BWANA. Discoteca. Rosselló 217 (1960`s)

 MIQUEL BARCELONAUTA

El primer local de ball, música i oci que es va obrir als baixos del carrer Roselló 217, tocant a Balmes, va ser la Boite Bwana, que es presentava al públic amb aquest nom, una popular expressió en llengua suahili emprada per algunes tribus africanes per fer esment als caps, als senyors o senzillament a l'home blanc. 

*1960.- En els seus primers mesos d'existència el Bwana apareixia anunciat a la premsa com a bar, com veiem en aquest anunci del Sopar de Nadal d'aquell any. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA).

*1960. Reveillón d'entrada a l'any 1961.

*1963.- Publicitat de la Boite Bwana al periòdic de tarda El Noticiero Universal (Font: ARCA).

El primer local de musica i oci que es va obrir als baixos del carrer Roselló 217, tocant a Balmes, va ser la Boite Bwana, que es presentava al públic amb aquest nom, una popular expressió en llengua suahili emprada per algunes tribus africanes per fer esment als caps o senyors o senzillament a l'home blanc.

Pel Bwana hi van passar artistes com el cantant melòdic José Luciano. José Carlos Fores, el Trio Rogers o  Gladis, així com el grup Los Piyayos. 

*1963.- Los Piyayos eren un dels grups habituals que actuaven al Bwana en aquells temps. (Font: todocoleccion.com)

A principis del 1963 el local va ser objecte de reformes i no es produiria la reobertura fins el 23 de març d'aquell any.

*1963.- Un programa de la Boite Bwana després de la seva reforma. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA).

Amb el pas dels anys l'Urogallo i després El Molí van succeir aquest primitiu Bwana ocupant el mateix local. Amb el canvi de segle i la globalització el local seria ocupat per Mojito, una discoteca de ritmes llatins.

CINEMA NOVEDADES. (1959-1992) i TEATRE NOVEDADES (1992-2017). Casp 1.

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1964,. Una imatge del cinema Novedades quan s'hi projectava Encuentro en París. (Foto: Josep Postius Saura /AFB).

L'última etapa del Novedades, a partir del 1959 fins a la seva desaparició, va ser bàsicament dedicada al cinema només amb un curt tram final en que hi tornà el teatre. Pero l'inici de la història d'aquest últim trajecte del local es remunta a la seva destrucció total esdevinguda al 1938, en plena Guerra Civil, quan va patir un devastador incendi. Des d'aleshores fins a finals de la dècada del 1950's, les runes de l'antic Novedades van presidir aquell primer solar del carrer de Casp vorera muntanya. Va ser al 1953 quan l'empresa Teatro Novedades S.A. va decidir aixecar un nou local que no s'inauguraria fins 6 anys després, durant les festes de la Mercè de 1959.

El nou Novedades va ser projectat per l'arquitecte mallorquí Miquel Ponsetí i Vives (1920-2009) i tot i que inicialment es preveia que fos un teatre, l'empresari Balañà se'n va fer càrrec i el va orientar cap a l'exhibició cinematogràfica. Balaña va gestionar també el local annex que amb el nom de Palacio Novedades es presentà al públic com a sala de festes i s'hi van programar diferents espectacles. Posteriorment es va aixecar l'Hotel Barcelona (Casp 1-13), obra de Francesc Mitjans, que va cobrir la sala de cinema.

Arquitectònicament la sala era d'un disseny força avançat amb una estructura de formigó que feia posssible una gran amplitud tant de la platea com dels dos amfitetares. En total, el seu aforament era de 1.600 localitats. 

L'àmpli vestibul que hi havia després de l'entrada des del carrer, menava a un llarg passadís que portava a diferents espais: el frontó, la sala de ball, una pista de bitlles i l'entrada al pàrquing. La decoració era de tons blaus i blancs i s'hi podia veure un elegant fris, que després es va traslladar als Multicinemes Balmes. 

El Novedades era una sala d'estrena per antonomàsia on s'hi podien veure les grans superproduccions i els films de capçalera de la cartellera. La programació s'havia obert a l'abril de 1960 amb Historia de una monja (Fred Zinemann. 1959) amb Audrey Hepburn i, gairebé tot seguit, s'hi va estrenar la superproducció Ben-Hur (William Wilder. 1960) amb Charlton Heston. Doctor Zhivago hi va aguantar més d'un any (des d'octubre de 1966 fins al gener de 1968). També s'hi van estrenar algunes pel·lícules inoblidables del mestre del supens Alfred Hitchcock, entre elles El hombre que sabía demasiado amb James Stewart i Doris Day o la sempre inquietant Los Pájaros amb Tippi Hedren.

*1960.- Cartell del film Historia de una monja, (The Nun's Story) la pel·lícula que va inaugurar el cinema Novedades.

       

  

   

*1975.- Una entrada del cinema Novedades. (Font: todocolección.com)

Ja cap a finals de la dècada dels 1970's el Novedades serà recordat per tots els que vam anar a veure-hi El último tango en París (Last Tango en Paris - Bernardo Bertolucci. 1972), un film d'escàndol en el seu dia amb Marlon Brando, Maria Schneider i la famosa escena de la mantega.

*1972.- Marlon Brando i Maria Schneider a Last Tango in Paris. El film es va estrenar al Novedades el 16 de gener de 1978. sis anys després de la seva filmació.  

Retorn al teatre.  

A partir del 1992, la sala de cinema va tancar portes i el local, continuant amb la gestió de Pere Balañà, es va reciclar com a teatre recordant èpoques passades i oferint un seguit de funcions força recordades pels barcelonins.

El primer espectacle d'aquesta darrera etapa del Novedades com a teatre, va ser una versió catalana del musical Cabaret, dirigida per Jerôme Savary en el marc del Festival Olímpic de les Arts. Full Monty en versió dirigida per Mario Gas va ser el següent musical.

I La Cubana amb el seu espectacle Mamá quiero ser famoso tampoc va faltar a la cita en aquesta darrera etapa teatral del Novedades. 

Al maig del 2006 el local va quedar tancat al públic i amb el pas del temps seria víctima d'un progressiu abandonament. En els seus últims anys, el pas interior per accedir al pàrquing permetia encara fer un exercici de nostàlgia i recordar el què havia estat aquell cinema. Finalment, a finals del 2017 va ser enderrocat tot el recinte inclòs l'Hotel Barcelona per edificar-hi un nou hotel de gran luxe anomenat ME.

*2017.- Execució del desmuntatge i enderrocament de la nau principal del Novedades. (Font: Hercal). 

*2022.- El projecte de l'hotel ME a l'antic solar del Novedades i de l'Hotel Barcelona, al costat de les Cases Rocamora.

EDIFICI HIJOS DE RAFAEL GISPERT DIAZ. Ronda Universitat 9. (1954-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER 

Aquest edifici de línies neoclàssiques orientat a acollir-hi oficines va substituïr a la modernista Casa Francesca Almirall al número 9 de la Ronda Universitat. Va ser als inicis dels anys 1950's que es va dur a terme la transformació de l'edifici, que va eliminar qualsevol vestigi de l'antiga construcció per bastir les oficines de la que seria la seu de l'empresa Hijos de Rafael Gispert Díaz S.A. 

L'arquitecte Jaume Esteve i Esparcia va ser l'artífex del projecte que va eliminar tota la façana antiga, de manera que va perdre les seves tribunes de vitralls de les dues primeres plantes, així com tots els ornaments de pedra i el remat de la façana. La intervenció d'Esteve va preveure la remunta de l'edifici afegint-hi dues plantes més i un átic, que totalitzaven les set plantes del nou edifici amb una elegant planta baixa d'acord amb els gustos de l'època. Aquesta part baixa de la façana (baixos i primer pis o entresòl) eren revestits de marbre negre, mentre que la resta de l'edifici es resolia amb plaques de pedra artificial de color clar. Sobre l'entresòl de l'edifici hi lluïa el rètol amb el nom de l'empresa. 

Esteve havia començat els seus estudis d'arquitectura a finals dels anys 1920's i els continuà durant el període republicà, si bé va haver de convalidar-los acabada la Guerra Civil. 

*1939.- Fixta de Jaime Esteve Esparcia emesa després de la Guerra Civil en la que no es contempaven els estudis realitzats anteriorment durant el període republicà. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona). 

L'empresa Hijos de Rafael Gispert Díaz S.A. que va ocupar l'edifici, recollia, com el seu nom indicava, l'herència empresarial el seu fundador Rafael Gispert Díaz, que havia resultat tràgicament mort en un accident de aviació esdevingut el 8 de febrer de 1949 a Copenhagen. 

Els seus fills Rafael, Carles i Eduard havien reprès la tasca de continuació de l'activitat empresarial després de la mort del pare, sota la presidència de la vidua de Gispert senyora Adelina Serradell Bayona, que va morir pocs anys després al 1957. 

*1954.- Vista general de l'edifici i del vestíbul de la planta baixa amb el rètol que identificava l'empresa sobre l'entresòl. (Font: Cuadernos de Arquitectura núm. 22 / OAC) 

*1954.- Façana de l'edifici. (Font: Cuadernos de Arquitectura núm. 22 / OAC) 

Al juny de 1954 l'edifici va ser objecte d'una solemne inauguració, presidida per l'arquebisbe Gregorio Modrego Casaus, que va beneir les noves instal·lacions. Gispert seria una empresa puntera en la comercialització de calculadores i petites màquines de comptablitat. 

*1954.- El setmanari Destino recollia així la noticia de la inauguració del nou edifici de la família Gispert (Font: Destino. núm. 879. 12 de juny de 1954 /ARCA. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). 

*1963.- Imatge corporativa de l'empresa Gispert dissenyada per Sandro Bocola.

Al 1970 l'edifici va ser reformat i revestit amb unes plaques de material metàl·lic, que dibuixaven una façana de superfície molt irregular i que li donaren un aspecte de discutible modernitat, però, en tot cas, absolutament renyida amb l'entorn i els edificis que l'envoltaven.

*2000.- L'edifici tal com va quedar després de la reforma de la façada executada als anys 1970's. (Foto: Autor desconegut).

CASA FRANCESCA ALMIRALL. Ronda Universitat 9. (1900-1952)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

*1916.- La façana de la Casa Francesca Almirall al centre de la imatge. (Foto: Autor desconegut. Col.lecció de Dariusz Osiak).

Obra de l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940), aquest cèntric edifici d'habitatges  era situat a la vorera muntanya de la Ronda de la Universitat, entre la plaça del mateix nom i el carrer de Balmes. Quedava emplaçat entre les històriques llibreries Penella Bosch (números 3-5) i Castells (número 11). A la vorera d'enfront hi hagué, a partir de 1931, la terminal d'administració de billeteria del servei d'autocars de línia de la Compañia Alsina Graells de Auto Tranporte, que cobria els trajectes cap a les terres de Lleida i Andorra. 

Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940).

L'edifici, de quatre alçades, era de marcat estil modernista i destacava per la seva tribuna de vitralls del pis principal que, amb el pas dels anys, s'estengué també al segon.

*1924.- La Font del Trinxa de Josep Campeny en primer terme i la Casa Francesca Almirall al fons (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Jorge Álvarez).

Durant el règim franquista i a poc d'iniciar-se la dècada dels anys 1950's, l'antiga Casa Francesca Almirall va ser substituïda per un edifici de línies neoclàssiques, en consonància amb l'estil predominant a l'epoca, que seria la seu de l'empresa de maquinària de pesatge, cálcul i comptabilitat Hijos de Rafael Gispert Díaz inaugurada al 1954.

*1953/1955.- Fotografia captada des del carrer de Pelai. A l'esquerra de la imatge es poden veure les obres de reconversió de l'antiga Casa Francesca Almirall en la seu de l'empresa Hijos de Rafael Gispert Díaz S.A, que ja s'anunciava a la tanca, i que podem veure enllestida a la imatge inferior. (Fotos: Autor desconegut. Col·lecció privada de Jorge Álvarez i Cuadernos de Arquitectura núm. 22 (juny de 1955), pgs. 23-27).

GRAN BAZAR AL LEÓN ESPAÑOL. (Sastreria Elias i Mulet). Rambla de Santa Mònica 8 (1874-1900's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

1875.- Estampeta difosa amb motiu de la inauguració del revestiment de la façana de la botiga del Gran Bazar Al Leon Español. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

D'acord amb les primeres referències que hem trobat a través de les hemeroteques i les publicacions de l'època, els sastres Jaume Elias i Josep Mulet van obrir cap al 1874 la seva primera botiga de roba de vestir al numero 8 de la Rambla de Santa Mònica. Era situada entre el Teatre Principal i l'Església de Sant Josep i Santa Mònica i molt a prop de la plaça del Teatre i sembla que inicialment es va instal·lar a l'entresòl de l'edifici.

*1874.- Primers retalls publicitaris apareguts a la premsa barcelonina a l'abril de 1874 com a sastreria Elias y Mulet. (Font: ARCA).

 

Un any després, Elias i Mulet van optar per una nova imatge comercial del seu establiment, que es va traduir bàsicament en un canvi de nom i una gran profusió d'anuncis i publicitat. Gran Bazar Al León Español va ser el nom de l'establiment que oferia al públic una gran diversitat de roba de vestir amb diferents teixists i gèneres de punt.

*1876.- Notícia del repartiment de targetes publicitàries anunciant el Basar i Sastreria Al León Español. (Font: Diario de Barcelona del 6 d'octubre. Edició del matí / ARCA)

*1877.- Notícia de l'acabament del revestiment de la botiga de la sastreria a la Rambla de Sant Mònica 8. (Font: Diario de Barcelona del 6 de maig. Edició del matí / ARCA).

 

La relació entre els dos socis però, sembla que va patir les seves discrepàncies, i només un any després, al 1875, Josep Mulet [1] va optar per obrir negoci propi.

Jaume Elias [2], per la seva part, va continuar en solitari amb el seu establiment del número 8. Continuava atorgant un paper molt important a la publicitat i als missatges que emetia envers la seva clientela donava sempre especial rellevança i consideració a la qualitat, l'elegància i el bon preu dels seus productes. Al 1879 apareixen els primers anuncis en català de la sastreria.

*1879.- Publicitat en català de Al Lleó Espanyol al Diari Català (Font: ARCA)

Les habilitats publicitàries d'Elias abastaven diverses vessants. En aquest sentit, era força habitual la inserció en algunes publicacions de l'època d'acudits grafics sobre temes d'actualitat, en els qual apareixia sempre com a teló de fons l'aparador del Gran Bazar Al León Español.

*1877.- Aprofitant la primera estada a Barcelona de Mr. Bidel i les seves exhibicions de feres, apareixia aquest acudit gràfic a la premsa, que feia esment a la gran quantitat de gossos que circulaven per la Rambla, tot demanant al famòs domador que se'ls endugués a canvi d'un vestit que li oferia la sastreria Al León Español. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

*1880's.- Imprès publicitari de la sastreria. (Font: todocoleccion.com)

El 1879 Jaume Elias va acabar obrint una sucursal a Madrid, al carrer de la Montera número 10, prop de la Puerta del Sol, la qual cosa ens confirma el seu caràcter d'empresari emprenedor i innovador. 

*1879.- El periòdic madrileny liberal El Siglo, en la seva edició del dia 5 de febrer de 1879, publicava aquest anunci de la sucursal de la sastreria Al León Español oberta al centre de Madrid per Jaume Elias (Font: Biblioteca Nacional de España).

Les últimes referències que les hemeroteques ens aporten sobre el basar Al León Español són de 1907, si bé només fan referència a ofertes de treball. Altrament, els darrers anuncis publicitaris són de finals de 1894, la qual cosa alimenta la hipòtesi que Elías traspassés el negoci a uns nous propietaris que van mantenir el nom del negoci. Així a l'Anuari Riera de 1896, ja no apareix com a sastre Jaume Elías sino com a Pérez y Garreta. La presència d'un Enrique Pérez a l'Anuari de 1905 sembla també recolzar aquesta hipòtesi. 

 ______

[1].- Josep Mulet va decidir abandonar la societat amb Jaume Elias al 1875 i va obrir una botiga pròpìa amb un nom similar (Sastreria Al León de España) i ben a prop (a l'entresòl de la Rambla de Santa Mònica número 2), només tres cases més enllà en direcció a la Plaça del Teatre, tocant a l'accés que connecta la Rambla amb el carrer de l'Arc del Teatre.    

*1875.- Tarja publicitària de la botiga que Josep Mulet va obrir després de la seva separació del negoci amb Jaume Elias. La nova botiga  era molt a prop de l'altra, al número 2  de la Rambla de Santa Mònica i s'identificava amb nom comercial de Al León de España (Font: todocoleccion.com).

*1875.- Notícia de l'obertura de la sastreria pròpia de Josep Mulet. (Font: La Imprenta. Edició del 16 de novembre / ARCA).

*1875.- Emplaçament de les dues sastreries a la Rambla de Santa Mònica. Al León Español de Jaume Elías al número 8 i Al León de España de Josep Mulet al número 2. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília).

Mulet va tenir també botigues al número 6 del carrer de Ponent (actual Joaquín Costa) a l'altra banda del Raval, i al número 9 de la Plaça Real.

[2].- Jaume Elias Doménech (1843-1899) va començar com a fabricant de mantes a Sabadell. Casat amb la també sabadellenca Maria Bracons Roca (1851-1932), el seu net va ser el conegut historiador i membre del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) Víctor Alba -pseudònim de Pere Pagès i Elias-. A les seves memòries Sísif i el seu temps anomena set del vuit fills del matrimoni Elias-Bracons (Rosa, Elvira, -mare de Victor Alba- , Feliu, Jaume, Lluís, Paco i Mercè,  Un altre germà, Antoni va morir amb 22 anys a causa de la febre tifoide, poques setmanes abans que el seu pare.  De tots ells, el més conegut fou Feliu (1878-1948), dibuixant, ninotaire i pintor que signava amb el pseudònim Apa i que també es distingia per l'acidesa de les seves crítiques d'art a diaris i revistes com a Joan Sachs, un altre prseudònim, aquest de ressonàncies wagnerianes. Altres germans del món artístic foren Lluís dibuixant i comediògraf conegut tambe com Anem i Paco que era ceramista.  

Durant la seva vida Jaume Elías va tenir diversos domicilis. Al 1878, quan neix el seu fill Feliu, vivien al carrer Montserrat número 4, molt aprop del Gran Bazar Al León Español. Deu anys després, el seu fill Jaume neix a la mateixa adreça de la sastreria (Rambla de Santa Mònica 8). Finalment, en el moment de la seva mort, el 17 de febrer de 1899, la llar dels Elias era a la Ronda de Sant Pere 74 primer pis. 

LA PUERTA DE ALCALÁ reproduïda al PORTAL DE LA PAU (1897)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

El dia 13 de maig de 1897 arribava al port de Barcelona el general Polavieja [1], un militar amb un dilatada full de serveis a l'exércit espanyol. Aquesta visita va ser el motiu per erigir al Portal de la Pau, entre el monument a Colom i el Parc d'Enginyers, una reproducció amb materials fràgils i de durada efímera de la madrilenya Puerta de Alcalá.

*1897.- Arribada al port de Barcelona del general Polavieja amb l'arc triomfal que reproduïa la Puerta de Alcalá al costat del monument a Colom. (Foto: Juan Fornells/BNE).

Continuava essent habitual en aquells temps que les vingudes a Barcelona de monarques i personalitats rellevants anessin acompanyades de l'erecció d'arcs triomfals, sota els quals la persona homenatjada havia de passar en senyal d'honor per ella mateixa i de gratitud per part de la ciutat que els acollia.   

De la construcció d'aquest arc se n'encarregà l'arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí, després de l'aprovació de l'obra per acord municipal el dia 3 de maig de 1897. Només tres dies després, s'iniciaren les obres i fins i tot el diumenge dia 9 es va demanar permís a l'autoritat eclesiàstica per treballar-hi també. Fins a 250 operaris varen participar a les obres. L'arribada de Polavieja estava prevista pel dia 13 i aviat es va veure que no hi hauria temps per tenir-lo totalment enllestit. El dia 19 es van reprendre els treballs per tenir-lo acabat coincidint amb l'arribada d'un altre militar, el general Lachambre [2] prevista entre els dies 10 i 12 de juny, L'arc restaria encara dempeus un mes més tard fins el 20 de juliol. Aquell dia va començar el seu enderrocament que es perllongà fins al 29 de juliol. En conseqüència, la seva presència al Portal de la Pau es va limitar a poc menys de tres mesos. En general, els barcelonins van considerar massa improvisada la construcció d'aquest arc, al que també li van ploure les crítiques per ser una mera reproducció d'un altre ja existent Madrid. 

*1897.- Retall d'un article publicat el 4 de maig d'aquell any, en el que s'informa dels preparatius per a la rebuda al general Polavieja i de la construcció d'un arc al Portal de la Pau.  

*1897.- Crònica dels últims preparatius per a la rebuda del general Polavieja, de les característiques de l'arc i de la impossibilitat de tenir-lo totalment enllestit el dia de l'arribada del militar. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 14 de maig)

*1897.- Fragment d'un article publicat el 16 de maig on es fa una exhaustiva crítica al fet d'haver aixecat un arc similar al de la Puerta de Alcalá. (Font: Hemeroteca La Vanguardia.)

*1897.- El setmanari satíric La Campana de Gràcia publicava en la portada del seu número del 15 de maig d'aquell any, aquest acudit gràfic sobre l'arribada de Polavieja al port de Barcelona, on s'hi pot veure l'arc que reproduïa el de la Puerta de Alcalá. (Font: ARCA).

*1897.- Una altra imatge de l'arc, aquesta posterior a l'arribada de Polavieja, on se'l pot veure ja totalment enllestit. (Foto: Adolf Mas. Fundació Amatller d'Art Hispànic. Arxiu Mas).

_________

[1].- Camilo García de Polavieja y del Castillo Negrete (1838-1914) va néixer a Madrid en el si d'una família benestant. Era fill d'un empresari nascut a Cadis i la seva mare era mexicana. Va rebre una bona educació amb una estada al Regne Unit, si bé amb disset anys va haver de retornar a Madrid a causa de la ruïna econòmica en què es veure abocat el seu pare. Aviat va decidir-se per la carrera militar, tot i que va haver d'endarrerir-la per la mort consecutiva dels seus pares. Finalment ingressà a l'exèrcit el 1858 i destacaria primer a la Guerra d'Àfrica i després a Cuba. Va lluitar contra els carlins a Catalunya entre 1873 i 1876. De retorn a Cuba va arribar a ser el capità general d'aquella provincia encara espanyola després de participar en l'anomenada Guerra Chiquita (1879-1889). Finalment va ser destacat a les Filipines on va exercir de governador general i va reprimir durament el moviment independentista fent afusellar al seu líder José Rizal al 1896. Quan Polavieja va veure que no se li concedien els reforços que havia sol·licitat, va dimitir abans de la definitiva desfeta colonial espanyola. 

Home de pensament conservador va dedicar-se tot seguit la política. Mitjançant una proposta coneguda com regeneracionista va intentar liderar la dreta espanyola i atraure també a la catalana a través d'un oferiment de descentralització administrativa. Fou ministre de guerra del gabinet de Silvela al 1899 però les estretors pressupostàries van produir la seva dimissió. Posteriorment, el rei Alfons XIII el nomenà Cap de l'Estat Major (1904), la qual cosa va produir l'enuig de Maura que fou destituït pel propi Rei. Al 1906 Polavieja va ser nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra i el 1910 va ser l'ambaixador espanyol a Mèxic.

El general Polavieja

*1896.- L'afusellament del patriota filipí José Rizal el 30 de desembre d'aquell any.

[2].- José de Lachambre Domínguez (1846-1903) va tenir una trajectòria militar similar al general Polavieja. Nascut a Màlaga va ingressar a l'exèrcit a través de l'arma d'Artilleria el 1862 amb només setze  anys, per participar després a la III Guerra Carlina, fins que fou destinat a Cuba on va ser governador de la provincia de Pinar del Río. Al 1862 viatja a les Filipines on es posa a les ordres del general Polavieja i participa en la repressió de diverses sublevacions independentistes fins a la derrota final i la pèrdua de les últimes colònies espanyoles d'ultramar. De retorn a la península va desembarcar a Barcelona el 12 de juny de 1897 on va poder contemplar l'arc rèplica de la porta de Alcalà que la ciutat havia preparat pel seu superior Polavieja.  Posteriorment Lachambre acabaria la seva trajectòria com a diputat a Corts per la província de Màlaga (1898) i Capità General de Galícia (1899). El Consell Superior de Guerra i Marina va ser la seva última destinació abans de la seva mort a Madrid el 13 de juliol de 1903.

El general Lachambre