DISCOS CASTELLÓ. Carrer Tallers. (1928-2016)

Fundada l'any 1928 per Antoni Castelló, que també disposava d'una parada al Mercat de Sant Antoni, aquesta botiga del carrer Tallers número 7 va ser durant molts anys la degana de les dedicades al comerç discogràfic i el referent més acreditat del sector per als bons amants de la música.

Va arribar a tenir diverses sucursals a Barcelona (Nou de la Rambla, al mateix carrer Tallers, Sant Pau o Creu Coberta) i a d'altres localitats de l'extraradi barceloní. Va veure passar el trànsit dels primers discos de gramola cap als LP's, dels EP's caps als singles i després del vinil cap al compact-disc. Va veure també com claudicaven megastores del disc com Gong o Virgin i va contribuir a dinamitzar el propi carrer Tallers com un eix comercial dels discos de col·leccionista, roba de segona mà, xapes i altres abaloris de les tribus urbanes. 

Castelló però, ja no resistiria el següent estadi d'aquesta evolució. L'adveniment del streaming i la desmaterialització del disc en favor de la presència de la música a la xarxa i la descàrrega compulsiva i domèstica d'accés gratuït la condemnarien també a desaparèixer. L'acta de defunció, que s'acabaria signant el 31 de març de 2016, ens va deixar el record entranyable de tantes estones passades, remenant nerviosos amb les puntes dels dits, a la recerca d'algun exemplar desitjat o desconegut.

*2016.- Últims dies de Discos Castelló, amb liquidació d'existències fins a la baixada definitiva de la persiana.

BODEGA LA UVA DE ORO. Plaça del Diamant. (1940's-1970's). PLAQUES PUBLICITÀRIES DE BEGUDES (1950's-1970's)

Agraïments a FRANCISCO COSTA CATALÁ

*1960's.- La font de la plaça del Diamant amb la bodega La Uva de Oro al fons.

Una de les moltes bodegues de barri on es comprava vi a granel directament de la bota, La Uva de Oro ha passat a la història de Gràcia per ser l'establiment que apareixia a la foto de la coberta del llibre de Mercè Rodoreda La Plaça del Diamant, en aquell primer disseny que va arribar a tenir gairebé una trentena d'edicions. La foto captava un racó de la plaça amb la font en primer terme i al fons apareixia la porta de la bodega situada a la cantonada amb el carrer de l'Or.

L'obra, publicada el 1962, ens relata la història de la Colometa i el Quimet i va ser portada al cinema a l'any 1982 en una cinta de Suevia Films, dirigida per Francesc Betriu, que van protagonitzar Sílvia Munt i Lluís Homar.

El llibre i l'autora

La bodega La Uva de Oro era un d'aquells locals profundament arrelats a la vida del barri. Havia estat regentada durant la postguerra per la senyora Antònia i el seu marit. Quan s'entrava a l'establiment una forta olor de vi dominava tot l'ambient. A mà esquerra hi quedava emplaçat el mostrador mentre que a l'altra banda hi havia unes quantes taules on era habitual que els clients més habituals juguessin les seves partides al dòmino.

Una altra nota característica era que l'exterior del local, tal i com reflexa la històrica fotografia, era ple de plaques de llauna subjectades a la paret que anunciaven refrescs i begudes. Aquest tipus de publicitat que va començar a fer-se visible a començaments dels anys 1950's era molt propi de l'època a les entrades dels bars.  

*1968.- Mercè Rodoreda fotografiada al mateix lloc que apareixia a la coberta de les primeres edicions de La Plaça del Diamant. (Foto: Josep Postius)

    

Algunes de les plaques metàl.liques de begudes i refrescs que envoltaven l'entrada a La Uva de Oro

EXHIBICIONS ZOOLÒGIQUES DEL DOMADOR BIDEL. Gran Via / Passeig de Gràcia (1877) i Rambla Catalunya / Gran Via (1888)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat amb la col·laboració de MIQUEL F. PACHA

 

Agraïments a ENRIC H. MARCH i MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

El primer domador de renom internacional que va visitar Barcelona fou el francès Jean Baptiste François Bidel (Rouen 1839 - Asnières. 1909), que havia iniciat els seus espectacles a Lió al 1866, després d'adquirir una assortida col·lecció d'animals que ensinistrava per ensenyar-los a conviure junts dins una mateixa gàbia. Posteriorment va recórrer diversos països europeus amb les seves feres.

Cap a mitjans d'agost de 1877, Bidel va arribar a Barcelona amb els seus animals transportats en vaixell des de Marsella [1]. El dia 25 va plantar la seva casa de feres al Carrer Corts (Gran Via), entre Passeig de Gràcia i Rambla de Catalunya, sobre els terrenys que uns anys abans havia ocupat el Palau d'Exposicions de Belles Arts, enderrocat el 1874. Per promocionar el seu espectacle el domador es va passejar per la Rambla davant l'estupefacció dels vianants acompanyat d'una lleona sense lligar que tampoc duia morrió. 

Posteriorment va traslladar el seu espectacle als terrenys del Prado Catalán del Passeig de Gràcia. El domador es tancava dins una gàbia amb mitja dotzena d'animals ferotges de diverses espècies (bàsicament lleons, óssos i hienes) i oferia diàriament emocionants exhibicions, que comportaven amb una gran dosi de risc per a la seva integritat física. L'èxit fou sonat i Bidel va romandre a la ciutat fins a les Festes de la Mercè d'aquell any.

Onze anys després, coincidint amb l'Exposició Internacional de 1888, Bidel va tornar a Barcelona, aquest cop associat amb un altre domador, Alexiano [2]. Van plantar la seva ménagerie a la cantonada de la Gran Via amb Rambla de Catalunya, davant del monument a Eusebi Güell i al costat mateix del Panorama de Plewna. Cal destacar que uns dies abans un altre domador francès, Constant Redenbach, s'havia instal·lat a pocs metres d'allà, amb la qual cosa varen coexistir durant setmanes dues atraccions de les mateixes característiques.

*1888.- A començaments de l'any de l'Exposició ja es va difondre la notícia que l'empresari Adolf Brugada contractaria a Bidel i Alexiano per exhibir les seves feres a Barcelona. (Font: El Eco de Valls. 5 gener 1888)

*1888.- Retall de L'Esquella de la Torratxa (28 d'abril)

*1888.- Retall de L'Esquella de la Torratxa (9 de juny)

*1888.- Portada del llibre de memòries del domador François Bidel publicat a Paris el mateix any de la seva segona visita a Barcelona.

*1888.- Bidel i Alexiano a la cartellera de La Vanguardia en l'edició del dia 6 de juny.

*1888.- Cantonada del carrer Corts amb Rambla Catalunya. Rera el monument a Güell podem veure l'accés a l'exhibició de feres de Bidel i Alexiano. (Font: La Il.lustració Artística. 18 de juny de 1888).

*1988.- Una altra imatge de l'entrada a la ménagerie Bidel-Alexiano. (Foto: J.E. Puig)

La ménagerie de Bidel i Alexiano va romandre a Barcelona fins gairebé finals de l'any de l'Exposició. L'adaptació de les feres al medi barceloní però, no va estar exempta de problemes i més d'una dotzena dels animals varen morir durant l'estada a ciutat. Tampoc hi van faltar les notícies sobre accidents provocats pels ferotges animals.

*1888.- Retall de La Crónica (28 de setembre)

*1888.- Retall de La Crónica (3 de setembre) 

*1880's.- Il·lustració inclosa en els cartells que anunciaven els espectacles de Bidel. (Font: Biblioteca Nacional de España)

Aquesta segona vinguda de Bidel a Barcelona va anar acompanyada d'una gran difusió de notícies sobre els greus accidents que el domador francès havia patit en els últims anys. L'home presentava una lleugera coixesa producte de les envestides i atacs d'algunes de les seves feres. La carrera artística de François Bidel és plena d'episodis no confirmats sobre horrorosos accidents. Molts d'ells probablement obeeixen a la voluntat d'engrandir més la seva llegenda. Antoni R. Dalmau recull en un dels seus llibres [3] que els amics que Bidel va deixar a Barcelona després de les seves actuacions, van conèixer la notícia que el domador havia acabat perdent les dues cames, amputades a causa dels accidents amb els lleons. Tot i això, va conservar les feres fins a la seva mort esdevinguda el 1909 i posteriorment els 25 animals que encara li quedaven van ser venuts en subhasta pública celebrada a Asnières.

*1909.- Subhasta de la col·lecció d'animals de Bidel després de la seva mort. (Font: La Ilustración Católica)

[1].- Bech, Ramon. La història del circ a Barcelona. Del segle XVIII al 1979. Edicions Viena. 2015.

[2].- Alexiano, també domador, era el nom artístic de Jean-Baptiste Gremouillat (1846-1918). Era cunyat de Bidel casat amb Marie, la seva germana.

[3].- Dalmau, Antonio R. El circo en la vida barcelonesa. Monografies històriques de Barcelona. Edicions Llibreria Millà. Barcelona. 1947.

MÉNAGERIE DEL DOMADOR CONSTANT REDENBACH. Exhibició de feres. Carrer Corts (Gran Via). (1888)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA, JORGE ÁLVAREZ, ENRIC COMAS i PARER i MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

Constant Redenbach va ser un dels exhibidors i domadors d'animals més populars durant la segona meitat del segle XIX. El seu zoològic ambulant havia recorregut tota França amb la seva família i s'havia guanyat una reputada fama. L'èxit l'havia portat també a fer gires per Itàlia.
A la primavera de 1888, a poques setmanes de l'obertura de l'Exposició Universal, Redenbach va venir a Barcelona. A començaments d'abril s'iniciaven les obres de condicionament de l'espai d'exhibicions i el dia 25 d'abril obria al públic la seva ménagerie en un descampat de la Gran Via, entre Balmes i Rambla Catalunya, al costat del Panorama de Plewna. El mot francès ménagerie fa referència a una exhibició més o menys estable de feres i animals salvatges. Aquest negoci es va fer molt popular en aquella època especialment a França paral·lelament al fenòmen del circ, que incorporava altres atraccions. Alguns cronistes apunten que Redenbach era també un virtuós del piano i que durant la seva estada a Barcelona va oferir alguns concerts privats [1].

Dues imatges del dompteur (domador) Constant Redenbach de finals del segle XIX, (Font: Fons Soury. Ministère de Culture Française)

Redenbach va tenir aviat la competència d'una altra figura de la doma animal, el també francès Jean Baptiste François Bidel, que ja havia actuat a Barcelona una dècada abans. Bidel es va instal·lar gairebé al costat, just a l'altra banda del Panorama de Plewna, que curiosament va quedar al mig entre les dues exhibicions de feres.
L'espectacle de Redenbach, que començava a primera hora del vespre, consistia a executar arriscats jocs amb els animals. L'aparició dels lleons era sempre el plat fort i més esperat de l'exhibició. El domador es tancava dins d'una gàbia amb les feres i arrencava els esglais i l'admiració dels parroquians. L'espai habilitat per l'exhibició podia aplegar a 300 persones assegudes en les seves localitats, més les que poguessin situar-se sobre una galeria elevada per a les butxaques més modestes.

*1888.- Imatge captada des de la cruïlla entre la Gran Via i Rambla de Catalunya on es poden veure els accessos als espectacles d'exhibició d'animals de Redenbach (fletxa groga) i Bidel (fletxa vermella), amb el panorama de Plewna entre les dues. (Foto: J.E. Puig. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1888.- La Dinastia informava així de la imminent obertura de la ménagerie de Redenbach a la seva edició del dia 25 d'abril.

*1888.- Dos retalls de sengles informacions aparegudes a l'abril d'aquell any a les planes de La Vanguardia sobre la ménagerie del domador Redenbach. Com es pot comprovar la fauna era diversa i abundant. 

*1888.- La instal·lació simultània de les exhibicions de Redenbach i de Bidel-Alexiano a la Gran Via, a pocs metres l'una de l'altra, va generar una gran competitivitat entre elles, amb apassionats partidaris d'una o altra. Aquest retall ens mostra el text d'una carta d'un lector adreçada a Diario de Barcelona en la que es mostrava clarament partidari de Redenbach. (Font: La Provincia. 5 de juny de 1888)

*1888.- Un dels elefants que Redenbach exhibia a la seva ménagerie. La foto està captada a l'interior de l'illa formada per Gran Via, Rambla Catalunya, Diputació i Balmes. L'edifici que es veu a la dreta de la imatge es la façana del darrera de la Casa Agustí Malla, avui encara dempeus a la cantonada Diputació /Rambla Catalunya. (Foto: Col·lecció particular Daniel Venteo)

Constant Redenbach va morir a França el 1906 i la seva família va continuar amb el negoci de l'exhibició d'animals salvatges. Dos dels seus fills però, van morir durant la Primera Guerra Mundial.

[1].- Dalmau, Antonio R. El circo en la vida barcelonesa. Monografies històriques de Barcelona. Edicions Llibreria Millà. Barcelona. 1947.

ELS PRIMERS TRAMS DE LA RAMBLA DE CATALUNYA. De Canaletes a Gran Via. (1880's - 1920's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb ENRIC COMAS i PARER

 

Urbanísticament, la Rambla de Catalunya, en la seva concepció original, era la continuació de la de Canaletes i per extensió de tot el curs del que avui coneixem com les Rambles, una llera natural que recollia les aigües pluvials que baixaven des dels turons de la serra de Collserola a través del pla de Barcelona en direcció al mar.

Pel traçat de l'actual últim tram de la Rambla de Catalunya discorria la Riera d'en Malla, que havia estat desviada en direcció Besos abans d'arribar a la zona de Plaça Catalunya a través del carrer Casp cap al Bogatell i el mar.

La gènesi d'aquell primer tram de la Rambla Catalunya, des de la Gran Via fins a Canaletes va estar vinculada estretament al procés de consolidació de la Plaça Catalunya, un espai curiosament no previst en el projecte d'Eixample d'Ildefons Cerdà. No obstant això, en els darrers anys del segle XIX la zona va ser objecte d'una decidida actuació de les autoritats municipals fermes en la decisió de fer una inversió de centralitat per al futur a través d'una gran plaça que va requerir d'expropiacions diverses, algunes d'elles judicialitzades amb plets d'una gran contundència pels propietaris dels terrenys. A la banda Llobregat d'aquest escenari va quedar delimitada la via que connectava el futur Eixample amb Ciutat Vella. Abordarem per separat el procés de formació d'aquests dos primers trams de la Rambla de Catalunya, parant esment en les característiques i elements bàsics del seu desenvolupament i consolidació.

De Canaletes a Ronda Universitat

Inicialment la Rambla Catalunya no començava com avui a la Ronda Universitat sinó al costat de l'Estació del tren de Sarrià davant de Canaletes.

Una Reial Ordre de 18 de juliol de 1861 autoritzava la construcció d'una via d'enllaç entre les dues estacions de ferrocarril existents a la zona (Sarrià i Martorell), que de fet suposava també la connexió de la Rambla de Canaletes amb la Rambla de Catalunya. Tot seguit es va autoritzar la plantació de dues fileres d'arbres als laterals amb els troncs fora de les voreres. L'espai situat entre les dues estacions era encara desert sense cap edificació a la vista i el carrer Bergara encara no existia.

*1866.- Imatge de la primera urbanització del tram entre Canaletes i l'Estació del tren de Martorell (al fons) amb les fileres d'arbres laterals. A l'angle inferior esquerre de la foto es pot veure l'ultima finestra de l'edifici de l'estació del tren de Sarrià.

Les primeres edificacions no trigarien en aparèixer a la zona. Al 1867 la Casa Ignasi Carsi defineix ja la cantonada amb Bergara i al 1868 se li afegeix la veïna Casa Teodor Bosch, obra de l'arquitecte Leandre Serrallach.

*1887.- El primer tram de la Rambla Catalunya encara amb una urbanització molt precària. 

És cap a finals de 1887, durant les vigílies de l'Exposició Universal de 1888, que es va començar a urbanitzar un passeig central entre Canaletes i Ronda Universitat. Primerament s'hi van instal·lar els fanals simples amb faroles formades per grups de cinc fanals delimitant els dos extrems del passeig i el 1891 s'hi van plantar dues fileres de plàtans. Els arbres plantats als laterals de la via a mitjans dels anys 1860's van ser suprimits.

*1888.- Dues imatges del primer tram de la Rambla Catalunya durant les obres de construcció del passeig central. A la imatge inferior ja s'hi han col·locat els fanals i els voravies, hi manquen encara els arbres i el condicionament definitiu del terra del passeig. 

*1890.- El passeig central ja construït amb el pas del tramvia de tracció animal entre l'inici de la Rambla de Catalunya i el final de la de Canaletes.

*1890.- Un grup de vianants gaudint d'una passejada sobre l'espai del passeig central davant del Museu de l'Armeria de la Casa Estruch.

Les progressives expropiacions i enderrocs executats al centre de la plaça van suprimir fins a la última edificació i l'alliberat tot l'espai, la Plaça Catalunya va acabar absorbint aquest tram de passeig. La numeració contínua, sense estar reservada ni a parells ni a senars, va passar a formar part de la plaça. A l'extrem mar el número 1 s'adjudicà a l'Estació del carril de Sarrià (1862), mentre a l'extrem muntanya el número 8 era per la Casa Bosch i Alsina (1892) al xamfrà amb la Ronda Universitat. Aquell era el punt on oficialment arrencaria des d'aleshores la Rambla Catalunya tal com la coneixem avui.

*1900.- Proposta de canvi de numeració per tal d'adjudicar a la plaça de Catalunya les primeres finques de la Rambla de Catalunya.

*1910's.- La urbanització en X i palmeres de la Plaça Catalunya mantén encara el passeig lateral tot i que ja no pertany a Rambla Catalunya sinó que ha quedat integrat en la numeració de la plaça.

 

*1923.- L'antic primer tram de la Rambla Catalunya vist des de la Casa Agustí Manaut a la cruïlla amb la Ronda Universitat. 

*1924.- A la plaça s'inicia un llarg periode d'obres (metro, nova urbanització) que portaran com a conseqüència la supressió del passeig que veiem en primer terme, captat des de la cantonada amb Bergara. (Foto: Josep Domínguez / ANC) 

Les obres de reforma de la Plaça Catalunya a partir del 1925 comportarien la desaparició del passeig i l'eliminació de la filera de plàtans més pròxima al centre de la plaça. La vorera va guanyar amplada i va permetre la instal·lació de terrasses entre les que hi destacava la de la nova Maison Doré

*1928.- El teatre Eldorado a la cantonada amb Bergara un cop suprimit el passeig central i ampliada la vorera.  

*1929.- Una altra imatge de la cantonada amb el carrer Bergara que embocava a la plaça deixant pas al tramvia. El solar d'Eldorado havia estat ja comprat per una entitat bancària, tot i que haurien de passar més de vint anys per veure-hi construït l'edifici del Banc de Bilbao.   

*1931.- Vista aèria del que fou primer tram de la Rambla Catalunya, un cop suprimit el passeig central i eixamplades les vores fins a la primera filera d'arbres. (Foto: Zerkowitz)

De Ronda Universitat a Gran Via

El tram de Rambla Catalunya comprès entre la Ronda Universitat i la Gran Via va tenir en els seus orígens una urbanització amb passeig central com a continuació del primer tram fins a Canaletes. Una de les notes diferenciadores d¡aquest tram era que l'arbre escollit va ser el til·ler, que avui encara hi és present des de la Gran Via a la Diagonal. Les obres de construcció del passeig central es van executar entre finals de 1887 i començaments de 1888, paral·lelament a les del tram posteriorment absorbit per la plaça Catalunya.

*1888.- Al març d'aquell any La Vanguardia informava de la plantació de til·lers en aquell tram.

*1888.- La cruïlla Rambla Catalunya/Ronda Universitat davant de la Casa Estruch durant les obres de condicionament del passeig central. S'aprecia clarament la presència de til·lers en contraposició als plàtans plantats al tram inferior en direcció a Canaletes

*1900's.- Dues imatges de la fira de palmons i palmes al passeig central de la Rambla Catalunya, entre la Plaça Catalunya i el carrer Corts (Gran Via). (Fotos: Carles Fargas / AFCEC i Joaquim Gomis / ANC)

*1888.- Vista del passeig central davant del Gran Salón Doré, amb el monument a Güell al fons. 

El passeig central que durant els primers anys acollia la tradicional fira de palmes i palmons, va ser suprimit al maig de 1929, donant pas a una nova ordenació que deixava pel trànsit rodat una àmplia calçada central i eixamplava les voreres laterals amb làmines de gespa on posteriorment es van plantar parelles d'arbres.

*1929.- Obrers asfaltant la calçada central oberta al tram de Rambla Catalunya entre Gran Via i Plaça Catalunya (Foto: Narcís Ricart i Baguer / Arxiu SPAL. Diputació de Barcelona)

* 1930.- La nova urbanització de la Rambla de Catalunya, entre Plaça Catalunya i Gran Via ja sense el passeig central.

*1932.- Curiosa imatge captada a vol d'ocell des de la cruïlla de Ronda Universitat amb Rambla Catalunya. Les petites superfícies verdes han estat plantades de pollancres i s'ha fet una reordenació del trànsit amb senyalització horitzontal pintada al terra, deixant un espai per l'estacionament de vehicles en semibateria al centre de la calçada.