L'EDIFICI DEL MAS CASANOVAS. Hotel (1899-1904).- Caserna de la Guàrdia Civil (1904-1934).- Escola Pablo Iglesias (1934-1939).- Caserna de la Guàrdia Civil del Guinardó (1940-1950) i Escola Obispo Irurita (1950-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Foto: Autor desconegut. Colecció privada de Jorge Álvarez. Publicat a La Barcelona desparareguda de Giacomo Alessandro. Volum II.

Els antics terrenys del Mas Casanova eren situats al Baix Guinardó en la zona contigua a l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau i abastaven aproximadament des de l'actual Ronda del Guinardó fins a la Travessera de Gràcia, que abans de la construcció de l'hospital arribava fins a la carretera d'Horta prop de Can Girapells. Eren terres de conreu de vinyes que van patir la plaga de la fil·loxera el 1881. La part més baixa era dedicada a conreus de secà amb alguns arbres fruiters. La masia de la finca era situada sobre l'actual curs del carrer Cartagena a l'alçada del carrer que precisament porta el nom de del Mas Casanova (Manso Casanovas durant el franquisme). L'espai que ocupava el Mas Casanovas s'estenia inicialment al voltant dels terrenys colindants al curs ascendent del carrer Igualtat (actual Cartagena), aproximadament entre la Travessera de Gràcia i l'actual Ronda del Guinardó.

La masia, que disposava d'una petita capella annexa, es va enderrocar per la urbanització del carrer Igualtat i les obres de construcció de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. 

1890's.- El que quedava de la capella del Mas Casanovas a finals del segle XIX abans d'aixecar-se l'hotel. En el dibuix inferior l'emplaçament de l'antiga capella sobre els terrenys que acabarien marcant el límit muntanya del recinte de l'Hospital de Sant Pau cap a l'últim tram del carrer Cartagena. 

Des del 1876 un projecte d'urbanització dels terrenys del Mas Casanovas preveia l'obertura d'un total de nou carrers, dels quals tres eren perpendiculats a la Travessera de Gràcia (Castillejos, Igualtat (avui Cartagena) i una petita porció de Dos de Maig) i els altres sis n'eren paral·lels (Sant Climent -avui Rosalia de Castro-, Santa Carolina, Lleó XII -actualment Llorens i Barba-, Mas Casanovas. Fargas i Niça [1]. Tots els solars que quedaven a la dreta del carrer Igualtat van ser comprats el 1901 pels administradors del futur Hospital de Sant Pau que era a punt erigir-se, L'antiga masia tambe formava part dels terrenys afectats i com s'ha apuntat abans fou enderrocada,

Montserrat de Casanovas i Fernández de Landa (1861-1948), que havia heredat la propietat de la finca, va sol·licitar a l'ajuntament de Sant Martí de Provensals permís per edificar un hotel als terrenys del Mas Casanova el de 1898

*1930's.- Zona on previsiblemet es trobava l'antiga masia del Mas Casanova (cercle marró) i emplaçament de l'Hotel Mas Casanova (cercle vermell) sobre un plànol dels anys 1930's. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Hotel de la Fuente de Casanovas

El pendent existent a la zona afavoria la visibilitat de l'hotel que era fàcilment identificable des de lluny. Havia estat construit en un estil eclèctic, que li donava una certa aparença de castell medieval, sobre el que destacàven les seves dues cúpues semicirculars revestides de pisarra. Al mateix temps des de les finestres i balcons de l'hotel es podia gaudir d'unes vistes privilegiades del pla de Barcelona fins al mar. L'establiment hoteler es va dotar d'una central elèctrica pròpia dissenyada per l'enginyer Josep Mestres Borrell i instal·lada al costat mateix de l'hotel, que assegurava la continuïtat de l'energia elèctrica en aquella zona encara molt descampada. 

L'establiment va ser inaugurat el 26 de setembre de 1899 i batejat amb el nom oficial d'Hotel de la Fuente Casanovas, en referència a una de la fonts existents als terrenys i de les quals s'havien proveit durant molts anys els veins de la zona. Disposava d'un trentena d'habitacions de notable luxe i comfort en un intent d'arrencar un negoci vinculat al Gran Hotel Inglaterra de la cantonada entre el Portal de l'Àngel i la plaça de Catalunya (just on anys després s'aixecaria l'edifici de la Telefònica). Com a responsables de l'hoteleria i restauració hi figuraven els germans Cacciami i es posava a disposició del públic un òmnibus des de la Plaça Tetuan, que en quinze minuts arribava a l'hotel. 

*1899.- Full publicat en ocasió del banquet inaugural de l'Hotel de la Fuente Casanovas. Inclou un dibuix de la vista general de la ciutat des de l'emplaçamant de l'hotel on s'hi pot veure la Sagrada Família amb només l'àbsis construit i amb el mar i la muntanya de Montjuïc al fons. (Font: Fons J. Fernández)

*1899.- A dalt: Anunci de la inauguració de l'Hotel de la Fuente Casanovas que dóna més rellevança al Gran Hotel de Inglaterra, del que deixa clar que l'establiment del Guinardó n'és una mera sucursal.

Abaix: Retall de premsa sobre l'obertura i característiques de l'hotel, que insisteix en el caràcter de pintoresco de l'establiment.  (Font: La Dinastia. Edició del 27.09.1899)

*1899.- La Vanguardia també va dedicar unes línies a la inauguració de l'hotel, amb aquesta nota que inclou informació sobre la central elèctrica i d'altres subministres propis. (Font: ARCA).

Les expectatives però, aviat es van veure frustrades, tot i que es va intentar atraure els barcelonins cap a la zona oferint a l'emergent FC Barcelona uns terrenys colindants a l'hotel per fer-los servir de camp de joc. L'acord era amb la condició que els jugadors poguessin ocupar diverses habitacions i serveis de l'hotel com a vestidors. L'estada del Barça a l'Hotel Casanovas va durar només una temporada i l'hotel va continuar la seva vida amb més pena que glòria. Carme Martín, en el seu magnific blog Memòria dels barris [1] apunta també la coexistència del funcionament hoteler amb el joc de casino abans del tancament de l'establiment. L'aleshores popular revista Los Deportes en el seu numero de 20 d'octubre de 1901 feia esment a que l'hotel ja no podia acollir els jugadors per canviar-se la roba a causa del seu tancament.

*1901.- Nota publicada a la revista Los Deportes el 20 d'octubre d'aquell any (Font: ARCA).

Sigui com sigui, la manca de viabilitat com a negoci de l'Hotel de la Fuente Casanovas es va fer palesa de tal manera que la instal·lació va quedar definitivament abandonada per a la seva finalitat hotelera cap a finals del 1904, deixant un edifici que acabaria sent cedit a la Guàrdia Civil. 

*1900`s.- Dues imatges de l'edifici en la curta etapa en què va ser Hotel de la Fuente Casanovas. (Fotos: Autor desconegut).

*1904.- Retall d'un plànol simple de Barcelona i el seu entorn en el que hi figura l'Hotel Casanovas.

Caserna de la Guàrdia Civil

El fracàs del projecte hoteler va fer que la propietària arrendés l'espai a l'exèrcit on els militars realitzaven maniobres i exercicis d'instrució. Als pocs anys però, l'edifici va passar a la Guàrdia Civil que hi va establir una Caserna i amb aquest funció el Mas Casanovas va romandre fins al periode republicà.

*1910's.- Dues imatges que mostren maniobres militars sobre els camps pertanyents al Mas Casanovas davant de l'antic Hotel. (Fotos: Autor desconegut)

Grup Escolar Pablo Iglesias

Ja arribada la Segona República, la Generalitat es va fer càrrec de l'edifici a l'any 1934 i el va convertir en el Grupo Escolar Pablo Iglesias. L'antiga caserna va ser reformada a fons a càrrec del l'arquitecte Josep Goday i Casals (1881-1936), que va adaptar l'edifici a la nova finalitat docent que s'hi duria a terme fins l'acabament de la Guerra Civil. La inauguració havia tingut lloc el dia de Sant Jordi de 1934.

*1934.- Aspecte que presentava las façana principal de l'edifici de l'Hotel Casanovas el dia de la seva inauguració com a Grup Escolar Pablo Iglesias després de la reforma de Josep Goday. (Foto: Badosa / El Día Gràfico)

*1934.- L'alcalde Carles Pi Sunyer i altres personalitats durant la cerimònia d'inauguració del Grup Escolar. (Foto: Badosa / El Día Gráfico).

Abans de l'inici de la Guerra Civil es varen realitzar unes excavacions a la part posterior del recinte de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau per posar al descobert un poblat ibèric existent a la zona dels antics terrenys del Mas Casanova. L'esclat del conflicte bèlic però, va frustar la iniciativa i aquell solar acabaria ocupat per un important nucli de barraques a la postguerra. 

*1973.- Imatge del nucli barraquista emplaçat darrera de la tanca de separació del recinte hospitalari de Sant Pau. En primer terme es veu el carrer Cartagena amb força trànsit en direcció ascendent cap a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat. (Foto: Autor desconegut. Fons Josep Maria Huertas Claveria).

Caserna de la Guardia Civil del Guinardó

Acabada la Guerra Civil el nou règim va decidir tornar a instal·lar a la Guardia Civil a l'edifici. La

benemèrita hi romanguè al llarg d'una dècada fins al 1950.

Escola Obispo Irurita

La manca d'equipacions docents al barri durant el franquisme va fer decidir al règim a recuperar l'edifici per a finalitats docents, tal i com s'havia esdevingut durant la República. El nou centre escolar instal·lat a l'edifici i inaugurat el 1950 va ser dedicat al Obispo Irurita un dels màrtits preferits pel règim franquista. El centre romangué actiu fins a la recuperació de la democràcia amb alguns conflictes amb els pares dels alumnes per la deficient qualitat de les instal·lacions i de l'ensenyament impartit.

*1960's.- Coberta d'un butlletí de notes de les alumnes de l'escola Obispo Irurita amb l'escut franquista sobre la silueta de l'edifici. Com es pot veure, fins i tot en les llibretes de notes existia la separació per sexes.  

Finalment el 1986 l'edifici fou remodelat íntegrament i ampliat seguint un projecte de l'arquitecte Jordi Romeu i Costa (Barcelona, 1949). Es van substituir les cobertes de les cúpules per un model diferent de les originals semiesfèriques que li donen un aire bizantí molt característic. L'escola resultant va ser el CEIP Mas Casanovas que recuperava l'històrica denominació del lloc.

_______

[1].- Corbera Palau, Joan. El Mas Casanovas; senyors, pagesos, rajolers, veins. El Pou. Grup d'Estudis de la Vall d'Horta i la Muntanya Pelada.-  Barcelona, 2020.

[2].- Martín, Carme. https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2010/12/mas-casanovas-i-lhotel-casanovas.html

PISTA DE PATINATGE DE LA FOIXARDA. Montjuïc. (1955-1970's).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JAUME MAS i JÚLIA COSTA

Pista de patinatge molt popular durant les dècades dels anys 1950s fins als 1970s del segle passat. S'estenia sobre un dels extrems del camp de rugbi de la Foixarda davant de les parets de les antigues pedreres sobre les quals discorre l'avinguda de l'estadi. Aquells terrenys hacien format part de l'Estadi Català (1921) i amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 van acollir un popular Parc d'Atraccions.

Durant la dictadura franquista el rugbi, amb la construcció de l'estadi de la Foixarda i l'hipica van passar a ser els esports protagonistes d'aquell indret. Els Jocs del Mediterrani de 1955 van ser una primera oportunitat per a Barcelona de projectar el seu esperit esportiu a l'exterior i la Foixarda va ser el lloc escollit per jugar-hi les competicions de rugbi. Altres indrets de la Foixarda pròxims a l'Avinguda de Montanyans van ser condicionats per a la pràctica de l'equitació, però encara va quedar un petit racó per al patinatge i l'espai s'inaugurà al desembre de 1955.

*1955.- Programa del dia de la inauguració de la pista de patinatge de la Foixarda amb presència de les digníssimes autoritats municipals. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)

1960's.- Una imatge de les evolucions dels joves patinadors sobre la pista de la Foixarda (Foto: Autor desconegut)

En aquells anys l'ajuntament havia instal·lat algunes pistes de patinatge en els espais reservats a jocs infantils al costat dels clàssics tobogans i gronxadors. El de la de la Foixarda però, tenia un encant especial, quedava enfonçada en un espai on pràcticamanet no s'hi veien edificions i semblava estar lluny del soroll de la ciutat.

*1973.- Un grup de patinadors exercitant-se a la pista de la Foixarda. (Foto: Família Vidal i Barraquer / ANC).   

Als anys setenta la pista va començar a mostrar signes de decadència. Les tanques de delimitació no es van renovar, el manteniment era mínim i en general tot l'entorn va quedat immers en un estat d'abandonament que van propiciar que la pista no trigués a desaparèixer.

*1973.- El Noticiero Universal del 14 de desembre d'aquell any denunciava l'estat d'abandonament que patia aquesta pista de patinar. (Font: ARCA). 

EL CAMP DE FUTBOL DEL MAS CASANOVAS (1900-01)

MIQUEL BARCELONAUTA

Després d'una primera i curta etapa al Velòdrom de la Bonanova (1899-1900), el Futbol Club Barcelona va decidir anar a jugar davant del flamant Hotel de la Fuente Casanovas situat tot just al darrera del que aviat seria el nou Hospital de Sant Pau als terrenys del Mas Casanova. L'hotel havia estat inaugurat el 26 de setembre del 1899, dos mesos abans de la fundació del club blaugran per Hans Gamper, i era concebut com una sucursal del Gran Hotel Inglaterra de la plaça de Catalunya amb Portal de l'Angel. No obstant, aviat es va veure que el nou complex hoteler no complia les expectatives generades, bàsicament per la seva situació en una zona encara força ferestega, amb poca vida, molt allunyada del centre de la ciutat i gairebé sense urbanitzar. La presència del Barça i l'afició emergent al futbol es va pensar que animaria la gent a desplaçar-se a l'indret i el faria més conegut a la ciutat.

Certament però, la presència blaugrana en aquells terrenys va ser tan efímera que no va passar de la temporada 1900-1901. La cinquantena de socis entusiastes que tenia el Barça, juntament amb el seu propi promotor Hans Gamper, van col·laborar en endreçar el terreny de joc i marcar les linies que el delimitaven, després d'arribar a un acord amb la direcció de l'hotel per tal que els futbolistes poguessin utilitzar diverses habitacions i dependències de l'hotel com a vestidors.

El terreny de joc era situat a final del carrer de la Igualtat (avui Cartagena) amb una orientació Llobregat-Besòs de porteria a porteria sobre un terrreny amb notable pendent. La venda dels solars de la zona per a la construcció del futur Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau condicionaria encara més la viabilitat per seguir emprant-lo en el futur. La inauguració del camp es va produir el 28 de novembre de 1900 amb un partit amistós entre els blaugranes i l'Hispània AC que va acabar en empat sense gols.

*1900.- Crònica prèvia al partit entre el FC Barcelona i l'Hispania AC que es va celebrar en el dia de la inauguració del camp. (Font: Los Deportes/ARCA, Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Durant la temporada 1900-1901 el Futbol Club Barcelona hi va jugar els partits següents:

El Barça va abandonar el Mas Casanovas a finals de temporada establint en seu nou terreny el joc al costat de la Masia de Can Sabadell a la carretera d'Horta molt a prop de l'actual plaça Maragall.

PLAÇA DE CALVO SOTELO (des de 1979 FRANCESC MACIÀ). Botigues i comerços. Anys 1970's

MIQUEL BARCELONAUTA

La dècada dels anys 1970's suposa la consolidació arquitectònica definitiva de la plaça amb l'edificació a l'últim solar que quedava per construir: el que fa cantonada amb la Diagonal i el carrer de la Infanta Carlota Joaquima (avui avinguda de Josep Tarradellas). Allà es conclou entre 1970 i 1972 l'aixecament de la torre anomenada inicialment del Banco de Vizcaya i rebatejada Edifici Macià després del canvi de nom de la plaça. L'edifici de 20 plantes i 75 metres es l'únic gratacels de la plaça si considerem que la veina Torre Barcelona, seu actual del Grup Godó, ja queda fora d'ella. Va ser projectat per l'arquitecte Josep Lluís Soteras i Mauri (1907-1989) donant preferència a la façana tota de vidre acolorit de tons ataronjats que reflecteix el sol envers l'exterior i que en els seus baixos conté l'obra escultòrica de Josep Maria Subirachs (1927-2014) titulada Comunicació-Computació. La promoció va ser de la immobiliària La Llave de Oro a través de l'empresari Lluís Marsà.

*1970's.- L'edifici del Banco de Vizcaya en primer terme, última edificació que quedava per completar el cercle de la plaça. (Font: Postals Escudo de Oro).

 

   

Detalls dels relleus escultòrics de Josep Maria Subirachs als baixos de l'Edifici Macià, A l'esquerra Comunicació i a dreta Computació. (Fotos: Juan María Pérez / La Vanguardia)

Aquest procés envers l'acabament de la plaça, ja iniciat a la dècada anterior, acaba conferint a l'espai un aire de modernor, que actualitza aquell component ineludiblement burgés que ja ostentava des dels anys posteriors a l'acabament de la Guerra Civil. Eren els temps del Lamoga i les sales de festes d'estiu més properes del nord de la Diagonal (El Cortijo i Rosaleda) que alehores ja havien desaparegut. Tot plegat fa que la zona de Calvo Sotelo aparegui davant dels ulls dels barcelonins, especialment els més joves, com a un nou espai de centralitat, allunyat dels tradicionals del centre de la ciutat. Els caps de setmana i festius, la presència de grups de joves al voltant d'alguns establiments que actuen com a improvisats punts de trobada (bàsicament l'entorn de La Oca i després del Pokin's) i d'una munió de discoteques, pubs i bars musicals concentrats principalment al voltant del triangle que formen els carrers Bori i Fontestà, Beethoven i Mestre Nicolau, afavoreixen grans concentracions humanes en la zona. D'altra banda, i des d'una òptica ideològica, la notable presència de jovent de ment conservadora o si més no despolititzada, fa que l'apelatiu Zona Nacional sigui aplicat a la plaça com l'avantsala d'accés als barris benestants i popularment anomenats pijos situats per sobre de la Diagonal. L'únic cinema de la plaça, el Rialto, va tancar portes al 1977.

També són remarcables en aquesta dècada els canvis al nomenclàtor dels carrers. Així amb la mort del dictador i l'adveniment de la democràcia, els anys 1970's es van tancar amb substancials canvis de nom en el carrers de l'entorn. La pròpia plaça a partir del 20 de desembre de 1979 es dedica al primer president de la Generalitat Republicana Francesc Macià (1859-1933) tot descartant al polític conservador José Calvo Sotelo (1893-1936), un dels màrtirs preferits del franquisme després del seu assassinat dies abans de l'inici de la Guerra Civil. L'Avinguda Diagonal, que durant tota la dictadura va honorar al Caudillo Franco recuperava el seu nom original. De la mateix a manera, la via d'accés al Turó Park que el règim franquista va dedicar al colpista Manuel Goded Llopis (1882-1936), militar responsable del fracassat Alzamiento a Barcelona el 19 de juliol de 1936, va tornar a recuperar el nom del violoncel·lista universal Pau Casals. D'altra banda, el president de la Generalitat recuperada Josep Tarradellas (1899-1988) hauria d'esperar una dècada mes a tenir el seu propi carrer quan al 1989, ja després de la seva mort, se li va dedicar l'anteriorment conegut com de la Infanta Carlota Joaquima. 

La Plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià) amb els seus cinc trams de vorera. (Font: Barcelofília)

A

Del carrer Calvet - Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal) fins a l'Av. del General Goded (després Pau Casals)

* Cases Ferrer i Cajigal.  (Diagonal 600 i Calvo Sotelo 1-5)

Diagonal 600.- Granja La Catalana

Calvo Sotelo 1.- Magda. Perfumeria.

Calvo Sotelo 2.-  Farmàcia Vilanova.

Calvo Sotelo 3.- Rialto Cinema. (fins a 1977). 

Wien

Pokin's. Hamburgeseria (des de 1979).

Calvo Sotelo 4.- 

Calvo Sotelo 5.- Sándor. Cocteleria

Estanc

Mantequerias Lafuente

B

De l'Av. del General Goded (després Diagonal) fins a l'Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal) 

* Annex a les Cases Ferrer i Cajigal

Calvo Sotelo 6.- 

C

De l'Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal) fins al carrer de la Infanta Carlota Joaquima (avui Av. de Josep Tarradellas). 

* Edifici Banco de Vizcaya (després Edifici Macià)

Calvo Sotelo 7.-  Banco de Vizcaya (des del 1972)

D

Del carrer de la Infanta Carlota Joaquima (avui Av. de Josep Tarradellas) fins al carrer del Comte d'Urgell.

* Edifici d'Oficines (Calvo Sotelo 8-9 / Comte d'Urgell 261-263 / Infanta Carlota 134)

Calvo Sotelo 8.- Zoppas Electrodomèstics

Calvo Sotelo 9.- Leiro. Ximeneies per la llar

Edifici d'Oficines. Infanta Carlota 134-138.-  

Infanta. Moda femenina 

Mister Dollar. Cabaret

E

Del carrer del Comte d'Urgell fins a l'Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal)

Calvo Sotelo 10.-  Edifici Wintertur. Assegurances

La Oca. Dinner Shop  

La Oca Express. Cafeteria

Mix.  Bar musical. (1972-1973)

La Oca Gourmet. Restaurant. (des de 1974)

Bazar La Oca. llibres, diaris i revistes (a l'interior)

General Óptica

Trilla. Rodier. Moda (des de 1972)   

Skröner. Televisors

_____________

En aquest mateix blog vegeu també l'article. Plaza de Calvo Sotelo (1940-1979) en aquest enllaç:

https://barcelofilia.blogspot.com/2011/10/plaza-de-calvo-sotelo-1940-1981.html

i els articles de l'etiqueta Plaça Francesc Macià en aquest altre:

https://barcelofilia.blogspot.com/search/label/Pla%C3%A7a%20Francesc%20Maci%C3%A0

COLUMNA PUBLICITÀRIA (1930's-1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i JORGE ÁLVAREZ

*1962.- Columna publicitària a la Plaça Letamendi amb cartells de Polil, Norit i de curses de toros que ens permeten datar la imatge del mes d'abril d'aquell any. Sobre les voreres dels carrer Aragó s'hi poden apreciar les sanefes que dibuixaven els panots en aquell carrer, després de la reurbanització posterior al cobriment de la rasa de les vies del tren. (Foto: Kodachrome d'autor desconegut. Col·lecció privada de Jorge Álvarez).

Aquesta columna publicitària, que es caracteritzava per la forma de la secció que la coronava mitjançant una peça semblant a un barret dels que usen els xinesos, va poblar els carrers i places de la ciutat des dels anys de la Segona República. Al final de la dècada dels 1960's van ser eliminades. El tardofranquisme amb tots els moviments de protesta que generava va aconsellar a les autoritats prescindir d'aquests pirulís per evitar la difusió de missatges amb cartells que podien suposar crides a l'alteració de l'ordre públic. Per això, durant aproximadament 10 anys (1968-1978) els carrers van quedar orfes d'aquestes peces de mobiliari urbà. Finalment, amb els primers ajuntaments democràtics van ser restituïts amb un altre model de columna metàl·lica de color verd fosc coronat per una peça cònica.

*1957.- Passeig de Gràcia / Provença davant de la Casa Milà (La Pedrera) amb un pirulí anunciant Trinaranjus a la seva part supeior i cartells de l'estrena del film El último cuplé protagonitzat per Sara Montiel. (Foto: Kodachrome d'autor descomegut. Col·lecció privada de Jorge Álvarez).

*1950's.- Un limpia exercint el seu ofici davant d'un pirulí que servia de recolzament al client (Foto: Francecsc Català-Roca)

*1950's.- El fotògraf Francesc Català-Roca va saber captar la presència d'aquestes columnes publicitàries en el paissatge urbà del franquisme.