CINEMES RENOIR LES CORTS. Eugeni D'Ors 12. (1996-2012)

 

La primera sala de la cadena de cinemes Renoir a Barcelona era situada al petit carrer d'Eugeni D'Ors del barri de Les Corts entre el Mercat i la Ronda del Mig. El Renoir-Les Corts era un complex format per 6 minisales, situat al costat d'un equipament docent, que es va orientar al cinema d'autor i a les pel·lícules d'estrena en versió original.  

Una de les principals peculiaritats del local era la gran escalinata que hi havia tot just traspassar la porta d'entrada abans d'arribar a les taquilles. Unes escales que sovint dificultaven el trànsit d'entrada i sortida de les sessions. A l'interior hi havia un petit bar café on es podia fer més suportable l'espera fins a l'hora del començament del film. Com encara és habitual en les sales d'aquesta cadena, hi havia programes en format DINA-4 a disposició de l'espectador de cadascuna de les pel·lícules projectades.

*1996.- Notícia de l'obertura de les minisales Renoir Les Corts publicada a les pàgines de La Vanguardia el 25 de gener d'aquell any.

La poca centralitat de la zona va ser probablement un handicap per la consolidació definitiva d'aquest complex, tot i que estava  ben comunicat gràcies a la proximitat de l'estació del metro de Les Corts de la línia 3. Les sales van tancar a començaments de l'estiu de 2012. Els Renoir es van quedar només amb el complex del carrer Floridablanca que, amb posterioritat al de Les Corts, havien obert a l'antic cinema Florida.

FÀBRICA DE XOCOLATES AMATLLER. Avda. Icària 157. (1878-1968)

 

 

Diferents imatges de l'evolució de la fàbrica del Poblenou a través dels temps. El mar i el tren de la costa sempre al fons.

La primera fàbrica de Xocolates Amatller era situada al carrer Manresa, prop de Santa Maria del Mar i probablement era de les més antigues d'Espanya. Havia estat fundada per Gabriel Amatller el 1797 i després  de tres generacions, a l'any 1878, Antoni Amatller -nét del fundador- va decidir construir una fàbrica molt més gran prop del front marítim del terme de Sant Martí de Provençals al barri de Poblenou. Va escollir un solar del Passeig del Cementiri que després va ser batejat com Avinguda d'Icària.  Amatller pertanyia a la burgesia més il·lustrada de la ciutat i va fer-se construir una espectacular casa modernista al Passeig de Gràcia, obra de Josep Puig i Cadafalch, que amb algunes modificacions ha arribat als nostres dies.

 

A partir de l'obertura de la fàbrica de Poblenou, que incorporava maquinària francesa i alemanya,  la producció i la projecció de la marca Amatller va passar a figurar en els primers llocs del ram xocolater. La sensibilitat cultural del propietari es veié reflectida en la bellesa dels cartells modernistes anunciadors de la xocolata i també en les successives i atractives col·leccions de cromos que incorporaven els seus productes. 

Durant el primer quart del segle XX la fàbrica de Poblenou va arribar a tenir més de 150 treballadors amb una producció de tres milions de quilos de productes a l'any. El 1924 la companyia va obrir una segona fàbrica a Banyoles

Acabada la Guerra Civil, l'avinguda d'Icària va ser rebatejada amb el nom de General Martínez Anido i la fàbrica Amatller va romandre produint xocolata en el número 157 d'aquella via. A finals de la dècada dels 1960's la fàbrica va tancar i la societat va començar a tenir problemes economics si bé el prestigi de la marca continuava intacte. Finalment l'any 1972 va ser comprada per Chocolates Simon Coll, que va optar per conservar el nom comercial i va acabar reflotant la marca Amatller.

*1961.- Aquell any Xocolates Amatller posava a concurs una frase per fer publicitat sobre els seus productes. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

JOGUINES MONFORTE. Plaça de Sant Josep Oriol. (1841-2014)

 

 

 

La crisi econòmica encetada l'any 2010 va propiciar en els anys següents la desaparició de molts comerços històrics de la ciutat, especialment aquells situats en els llocs més cèntrics i en els circuits i rutes turístiques de la ciutat. Molts d'ells no van poder fer front a l'ofensiva de les franquícies de marca ni a la revisió dels lloguers dels locals o simplement la jubilació del propietari va suposar el punt i final al negoci.

 

El cas de la botiga de Joguines Monforte al carrer de la Palla cantonada amb la plaça de Sant Josep Oriol, prop de l'església del Pi, va ser una altra dolorosa desaparició molt sentida per alguns barcelonins pels molts anys que la botiga portava funcionant i pels records de quan hi anaven a comprar les joguines dels seus fills. 

Quatre generacions dels Monforte varen donar continuïtat a aquest negoci que va néixer a partir d'una antiga fàbrica de billars. Des de finals del segle XIX Monforte era el principal subministrador de dòminos i parxissos als cafès i bars de la ciutat. Amb el pas del temps l'establiment s'aniria especialitzant en tota mena de jocs de taula. Des dels clàssics escacs a les dames, passant pels històrics Juegos Reunidos Geyper, backgammon, monopoly i scrabble fins a les últimes i més recents produccions del ram.

A les acaballades del 2013, d'un lloguer de prop de 700 euros mensuals, els propietaris van passar a demanar-ne més de 6.000, quantitat inassolible pels botiguers. 173 anys d'història van quedar darrera d'aquesta entranyable botiga la nit de la vigília de Reis de 2014 quan va abaixar definitivament les seves persianes.

 

*2012.- Aparador de Joguines Monforte al número 2 del carrer de la Palla (Foto: Lisette van de Graaf).

 

PLAÇA DE LES GLÒRIES (II). (1961-1972)

 

*1963.- La portada de La Vanguardia del diumenge 12 de maig presentava aquesta vista aèria de la primera urbanització del centre de la Plaça de les Glòries amb el  viaducte que enllaçava la Gran Via amb la Meridiana.

En la tortuosa història de la urbanització de la Plaça de les Glòries Catalanes, l'aspecte que va adoptar aquest gran espai durant la década dels 1960's constitueix una de les etapes de referència de l'evolució de les diferents propostes d'ordenació del trànsit rodat i ferroviari que, amb els pas dels anys, seria sotmès a successives correccions i redefinicions.

*1960.- Imatge de la Gran Via tancada al trànsit a l'alçada del carrer Padilla abans d'arribar a la Plaça de les Glòries en obres.

El primer projecte d'urbanitzacio consistia a construir un anell viari enlairat per sobre de les vies de tren existents a la zona, que encerclaria la plaça enllaçant i distribuint el trànsit de les tres grans artèries de la ciutat (Diagonal, Gran Via i Meridiana). Però com sigui que només era posible enllaçar-les per la part muntanya, l'anell va ser construit abastant poc més d'un quadrant del cercle, de manera que es podia circular des de Gran Via passat Castillejos fins a l'arrencada de la Meridiana entre els carrers Dos de maig i Independència i viceversa. La resta del cercle mai va arribar a completar-se. El trànsit pel viaducte era de doble sentit de circulació i fins i tot els vianants podien passar-hi a través de les voreres de metre i mig d'amplada que hi havien a banda i banda de la calçada.
La inauguració es va produir el diumenge 29 de gener de 1961. L'acte fou presidit pel general Vigón, ministre d'Obres Públiques, dintre dels tradicionals actes que, any rera any, celebrava el franquisme per commemorar la "gloriosa entrada de los ejércitos nacionales en Barcelona y la liberación de la ciudad".

*1961.- Detallada explicació publicada a La Vanguardia sobre la inauguració i les característiques del viaducte de la Plaça de les Glòries.

*1961.- Una gran multitud recorre el pas elevat el dia de la inauguració de la plaça de les Glòries. (Foto: Pérez de Rozas. AFB).

*1961.- Una altra imatge del dia de la inauguració captada des de la Gran Via a la cantonada amb el carrer Padilla.

 

Progressivament es va anar urbanitzant d'una manera molt poc agraïda l'espai inferior per on circulaven diverses linies fèrries i es van construir unes pendents en gespa entre els diferents nivells. Tot plegat una sol·lució que sempre va tenir una aparença de provisionalitat i de feina inacabada, que només servia perque sa majestat el cotxe (que aleshores era un element absolutament prioritari en tot projecte urbanístic)  tingués més espai de mobilitat. Però des del punt de vista del ciutadà, allò era com una mena d'scalextric on la sensació de descampat obert no s'havia perdut. Això sí, els amants dels trens gaudien d'una posició privilegiada per veure passar els combois.

 

*1965.- Una postal de l'època on es veu el tram en pendent d'incorporació a l'anella viària des de la Gran Via i el pas del tren que connectava la estació de França amb el carrer Aragó. (© Edicions Cuscó).

 

A finals dels 1960's la construcció de l'autopista cap a Montgat i Mataró, que donava continuïtat a la Gran Via en direcció Besòs, va fer descartar la idea de completar aquella anella viària de distribució del trànsit i es va apostar per un nou entramat de passos a diferent nivell. 

   

CASA DE FAMÍLIA / RESIDENCIA "ANGELES MATEU". Rosselló / Muntaner (1924-1960's)

Amb la col·laboració de MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ 

L'any 1924 es va inaugurar al carrer Rosselló 167-173 la Casa de Familia Angeles Mateu. Aquest edifici, que s'estenia fins a la cantonada amb Muntaner, estava integrat en l'obra social de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis i en l'anomenat Instituto de la Mujer que Trabaja, entitat orientada a donar acollida i suport a les dones sense feina per oferir-les un entorn semblant a una llar i una família i al mateix temps formar-les per poder desenvolupar feines i activitats professionals. Anteriorment l'edifici, construit el 1921 segons un projecte de l'arquitecte Enric Sagnier, havia acollit un casal per a dones i nens malalts. Un cop convertit en Casa de Familia va ser gestionat inicialment per les monges franciscanes de la Immaculada Concepció,

*1924.- Nota apareguda a La Vanguardia informant de la inauguració de la Casa de Familia.

*1932.- Espai ocupat per la Casa de Família sobre un plànol de lè'poca (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

*1935.- Una imatge de la residència des de la part del darrera de l'edifici

Poc després del començament de la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya, a través de la conselleria de Cultura de Ventura Gassol, va incautar l'edifici amb l'objectiu de transformar-lo en una escola d'infermeria en règim d'internat.

Acabada la guerra el centre va quedar en mans de la Falange que hi va instal.lar la seu de la Sección Femenina, que, lògicament, el va orientar envers l'adoctrinament de les dones en l'ideologia nacional-sindicalista. S'hi realitzaven activitats docents, com cursos de perfeccionament per a mestres femenines, infermeres i puericultores amb el nom de Residencia Angeles Mateu. L'activitat era especialment notòria a la capella, a la sala d'actes i al pati del carrer Rosselló, llocs on se celebraven habitualment actes patriòtics d'exaltació de la ideologia oficial de la dictadura, demostracions gimnàstiques femenines i commemoracions de les dates especialment significades en el calendari falangista.

*1950's.- Membret de la papereria de la residència de la Sección Femenina.

*1957.- Retall del diari La Vanguardia que informa sobre la clausura d'un curs. Aquests tipus d'actes eren habituals a la Residencia de la Sección Femenina Angeles Mateu.

A partir de finals dels anys 1950's la residència inicia la seva última etapa, acollint amb caràcter provisional el Col·legi Major Universitari Virgen de la Inmaculada. 

L'edifici, que havia sofert algunes reformes i adaptacions i ja no conservava el seu aspecte original, va ser enderrocat cap a finals del 1960's i a començaments dels anys 1970's La Caixa va enlairar a la cantonada Rosselló-Muntaner un edifici d'habitatges amb una de les seves agències als baixos. La part del pati del carrer Roselló fins a la cantonada amb la plaça del doctor Ferrer i Cajigal on hi havia l'antiga Sala d'actes de La Caixa, va ser ocupada anys després per noves dependències assistencials de l'Hospital Clínic, que incorporaren també un petit jardí a l'interior de l'illa .

ESPUMOSOS EL RAYO. Begudes Carbòniques i Gaseoses. Balmes 71. (1924-1936)

Agraïments a MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

 

 

1929.- Espumosos El Rayo quan ja era el proveidor oficial de Coca-Cola de la ciutat.

 

Inaugurada el juliol de 1924, la fàbrica Espumosos El Rayo té l’honor de ser la primera empresa de Barcelona on es va fabricar el conegut refresc Coca-Cola i va ser el nucli de distribució d’aquesta beguda d'orígen nordamericà durant la resta de la década dels anys 1930’s.

El seu fundador Francisco Duffo Foix, francès d’orígen, havia recorregut l’Argentina i Europa aconseguint els drets de comercialització de diversos productes del ram dels refrescos i va acabar establint-se a Barcelona on va obrir una fàbrica al carrer Balmes 71, entre Aragó i València. Els sifons i les gaseoses van ser els primers productes a comercialitzar.

 

*1924.- El 10 de juliol d'aquell any  La Vanguardia anunciava la inauguració de la fàbrica del carrer Balmes i la comercialització dels sifons higiènics amb l'interior de porcellana que es repartien a domicili.

 

En un dels seus viatges a Paris, Duffo va aconseguir la comercialització d'una beguda nova d'orígen nordamericà, es deia Coca-Cola, era dolça i negra, i no li va resultar difícil introduïr la beguda a Espanya a través d'un pacte que va subscriure amb el Colonel Horsey, representant de la companyia nordamericana a  Europa

Duffo rebia directament de Baltimore (Estats Units) el concentrat màgic i secret que barrejat remolatxa i aigua calenta es transformava en Coca-Cola. El preu de la fòrmula era de tretze dòlars de l'època per cada barrilet de deu galons. Les trameses incloïen també material publicitari divers per a ser exhibit a les botigues i els bars de Barcelona que la servien. El llançament del nou producte va ser a l'estiu de 1928.

 

*1928.- Retall de premsa on es presenta una gràfica del creixement progressiu de l'empresa de 1924 a 1928 i s'anuncia la imminent arribada de la Coca-Cola, curiosament qualificada en el text de refresco yankee. (Font. Hemeroteca La Vanguardia).

 

*1928.- Un treballador de la fàbrica fent el control de qualitat de la Coca-Cola. 

 

*1928.- Un dels primers anuncis de la Coca-Cola.

 

Espumosos El Rayo elaborava, a més a més, una gran quantitat de sifons i gaseoses i una gamma àmplia de refrescos de sucs de fruita, tònica, ginger-ale i altres begudes carbòniques que van animar el panorama del lúdic i gastronòmic de l’epoca.   

 

*1930.- Una de les moltes varietats de refresc que comercialitzava la fàbrica era l'Orange Rayo, elaborat a base de suc de taronges i mandarines.

 

El 1933 la companyia Coca-Cola es va establir amb maquinària pròpia al carrer Aragó i va retirar les llicències per embotellar el refresc. Espumosos El Rayo es va limitar aleshores només a la distribució fins el 1936 en que l'esclat de la Guerra Civil va acabar amb la comercialització del producte.

Francisco  Duffo fundaria ja després de la Guerra Civil la popular marca de gaseoses La Casera.

TEATRO CALVO-VICO (1888-1893) / TEATRO GRAN VIA (1893-1918). Gran Via / Roger de Llúria.

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ, FRANCISCO ARAUZ, VALENTÍ PONS TOUJOUSE i BARCELONA COLECCIONISMO.

Sala teatral inaugurada el 7 de juny de 1888, any de la primera l'Exposició Universal de Barcelona. El seu nom prové dels actors andalusos Rafael Calvo i Antonio Vico que foren els primers empresaris i actors que van actuar al local, que es mantingué amb aquest nom fins després de l'estiu de 1893.

El local, projectat per l'arquitecte Tiberi Sabater, tenia externament una aparença modesta i era construït amb fusta. El teatre es va especialitzar en la presentació de peces musicals, bàsicament sarsueles i algunes òperes. L'interior però, era força ampli amb un vestíbul que donava a la Gran Via i una altra porta per als actors i el personal que era situada al carrer Roger de Llúria i tenia accés directe a l'escenari. Rafael Calvo va morir el 1892 i fou substituït pel seu germà Ricardo.

*1888.- Nota apareguda a La Vanguardia el dimarts 5 de juny de 1888 en el que s'anuncia la inauguració del Teatro Calvo-Vico i s'informa sobre les característiques del local.

El diumenge 5 de febrer de 1893, el local va acollir un míting d'estudiants liberals i lliurepensadors que va acabar provocant greus aldarulls al carrer. Un gran nombre de persones que no podien entrar al local es va concentrar davant del teatre. Entre elles hi havia l'agitadora anarquista Teresa Claramunt i altres significats llibertaris. Tot plegat va acabar amb càrregues policials, resposta violenta dels anarquistes, trets, ferits i detencions. L'orquestra municipal, que tocava pels voltants, també va resultar afectada pels incidents del carrer. 

*1893.- La revista satírica La Tramontana feia aquesta interpretació gràfica dels esdeveniments i incidents produits davant del Teatro Calvo-Vico el 5 de febrer d'aquell any a la sortida d'un míting. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1893.- Per la seva banda el periòdic madrileny El Liberal donava aquesta versió dels fets. (Cliqueu sobre el text per ampliar-lo)

A partir de la temporada 1893-94 va passar a anomenar-se Teatro Gran Via, tot i que molts barcelonins el seguien coneguent amb el seu nom original. L'empresa de Calvo i Vico va cedir la gestió de la sala a la Gran Compañía Castellano-Catalana que dirigia Antoni Tutau i que comptava com a primera actriu a Carlota de Mena.  Per encetar aquesta nova etapa, Tutau va emprendre una profunda reforma del local a l'estiu de 1893. Tot i que exteriorment no semblava haver canviat gaire, les millores interiors varen suposar un important guany en comoditat  per als espectadors. El projecte de reforma va ser de l'arquitecte Miquel Madorell amb intervencions del decorador Olivella Ràfols, del pintor Ballera i la fusteria de Madalena.

*1893.- El començament de la temporada 1893-94 va coincidir amb la reforma en profunditat del local i el canvi de nom. L'antic Calvo-Vico passava a ser el Teatro Gran Via. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

Durant l'etapa del Teatro Gran Via, el compositor català Amadeu Vives i Roig, juntament amb el valencià Vicent Lleó i Balbastre varen ser els autors lírics que més peces hi van estrenar.

El 1909 el teatre va ser novament reformat segons un projecte de l'arquitecte Joaquim Raspall i va incorporar també, si bé amb caràcter esporàdic, projeccions cinematogràfiques.

Aquesta segona i última etapa del local va acabar el 1918 quan va ser definitivament enderrocat per aixercar-hi l'Hotel Ritz, inaugurat el 1919.

Algunes funcions i espectacles presentats en aquest teatre:

Teatro Calvo-Vico

*1888.- El gran Galeoto (drama) de José de Echegaray
*1888.- El alcalde Zalamea, de Pedro Calderón de la Barca,

*1888.- El hijo de hierro y el hijo de carne de José de Echegaray
*1888.- Lo sublime en lo vulgar de José de Echegaray

*1888.- El tonto del panerot (drama valencià) d'Antoni Roig i Civera

*1888.- Château Margaux (sarsuela), de Manuel Fernández Caballero

*1889.- El castillo de San Alberto (drama) de Pedro Baranda de Carrión
*1889.- La corsetera (comèdia) de Francesc Xavier Godó
*1890.- Conflicto entre dos deberes (drama) de José Echegaray
*1891.- La vida es sueño (drama) de Pedro Calderón de la Barca
*1891.- L'hereu Pruna (comèdia) d'Agustí Morer
*1892.- Los amantes de Teruel (drama) de Tirso de Molina
*1892.- La ducha o el general Quincoces (comèdia)
*1892.- La esposa adúltera (drama)

Teatro Gran Via

*1893.- La payesa del Montseny
*1893.- Mariana
*1893.- La bella chiquita (sarsuela) d'Albert Cotó
*1893.- María Menotti o la loca de los Alpes d'Alfredo Moreno Gil
*1893.- Nora d'Henrik Ibsen
*1893.- L'escurçó d'Ignasi Iglesias.
*1893.- Don Juan Tenorio de José Zorrilla
*1894.- El dúo con la sultana (sarsuela) de Vicent Lleó
*1895.- Las once mil (sarsuela) de Vicent Lleó
*1895.- Señoritas toreras (sarsuela) de Vicent Lleó
*1900.- La balada de la luz (sarsuela) d'Amadeu Vives.
*1900.- Choque de trenes (sarsuela) de Vicent Lleó
*1904.- Bohemios (sarsuela) d'Amadeu Vives.
*1904.- El húsar de la guardia (sarsuela) d'Amadeu Vives.
*1908.- El talismán prodigioso (sarsuela) d'Amadeu Vives.

TELE|ESTEL. Setmanari català d'actualitat. (1966-1970)

El dia 22 de juliol de 1966 arribava per primer cop als quioscs la revista Tele|Estel. Era la primera publicació escrita íntegrament en català des de l'acabament de la Guerra Civil, sense tenir en compte les vinculades a l'Església.

Va ser fundat per la mateixa empresa editora del periòdic Tele|Exprés i el seu director fou Andreu Avel·lí Artís, més conegut per Sempronio. La redacció va ser instal·lada al carrer Aragó 370, cantonada amb Roger de Flor.

Entre els col.laboradors habituals de Tele-Estel hi figuraven noms com Joan Fuster, Josep Faulí, Oriol Martorell, Pere Calders, Màrius Lleget i Josep Vallverdú.

Als pocs mesos la revista va adoptar un format més reduit i va incoporar ràpidament el color a les seves planes. Era el setmanari d'un públic catalanista i demòcrata fart d'una premsa escrita limitada a les publicacions oficialistes, ràncies i per descomptat franquistes de l'època. De fet, a la segona meitat dels anys 1960's Barcelona vivia ja una efervescència i una ansietat creixents per canviar les coses davant d'un règim que s'endevinava que ja estava entrant en la seva última etapa.

*1966.- La notícia de l'aparició del setmanari Tele|Estel a les planes de La Vanguardia.

*1968.- Tele|Estel abordava al gener d'aquell any la negativa de Joan Manuel Serrat a cantar en castellà al Festival de l'Eurovisión.

Tele-Estel era una publicació moderna que, malgrat les dificultats i limitacions de l'època per abordar determinats temes, va fer un gran servei a la cultura.  Disposava de seccions fixes de temes com literatura, cinema, art, dubtes lingüístics, música, cancó, dones... amb els mots encreuats a càrrec de Tísner. Els primers números van tenir un tiratge de 35.000 exemplars, que després es va mantenir regularment en una xifra de 20.000. No obstant això, era una publicació vigilada i assetjada permanentment per la censura vigent, situació que es va anar agreujant al llarg dels anys a mesura que l'estat franquista incrementava la seva situació de crisi. En els seus últims temps Sempronio va deixar la direcció, que va ser assumida per Celestí Martí i Farreras. A l'estiu de 1969 la revista va rebre una suspensió temporal que esdevindria definitiva a l'any següent, i que comportaria la seva desaparició.

IRIS PARK. (1911-1939) SALÓN IRIS i CINE IRIS (1939-1972). Carrer València 177.

Situat al número 177 del carrer València, entre Muntaner i Aribau, l'Iris Park va obrir portes coincidint amb la revetlla de Sant Joan el  23 de juny de 1911. La seva oferta d'oci era extraordinàriament àmplia i comprenia atraccions diverses, cinema, restaurant, jardins, boxa, ball i pista de patinatge.

*1911.- Anunci publicat a La Vanguardia del 26 de juny, tres dies després de la inauguració del local, que fa palès el triomfalisme dels responsables de l'Iris Park davant l'èxit obtingut per aquest recinte d'oci.

 

*1914.- Festa amb ball a l'Iris Park. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 6.8.1914)

 

*1916.- La nit del 12 d'abril d'aquell any, els púgils Frank Hoche i Harry Allack s'enfronten sobre el ring de l'Iris Park davant l'atenta mirada de l'àrbitre Jack Johnson, un boxador nordamericà de color que s'enfrontaria a Arthur Cravan uns dies després. (Foto: Josep Maria Co de Triola. Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya).

 

A partir de la anys 1920's l'Iris Park va ser un dels principals escenaris dels combats de boxa a Barcelona i en la frustrada Olimpiada Popular de l'estiu de 1936 havia estat el marc escollit per aquest esport. El ring s'instal·lava a la pista de patinatge i tos els dimarts i dijous hi havia programats combats amb la participació dels millors púgils del moment. D'altra banda l'Iris Park va acollir un dels primers balls-taxis de la ciutat. Aviat fou també un lloc habitual de celebració de mítings polítics i sindicals, que s'incrementaria anys després amb l'efervescència política propia dels anys de la Segona República.

 

*1936.- Cartell de l'Olimpiada Popular de 1936, en el que figura l'Iris Park com un dels escenaris dels combats de boxa. Aquest esdeveniment esportiu va quedar suspès a causa de l'aixecament feixista contra la República.

 

Després d'un obligat tancament en els últims mesos de la Guerra Civil, el local va reobrir portes als pocs mesos de l'entrada de les tropes de Franco a Barcelona. Al setembre de 1939 la denominació Iris Park va passar a millor vida i el local va ser conegut com a Cine Iris i Salón Iris.

Mentre la sala programava films de reestrena i sobreviuria durant tot el franquisme com un típic cinema de barri, el Salón Iris es va especialitzar en combats de lluita lliure, un esport-espectacle que va aconseguir un nodrit grup d'aficionats i seguidors a la ciutat. Els combats més espectaculars eren lògicament els de lluita lliure americana, però també se n'hi celebraven de grecoromana, una modalitat menys espectacular que no permet agafar l'adversari sota dels malucs ni utilitzar activament les cames. Aquest auge de les vetllades de lluita fou especialment rellevant a partir de la década dels 1950's, època en que la pista de l'Iris acolliria també diverses edicions del campionat d'Espanya de gimnàstica artística masculina. A l'Iris fou precisament on el gran gimnasta Joaquim Blume es va proclamar campió d'Espanya per última vegada, abans del tràgic accident aeri que acabaria amb la seva vida a les muntanyes castellanes de Conca.

 

*1953.- Logotip del Salón Iris a la dècada dels 1950's

 

Durant la década dels 1960's el Salón Iris seguia programant matinals i vetllades de lluita lliure i va continuar sent un referent ciutadà d'aquest esport fins al tancament del local.  En els últims anys va acollir també concerts i recitals de grups locals de música progressiva i nova cançó. 

 

*1970.- Cartell del Primer Festival Permanente de Música Progresiva, celebrat al Saló Iris entre els mesos d'octubre i desembre d'aquell any. (Font: La web sense nom)

  

 

*1972.- Punt i final. Anunci de l'enderroc imminent de l'Iris. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 3.9.72).

 

A l'agost de 1972, el Salón Iris va celebrar les seves darreres vetllades de lluita lliure i el 26 de novembre la sala de cinema va projectar les seves últimes pel·lícules: La amenaza de Andrómeda i Un cerebro millonario. La immobiliària i constructora Núñez y Navarro va adquirir el solar i un recinte històric de l'oci i l'esport barceloní va deixar d'existir.

CASA GALOBART. Travessera de Dalt (1932-1970's)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

Una de les poques obres tristament desaparegudes de l’arquitecte racionalista Josep Lluís Sert (1902-1983) la teniem a Barcelona. Es tracta de la Casa Galobart construida l’any 1932 sobre una parcel·la existent a la cantonada de la Travessera de Dalt amb el carrer Massens a la zona nord de Gràcia tocant al barri de la Salut.

*1932.- Localització de la parcel·la on es va aixecar la Casa Galobart encara amb l'antic edifici que hi havia abans de la intervenció de Sert. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la) 

*1932.- Perspectiva axonomètrica de la la Casa Galobart i el seu jardí. (Font: AC. Documentos de Activitat Contemporánea. 1934).

Es tractava d’una edificació baixa que en realitat va suposar una intervenció/ampliació sobre un edifici ja preexistent. Sert va projectar aquesta reforma de manera que el volum del nou habitatge quedava adossat a l’antic respectant les mateixes alçaries. Al mateix temps, la vella construcció va ser despullada d’ornaments per garantir una uniformitat de disseny amb l’obra nova. La intervenció va tenir la seva continuïtat en la reforma del jardí que  envoltava la casa. L’antic era en pendent i Sert el va redissenyar tot creant dues terrasses a diferent nivell. La jardineria i l’ornamentació vegetal de tot l’exterior van anar a càrrec d'Artur Rigol i Riba, un reconegut dissenyador de jardins, que dissortadament moriria només dos anys després en ser atropellat per una ambulància militar a  la plaça Universitatd el dia 10 de desembre de 1934.

A partir de la dècada dels 1960's la Travessera de Dalt va ser reurbanitzada i un allau de nous edificis de 10 plantes (amb entresòl, àtic i sobreàtic inclosos) va irrompre per canviar la fesomia del traçat d'aquella via, que només va conservar lliure d'edificacions la zona en pendent situada davant del Santuari de Sant Josep de la Muntanya. A l'altra banda de la Travessera, la Casa Galobart i el seu jardí van caure com unes víctimes més d'aquella eufòria constructora i d'especulació immobiliària tan estesa a començaments dels anys 1970's.

*1963.- Imatge aèria de la zona nord del casc urbà de la vila de Gràcia. El cercle vermell coincideix amb la localització de la Casa Galobart. L'estel groc situa el Santuari de Sant Josep de la Muntanya. (Font: Fons SACE. Institut Cartogràfic de Catalunya).

*1934.- Dues imatges de l'ordenació del jardí dissenyada per Sert amb la col·laboració d'Artur  Rigol. (Font: AC. Documentos de  Actividad Contemporánea. 1934).