Hereu del Florida Bar, aquest bar-restaurant va ocupar el mateix local a partir de la dècada dels 1940's, després d'una profunda reforma de l'anterior amb un nou disseny interior que el caracteritzava per la fusta fosca (guineana) emprada en la decoració que li conferia un cert aire colonial. El Florida ja s'havia consolidat en els primers anys de la postguerra com un dels establiments de cert prestigi de la Diagonal del franquisme i al Guinea no li va resultar difícil continuar pel mateix camí.
*1940.- Un anunci del Bar Guinea durant els Nadals d'aquell any, amb bons desitjos per als clients i favorecedores. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA)
Amb la mateixa distribució de bar als baixos i restaurant a l'entresòl, el local era regentat per la família Vila Carrera. En els seus primers anys ja era freqüentat per una clientela culta i de nivell social i el prestigiava la presència darrera de la barra de Josep Ferrerons, un dels bàrmans de categoria de la ciutat. En la llista d'il·lustres que habitualment hi feien cap, Lluís Permanyer [1] cita, entre d'altres, al periodista Martí Farreras, al poeta Josep Maria de Sagarra, que hi prenia un Picon sense granadina d'aperitiu [2], a l'advocat Estanislau Duran i Reynals i als pintors Rafael Llimona i Ramon de Campmay. S'hi mantenia alguna tertúlia d'homes de cultura i a les tardes de diumenge era habitual la presència d'aficionats al futbol que discutien sobre el joc desplegat pel seu equip.
Després de morir l'amo, el negoci va passar a la seva dona i fou aleshores quan l'ambient del local va experimentar una certa metamorfosi, derivant cap a un bar d'alterne on era possible trobar companyia femenina de nivell. Un grup de senyores de bon veure el sovintejaven a partir de les darreres hores de la tarda i durant la nit. Tot i que aquella mena de contactes tenien un punt d'especial discreció, tots els habituals sabien perfectament el pa que s'hi coïa amb aquelles femelles arreglades i ben vestides amb el cigarret als dits que ocupaven soles les taules del bar.
En els seus últims anys el Guinea va ser també lloc de reunió dels empresaris gais de la ciutat encapçalats per Aladino Nespral. El local va desaparèixer a finals dels 1980's quan es va enderrocar tot l'edifici.
[1].- Permanyer, Lluís. Biografia de la Diagonal. Edicions La Campana. Barcelona 1996.
[2].- Sagarra, Joan de. Del Guinea al Romea. Article publicat a La Vanguardia. 7 de febrer de 2016.
Article actualitzat el 4 de setembre de 2024
... així era, certament !
ResponEliminadetallet: a l'hora de l'aperitiu, eren clàssics el Picón (amb o sense la Granadina), el Campari i el Martini Sec (amb coctelera)!.. i, si era el temps,els percebes estaven a l'ordre del dia !!... fins i tot, a mi, me n'avien donat a tastar!.. "toma chaval, prueba esto, no hay nada mejor"! (em deia el senyor Eloisa)...
recordo també,com en Jordi Masana m'havia obsequiat amb lots dels productes de licoreria (d'això era la seva empresa), i els hi havia anat a buscar a Molins de Rei on estava ubicada...anys més tard ens vam retrobar en l'àmbit marí, quan ell era president de FEDAS (Federación Española De Actividades Subacuáticas) i jo, un escafandrista i membre del CRIS (Centre de Recuperació i Investigacions Submarines).
Les tertúlies a l'hora del cafè,eren sempre prou animades, i es dividien en dos grups, els que només dialogaven i els que,a més, es jugaven el cafè i la copa, al póker(amb cubilet,daus i tauleta) arribat aquest moment s'encenien els puros (a quin el més llarg i gros) i en qüestió de minuts els ventiladors de sostre no donaven abast per escampar la fumera que podia fer-se insuportable !!...
No puc recordar noms de la gent d'aquestes tertúlies (sí les cares), i recordo, especialment, el senyor, no sé si propietari, de la famosa Pinacoteca del Passeig de Gràcia, llavors amb molt de ressò dins l'ambit dels artistes i intel·lectuals, i que era una mica coixet. Era, però, força animat i convidava tothom a visitar-la... inclusiu a mi, m'hi va fer anar a veure-la !!
... si recordo cap més detall us el compartiré, si m'ho permeteu, clar !
Més records del Guinea (anys 50's!)...
ResponEliminaA la barra, i a més de'n Farrerons -super barman- entès i elegant treballant.. com ningú ! també recordo en Tomàs, bo però menys... l'Egea... tercer en discòrdia i l'Antoñito que, amb vint i pocs... va entrar com ajudant però que, sent alt i guapot, andalús i simpàtic... encandilava a les "demoiselles" que per allí pululaven!!
De la taula del póker..i la fumera! i que mai no fallava era el senyor Wolfgang, que tot i de origry alemany, parlava perfectament el castellà..ah,i duia un cotxe poc vist llavors.. un VolsWagen (l'escarabat !!)... SALUT !!
Correcció... de origry NO !!... vol dir... "d'origen" 😉
ResponEliminaAnys a venir El Guinea va esdevenir un bar d'ambient amb una taula de billar, hi anavem s a jugar abans d'anar al Martin's la discoteca dels jardinets de Gracia. eren els anys vuitantes
ResponEliminaHola Evarist. De quina època parles ?… en el temps que jo hi vaig estar treballant, no hi havia cap taula de billar ! Potser més tard ?
Elimina.. hola, bon dia. Avui segueixo recordant de la meva època de treball al Guinea...això era els anys 1953/54. Us ho explico.
ResponEliminaLes Demoiselles. N'hi havia poque és que a més, les escenificava, sí, però sembla que, com diu la dita.. " i bones" !
Estaven "dirigides" per una tal Pepita, que era una senyora gran (jo la veia com una iaia) i es pot dir que totes les tardes feia acte de presència, i de fet esperava l'arribada de les seves "pupiles".
La Jeanette semblava que l'hi era la més propera. Menuda, i potser francesa, enraonava prou be el castellà.. i fumava, això sí, constantment. Parlaven i 'asseia al tamboret del mostrador (la barra !).. era el moment de demanar beguda al cambrer de torn.. i així ja iniciava la seva feina... la d'esperar aviam qui se li acostava...o a qui s'hi acostava ella.
Una altra que cridava molt l'atenció, era la Olga.. Rosa, i més pleneta.. exhuberant de mides, era també la més simpàtica... i molt jove, la veies sempre amb un somriure dibuixat a la cara...i atractiva d'aspecte !.
I l'altra que recordo, era la Feli (Felicidad).
Aquesta era diferent de totes. Alta i molt ben vestida, com de festa... i que, abans de dirigir-se al "camp de batalla" i des de la part alta de l'escenari... (calia de baixar tres esglaons per accedir a "la zona") esperava uns segons tot mirant allà baix.. més perquè la veiessin que no pas per veure qui hi havia... era la seva estratègia !... doncs oferia una imatge esplèndida i impactant, vista des de baix.
Aquesta, era.. més de mostrar la seva pròpia imatge que no pas de parlar... no li senties mai la veu... i més aviat seriosa !
En moltes ocasions... qualsevol d'elles, o el senyor "atrapat" de torn, em cridaven a mi perquè els demanés un taxi.. a poder ser, tapat !.. això consistia en que el taxi, tan pel darrera com pels laterals, estigués cobert amb lona negra en lloc dels vidres transparents, i normals com en la majoria.
A l'altre costat de la Diagonal i encarats avall de la Via Laietana, hi havia una parada de taxis, permanent, i que sempre estaven pendents del Guinea, i de qui fos clar, però que a mi, només em costava de sortir del bar i, des de la mateixa vorera, mirar a dalt i aixecar el braç... d'immediat, engegaven i venien fins al davant mateix de l'entrada.
En aquell moment jo ja avisava de que estava a disposició i només em calia d'obrir-los-hi porta.. i .. parar la mà... un duret era bastant habitual. Gràcies !!
Artistes. En diferents èpoques, n'hi venien alguns. Un que era molt especial, doncs a mi m'agradava molt de sentir-lo per la ràdio, era en José Luis Bódalo. Venia als vespres i, cap al tard i ocasionalment, també em demanava un taxi. Crec que marxava sol.
I un altre que, als migdies, i quan venia.. que no era pas tots els dies... però que això sí, tenia molts "seguidors"... normalment els que es trobaven a l'hora de l'aperitiu.. i és que li agradava d'explicar històries de les seves actuacions cinematogràfiques . ja que era actor, també de teatre.
Era en Rafael Luis Calvó.. madrileny, però que li agradava molt Barcelona, i que, en diferents ocasions, estava treballant aqui, en la nostra ciutat. Havia trobat ideal el bar Guinea per venir a fer l'aperitiu i, i a més, de rebot, una audiència que, sense picar de mans, també el reien... i l'apludien !!
Sempre explicava acudits o detalls de les seqüències de pelicules, i és que a més, les escenificava... en recordo una en la que "detallava" com li havia fet un petó a l'actriu Eleonora Rosi Drago... " mi llengua le llegó hasta el cuello.. y la dejé sin habla "!!..i aquí, un cop més, tots els presents es van posar a riure de manera oberta.
Jo, la veritat, no vaig acabar d'entendre el significat d'aquella expressió .. está clar que eren uns altres temps !
Potser encara em falti algun detallet per contar ¿?.. serà més endavant... si arribo !
ResponElimina