RAJOLS DE TERRATZO DE LA PLAÇA D'ESPANYA (1970's - 2020's)

MIQUEL BARCELONAUTA

La construcció  a l'any 1968 del túnel soterrat de la plaça d'Espanya, que facilitava als cotxes travessar-la seguint el curs de la Gran Via en sentit Llobregat cap a Besòs, va deixar a la superficie, un seguit de modificacions entre les qual la més important va ser l'eliminació de l'accés dels vianants a l'espai central de la plaça. Així doncs, el públic es va veure privat de la possibilitat d'admirar des d'aprop la monumental font de Jujol així com dels seus salts d'aigua i de les escultures que l'envolten.

Però paral·lelament, i seguint una moda que s'estendria fins a la dècada següent, aquesta obra ens va portar un nou revestiment de les amples voreres de tot l'entorn de la plaça. Els terres coberts de panots o de superfícies simplement asfaltades, van donat pas a un nou revestiment amb peces de terratzo d'un color lleugerament rosa integrat per rajols de 50 x 50 centímetres, que dibuixaven una trama de línies corbes i que va donar un nou aspecte a la plaça. Un model que ja s'havia assatjat a les voreres del carrer Pelai i al passeig central de la Rambla.   

Curiosament, aquest mateix model de rajol també va ser utilitzat per revestir algunes de les entrades a peu de carrer dels edificis de la immobiliària Núñez i Navarro construïts en aquella època.   

Detall de la trama i el dibuix que formaven les peces de terratzo rosa instal·lades a la plaça Espanya el 1969. (Foto: Miquel Poch.- Barcelofília).

Aquest revestiment va ser progressivament eliminat de la plaça a mesura que s'executaven noves obres públiques i, molt especialment, a partir de la dècada dels 2020's amb l'ampliació i reforma dels accessos a les línies de metro i ferrocarril.  

PANOT DE CERCLES ENCREUATS (Inicis del segle XX)

 

Entre els models de panot que no han sobreviscut al pas dels temps hi figura aquest disseny format per circumferències i linies creuades que va cobrir algunes voreres de la zona de la Dreta de l'Eixample a començaments del segle XX.

Avui només en podem trobar alguns vestigis al carrer Bailèn entre Valencia i Diagonal a la vorera del costat Besòs enganxats a la paret de la façana i a les entrades dels edificis números 122 i 124 

PANOT DE MACARRONS EN BIAIX (1950's-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Cap a finals de la dècada dels 1950's les construccions urbanes barcelonines van començar a experimentar un canvi radical. De les formes clàssiques tan expandides en els primers anys del franquisme tant pel que fa als edificis d'habitatges com als d'oficines i centres oficials, on predominaven les façanes d'aparença pètria amb frontons sobre les portes, grans finestres i balaustrades als balcons, es va passar a una nova concepció, tant pel que fa als materials emprats en la construcció com a les formes i disseny dels edificis. Els balcons van passar a ser amplis amb baranes metàl·liques, a les parets exteriors s'hi aplicava el maó vist, el marbre dominava els baixos i les entrades i la utilització del vidre s'anava imposant progressivament a les façanes.

Aquesta voluntat de canvi va afectar també en alguna mesura als panots que cobrien les voreres. Les formes clàssiques tant nostrades del paissatge urbà barceloní (panots de la flor, dels quatre quadres amb cercles, etc.) van ser en molts casos desestimades pels nous arquitectes, que apostaven per un toc de modernor innovadora associada als canvi en l'arquitectura urbana. En aquest context una de les formes més utilitzades va ser el panot de macarrons en biaix en el que sobresortien linies diagonals en diversos dissenys. Aquests panots permetien diverses aplicacions en funció de com quedaven disposats. Des d'una continuïtat en les linies fins a una disposicio que formava successions de rombes al voltant del punt d'intersecció de quatre peces.  

L'aposta per aquests panots de disseny simple permetia singularitzar la construcció com a obra nova, la qual cosa quedava afavorida per la manca absoluta d'una reglamentació relativa als models de panots de les voreres. 

Tot i que avui aquest panot no es pot considerar un element totalment desaparegut, ja no s'utilitza i a mesura que es van reformant voreres senceres es van substituint les peces pels models de panot més corrents. Tot l'entorn de l'edifici Estel (Avinguda de Roma/Calàbria/Viladomat/Mallorca), que va acollir durant molt anys les oficines de la Telefònica, es va cobrir amb aquest disseny de panot.  

PANOT GAUDÍ DEL PASSEIG DE GRÀCIA. Primera versió (1971-2014)

MIQUEL BARCELONAUTA

El 1904 Antoni Gaudí va dissenyar un model de panot de superfície hexagonal que contenia tres formes diferents. Tot i que molta gent les identifica amb un caragol, un pop i una flor, en realitat es tracta de tres elements marins: un equinoderm (estrella de mar), unes algues del gènere Sargassum i un fòssil de la classe ammonites (caragol de mar). 

Cada peça inclou un terç de cada element i hom requereix d'un mínim de 7 rajols per veure la totalitat del grup. Quan Gaudí el va dissenyar havia estat pensat per utilitzar-lo a la casa Batlló, però finalment per problemes de producció la idea ve ser descartada i fou emprat a La Pedrera.

A l'any 1971 es va produir un canvi radical en l'ordenació de les voreres del passeig de Gràcia. De la històrica distribució, similar a l'actual de la Gran Via, amb voreres laterals molt estretes arran dels edificis, calçades laterals de només dos carrils i dos passeigs també laterals per als vinants entre les dues fileres de plàtans, es va passar a un eixamplament de les voreres que van ser cobertes amb el panot gaudinià fabricat per Escofet en un format de 43 centimetres de costat. 

Disseny del panot hidràulic fabricat per Escofet en tonalitat verdosa/blavosa utilitzat a les voreres del passeig de Gràcia a partir de 1971 

Aquests panots eren d'un color entre verdós i blavós i ben aviat es va evidenciar que les peces es trencaven amb molta facilitat a causa de la seva gran superfície. No obstant això, varen continuar decorant les voreres del passeig malgrat el seu elevat índex de reposició i el cost aparellat que això suposava.

El 1997 es va executar una nova reforma del passeig i es va encarregat a Escofet un nou redisseny del panot de Gaudí en un format més petit, de només 25 centimetres de costat, en una tonalitat grisa similar a la que és habitual en els panots i amb una altra novetat consistent en que el relleu va ser invertit. La introducció del nou disseny de panot va respectar algunes zones amb el format gran anterior.

En la darrera reforma del passeig (2014-2015) el primer disseny del panot en format gran acolorit va ser totalment descartada. 

   

El format actual més petit de tonalitat grisa i amb el relleu invertit respecte de l'anterior.

PANOT DE LES FULLES.

MIQUEL BARCELONAUTA

Una secció de panots de les fulles 

Aquest model de panot era en realitat una versió més simple del panot de les roses. La diferència fonamental era que aquest canviava els quatre capolls de rosa per quatre fulles ovades, una a cada extrem, al voltant d'un cercle central. Podriem dir que era la versió noucentista del modernista panot de les roses.

Durant el primer quart del segle XX va ser escassament utilitzat. Com a relíquia urbana se'n poden veure encara avui (2015) uns quants exemplars a la part més propera a la façana de la finca número 159 del carrer Provença, a l'entrada del Bar Polinesi Aloha, prop del Mercat del Ninot 

El panot de les roses

PANOT DE LA FLOR. Versió oberta.

MIQUEL BARCELONAUTA 

 

 

El tradicional panot de la flor és probablement el més característic a les voreres de la Barcelona. Amb el temps s'ha convertit fins i tot en una icona d'identificació de la nostra ciutat, que ha estat reproduïda en múltiples souvenirs, cartells i altres elements.

Existeix una derivació poc coneguda d'aquest panot de la flor, que hem anomenat versió oberta. Va ser utilitzada molt puntualment durant algun temps en algunes zones de la ciutat.

Aquesta modalitat presentava la flor amb un disseny idèntic al conegut, però amb una diferència. Incorporava quatres sortides cap als vèrtex del panot des del punt mitjà de cadascun dels quatre pétals exteriors de la flor.

 

 

Versió oberta (esquerra) i tancada (dreta) del panot de la flor.

 

L'objectiu d'aquesta versió era que l'aigua de la pluja no s'estanqués dins la trama central tancada que forma el dibuix de la flor i tingués sortida cap als extrems del panot, tot facilitant així el moviment de l'aigua.

Avui, igual com passa amb d'altres dissenys de panots que ja s'han deixat d'emprar, constitueix poc més que un vestigi i està pràcticament desaparegut dels nostres carrers.

Se'n poden trobar encara alguns exemplars al carrer de Rocafort entre Provença i l'avinguda de Roma.