dimecres, 10 de juny de 2020

LES MANIFESTACIONS VIOLENTES DEL PCE (i) A LA RAMBLA. (1977-1978)



Una estampa molt freqüent a la Rambla durant els primers anys de la transició. La policia armada disparant bales de goma per dissoldre els manifestants 

Entre la meitat de 1977 i fins al final de 1978, pràcticament cada setmana, la Rambla i els seus carrers adjacents van ser objecte de continuades i violentes manifestacions, que tenien com a punt comú la seva convocatòria per part d'un grup anomenat Partit Comunista d’Espanya (Internacional) PCE(i).
Aquestes concentracions, sense ser majoritàries, es caracteritzaven per unes grans dosis de violència en els enfrontaments entre la policia i manifestants. Les forces policials i els seus comandaments, encara instal·lats en la mentalitat del franquisme i incapaços d’assumir cap altre paper que l'estrictament represor en aquella delicada etapa de la transició cap a la democràcia, vivien amb preocupació davant d'un futur encara incert en aquells moments i reprimien sense miraments tot el que es bellugava al seu voltant. El panorama sovint acabava amb trencadisses dels vidres dels aparadors, cotxes cremats, les fileres de cadires esteses per Canaletes i desperfectes diversos en el mobiliari urbà. Això va generar les protestes de les associacions de botiguers i comerciants de la zona, que havien de reparar, dia sí i dia també, les nombroses destrosses que els aldarulls provocaven en els seus comerços.
El país vivia aleshores una etapa clau per avançar cap a una democràcia pactada per les forces parlamentàries un cop legalitzats els partits. Els Pactes de la Moncloa suposaven un compromís històric entre dretes i esquerres amb la voluntat de consolidar un estat democràtic. Mentrestant els partidaris de la ruptura veien amb recel aquest escenari, convençuts que mantindria als franquistes a les estructures de poder a canvi de legalitzar l’activitat dels partits polítics.
Sobre els orígens del PCE(i) cal aclarir d’entrada que no s’ha de confondre amb el partit que, amb aquestes mateixes sigles, va ser l’embrió del futur Partit del Treball d’Espanya (PTE) després d’escindir-se del PSUC a finals dels anys 1960's. Les sigles de PCE(i) van ser recuperades per uns quants dissidents d’ideologia maoista que no es van integrar al PTE i que les van mantenir. Malgrat ser un partit d’àmbit estatal, la seva implantació majoritària era a Catalunya i defensaven també la independència i l’alliberament nacionals dels pobles i nacions. Per això, sovint donaven suport a manifestacions en favor dels independentistes canaris de l’MPAIAC que liderava Antonio Cubillo, així com al Front Polisario, una entitat que reivindicava la independència del Sahara Occidental ocupat pel Marroc des de l’anomenada marxa verda de 1975. Altrament, el PCE(i) exigia també la independència d’Euskadi i Catalunya i sovint feia voleiar senyeres estelades amb el triangle vermell.

  
*1977-78.- Octavetes convocant manifestacions signades pel PCE (i). (Font: Arxiu Mel Villalbí).

*1978.- Full volant editat pel PCE(i) ridiculitzant el pacte reformista entre líders de dretes i esquerres. (Font: Arxiu Mel Villalbí).

L'estelada del PCE (i) es caracteritzava pel seu triangle vermell.

La contundència dels militants del PCE(i) a les manifestacions quan tocava enfrontar-se a la Policia Armada destacava per sobre de l’habitual i la pluja de còctels molotov i altres artefactes incendiaris de fabricació casolana, que llançaven a la policia superaven la capacitat de resposta habitual dels agents. Segons el seu ideari, els membres del PCE(i) mai atacaven primer, però quan la policia carregava contra els manifestants o iniciava les maniobres de dispersió amb bales de goma o gasos, calia tornar-s’hi sense miraments i posar als grisos en les màximes dificultat. Els efectius de la Policia Armada, formats i adoctrinats en els criteris de la més salvatge repressió del franquisme intensificaven aleshores la seva rabiosa resposta i aquestes manifestacions solien derivar en autèntiques batalles campals.
Les manifestacions a la Rambla van tenir dues víctimes mortals. Ambdues es produïren quan les primeres manifestacions unitàries i autoritzades de les Diades Nacionals de Catalunya de l’11 de setembre de 1977 i 1978 ja havien acabat. 
Amb els pas dels mesos les estratègies policials per fer front als atacs del PCE(i) es van anar perfeccionant. La incorporació d'infiltrats no era fàcil ja que es tractava de grupúsculs on pràcticament tots els militants es coneixien i la mera presència d'algun estrany generava ràpidament la sospita. En aquells primers anys de la transició, a una part important de les forces policials addictes al franquisme ja els anava bé de presentar a la societat l'arribada de la democràcia com un camí cap al desordre i el caos, amb un augment de la delinqüència inexistent quan manava Franco. Es per això que en molts casos, incentivaven les provocacions i els desordres públics fent servir elements d'extrema dreta o altres personatges del lumpen o dels baixos fons als que fins i tot recompensaven econòmicament per fer la feina. En aquesta tessitura encendre el foc durant una manifestació convocada pel PCE(i) a la Rambla no resultava gens difícil i les conseqüències de la violència que s'hi desplegava eren greus. Sovint s'especulava en què el PCE(i) era en realitat un muntatge policial per desprestigiar els moviments radicals, mentre els militants del PSUC veien amb mals ulls aquest grupúscul per la confusió que generava en l'opinió pública el seu nom coincident amb el del seu partit germà, el PCE de Santiago Carrillo compromès amb una transició a la democràcia pactada i sense incidents.  
Com hem apuntat abans, la crònica negra d'aquestes manifestacions ha deixat per a la història dos morts. La primera víctima mortal va ser el jove de 28 anys, Carlos Gustavo Frecher, que va caure mort per un tret de bala l'11 de setembre de 1977 a l'entrada de la cafeteria/discoteca Georgia al carrer Pelai, quan ja la nit s'estenia sobre la ciutat i el ciutadans contemplaven en diferit als televisors de les seves llars la gran manifestació de la tarda del Passeig de Gràcia. Els voltants de la Plaça Catalunya eren plens de policies armats que repartien estopa sobre tots els que circulaven en un intent desproporcionat d'evitar que revifessin els incidents que s'havien produït a la Rambla hores abans. Frecher, que no tenia afiliació política coneguda i no havia anat a cap de les manifestacions d'aquella Diada, segons va manifestar la seva vídua, vivia al carrer del Carme i li havia dit a la seva dona sortia a donar una volta. No tornaria a casa [1].                              
A la diada de l'any següent el mort va ser Gustau Adolf Muñoz Bustillo un jove de només 16 anys militant del PCE(i), no pas de classe obrera sinó de família ben posicionada domiciliada a la Ronda del General Mitre. Va rebre un tret a l'esquena al carrer Ferran tocant a Avinyó on hi havia el Sindicat de Banquers, mentre corria en direcció a la Rambla. Mai es va aclarir del tot qui va prémer el gallet de l'arma des d'on va sortir la bala. Després d'aquest segon episodi mortal i d'una redada massiva de militants preparada amb detall per la policia després de l'enterrament de la víctima al cementiri de Montjuïc, la pràctica totalitat del PCE(i) va ser desarticulada. Molts dels detinguts van anar a la presó a l'espera d'uns judicis que encara trigarien anys a celebrar-se. Després d'aquests fets, la Rambla recuperaria poc a poc la seva tranquilitat.

[1].-  Ballester, David i Vicente, Manuel. Corre, democràcia, corre. Manifestacions i repressió policial a la Catalunya de la Transició (1975-1980). Editorial Base. Barcelona 2019.

Cap comentari:

Publica un comentari