4 (cobert per la capçada dels plàtans) i 5. (Foto: Madurell)

*1928.- Anunci a La Vanguardia del dia 30 d'octubre

Xalet núm. 4. (Passeig de Gràcia 118, abans 32).
Va ser enderrocat el 1929

*1920's.- Detall del jardí del xalet número 4, que en els últims anys tenia plantada una palmera washingtònia davant de l'entrada. (Foto: Josep Brangulí)

*1929.- Anunci a La Vanguardia del dia 12 de novembre

Xalet núm. 5. (Passeig de Gràcia 120, abans 34).

En aquest xalet hi varen viure els marquesos de Castelldosrius. Feia cantonada amb el carrer Bonavista i igual que el primer del numero 120 tenia la façana diferent als tres xalet del mig- Va ser l'últim del grup que va desaparèixer a mitjans dels anys 1930's.

*1936.- El xalet que feia cantonada amb Bonavista va ser últim a desaparèixer. En aquesta imatge es pot veure l'edifici que el va substituir encara en construcció. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez).

Xalet núm. 6. (Còrsega 325).

La façana d'aquest xalet s'enlairava directament sobre el límit de la vorera del carrer Còrsega i el seu jardí s'estenia per la part del darrera. S'hi accedia a traves d'una entrada situada entre el cos pressumptament afegit al xalet número 1 i la façana lateral del propi xalet. Aquesta entrada a cel obert va ser coberta l'any 1920 amb una ampliació i reforma de l'edifici que va acabar de perdent la seva condició de xalet per quedar integrat a la resta de construccions veines.

*1914.- El xalet del carrer Còrsega va quedar allunyat de la resta en construir-se la Casa Rupert Garriga a la cantonada. (Font: La Hormiga de Oro)

*1920.- Dos plànols de la reforma i ampliació del xalet que van suposar la cobertura de l'accés des del carrer Còrsega a la part del darrera de l'edifici segons un projecte de l'arquitecte Josep Canaleta.

Xalet núm. 7. (Bonavista 2).

Era de característiques similars al número 6 del carrer Còrsega. Una petita entrada el separava del jardí posterior del xalet número 5. Desa de finals del segle XIX va acollir dependències docents del Colegio San Luís Gonzaga i del Colegio Vilar. Aquest edifici sense la porta d'accés al pati posterior i amb la façana esdevinguda mitgera adossada a l'edifici veí encara existeix avui renumerat amb el 4 del carrer Bonavista

*1900's.- Anuncis del col·legis San Luís Gonzaga i Vilar i  on apareixen imatges del xalet número 7 del carrer Bonavista 2.

*2015.- El xalet núm 7 és l'únic supervivent malgrat haver quedat enxovat i desnaturalitzat amb el pàrquing de façana de vidre que hi ha al costat. Al baixos i pis superior també s'hi van ampliar portes i finestres respectivament. (Foto: GoogleEarth)

CASA MATÍAS. Taverna flamenca. Carrer Nou de Sant Francesc 6 (1940-1946)

Durant les dues dècades que van seguir a l'acabament de la Guerra Civil el carrer Nou de Sant Francesc va adquirir la notable condició de centre neuràlgic de la vida nocturna barcelonina vinculada al fenomen del flamenc. Era aquest un element de la cultura popular que l'oficialitat franquista veia amb molts bons ulls. El considerava idòniament alineat amb les essències de l'espanyolitat que tant proclamaven i, per tant, funcionava perfectament com a mecanisme de descatalanització de la vida de la ciutat per tal de mostrar al foraster i al turista una Barcelona ociosa perfectament integrada a la realitat espanyola. Cal no oblidar però, que l'art flamenc ja havia tingut un notable desenvolupament i recorregut a Barcelona molt abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936

Situat davant de La Macarena, al numero 6 de l'esmentat carrer Nou de Sant Francesc, Casa Matías va ser un altre dels locals flamencs que van animar les nits de l'entorn del carrer Escudellers durant els primers anys de la postguerra. El flamenc ja havia estat abans de la guerra un espectacle i una cultura lligades a la nits barcelonines com a focus d'atracció de forasters i amants del cante jondo en diversos locals de renom (El Manquet, La Taurina, Villa Rosa...) que s'estenien dins el perímetre del Barri Xino. La degradació que va patir a la postguerra aquesta zona meridional del Raval va desplaçar els locals flamencs més vinculats al turisme cap a l'altra banda de la part baixa de la Rambla a la zona del carrer Escudellers, la plaça Reial i els carrerons del voltant.

Matías el propietari del local conegut amb el seu nom era tot un personatge. Paco Villar el descriu com un home abillat habitualment amb jaqueta curta, camisa arrissada sense corbata i el típic barret cordovès al cap [1]. Les parets apareixien atapeïdes de fotografies de toreros i figures de l'art flamenc. També hi havien telegrames que els toreros enviaven als seus seguidors després d'alguna tarda rematada amb una faena gloriosa a la plaça.

Caps dissecats de braus i els clàssics cartells anunciadors de les corrides completaven la decoració d'aquell local que presidia un curiós rètol de grans dimensions on es podia llegir "Bebe Valdepeñas y tira p'alante".

A partir de les sis de la tarda Casa Matías començava a omplir-se d'una clientela habitual i fidel mentre sonaven les primeres palmes i els primeres olés. Matías només abaixava la persiana de la seva taverna durant les dues hores llargues que duraven les corrides celebrades a la ciutat.

El 1946 Matías va deixar de regentar el local i el va traspassar a un tal Calixto que, tot i mantenir-lo com a local de flamenc, va canviar radicalment la decoració de l'interior i també el nom de la taverna que va passar a ser coneguda com La Venta Eritaña. 

[1].- Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona.1996

LA MACARENA. Taverna flamenca. Carrer Nou de Sant Francesc 5 (1941-2000's)

El 1941 Domingo Escribá Rizo va obrir una taverna de flamenc al número 5 del carrer Nou de Sant Francesc, un dels carrerons que embocaven a Escudellers. Tenia just a davant Casa Matías -posteriorment rebatejada com La Venta Eritaña-, un altre dels temples del flamenc de la part baixa de la Rambla. El seu nom era La Macarena

El local es va fer molt aviat popular i formava part d'una ruta que començava al Liceu i seguia pel restaurant Los Caracoles. Era l'itinerari preferit per molts turistes acabalats i famosos que visitaven la Barcelona de la postguerra. No hi van faltar estrelles de Hollywood com Ava Gardner, Robert Mitchum o John Wayne, que també hi van acabar alguna nit coincidint amb les seves estades a la ciutat. L'oferta de tapes andaluses de La Macarena era completa i autèntica. S'hi podien trobar des de cargols al pebrot vermell, sardines en escabetx i formatge manxec fins als popularíssims pajaritos fritos, mentre els finos i els vins de xerès omplien copes i corrien a dojo. Però el que realment va posar a La Macarena en un lloc de l'olimp de la nit barcelonina van ser els seus espectaculars saraus flamencs. L'interior del local era una desfilada permanent de venedors ambulants que hi trobaven el lloc idoni per col·locar les seves mercaderies al personal. Caricaturistes ràpids, venedors de tabacs, llumins, flors, loteria i fins i tot de plumes estilogràfiques i souvenirs hi feien cap cada nit.

La relacio d'artistes del flamenc habituals de La Macarena era nodrida i plena de noms originals: La Chicarrona de Jerez, Manuel Morao, Antonio El Buchito, Antonia la Bizca, José Cortés, El Cojo Luque, Fernando Terremoto...

Pepe Utrera va fer-se càrrec del local al 1979 i va permetre que arribés a finals de segle. Juanito El Cortadillo, Manolo el Cordobita, amenitzaren aquests últims anys acompanyats del guitarrista Juan El de la Vara i la bailaora Isabel Sevilla. Començat el segle XXI La Macarena va tancar. El local que s'hi va obrir tot seguit, una petita discoteca underground de música electrònica, en va mantenir només el nom. 

El Cojo Luque i Juan El de la Vara, dos habituals de La Macarena

LA SELECTA. Merceria i Passamaneria. Rambla de Catalunya (1931-2016)

La primera botiga de La Selecta va obrir a l'any 1931 i era emplaçada al número 102 de la Rambla de Catalunya, just davant de la que a partir del 15 de maig de 1942 seria àmpliament coneguda pels barcelonins com un dels comerços més emblemàtics dels especialitzats en productes de passamaneria i merceria.

Allà, als baixos del número 109, entre Provença i Rosselló, el negoci d'Arturo Delcor va continuar després de la Guerra ocupant el local que havia estat d'un taller de motos. A partir d'aleshores la família Delcor va consolidar el seu negoci fins a convertir-lo en un clàssic entre les mestresses de casa.

El fet que la botiga estigués atesa sempre per senyors proporcionava un alicient extra a les clientes que valoraven el fet que persones del sexe contrari les orientessin sobre els productes a emprar en unes activitats típicament femenines.

A La Selecta era fàcil trobar-hi aquell botó estrany que semblava no tenir igual, cremalleres de tots els estils i colors, una  varietat infinita de fils de cosir, serrells per als jocs de taula, cortines... 

Les merceries van començar a ser una espècie botiguera en vies d'extinció a partir dels últims anys del segle XX. Les poques que romanien en actiu s'esforçaven a conservar aquella solera de les coses antigues, tot i que anaven caient irremissiblement al compàs dels nous temps i de les noves regles del consumisme i el comerç.

Quan a mitjans d'abril de 2016 el germans Delcor, pròxims a la seva jubilació, van anunciar el tancament de La Selecta un esglai de pena i de nostàlgia va recórrer la pell de moltes dones i alguns homes que hi anaven regularment a resoldre els seus petits problemes casolans.

*2012.- Els neons de l'entrada eren un signe d'identitat de La Selecta. (Foto: Marcel Albet Guinart)

SANT JORDI. Escultura al Centre Cardiovascular Sant Jordi. Via Augusta 269. (1962)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

*1962.- El Sant Jordi de Ros Sabaté amb la Via Augusta al fons. (Foto: Institut Municipal d'Història / La Vanguardia)

El 1962 l'obra social de la Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona (després Caixa Catalunya) va inaugurar al barri de Les Tres Torres el Centre Cardiovasular Sant Jordi just davant de l'estació de la línia del Ferrocarril de Sarrià.

En aquell centre sanitari privat especialitzat, situat al número 269 de la Via Augusta i conegut popularment per Clínica Sant Jordi, s'hi va plantar una escultura del patró de Catalunya, obra de l'escultor Joaquim Ros Sabaté (Barcelona. 1936) [1], que era situada en un espai enjardinat, lleugerament enlairat respecte del nivell del carrer, al costat de l'entrada al centre.

Ignorem la data que aquesta peça va deixar de formar part de l'estatuària púiblica. El centre sanitari, que amb el temps va passar a mans del grup hospitalari Tres Torres, va ser venut a una altra empresa (Llars de l'Amistad Cheshire) a finals de 2009 per instal·lar-hi un centre de rehabilitació de discapacitats, mentre la clínica cardiovascular era traslladada a les dependències a la Clínica del Pilar del carrer Balmes. 

Tot plegat va comportar una profunda reforma de l'edifici i el Sant Jordi de Ros Sabaté, que és propietat de la Diputació de Barcelona, va desaparèixer del lloc.

[1].- Joaquim Ros Sabaté és l'autor, entre d'altres, de les escultures públiques El Pallasso (Charlie Rivel) a Montjuïc; i de les de motius mariners Esportistes del Mar (al Moll de la Fusta) i Lepant (al davant del Museu Marítim de Les Drassanes) 

CINE ALARCÓN. Cinema i varietats. Escudellers 6. (1946-1974)

Agraïments a MARÍA JOSÉ MARTÍN

*1946.- El Cine Alarcón anunciat a La Vanguardia uns dies abans de la seva obertura (Edició del dia 17 de novembre).

La tarda del 20 de novembre de 1946 va inaugurar-se aquesta sala de cinema al número 6 del carrer Escudellers, que malgrat la decadència de la postguerra, continuava essent l'eix d'una mena d'extensió del Barri Xino que es projectava més enllà de la Rambla. El Cine Alarcón disposava inicialment d'una capacitat per a 970 espectadors i va començar com a sala d'estrena complementat amb un segon film i l'habitual Noticiario Cinematográfico Español conegut per NO-DO (acrònim de Noticias y Documentales) que des de 1943 era de visió obligada.

Els programes de mà que es repartiren puntualment per les botigues i comerços del barri deixen constància que en aquells primers anys l'Alarcón programava habitualment un fin de fiesta, que un cop acabada l'última pel·lícula del dia, incloïa varietats diverses fins a la matinada. Entre els artistes que complementaven les projeccions cinematogràfiques cal destacar al transformista Mirko, ja conegut a alguns locals del Barri Xino des d'abans de la Guerra Civil, que hi va presentar l'espectacle Brisas de amor al febrer de 1947. La popular Raquel Meller també hi va actuar uns mesos després.

*1949.- Cartell amb la programació de l'Alarcón (Font: Fons de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya)

A la dècada dels 1950's el local va passar a oferir programes dobles de reestrena i va canviar de propietari, el seu fundador Manuel Torres Valero va traspassar-lo a la Inmobiliaria América. S'incorporaren a la programació les sessions dominicals i festives matinals i els marins nordamericans van començar també a freqüentar la sala beneficiada per la seva ubicació privilegiada al carrer Escudellers. Les varietats continuaven protagonitzant les ultimes hores del dia.

*1951/1954.- Les varietats continuaven presents a les programacions dels anys cinquanta.

Una entrada al cinema Alarcón (Font: Barcelona Coleccionismo)

A les nits del anys 1960's l'Alarcón lluïa els seus estridents neons davant del Night Club New York  abans d'arribar al Grill Room i a Los Caracoles. La sala ja no oferia varietats, no es caracteritzava precisament per la seva higiene i les professionals del sexe ràpid oferien permanentment petits instants de plaer ocultes entre la foscor de les butaques.

El Cine Alarcón no va arribar a veure la mort de Franco ni la transició cap a la democràcia. Va morir al juny de 1974 per convertir-se en un pàrquing, tot deixant al veí Cine Castilla com a única sala activa en aquell entramat de petits carrers a la zona baixa de la plaça Reial.

*1960's.- Imatge nocturna de l'entrada al Cine Alarcón amb la Rambla i el Teatre Principal al fons. 

Article actualitzat el 11 de juliol de 2024

ESPAI CULTURAL CAJAMADRID. Sala d'exposicions. Plaça Catalunya 9 (1983-2012)

A primers de març de 1982 La Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Madrid, coneguda ja en la seva versió abreujada per Cajamadrid, va obrir la seva seu central a Barcelona als baixos de la Casa Pich i Pon al número 9 de la Plaça Catalunya.

Al maig de 1983 l'entitat de crèdit inaugurava la seva sala d'exposicions, coneguda com a Centre de Cultura, amb una exposició antològica del pintor català Jaume Mercader. Amb una superficie de 2.000 metres quadrats l'espai acollia dues sales exposicions i posteriorment també una biblioteca molt ben equipada i potser poc coneguda per la ciutadania, que permetia unes agradables vistes de la plaça a traves dels grans finestrals de l'entresol de la façana de l'edifici. Eren destacables també el concerts de música de cambra gratuïts que s'hi programaven. 

L'Obra Social i la Fundació de Cajamadrid van mantenir durant els seus 30 anys de presència a la Plaça Catalunya aquest petit centre cultural que mai va suposar un reciprocitat amb l'oferta cultural que una entitat catalana com La Caixa prestava a la capital d'Espanya on va inaugurar un Caixaforum d'extraordinàries proporcions i qualitat en la zona més cultural i cèntrica de la villa y corte.

La crisi de les caixes d'estalvis i la seva reconversió en bancs (que en el cas Cajamadrid va esdevenir Bankia) va propiciar la desaparició d'aquesta caixa i al mateix temps la de l'espai cultural que tancaria portes al desembre de 2012. Al cap d'uns anys la febre de la moda va envair aquell local amb una macrobotiga de la firma Desigual.

*2012.- La Vanguardia informava així del tancament de l'Espai Cultural de Cajamadrid durant els últims dies d'aquell any.

NEW YORK. Night Club. Cabaret. Escudellers 5. (1963-2011)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA, MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ i JORGE ÁLVAREZ 

L'any 1961 tancava portes la taverna flamenca El Charco de la Pava al número 5 del carrer Escudellers (Escudillers en aquella època). Tot seguit, un bar de cambreres anomenat New York va ocupar el mateix local. L'empresari Bienvenido Ferrer va agafar posteriorment les regnes d'aquell negoci i el 14 d'abril de 1963 hi inaugurava un night club-cabaret que passaria a la història de la nit barcelonina. 

1961.- Anunci publicat a La Vanguardia del novembre d'aquell any, en el que es demanaven noies per atendre la barra del New York abans de la seva conversió en el popular cabaret.

El nou local, que s'estenia també per la finca contigua (número 7), va posar-se ben aviat  al capdavant de l'oferta nocturna més agosarada en matèria d'espectacles eròtics juntament amb el Panam's de la Rambla que regentava el mateix empresari. Amb els anys Ferrer incorporaria també dos locals més al grup (Mister Dollar i Starlet's) amb els que ampliava el seu imperi cap a la part alta de la Diagonal.       

1963.- La inauguració del New York a les planes de La Vanguardia.  

*1963.- El primer programa de mà del New York es movia encara dins uns marges de la decència que exigia l'oficialitat de l'època.

Després d'uns primers anys de certa contenció en l'erotisme que s'hi presentava, el local va incrementar progressivament la intensitat i la temperatura dels espectacles d'striptease que hi oferien les artistes. El cantant Ramon Calduch (1928-2008) era un dels fixos autòctons que interpretava cançons clàssiques del seu repertori i un grans retrats de les artistes de plantilla s'exhibien a la porta del local per donar compte del seu potencial eròtic.

*1963.- Les primeres artistes que van actuar al New York després de la seva obertura com a cabaret.

*1963.-- Un jove Ramon Calduch figurava també entre els primers artistes que van actuar al New York

*1966.- El carrer Escudellers abans d'embocar a la Plaça del Teatre i la Rambla. A la dreta els rètols lluminosos del New York assenyalen l'entrada del local al costat del restaurant Caporal i davant del Cine Alarcón. (Foto: Sánchez Martínez. Revista Triunfo)

El 1966 el New York ja era un clàssic de la ruta nocturna de turistes, mariners i gent de comarques que s'escapava a la capital a veure dones espectaculars lleugeres de roba. Les fotografies de l'entrada les mostraven pràcticament nues i els números coreogràfics incorporaven cada cop més picantor a l'ambient. 

*1966.- Les artistes del New York cada cop amb menys roba.

*1966.- Plànol editat per atraure clients i facilitar la localització del local des del centre de la ciutat.

Va ser en aquesta època que Bienvenido Ferrer va contractar pel New York una artista internacional amb un passat i un futur, que mereixen una especial atenció a l'hora de relatar la història d'aquest local. Era coneguda com Peki d'Oslo, una rossa despampanant de corbes sinuoses, que presentaven com una de les millors artistes que havien actuat en aquell cabaret. Sobre l'escenari del New York, Peki executava la seva actuació ballant seminua sobre un rai de nàugraf tot contornejant-se al voltant d'un pal.  

*1966.- Peki d'Oslo anunciada al New York

En realitat Peki d'Oslo no era altra persona que Amanda Lear, una transsexual amb passaport vietnamita que aviat es convertiria en una mussa de Salvador Dalí amb qui era habitual de veure-la a Port Lligat i en moltes de les seves aparicions i performances. Amanda va viure un temps en un hotel del Raval fins que el pintor figuerenc la va rescatar del New York. [1]

Amanda Lear amb Gala i Dalí

  

*1967.- La parella Billy McMahon & Pamela també va actuar al New York

El New York va seguir sent un clàssic dels espectacles eròtics, i posteriorment pornogràfics, de la nit de la part baixa de la Rambla fins que amb el canvi de segle les coses van canviar. El local va fer un gir cap a una proposta més discotequera, conservant però els seus espectacles eròtics, fins que al març de 2011 va desaparèixer definitivament qualsevol relació del local amb allò que havia estat sempre des que va néixer com a Night Club New York.  El local que el va succeir conservava el nom (New York Club), però ja no hi tenia res a veure. 

[1].- Enllaç d'interès sobre els primers anys de la vida d'Amanda Lear:

http://www.dianeetlesexedesanges.ch/3colset008/_page-peki-d-oslo.htm