Una granja clàssica, distingida i entranyable, situada al número 237 del carrer Provença tocant a Rambla Catalunya. Al seu interior el color blanc era l'amo absolut de l'escena, amb un mostrador impecable a mà dreta i portes de marqueteria. Uns cambrers perfectament uniformats de blanc i negre i unes taules ben ordenades completaven l'espai, envait sempre per un aroma concentrat de llet calenta, xocolata i cafès. Uns grans ventiladors giratòris d'hèlix, que penjaven del sostre, feien la seva feina a l'estiu.
La granja Lezo, que obria els diumenges, tenia una clientela majoritàriament femenina. Era freqüentada sobretot per àvies àvides d'endolcir el seu paladar, que conversaven sobre els canvis massa accelerats de la vida quotidiana, mentre remenaven la nata del seu suís. Un lloc per idoni per llegir o simplement per olorar.
Els preus guardaven relació amb la seva distinció. A l'any 1989 un suís hi costava 280 pessetes de l'època que no era poc. També s'hi venia orxata, granissats i gelats, amb un gran mural que informava al client sobre els components de cada especialitat.
A començaments dels noranta la febre comercial va aconsellar als propietaris de Lezo vendre el local i la ciutat va perdre una petita joia.
Que ràpid!El meu record era l'olor, per mi molt desagradable perquè era una olor de llet calenta.Però la part bona era que tenien un mostrador obert al carrer i servien orxata boníssima.
ResponEliminaBé, sembla que amb el tema de l'olor discrepem. A mi sempre m'ha agradat l'olor de granja, i la del Lezo era forta però de granja, autèntica. Molt diferent a la de la cafeteria del drugstore del passeig de Gràcia que era com rància.
ResponEliminaJo vaig ser-hi al final de la seva etapa i haig de dir que era increíble,fantàstic tot el que l´envoltava... els cambrers,l´Araceli, la Carmen, la Claudia... ens veiem a diari i jo amb les amigues gaudía de la seva màgia,entre converses a mitga llum, a l´hivern, fins que tancàven, ja quan el van reformar i era més de copes també.
ResponEliminaAl final una mala gestió del negoci va portar a la fí del bar ja sense identitat i massa convuls desprès d´una nefasta orientació familiar.
Van vendre el local i encara avui , de vegades, algú molt especial, la Araceli, em pregunta pel Lezo tot recordant amb nostàlgia els temps entre olors a cafè i xocolata...
Avui he tingut jo també aquell enyorament i volía compartir-lo en aquest espai.
Aquest llocs són realment únics.
quins records... Magnífiques estades. Boníssim tot. Enyor...
ResponElimina