MIQUEL BARCELONAUTA
Fundada l'any 1937 en plena Guerra Civil al bàndol nacional, el primer número de Destino va ser publicat a Burgos per iniciativa d'un grup de falangistes catalans encapçalat per Xavier de Salas Bosch i Josep Maria Fontana Tarrats. així doncs, en aquests primers números Destino era una publicació falangista que aplegava els nuclis de catalans adictes a Franco que es trobaven a la zona controlada pels nacionals. A partir del nímero 34 s'incorporà a la revista com a director el periodista català Ignacio Agustí. També hi col·laboren Carles Sentís, Xavier Montsatvatge, Eugeni d'Ors i el dibuixant Castanys, tots ells sota la protecció de Dionisio Ridruejo. La beligerància bèl·lica del moment fa que el contingut de la revista sigui extremadament feixista inclús en el seu propi nom, que evoca la popular frase de José Antonio de la unidad de destino en lo universal.
*1937.- Capçalera del primer número de Destino publicat des de Burgos al març d'aquell any. (Font: ARCA / Biblioteca de Catalunya).
*1937.- Una curiosa proclama publicada en el numero 3 de Destino en la que es condemna als catalans que han fugit del pais en guerra.Al gener de 1939, després de la caiguda de Catalunya el setmanari interromp la seva publicació uns mesos i un cop acabada la Guerra Civil amb la victòria de les tropes franquistes, es refunda a Barcelona des d'on seria publicat fins a la seva desaparició a la dècada dels 1980's.
El número 101 de Destino, publicat el dia de Sant Joan de 1939, inaugura aquesta segona època de la revista amb Ignacio Agustí (1913-1974) al front de la direcció. La redacció s'instal·la al número 442 bis de la Diagonal, en una finca propietat d'Eusebi Güell, situada entre la casa Comalat i el Cinc d'Oros, on hi havia les oficines que durant la guerra havia ocupat el Comissariat de Propaganda de la Generalitat [1]. Josep Vergés i Matas i Juan Ramon Masoliver figuren també com a promotors de la revista i l'editorial Ediciones Destino, que tindria un important paper en la substitució de la cultura periodística catalana per un espanyolisme inquebrantable amb els principis que guiaven l'Espanya franquista.
*1939.- Capçalera i retall del primer número (el 101) editat a Barcelona després de la Guerra.
*1939.- Un retall del número 108 de Destino publicat a l'agost d'aquell any, on seguint la ideologia que impregnava al III Reich es donava opinió sobre les característiques del poble jueu. (Font: ARCA / BNC).
*1940's.- Ignacio Agustí el primer director de Destino quan la revista va establir-se a Barcelona.
Al 1940 l'escriptor Josep Pla s'incorpora a Destino del que seria un habitual col·laborador i al 1942 el comte de Godó compra una part de l'empresa, la revista s'imprimeix als tallers de La Vanguardia i neix l'editorial homònima (Ediciones Destino). Noms importants en el panorama literari i periodístic espanyol s'incorporaren a Destino, que va arribar a comptar entre els seus col·laboradors a Jaume Vicens Vives, Martí de Riquer, Josep Maria de Sagarra, Eugenio y Santiago Nadal, Guillermo Diaz-Plaja, Sebastià Juan Arbó, Pedro Laín, Fernando Valls i Taberner, Bartolomé Soler, Francisco de Cossío, Azorín, Zunzunegui i Pemán. I entre les dones hi figuraven noms com Concha Espina i Josefina de la Maza. Destino esdevé al mateix temps, el bressol del prestigiós premi literari Nadal, instituït en memòria d'Eugenio, el germà petit dels Nadal, traspassat prematurament el 1944 a causa d'una leucèmia, amb només 27 anys.
El 1944 un grup de falangistes, molestos amb el creixent to aliadòfil que estava seguint la revista, va assaltar amb violència la redacció de Destino al crit de ¿Donde está el cabrón de Agustí? [2]. El detonant sembla que va ser un article de Santiago Nadal. Agustí seria rellevat de la direcció on s'incorporaria el gallec Álvaro Ruibal.
El 1952 Vergés va comprar la participació d'Agustí en l'empresa i va esdevenir propietari únic de Destino i l'editorial Ediciones Destino. La revista iniciava aquí un viratge envers el monarquisme donjuanista que deixava entreveure una discreta oposició al franquisme més estricte.
El periodista Nestor Luján, conegut també per la seva afició a la gastronomia, va ser el nou director de Destino a partir de 1958 i la revista segueix incorporant literats i periodistes de prestigi entre els que hi trobem a Francesc de Carreras, Manuel del Arco, Luis Romero, Francisco Umbral, Tristan La Rosa, Lorenzo Gomis i Camilo José Cela i alguns d'ells amb poques sospites d'afiliació farnquista com Josep Maria Espinàs, Sebastià Gasch o Sempronio (Andreu Avel·lí Artís i Tomàs).
*1950.- Una imatge de Néstor Luján (Foto: Arxiu Joan Perucho)
Entrats els anys 1960's i malgrat l'aparent aperturisme del ministre d'Informació i Turisme, Fraga Iribarne va exercir una notable persecució envers la revista que continuava essent incòmoda per al règim. Destino és clausurada per dos mesos al 1967, i després d'onze anys a la direcció, Néstor Luján es veu obligat a deixar-la en compliment d'una sentència del Tribunal Suprem de 1969 que l'inhabilita per un delicte de propaganda il·legal com a màxim responsable del contingut de la revista.
*1963.- Portada de Destino quan va morir la bailaora Carmen Amaya.
És al 1971 quan el color arriba a les planes de Destino, que publica també tot un seguit de números extraordinaris de 72 fulls dedicats a temàtiques concretes, que presenten una millora substancial en la qualitat fotogràfica.
La darrera etapa de Destino (1975-1985) coincideix amb la compra de la revista per part de l'aleshores banquer i polític emergent Jordi Pujol, que donarà un gir marcadament catalanista a la publicació, mantenint-hi però la llengua castellana. Baltasar Porcel és el nou director d'aquesta darrera etapa de la revista, que deixa de publicar-se al 1980. I malgrat un intent de revifar-la al 1985, Destino no remunta i acabarà despareguent definitivament dels quioscs després de pocs números aquell mateix any.
*1985.- Un dels últims números de Destino, en la seva frustrada reaparició.
____________________
[1].- Posteriorment, a l'estiu de 1939 la redacció de Destino passaria al número 7 de la Ronda de Sant Pere per establir-se al març de 1942 al pis principal de l'edifici de La Vanguardia del carrer Pelai.
[2].- Doria, Sergi. Ignacio Agustí, el árbol y la ceniza. Ediciones Destino. Barcelona. Doria descriu a Ignacio Agustí com un home trist i resignat amb els temps que li va tocar viure. Adscrit a la Lliga en la seva joventut i periodista en diaris com La Veu de Catalunya o L'Instant, va abraçar la causa franquista durant la Guerra Civil i quan se li va oferir fer el primer article per Destino el 1937 mai encara havia escrit en castellà. Casat amb la música mallorquina Catalina Ballester i Cruelles va presidir l'Ateneu Barcelonès entre 1962 i 1971.
