LA PINEDA. Bar - Restaurant. Paral·lel 188. (1950's-2003)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Un establiment amb molta història del barri de Sant Antoni, al sector més pròxim a la Plaça d'Espanya va ser el bar i restaurant La Pineda. Situat al número 188 del Paral·lel, quan aquell carrer encara estava dedicat al Marquès del Duero, va ser un local que es nodria bàsicament de tres tipus de clientela. D'una banda, hi havien els freqüentadors del món de les apostes de les curses de llebrers del canòdrom Pabellón, de l'altra els firaires, expositors i congressistes habituals dels certàmens que acollia el recinte de la Fira de Montjuïc, en aquella Barcelona trista a la qual el porciolisme havia convertit en ciudad de ferias y congresos, i finalment, una clientela fidel i consolidada, integrada per veïns del barri, que el freqüentaven bàsicament els caps de setmana i festius tant a l'hora del vermut com a l'hora del dinar. La Pineda disposava d'una àmplia terrassa exterior, que aprofitava la considerable amplària de la vorera i que era un lloc idoni i molt concorregut per fer l'aperitiu.

L'escriptor i fotògraf Jordi Rodríguez Artés [1] [2], ha escrit un díptic literari força interessant en el que recull la vida d'un seguit de personatges d'aquest extrem de l'avinguda Mistral i el Paral·lel, a la vegada que fa una denúncia contra la gentrificació que des de fa anys afecta amb crueltat la vida del barri de Sant Antoni.

Amb el canvi de segle el restaurant La Pineda continuava acollint els veïns del barri, tot i que no va sobreviure gaires anys més, quan el Josep Maria, el seu propietari, va decidir jubilar-se i el seu fill no va voler continuar el negoci. En aquells últims anys, el Miquel, un cambrer bigotut i vestit impecablement amb l'uniforme reglamentari blanc amb corbatí negre, era l'ànima del menjador. Finalment, el restaurant va tancar a finals de març de 2003

El restaurant Arànega va succeir La Pineda als primers anys d'aquest segle i va plegar cap al 2018. Posteriorment s'hi va instal·lar una hamburgueseria convencional i despersonalitzada amb el nom de Wild Beef especialitzada, com no podia ser d'altra manera, en menjar ràpid i greixós pels turistes.

________

[1].- Rodríguez Artés, Jordi. Abisme Mistral. ISBN  978-84-09-31524-6. Barcelona. 2021

[2].- Rodríguez Artés, Jordi. Cruel Monopoli. Tintamotora. Barcelona. 2024

TORRENT DE LLIGALBÉ. Baix Guinardó.

 MIQUEL BARCELONAUTA

El torrent de Lligalbé, que històricament ha estat també conegut com els dels Frares, del Notari o de Faura, és un dels topònims més antics del barri del Guinardó.

El lingüista Joan Corominas (1905-1997) [1] vincula aquest nom a la possible existència d'un pont llevadís que requeria de lligar-lo correctament per poder-lo travessar.    

Consideracions de Joan Corominas sobre el terme Lligalbé i la seva relació amb el torrent del Guinardó. (Font: Onomasticon Cataloniae. Fundació Pere Corominas. Institut d'Estudis Catalans). 

El torrent naixia als peus del turó de la Rovira, on havia existit una masia amb aquest nom, que es troba inclosa en diversos documents del segle XII (any 1128) i també del XIV (any 1386). Era un antic camí de terra que el curs descendent de les aigües de la pluja van convertir en torrent i que recuperava les seves funcions de camí quan deixava de ploure. Després de creuar l'actual Ronda del Guinardó per davant de la Casa de les Altures i continuar per l'antic camí de la Llegua. Aquest camí torrent feia un revolt sobtat per continuar gairebé en paral·lel al carrer de Lepant. Des d'allà baixava cap al pla de Barcelona pel Baix Guinardó i El Poblet (actual barri de la Sagrada Família) per ajuntar-se a l'altura del carrer de València amb el camí d'Horta fins desaiguar a la Riera d'en Malla camí del Bogatell.

En el seu curs, travessava els límits de la Masia de Can Notari, nom que també adoptaria el propi torrent. 

*1891.- Plànol municipal, traçat per J.M.Serra, amb el recorregut del torrent aquí identificat com del Notari. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Els propietaris dels terrenys situats a la part corresponent al Baix Guinardó, entre la Caserna de Girona i l'Hospital de Sant Pau, ja havien constituït, des dels inicis del segle XX, l'anomenada Associació de Propietaris de les barriades de Lligalbé i Can Casanovas, per tal de vetllar pels seus interessos davant les, cada vegada més incipients, actuacions municipals en la urbanització i obertura de carrers en aquella zona. Preocupava bàsicament l'arribada dels carrers de l'Eixample en sentit mar-muntanya.

*1918.- Nota publicada al diari El Diluvio en la seva edició del 10 d'agost d'aquell any. Del seu text es desprèn que en aquella època el torrent ja disposava d'alguna xarxa de clavegueram, que no feia les funcions correctes, i que a la zona hi abundaven els lladregots. (Font: ARCA)

*1924.- Retall del diari El Diluvio publicat el 17 de juliol d'aquell any en què es denunciava el maltractament municipal sofert des del punt de vista urbanístic pel torrent de Lligalbé en ocasió de la construcció de barraques en aquella zona. (Font: ARCA).

*1930's.- Fragment d'un plànol de l'època corresponent a la zona muntanya del Baix Guinardó, on una part del torrent de Lligalbé s'havia desenvolupat com a carrer i on es palesen les dificultats que presentava el manteniment de la trama del barri amb l'arribada dels projectats carrers Lepant i Padilla fins a l'actual Ronda del Guinardó, aleshores coincident amb el traçat del carrer Bonasort. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Als anys 1930's el curs del torrent era encara perfectament identificable als plànols municipals de l'època al costat del carrer Lepant, una via que encara apareixia interrompuda en molts dels seus trams per l'existència d'antigues construccions, generalment masies amb els seus terrenys annexos, o per la manca d'acords entre els seus propietaris i l'ajuntament.

*1932.- Curs del torrent sobre el plànol municipal dels anys 1930's en el treball de detall fet per Peter Cowley. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

L'historiador i blogger Peter Cowley va fer un magnífic i exhaustiu estudi [2], que resseguia tots els vestigis encara existents el 2017 del curs del torrent de Lligalbé. Prop del carrer Padilla s'hi podia veure un roc que s'utilitzava per fer girar els carruatges i en el què s'hi conserva una inscripció.

La pedra amb l'enigmàtica inscripció TJU que es va trobar a l'antiga llera del torrent (Font: Viquipèdia)  

*2020.- Últims vestigis en el plànol oficial del nomenclàtor de carrers de Barcelona amb referències al Torrent de Lligalbé. (Font: Ajuntament de Barcelona)

Avui el torrent de Lligalbé ha quedat reduït a un petit carreró situat a la part final del carrer Padilla, entre el del Mas Casanovas i la Ronda del Guinardó. L'espai va estar utilitzat durant anys com aparcament improvisat i provisional, fins que l'ajuntament va decidir (2026) dignificar-lo amb una zona verda que serveix per recordar aquest torrent.

*2026.- Estat del tram del torrent de Lligalbé quan van iniciar-se les obres de conversió en zona verda pública en el tram de l'illa formada pels carrers de Lepant, Padilla, Mas Casanovas i la Ronda del Guinardó. Sobre aquest solar discorria també el passatge de Sant Pere. (Fotos: Miquel Poch)

__________

[1].- Corominas Vigneux, Joan  Onomasticon Cataloniae. Institut d'Estudis Catalans.

[2].- Cowley Capella, Peter. Pla de Barcelona. Enllaç aquí 

EL PAVIMENT DE TERRATZO DE LA RAMBLA (1968 - 2025)

MIQUEL BARCELONAUTA

L'any 1967 l'arquitecte lleidatà Adolf Florensa (1889-1968) va dissenyar, per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona un nou model de rajol de terratzo per a la Rambla de Barcelona. Seria una de les seves últimes obres abans de la seva mort. El projecte va comptar també amb la col·laboració de Jordi Ros, un dissenyador industrial vinculat a l'empresa Escofet.

La idea inicial s'atribueix al columnista Noel Clarasó (1899-1985) que, cap al 1961, va pensar que fora bo de dotar a la Rambla d'un paviment que suggerís el record cap a les aigües que antigament hi baixaven en direcció al mar. 

*1980's.- El paviment davant la font de Canaletes i la desapareguda Sastreria Modelo. (Foto: Escofet).

Aquestes noves peces tenien una forma corbada pels seus contorns més llargs i presentaven quatre franges que descrivien unes corbes que evocaven les onades del mar. Van ser fabricades en dos colors de tonalitat grisa. Una molt clara, gairebé blanca, i l'altra amb un color entre gris i beix amb una tonalitat més intensa. Eren disposades alternativament de manera que simulaven franges sinuoses.

La pavimentació es va consolidar aviat com un dels signes d'identitat de la via més important de la ciutat i va ser present durant un període de gairebé 60 anys en el paisatge urba del terra del legendari passeig que separa Ciutat Vella del Raval.

L'única excepció era als extrems dels passeigs centrals i als seus laterals on s'aplicà una rajola sense ondulacions, igualment clivellada i de tonalitat negra. 

Ben aviat, el nou paviment va evidenciar un problema que era que els xiclets quedaven adherits als rajols i posteriorment adquirien una tonalitat fosca que enlletgia el pis.  Els esforços municipals per pal·liar aquest aquesta deficiència, incrementant el servei de neteja, es van intensificar especialment amb l'arribada dels ajuntaments democràtics.  

Només el mural acolorit de Joan Miró, instal·lat al Pla de l'Os (Boqueria) el 1976, i un petit exàgon amb una altra trama que envoltava la Font de Canaletes, van alterar durant aquells anys aquella uniformitat en el paviment de la Rambla.

*2015.- El pas dels anys havia deteriorat considerablement l'estat dels rajols que en algunes zones oferia una imatge poc agraïda. (Font: Wikipedia / Canaan)

*2022.- Inici de les obres de substitució del paviment amb l'eliminació dels antics rajols de formes ondulades. (Foto: Autor desconegut)

Les antigues peces de terratzo van començar a ser substituïdes al 2024 dins del projecte de nova urbanització de la totalitat de la Rambla. El primer sector en ser reformat fou el del tram final de la Rambla de Santa Mònica fins al Portal de la Pau. Els treballs es perllongarien per uns anys.

LA UNIÓ COOPERATISTA BARCELONESA. Carrer del Comte d'Urgell 176-180. (1927-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

El moviment cooperatista a Barcelona ja s'havia iniciat a mitjan del segle XIX com una resposta de la necessitat de la classe obrera d'autoorganitzar-se, davant de la situació derivada de les conseqüències de la revolució industrial. Els històrics gremis van ser la font inspiradora d'aquesta nova forma d'organització per combatre la precarietat que patia al proletariat. Així aparegueren les primeres associacions de socors mutus amb caixes de resistència i solidaritat per ajudar als obrers en supòsits de malaltia com també a les vagues. 

El polític republicà figuerenc Joan Tutau (1829-1893) va ser l'introductor del concepte de cooperativa a la premsa de l'època cap al 1863, inspirant-se en les idees del pensador socialista gal·lès Robert Owen (1771-1858), promoguent la creació de les primeres cooperatives als barris industrials de la ciutat. En general, les cooperatives es caracteritzaven per la llibertat d'associació que podia ser individual o per família, un funcionament intern democràtic amb unes regles estrictes on cada associat tenia un únic vot amb independència del capital aportat. D'altra banda, la lògica de funcionament intern de la cooperativa intentava evitar, costés el que costés, les acumulacions de capital o l'afavoriment d'alguns socis per tal d'evitar els vicis propis del sistema capitalista. Així mateix, el moviment cooperatista es va distingir per ser una font de culturització de les classes obreres amb l'establiment d'escoles laiques per als fills dels obrers, biblioteques i grans agendes d'activitats culturals. 

La Unió Cooperatista Barcelonesa va ser fundada l'any 1927 en fusionar-se les cooperatives La Dignidad i El Reloj, ambues sorgides a l'entorn de la barriada de l'antiga fàbrica tèxtil Batlló, que avui acull l'Escola Industrial, a l'Esquerra de l'Eixample.

El Reloj, fundada al 1901 s'havia establert des de la seva fundació al passatge de Batlló i després (1912) al número 163 del carrer Villarroel, just darrere de l'edifici de la Unió Cooperatista, entre els carrers de Mallorca i de Provença, mentre que La Dignidad (1903) tenia la seva seu al carrer del Comte Borrell 253.

*1921.- Una proclama del moviment cooperatista, molt estès durant aquells anys a Barcelona. (Font: Acción Cooperatista. / ARCA).

*1927.- Anvers d'una moneda de la Unió Cooperatista en la que apareixen esmentades les dues entitats  cooperatives (El Relloj i La Dignidad), que es van fusionar per fundar-la. 

Les dues cooperatives eren les més importants del barri i la idea d'una fusió, per enfortit l'entitat, va anar circulant aviat per les ments dels cooperatistes. Tot i això, van sortir algunes reticències i l'operació no va quallar fins al 1927. Va ser aleshores quan ambdues s'establiren a l'antiga seu de La Dignidad del carrer de Villarroel, més àmplia que la que tenia El Reloj a Comte de Borrell. 

*1929.- Primera seu de la Unió Cooperatista al carrer de Villarroel 163, al mateix edifici que havia ocupat anteriorment la cooperativa La Dignidad el nom de la qual figura encara al frontò del capdamunt de la façana  (Font: Fundació Roca i Galès).

*1930's.- Emplaçaments de les dues cooperatives (estels verds): La Dignidad (Comte de Borrell 253) i El Reloj (Villarroel 163), que es van fussionar i acabarien traslladant-se a la nova seu de la Unió Cooperatista Barcelonesa (estel vermell) al carrer del Comte d'Urgell. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília). Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.

*1930.- Retall de la publicació Acción Cooperatista on es posava de manifest el creixement de la Unió Cooperatista Barcelonesa durant els dos primers anys des de la seva fundació (1927-1929). (Font: ARCA)

L'èxit de l'operació va ser total i la nova associació arribaria a tenir prop de 2.000 associats esdevenint la cooperativa de consum més important de Catalunya.

El 1930 l'entitat va acordar la compra del terreny contigu situat al darrere de la seva seu de Villarroel. El solar era propietat de la família Rosés, una de les més acabalades del barri, i abastava fins al límit amb el carrer Comte d'Urgell. Això permetia connectar per l'interior de l'illa ambdues finques. El nou edifici de Comte d'Urgell 176-180 es va construir entre 1930 i 1931 d'acord amb el projecte de l'arquitecte Francesc de Paula Riera. L'edifici tenia els baixos, una planta principal on hi havia la sala d'actes i una segona planta més la terrassa. Les instal·lacions incorporaven també un forn de pa a vapor. Es va inaugurar al setembre de 1931.  

*1930's.- Ex libris de la Unió Cooperatista.

Els estralls de la Guerra Civil i el nou ordre imposat pel franquisme van començar a fer trontollar el futur de la Unió Cooperatista Barcelonesa, que va haver d'adequar els seus estatuts a la nova Llei de Cooperatives de 1942 que va aprovar l'administració franquista i que s'apartava, òbviament, dels principis que havien inspirat el fenómen cooperatista des de finals del segle XIX. Malgrat això s'hi va desenvolupar una gran acció social i cultural amb celebració d'actes i representació d'obres de teatre. 

Amb l'arribada a la dècada dels 1950' els problemes econòmics s'agreujaren. Gestors externs amb interessos molt allunyat de l'esperit cooperatista van entrar a l'associació i començaren a prendre decisions. Es van tancar les diverses sucursals de la cooperativa i el nombre d'associats va patir una considerable davallada. En aquesta tessitura, la cooperativa va haver d'hipotecar els seus dos edificis el 1954. El del carrer de Villarroel que s'acabaria venent el 1957, mentre que en el de Comte d'Urgell, es van haver de llogar les dues botigues dels baixos més pròximes al carrer Provença a l'entitat de crèdit Banca Soler y Torra, que hi va instal·lar les seves oficines.  

Finalment, el 1962 l'arquebisbat de Barcelona va comprar l'edifici del carrer Comte d'Urgell que es convertirà en la Parròquia de Sant Isidor. Amb aquest canvi desapareixeria la inscripció del frontó del centre de la façana de l'edifici de la Cooperativa per a ser substituïda per una creu. 

Detall de la inscripció que coronava el frontó central de l'edifici del carrer Comte d'Urgell

*1945.- Una entrada per una de les obres de teatre que a la postguerra s'oferien al teatret de l'edifici.

*1962.- L'edifici de la Unió Cooperatista quan va ser comprat per l'Arquebisbat de Barcelona per instal·lar-i la Parròquia de Sant Isidor (Foto: Fons UCB).  

Els historiadors Mònica Maspoch [1] i Marc Dalmau i Torvà [2] han realitzat interessants i exhaustius estudis sobre l'origen, creixement i evolució de la cooperativa així com de la seva progressiva decadència. 

______

[1].- Maspoch Oller, Mònica. Estudi històric de la finca del c. Urgell, 176- 180. Ajuntament de Barcelona. 2022. Enllaç aquí. 

2].- Dalmau i Torvà, Marc. La Unió Cooperatista Barcelonesa 1901-1977. Intel·ligència col·lectiva a l'Esquerra de l'Eixample. Ajuntament de Barcelona. 2024. Enllaç aquí.

L'EMBARCADOR DEL PORTAL DE LA PAU (1850 - 1874)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb ENRIC COMAS i PARER 

Agraïments a JOSEP TORT

*1850's.- Vista llunyana de l'embarcador habilitat al final de la Rambla després d'obrir-se el Portal de la Pau. A la imatge que presentem ampliada abaix, es pot apreciar com sobresurt de la línia de la muralla del mar. (Foto: Charles Clifford / MNAC).

En el punt aproximat on avui (2026) descansen les populars golondrines a l'espera d'iniciar les seves habituals rutes per les aigües del port, s'hi va construir, a finals de la primera meitat del segle XIX, un embarcador que marcaria l'inici de la relació de la ciutat amb el seu port vell.

En realitat aquest embarcador no va tenir una funció pràctica, pel que fa a l'arribada de passatgers a la ciutat via mar, fins que es va obrir una portella, anomenada Portal de la Pau o de les Drassanes, en el punt d'arribada de les Rambles al mar entre la Caserna de les Drassanes i el Parc d'Enginyers, quan ja es començava a plantejar el futur enderrocament de la muralla del mar. 

Ja a l'any 1847, l'enginyer militar Simó Ferrer i Bosch (1788-1860) [1] havia elaborat un primer projecte per obrir una portella a la muralla del mar i construir l'embarcador.

*1847.- Plànol del projecte per obrir la porta de les Drassanes o de la Pau amb l'embarcador format per un petit moll i protegit per un espigó de roques. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

Les primeres notícies sobre la finalització de l'obra i la seva entrada en servei, les trobem a la premsa del mes de novembre de 1850.

*1850.- El 19 de novembre d'aquell any quedava oberta la nova portella de la Pau i el seu embarcador situat davant les Drassanes. També es va establir el preu a pagar per cada persona que embarqués o desembarqués (Font: Diario de Barcelona / ARCA)

*1860.- Plànol que permet identificar clarament l'entrant cap a les aigües del mar que servia d'embarcador, després de l'obertura del Portal de la Pau en el tram de la muralla del mar coincident amb el final de la Rambla. (Font: Fons Iglésies. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). 

*1856.- En aquest fragment de la litografia del port de Barcelona d'Alfred Guesdon es pot apreciar també l'embarcador. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona) 

*1870's.- Un altra imatge de l'embarcador amb els primers edificis del que seria el passeig de Colom i les naus de les Reials Drassanes al fons. 

L'embarcador encara va tenir temps per protagonitzar algunes de les primeres fotografies captades a la ciutat, en les quals apareixia com una mena d'espigó que s'endinsava cap a les aigües del port i el mar. El seu enderrocament es va produir als inicis de 1874.

*1874.- El 13 de febrer s'anunciaven a la premsa les primeres obres d'enderrocament del mur que protegia l'embarcador. (Font: Diario de Barcelona / ARCA).

*1874.- Una setmana després, el 21 de febrer, es donava ja per desaparegut el primitiu embarcador i el tancament de la portella de la Pau.  (Font: Diario de Barcelona / ARCA).

*1870's.-Vista de la muralla del mar des de les roques de l'embarcador. 

*1879.- Gravat publicat a la portada de La Publicidad del 8 d'octubre d'aquell any. que incorporava també l'article, que reproduïm parcialment a baix, sobre la desaparició de l'embarcador i l'inici de la construcció del moll de Sant Beltran al port. (Font: ARCA).

____

[1].- Simó Ferrer Bosch va ser un enginyer militar i capità de fragata. Era fill del també militar del Cos d'Enginyers de la Marina Simó Ferrrer i Burgès (1751-1823). Va participar activament a la Guerra del Francés (1808-1814) i va projectar el Far del Llobregat o Torre del Riu (1852), situat a l'entrada del port. Abans de morir va realitzar un estudi sobre el traçat dels ferrocarrils de Barcelona el 1856. 

COOPERATIVA LA DIGNIDAD. Villarroel 163. (1903-1927)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Una de les organitzacions cooperatistes més notables de les que van proliferar als inicis del segle XX va ser La Dignidad. Es va establir al barri del Ninot o de Can Batlló, com es coneixia aleshores la zona dels voltants de l'Hospital Clínic i l'Escola Industrial. Encara pertanyia al districte de les Corts de Sarrià, població que havia quedat annexionada a Barcelona des del 20 d'abril de 1897.

Un sol naixent rere de l'horitzó del mar apareixia habitualment com a distintiu de La Dignidad.

La fundació el 1903 de la cooperativa La Dignitat va ser una iniciativa d'un grup d'obrers de la barriada del Ninot. El seu primer emplaçament va ser en el magatzem de gra de Cal Ros, un negoci establert al carrer Comte d'Urgell. Igual que s'esdevingué en altres fenòmens d'associacions cooperatistes, el creixement en nombre d'associats va requerir ben aviat el trasllat de la cooperativa a un local de més amplitud.

A la conferència general d’octubre del 1905, es va tractar per primer cop el tema de la compra d’uns terrenys per canviar d’ubicació. Uns mesos s, el gener de 1906, es va signar l’escriptura de compravenda. El solar s’ubicava al carrer de Villarroel, número 163, entre els de Mallorca i Provença. De la construcció material del nou edifici, se’n van fer càrrec, paletes, peons i fusters socis de la cooperativa. L’edifici es va inaugurar el 1906.

El nou i definitiu emplaçament de la seu de La Dignidad al carrer Villarroel 163, entre el mercat del Ninot (aleshores encara a l'aire lliure) i l'Hospital Clínic. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília). 

En el primer article dels estatuts del 1908, es van fixar els objectius principals de la cooperativa amb aquestes paraules:

Artículo 1.

Con el título La Dignidad queda domiciliada en esta ciudad, distrito 6 expueblo de Las Corts, calle de Villarroel n° 163, bajos, la Sociedad Cooperativa de Consumo de duración ilimitada constituida de obreros sin distinción de nacionalidad cuyo objeto es el siguiente: 

a) Suministrar á sus asociados y á las familias de éstos toda clase de comestibles y demás artículos de primera necesidad de la vida, ampliando la venta del pan al público, procurando servir á éste con los mismos precios y calidad que los asociados. 

b) Estimular á los socios á que se eduquen y encariñen al interés económico y el ahorro por su mismo concurso personal y el consumo.

La vaga de La Canadenca (1919) i l'augment de la conflictivitat social van afectar sensiblement a les cooperatives que van optar per crear i reforçar les estructures federatives.

El 1921 la cooperativa va decidir enderrocar aquell primer edifici de la seva seu social optant per construir-ne un de nou que s'aixecaria al mateix solar del carrer de Villarroel 153. Provisionalment durant les obres (1921-1922), la seu social de La Dignidad  es va traslladar al número 142 del carrer de Casanova, just a l'altre costat del mercat del Ninot. 

El nou edifici es va inaugurar durant la festa major de la barriada al mes d’octubre de 1922.

*1922.- La revista Acción Cooperativa recollia així la festa d'inauguració del nou local social de La Dignidad el 8 d'octubre d'aquell any (Font: ARCA).

*1922.- Edifici de la Cooperativa La Dignidad al carrer de Villarroel 163. (Foto: Fons Biblioteca Arús).

El nou edifici de la seu social disposava de totes les infraestructures i espais necessaris per donar cobertura de les activitats cooperatives. La superfície total s'acostava als dos mil metres quadrats.  Estava estructurat en una planta soterrània, els  baixos que acollien la botiga de queviures, la taverna, l'espai de venda del pa que provenia del forn col·lectiu, així com d'altres dependències (merceria, camiseria, i venda de sabates i espardenyes). El saló-cafè ocupava el primer pis amb una capacitat per a 500 persones i la segona planta, hi havia la sala d’actes, la sala de juntes i els serveis administratius de la cooperativa. Mesos després es van incorporar també dos nous serveis: una barberia col·lectiva i un consultori d’assistència mèdica. Cal destacar també la cura que l'entitat dispensava a l'àmbit cultural amb una gran profusió d'actes i conferències sempre amb la defensa dels valors cooperatives com a bandera. 

L'edifici va acollir les dependències d'un grup esperantista i el 1922 s'hi va emplaçar la seu social del Futbol Club Espanya, equip que tenia el camp on disputava els seus partits ben a prop, concretament a la cantonada entre els carrers del Rosselló i Villarroel, davant de l'Hospital Clínic. D'altra banda, La Dignidad editava la revista Germinal, que era el butlletí informatiu de la cooperativa.

*1924.- La Dignidad difonia els principis del moviment cooperatista i organitzava actes amb motiu de la Festa Cooperatista Internacional, com aquest del dia 5 de juliol d'aquell any, que recollia el diari El Diluvio del dia anterior (Font: ARCA).

La possible fusió de La Dignidad amb El Reloj, l'altra gran cooperativa del barri, era objecte recurrent de consideració des de feia molt anys. 

Marc Dalmau [1], un dels historiadors més prolífics i ben documentats en matèria d'història del cooperatisme a la ciutat, ha tingut cura d'explicar amb rigor i detall la confluència d'ambdues cooperatives en la creació de la Unió Cooperatista Barcelonesa a l'any 1927.

______

[1].- Dalmau i Torvà, Marc. La Unió Cooperatista Barcelonesa 1901-1977. Intel·ligència col·lectiva a l'Esquerra de l'Eixample. Ajuntament de Barcelona. 2024.