CINE DORÉ (1931-1938) / ELDORADO (1939-1977). Pare Roldós. El Guinardó.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Aquest cinema del barri del Guinardó, amb un nom que fàcilment pot portar a confusió per la seva semblança en la denominació amb d'altres sales de la ciutat [1], va obrir a començaments de la convulsa dècada dels anys 1930's. Era emplaçat al carrer Pare Roldós, una via d'escassa llargària (tot just uns cent metres) que enllaça el Passeig de Maragall amb el carrer de la Garrotxa, que era l'antíc camí cap a Horta.

*1932.- Emplaçament del Cine Doré, després Eldorado, prop del passeig i la plaça Maragall al barri del Guinardó sobre un plànol dels anys trenta. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).  

Des de la seva obertura i durant tot el període republicà era conegut com Doré i va ser l'escenari de nombroses concentracions i mítings de caire sindical i polític. Cal precisar que en aquells primers anys la numeració del carrer Pare Roldós començava al carrer de la Garrotxa i acabava al Passeig Maragall, per la qual cosa el cinema era identificat amb el número 2.

*1932.- La Humanitat recollia en la seva edició del 18 de novembre d'aquell any, el míting d'Esquerra Republicana de Catalunya al cinema Doré amb la presència, entre d'altres, de Francesc Macià 

*1936.- Reunió de venedors ambulants del barri al Cine Doré demanant la construcció d'un mercat al Guinardó. (Font: El Diluvio/ARCA)  

Després de la guerra el van rebatejar com Eldorado i la numeració del carrer Pare Roldós es va invertir de manera que la sala de cinema va ocupar des d'aleshores el número 13. No era una sala gaire agraïda ni per les característiques arquitectòniques i de comoditat, ni tampoc per la programació que s'hi oferia. De fet, va tenir els mateixos propietaris que el cine Horta amb el que compartia les pel·lícules en exhibició. Entre els seus primers empresaris hi figuren els germans Marcel·lí i Joan Blanch Sanmartín i posteriorment Concepción Alonso.

Durant el període franquista va ser objecte de nombroses inspeccions i multes per deficiències en les seves instal·lacions (boques d'incendi, ventilació, i fins i tot per venda excessiva de localitats, que obligaven a part dels espectadors a seguir les pel·lícules dempeus). L'historiador cinematogràfic Roberto Lahuerta en fa una extensa descripció en una de les seves obres [2]. 

Era un d'aquells cinemes que mai apareixia a la cartellera d'espectacles i al barri era popularment conegut amb el nom de La Barraca. Gran part del veins preferien anar a veure pel·lícules a d'altres cinemes propers, més moderns i acollidors, com ara el Maragall o el Montserrat. Tot i això. els anys 1940's i 1950's van ser les millors dècades d'aquesta sala, que oferia programes dobles combinant un film espanyol amb un altre d'estranger que el van consolidar com un cinema de barri i familiar.

L'escriptor Juan Marsé, coneixedor a fons del barri, parlava d'aquesta sala en la seva obra Rabos de lagartija on explica les peripècies dels funcionaris municipals del Servei d'Higiene que actuaven en els processos de desratització de les sales de cinema. 

Durant els seus ultims anys la sala havia entrat en una creixent decadència i va tancar portes al 1977 poc anys després de la mort del dictador.

*1970's.- Últims dies del Cine Eldorado del Guinardó, que podem veure amb l'amenaçador cartell de la immobiliària Núñez i Navarro al costat i en la imatge d'abaix amb la tanca ja col·locada pendent de l'inici de les obres. La sala, aleshores ja clausurada, oferia aquesta trista imatge a finals dels anys 1970's. Al fons els edificis del passeig Maragall. (Fotos: Autor desconegut. Memòria dels barris).

_______

[1].- Durant la primera meitat del segle XX existiren a Barcelona diverses sales amb noms similars: Eldorado, el famós teatre-cinema de la plaça de Catalunya que feia cantonada amb Bergara, el cinema Doré (després Dorado) a la Gran Via de les Corts Catalanes 565. Anteriorment havia existit el Gran Salón Doré, antecedent del Teatre Barcelona, al començament de la Rambla de Catalunya.

[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Cines de barrio. Sant Andreu, Horta-Guinardo i Nou Barris. Col·lecció Favència. Arxiu Històric Roquetes - Nou Barris. Ajuntament de Barcelona, 2013.

ELS GIMNASOS HIGIÈNICS D’ARTURO SANTANACH. Gran Via / Balmes. (1894-1897), Balmes 6 (1897-1915) i Diputació 208 (1915-1925).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

*1922.- El professor de gimnàstica Arturo Santanach Bracmann, lluint el seu portentós físic als 77 anys. (Font: Stadium núm. 380 del 2 de desembre).

Com ja s'ha comentat àmpliament en aquest blog, els centres gimnàstics de Juan Estrany i Miquel Gibert figuren entre els pioners en la introducció a Barcelona de les sales d'exercici físic, altrament dits gimnasos. Al costat d'aquests dos, mereixen també menció els Gimnasos Higiènics que Arturo Santanach Bracmann (1845-1926) [1] va obrir al començament del carrer Balmes a finals dels segle XIX, en especial el del número 6 que va tenir una petita etapa prèvia a la cantonada entre aquest mateix carrer i la Granvia uns pocs anys abans.  

Després de formar-se i adquirir expertesa com a gimnasta en les instal.lacions dels esmentats Estrany i Gibert, Santanach, que sempre havia destacat per la seva dedicació i culte a l'exercici físic, va anar obrint successivament els seus propis gimnasos:

1. Gimnàs Higiènic, Ortopèdic i Recreatiu Santanach 

(Corts/Balmes). [1894-1897].

Quedava emplaçat just a la cruïlla entre el carrer de les Corts (actual Gran Via de les Corts Catalanes) i el carrer de Balmes als baixos de la casa identificada amb el número 229 d'acord amb l'antiga numeració de la Gran Via [2]. Va ser obert el 1894 i es presentava al públic com una instal·lació ben il·luminada i ventilada en un barri obert com era l'emergent Eixample, lluny de les estretors urbanístiques i les humitats de Ciutat Vella on s'havien establert els primers gimnasos de la ciutat [3]. Altrament, el nou gimnàs de Santanach incorporava un aparell novedós, com era la politja ortopèdica de producció pròpia, de la que se'n destacaven els excel·lents resultats que aportava a l'exercici físic i els seus efectes guaridors.

*1894.- Edició de La Vanguardia del 16 de novembre d'aquell any, que publicava aquest retall publicitari del primer gimnàs d'Arturo Santanach a Gran Via / Balmes.

*1895.- Un altre article, ric en afalacs, sobre les característiques del primer gimnàs de Santanach. (Font:  El Diario Catalán. Edició del dia 23 de març).

*1890's.- Emplaçament dels dos primers gimnasos d'Arturo Santanach (cercles vermells) al començament del carrer Balmes. (Foto: Antoni Esplugas Puig / AFB)

2. Gimnàs Higiènic Santanach (Balmes 6). [1897-1915]

L'imminent enderroc de l'edificació que acollia el seu primer gimnàs va obligar Santanach a cerca un nou emplaçament per al seu gimnàs. El va trobar en un local més ampli a l’inici del carrer Balmes on la via descriu una petita corba perquè les vies del tren enllacin amb l’estació de la Plaça Catalunya del carril de Sarrià. En aquest nou emplaçament, més ampli i només a dos-cents metres de l'anterior gimnàs,  Santanach va consolidar la seva empresa gimnàstica. Allà hi romandria fins al 1915. La seva passió per l'esport el va portar a constituir la Sociedad Deportiva Santanach fundada al 1900 i de la qual el seu fill Arturo Santanach Esquirol [4] fou el primer president. La Santanach disposava també d'un equip de futbol que ben aviat es va fusionar amb la Sociedad Española de Futbol la qual va convergir posteriorment en el Club Español de Futbol, antecedent històric immediat de l'actual Reial Club Deportiu Espanyol. [5]

*1898.- Fotografia del carrer Balmes captada entre el carrer Bergara i la Ronda de la Universitat. A la dreta i en la imatge ampliada s’hi pot apreciar l’entrada al gimnàs Santanach amb la inscripció Gimnasio Higiénico. Director Arturo Santanach. (Foto: Jorge Venini. Col·lecció privada de Jorge Álvarez)

*1899.- Article dedicat a la figura de d'Arturo Santanach que va publicar la revista Los Deportes a l'abril d'aquell any, després d'haver-se celebrat el cinquè aniversari de l'obertura del seu primer gimnàs. (Font: ARCA).

*1899.- Nota informativa sobre la creació de la Sociedad Deportiva Santanach i els seus ambiciosos objectius en l'àmbit de l'esport. (Font: Los Deportes. Edició del 13 d'agost).

3. Gimnàs Higiènic Santanach. (Diputació 208). [1915-1925].

Aquest va ser el darrer gimnàs de Santanach. S'ubicava al 208 del carrer Diputació, entre els de Muntaner i Aribau. Va romandre actiu fins un any abans de la mort d'Arturo Santanach que va traspassar al 1926 a l'edat de 82 anys. 

*1915.- Notícia sobre l'últim gimnàs d'Arturo Santanach, que va obrir al maig d'aquell any quan ja tenia 71 anys. (Font: La Publicidad. Edició del 22 de maig.)

_____

[1].- Arturo Santanach Bracmann (en alguns documents escrit Bracman amb una sola n) era fill de Juan Santanach i Dolores Bracmann. Es va casar al 1873 amb Maria Esquirol Bernet (1854-1910) amb la que tingué quatre fills: Arturo, Celia, Emília i Francisco. Va enviudar al 1910 i moriria al 1926.

Esquela de l'esposa d'Arturo Santanach publicada a La Vanguardia el 18 de desembre de 1910.

Esquela d'Arturo Santanach Bracmann publicada a La Vanguardia el 18 febrer de 1926. 

En ambdues figura com absent el seu fill Arturo, que s'havia establert a l'Argentina.

[2].- Aquest edifici seria enderrocat al 1897 per iniciar la construcció de la Casa Bonet (1897-1901), obra de l'arquitecte Pere Falqués i Urpí, que seria destruïda el 17 de març de 1938 de resultes d’un bombardeig de l’aviació feixista italiana que va impactar sobre un camió que transportava trilita i circulava molt a prop de l'edifici.

[3].- L'establiment de gimnasos fora de l'àrea de Ciutat Vella havia tingut la seva primera experiència en el de Juan Estrany, que durant poc més de dos anys, va instal·lar-lo al costat del Teatre Eldorado de la plaça Catalunya.

[4].- Arturo Santanach Esquirol, nascut a Barcelona el 1879, va contraure matrimoni el 19 de març de 1901, diada de Sant Josep, amb Rosita Estivill Asens. A primers de maig de 1903 van tenir dues filles bessones de les quals només en va sobreviure una. Posteriorment (1907) la parella i la seva filla es van establir a la República Argentina. El 27 de desembre de 1910 va néixer a Buenos Aires el seu segon fill batejat amb el nom d'Arturo Francisco Lázaro Santanach Estivill.

                    

                    

*1902/1903.- Notícies insertades a la revista esportiva Stadium. A dalt sobre el casament d'Arturo Santanach Esquirol amb Rosa Estivill Asens i a baix sobre el naixement de les deus filles de la parella, de les quals només una sobrevisqué.

[5].- La conversió de la Sociedad Española de Futbol en Club Español de Futbol es va produir al gener del 1901. Anys després (1912) el rei Alfons XIII va atorgar al club el títol de reial esdevenint Reial Club Esportiu Espanyol tal com el coneixem avui. 

GIMNASOS DE JUAN ESTRANY. Plaça Beat Oriol 4, Canuda 31, Rambla Catalunya 6 (Plaça Catalunya) i Rambla dels Estudis 3. (1857-1887)

MIQUEL BARCELONAUTA

AgraÏments a ENRIC COMAS i PARER

Els primers establiments per a la pràctica de la gimnàstica que van existir a Barcelona van veure la llum en la primera meitat del segle XIX. Pero no va ser fins després de 1850 quan van començar a proliferar sempre vinculat als conceptes de salut i higiene. 

Al costat de noms que podem considerar pioners en l'arribada de la cultura gimnàstica a Barcelona (Eudald Thomase, Bernabé Barrio, Carlos Berthier i el germans Emmanuelle i Josep Vall Cardona) hi destacaven també els gimnasos que figuraven a nom de Juan Estrany i Xairó (1836-1887). 

Al 1857, amb només 21 anys, Estrany decideix iniciar la seva trajectòria personal en el negoci de la gimnàstica oferint-ne classes a particulars [1]. Amb l'experiència assolida com a instructor de gimnàstica en diverses escoles i col·legis privats de la ciutat i especialment al Cos de Bombers, va aprofitar el magatzem que tenien al número 4 de la Plaça del Beat Oriol (avui de Sant Josep Oriol) al costat de l'esglèsia del pi, per donar-hi lliçons de gimnàstica per a senyores, nens i adults. A la Guia de Barcelona de 1863 ja apareix el gimnàs d'Estrany.

*1857.- Nota publicada per Juan Estrany a l'edició de Diario de Barcelona del 15 de novembre d'aquell any, on predicava les excel·lències i els grans beneficis que comportava per a la salut la pràctica de la gimnàstica, tot anunciant la posada en marxa de les seves sessions gimnàstiques a la plaça del Beat Oriol, davant de la façana lateral de l'Església del Pi.    

*1863.- Juan Estrany anunciant el seu Gimnàs Higiènic per començar la temporada el 15 d'octubre d'aquell any (Font: ARCA/Diario de Barcelona).

D'altra banda, Estrany presumia d'haver viatjat i visitat els millors gimnasos d'Europa i ser l'encarregat  de les classes d'educació física dels principals col·legis de Barcelona. També presentava, en exhibicions públiques dels seus alumnes als teatres, els mètodes emprats i era fàcil veure'l els diumenges al matí al Saló de Sant Joan practicant exercicis amb els seus alumnes

Posteriorment, Estrany va habilitar un gimnàs de dimensions més grans, dotat de cordes, anelles i altres elements per a la pràctica de l'exercici físic i el va situar al primer pis del número 31 del carrer de la Canuda, fent cantonada amb Ventrallans, on anys després s'hi emplaçaria la Sala Mozart. El nou gimnàs d'Estrany rivalitzava amb d'altres establiments com el Gimnàs Higiènic i Ortopèdic de Carlos Berthier a la plaça de Sant Sebastià núm. 15 o el d'Emmanuelle Vall al carrer Ataülf número 8.

*1879.- Portada del número 10 de la Revista Universal Ilustrada que recull un anunci del Gimnàs Estrany al carrer de la Canuda número 31

Al 15 de novembre de 1881 i per un espai curt de temps que no arribaria als 2 anys, Estrany va traslladar el gimnàs als baixos de la Casa Vives de la Plaça Catalunya quan encara estava identificada amb el número 6 de la Rambla de Catalunya, just al costat del Teatre Eldorado.

L'estada a l'emergent Plaça de Catalunya va ser doncs breu i el 1883, mentre pretenia també instruir en gimnàstica als bombers graciencs, el seu gimnàs ja s'anunciava a la premsa situat al número 3 de la Rambla dels Estudis, el seu últim emplaçament on estigué fins a la seva mort esdevinguda al 1887.

*1883.- Informació apareguda a El Busilis el 16 de desembre d'aquell any, segons la qual Estrany sol·licitava estendre la seva instrucció gimnàstica als bombers de Gràcia.

*1887.- Esquela de Juan Estrany i Xairó publicada a El Diluvio del 26 de maig d'aquell any. 

____________

[1].- Torrabadella Flix, Xavier. Los gimnasios de Barcelona durante el reinado de Isabel II (1837-1868). Universitat Autònoma de Barcelona. ISSN: 1989-9289

PLAÇA CATALUNYA. Botigues i comerços. 1890's.

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÊS i ENRIC COMAS i PARER

L'estudi dels comerços i botigues establerts a peu de carrer en la Plaça Catalunya durant l'última dècada del segle XIX, ens obliga a considerar les numeracions de les primeres finques dels carrers Rambla de Catalunya, Fontanella i Passeig de Gràcia, encara no integrats a la numeració oficial de la plaça fins als primers anys del segle XX. També és destacable que encara existien edificis al centre de la plaça que van anar desapareixent fins alliberar-ne totalment l'espai. 

Tram de Rambla Catalunya (de Canaletes a Ronda Universitat)

Rambla Catalunya Núm. 1. (després Plaça Catalunya 1). Estació del Ferrocarril de Sarrià

      Xocolateria La Catalana.

Rambla Catalunya Núm. 2. (al centre de la plaça) Panorama de Waterloo (desmuntat el 1890)

       Orxateria. Cafè Waterloó 

Rambla Catalunya Núm. 3. (després Plaça Catalunya 2). Casa Manuel Puig

      Rothwell, Dietlin i Götz. Corretges i màquines

  

Rambla Catalunya Núm. 4. (al centre de la plaça).  Museu de l'Armeria

Rambla Catalunya Núm. 5-7. (després Plaça Catalunya 3). Casa Teodor Bosch 

      Antonio Amat. Esteras (des de 1896)
      Jaume Vivé. Taller de fotografia 

      Doctor Tutau. Malalties de la pell i venèries.

Rambla Catalunya Núm. 6. (al centre de la plaça) Casa Estruch 
      Oficina de Repatriats de les Filipines (1899)

Rambla Catalunya Núm. 9-11. (després Plaça Catalunya 4). Casa Ignasi Carsi    

      Salvador Coromina. Lampisteria. (des de 1896)

Rambla Catalunya Núm. 13.(després Plaça Catalunya 5). Teatro Eldorado

     Estanc. Expendeduria de Tabacs núm. 183 (dintre del teatre) 
     Quiosc de Premsa Eldorado (a la vorera davant del teatre)

Rambla Catalunya Núm. 15. (després Plaça Catalunya 6). Casa Vives        

  

Rambla Catalunya Núm. 17. (després Plaça Catalunya 7). Casa Marcel·lí Jané

      Mobles José Ribas

Rambla Catalunya Núm. 19. (després Plaça Catalunya 8). Casa Ròmul Bosch i Alsina     

Rambla Catalunya Núm. 21. Teatre Gayarre (1890), després Casa Agustí Manaut (1895)
     Teatre Gayarre. (des de 1890, antic Nuevo Retiro)
     Colmado Gayarre (des de 1895, després Colmado Ramon Carbonell)
     Liceo Políglota. (des de 1896)

Tram de Ronda Universitat (Rambla Catalunya a Passeig de Gràcia)

Ronda Universitat Núm. 9. (després Plaça Catalunya 9). Casa Narcís Pla   
       Cafè de La Alhambra  (des del 1891)

Ronda Universitat Núm. 10.(després Plaça Catalunya 10). 

       Gran Cafè Restaurant Colón (des de 1897)

Ronda Universitat s/n (al centre de la plaça) Casa Gibert (fins el 1895)

     Oficina de Correus

     Colegio de Vilar

Ronda Universitat s/n (al centre de la plaça) Gran Cafè del Siglo XIX (La Pajarera)

 

Tram de Passeig de Gràcia (de Ronda Universitat a Portal de l'Àngel)

Passeig de Gràcia 20-24. Casa Pascual Pons 

Passeig de Gràcia 12. (després Plaça Catalunya 12) Casa Miquel Buxeda

     Orxateria Italiana

Passeig de Gràcia 10. (després Plaça Catalunya 13) Casa Jaumandreu 

     London-Lancashire. Assegurances.

     

Passeig de Gràcia 8. (després Plaça Catalunya 14) Casa Joan Girona

     Farmàcia Balasch
     Banco de Préstamos y Descuentos
     Ekadsograhe (després Cinematògraf X)

Passeig de Gràcia 6. (després Plaça Catalunya 15) Casa Isidre Bonsoms

     Josep Fontcuberta. Mosaics

Passeig de Gràcia 3. (al centre de la plaça) Casa Rosich

 

Tram de Fontanella (de Portal de l'Àngel a Canaletes)

Passeig de Gràcia 2-4 i Fontanella 17. (després Plaça Catalunya 16).  Casa Sicart (1867)

     Sociedad Catalana General de Créditos (Agencia Ensanche)

     
Fontanella 18. (després Plaça Catalunya 16) Casa Manuel Baixeras

     Gran Hotel Inglaterra
     

Fontanella 16. (després Plaça Catalunya 17) Casa Barceló (1872)

     La Neotafia. Funerària.

Fontanella 12-14 (després Plaça Catalunya 18) Casa Rosés (1876) [1]
     Pianos Ròmul Maristany

[1].- Sovint, com es pot veure en aquest anunci, s'adjudicaven a la Plaça de Catalunya els numeros 12 i 14 de l'antiga numeració del carrer de Fontanella.

    La Comisión. Botiga de teixits 

     Casa Guilló. Sastreria per a senyores.

     

Fontanella 10 (després Plaça Catalunya 19)
     Esteban Melgar. Sastreria 

     La Terrasse. Restaurant-Cerveseria.

   
Fontanella 8. (després Plaça Catalunya 20) Casa Joan Pou. (1887)

     Lorza. Sastreria, camiseria i gèneres de punt.

Fontanella 6. (després Plaça Catalunya 21) Casa Agustín Goytisolo (1884)

     Vídua de Mas Candela. Estereria i Catifes 

     Cerveseria de Munich (des de 1897)

Fontanella 4. (després Plaça Catalunya 22) Casa Teresa Maspons (1888)

     José Camins. Articles de ferro, balances i llits 

     La Mallorquina. Xocolateria i Restaurant. (fins el 1897)

      Maison Dorée. Restaurant (des de 1897, inaugurat definitivament el 1903)

Fontanella 2. (després Plaça Catalunya 23)  Casa Ignasi Serra (1876)

     Gran Cafè Restaurant Continental
     Gran Hotel Continental 

Fontanella s/n (al centre de la plaça) Casa Grases

Al centre de la plaça. (rere la Casa Grases) Circ Eqüestre Alegria (fins al 1895)   

  

ANUNCI DE PELLETERIA BERTRAN. Mitgera de Plaça de Catalunya 6. (1910's)

Entre els anuncis de mitgera visibles a la plaça Catalunya de començaments del segle XX, en destacava molt especialment un, que a la dècada dels 1910’s va servir de fons a l’edifici del Teatre ElDorado i que publicitava l’empresa Pelleteria Bertran Hermanos.

Situat sobre la mitgera de la casa de la finca número 6 de la plaça, aquest reclam publicitari s'estenia entre la planta tercera i el terrat de l’esmentat edifici i presentava la figura d’una senyora de família benestant que esplèndidament vestida apareixia escarxofada sobre un sofà reclinatori amb les cames creuades. En un dels extrems de la imatge hi destacava la figura del cap d’un ós blanc com extrem de la catifa que reposava als peus de la senyora.

El seguiment de les imatges fotogràfiques captades en aquell indret de la plaça ens permet comprovar com l'anunci es va anar descolorint amb el pas dels anys, probablement castigat per l'impacte del sol de la tarda.

La Pelleteria Bertran fou una de les més reputades de la Barcelona de finals del segle XIX i tenia botigues obertes a la Ronda de Sant Pere i al carrer Fontanella número 16. Així mateix, disposava d'un magatzem al carrer Casp / Roger de Flor.

L'anunci ja molt descolorit cap a finals dels anys 1920's. (Foto: Lluís Girau)

TEATRE RIBAS (1884-1886) / TEATRE DE CATALUÑA (1886-1887). Plaça Catalunya / Bergara.

MIQUEL BARCELONAUTA

Abans de la inauguració del legendari Teatro Eldorado al xamfrà muntanya de Plaça Catalunya amb Bergara, aquell mateix solar  havia acollit anteriorment l'estació del tren de Martorell, un envelat promogut per la societat recreativa La Nueva Merced que cap a finals dels anys 1870's oferia sessions de ball a un preu ajustat i posteriorment hi arribà el teatre.

Va ser el dia 21 de juny de 1884 quan s'hi va obrir el Teatro Ribas, projectat per  Baltasar Pons. El local va ser batejat amb el cognom de l'actor Rafael Ribas i Vilageliu, que a la vegada n'era l'empresari. Lluís Permanyer, recollint el testimoni d'algun article de premsa publicat al Brusi, el descriu com una construcció circular modesta, amb un aspecte exterior que no deixava de recordar una barraca de fira i que interiorment s'estructurava en una platea de butaques, llotges a dos nivells i un galliner superior per a les localitats més barates [1]. A més a més, disposava d'un cafè a cada planta i d'un espai amb vistes al carrer per on els espectadors podien passejar-se durant els entreactes.
 

*1884.- Dibuix de la façana del Teatro Ribas (Font: La Ilustración Ibérica. Any II. Núm. 80. 12-7-1884). 

 

*1884.- Retalls de premsa de La Vanguardia corresponents als dies previs i al de la inauguració del Teatro Ribas (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

 

A la primera funció del Ribas hi intervingueren la companyia de lírica i declamació de Juana Pastor,  integrada per artistes dels teatres madrilenys Eslava i Lara, i amb Ricardo Zamacois com a primer actor. El local no va tenir massa bona acollida entre el públic i el 1886 va passar a ser gestionat per Joan Coll i Pujol que era el propietari del solar. El nou gerent va fer reformes al local i al seu entorn, entre elles la construcció de la vorera al carrer. Molts elements originals de fusta van ser substituïts per altres d'obra i ferro, que acabarien donant un aspecte més elegant a l'edifici. Aquestes reformes culminarien a la tardor de 1886 amb el canvi de nom del local que va acabar anomenant-se Teatro de Cataluña.
 

*1986.- Recull de retalls de premsa publicats a La Vanguardia a l'octubre d'aquell any durant la transformació del Teatro Ribas en Teatro de Cataluña.  

*1887.- El Ribas convertit ja en Teatro de Cataluña com es pot veure en el rètol de la façana. (Foto: Antoni Esplugas).

Aquesta darrera etapa va ser encara més curta. De fet, va abastar només la temporada 1886/87. La inauguració del local amb el nom de Teatro de Cataluña es va produir el diumenge 10 d'octubre de 1886. La programació incloïa una companyia de teatre dirigida per Anton Tutau que presentava representacions en català. Tot plegat acabaria al cap de pocs mesos amb la conversió del local en Teatro Eldorado.

[1].- Permanyer. Lluís. Biografia de la Plaça de Catalunya. Edicions La Campana. Barcelona, 1995.