PLAÇA DE LES GLÒRIES (III) (1972-1992)

Entre el tortell incomplet obert el 1961 i el tambor circular que va emergir a les vigílies olímpiques de 1992, la plaça de les Glòries Catalanes va viure durant els anys 1970's i 1980's en un entorn dominat pels passos a diferent nivell, que configuraven un paissatge projectat al servei de sa majestat el cotxe. Efectivament, el disseny de les vies que creuaven la plaça s'orientava bàsicament a facilitar la rápida connexió del trànsit rodat entre tots els extrems que disposaven de via d'entrada i sortida.

Així va emergir un entramat de viaductes creaut per una pasarel.la de vianants en forma de Y amb una carcassa metàl·lica inferior de metall de color granat, que facilitava l'accés al centre de la suposada plaça. Aquest pont seria recuperat anys després i el podem veure avui al voltant de l'espai del Fórum 2004.

Tal manifestació de formigó va mirar de ser compensada amb algunes zones verdes que s'estenien bàsicament per la zona d'enfront dels populars encants de la Fira de Bellcaire. Allà hi havia fins i tot un híbrid entre riu i estany allargat amb un pont de fusta que el creuava entre plantacions d'altes palmeres. L'entorn es trobava també força poblat de plantes crasses, cactàcies i vegetació mediterrània.

*1975.- El riuet/estany artificial era l'element més destacat de la zona verda de davant de la Fira de Bellcaire. (Foto: José Gonzalvo Vivas)

*1976.- Una imatge de la zona sud de la plaça de les Glòries on es concentrava la zona de jocs infantils. Al fons la Meridiana era encara una autèntica autopista urbana creuada de ponts per a vianants.  (Foto: Institut Cartografic de Catalanya. Fons SACE)

*1984.- Una imatge de la plaça davant la Farinera del Clot. A l'esquerra la Meridiana i a la dreta l'autopista cap a Mataró. (Foto. Estela Cometta / AFB)

Però malgrat els esforços dels dissenyadors per dotar-la d'una imatge més humanitzada, no acabaria mai de fer oblidar al vianant aquell entorn d'una fesomina poc idònia per al descans del ciutadà.  El ferrocarril continuava marcant el trajecte entre Meridiana i Diagonal per on circul·lava a l'aire lliure fins al la cruïlla amb el passeig de Carles I (avui Marina) on les vies s'amagaven sota l'asfalt del carrer Aragó. Un corrua de bigues nues a la vista, servia de protecció a la via baixa que connectava Gran Via i Diagonal per evitar que, en qualsevol sortida de pista dels automòbils que circulaven per la via superior Gran Via- Meridiana, poguessin caure a la via inferior. 

Aquest panorama va durar fins als inicis dels anys 1990's quan la febre olímpica va aconsellar retirar aquest paissatge tan poc humanitzat. Tot i això la solució no va ser gaire feliç ni reeixida i va suposar un retorn al tortell inicial de 1961, però completat en tota la seva corona.