dijous, 18 d’octubre del 2012

EL NICOLÁS II. Restaurant Rus. Vodkeria. Avinguda Sarrià 137-139. (1970-1977)

Arribats els anys 1970's la tradicional dimonització amb que l'oficialisme franquista tractava tot allò relacionat amb la Unió Soviètica o que tingués alguna connotació russa, semblava que començava a superar-se. Des de feia uns anys el circ rus i els ballets d'aquells país actuaven regularment a Barcelona i en aquest context es va produir un altre detall cap a la normalitat. Fou l'obertura a la ciutat d'un restaurant rus. Es deia El Nicolás II i ocupava els baixos d'un dels comptats edificis nous que hi havia al tram de l'avinguda de Sarrià comprès entre la Diagonal i la plaça Espinosa de Los Monteros, que era el nom que duia durant el fraquisme l'actual plaça de Prat de la Riba. L'emplaçament del restaurant quedava just davant la vella tribuna del camp de l'Espanyol.
En realitat l'establiment de rus en tenia ben poca cosa. Els seus promotors eren autòctons i el negoci s'inscrivia en la linia dels restaurants espectacle que van proliferar en aquells anys, una proposta de diversió a taula, en la que el client cercava quelcom més que anar a menjar i beure. El Nicolás II, que també es presentava com una vodkeria, reproduia molt bé la decoració tipica de Sant Petersburg (aleshores Leningrado) on havien viscut els antics tzars com el que donava nom a l'establiment.  
El local va obrir portes a començaments de l'hivern de 1970 i reproduia una fòrmula ja assajada a altres locals de restauració de l'època com La Bruxa Borracha o La Posada del Dimoni, que el feien ideal pels sopars de grups, de fi de curs, comiats de solter i altres celebracions amb gresca. No hi faltaven espectacles musicals i coreografies i el vodka corria d'allò més entre la parròquia.

4 comentaris:

  1. Soy Francisco Mercader. A poco de comenzar la actividad del restaurante, ingresé en la orquesta tocando la balalaika junto al gran Luis Almirall, violinista de la orquesta Ciudad de barcelona y JImmy, gran pianista y acordeonista. Vestíamos como manda la tradición rusa de los tiempos de los zares, con blusa corta recogida en la espalda. Tocábamos música rusa, húngara y rumana, ayudados por la grandísima calidad de Luis Almirall. Hoy soy el único superviviente de aquellos buenos compañeros.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No podía creer lo que estoy leyendo!! Yo soy hijo de Lluís Almirall y he sentido una gran emoción al ver que mi querido padre todavía es gratamente recordado. Te felicito por tu gran recuerdo. Yo soy Tomàs Almirall Lindberg y desde el corazón me siento en parte otro superviviente testigo musical de vuestro arte. Un abrazo!

      Elimina
  2. Tu padre y yo fuimos muy buenos amigos. Si quieres saber alguna circunstancia más escríbeme a fmercaderr@telefonica.net

    ResponElimina